El capital i les seves alternatives

Quina relació hi ha d'haver entre les lleis econòmiques del capital i la lluita de classes? Quines tendències del capitalisme fonamenten l'intent de crear una societat nova? La resposta a aquestes preguntes dibuixarà un o altre programa d'acció per a acabar amb el capitalisme.

El capital i les seves alternatives

Quina relació hi ha d'haver entre les lleis econòmiques del capital i la lluita de classes? Quines tendències del capitalisme fonamenten l'intent de crear una societat nova? La resposta a aquestes preguntes dibuixarà un o altre programa d'acció per a acabar amb el capitalisme.

Theodor Adorno va escriure en una ocasió que els grans debats de la història de la filosofia mai van concloure amb solucions definitives. Els termes de cada debat, la constel·lació conceptual en la qual es desenvolupava en cada cas, deixava el seu lloc a categoritzacions noves que desplaçaven a les anteriors. S’avançava, precisament, mitjançant la reconceptualització dels problemes. Una cosa similar ocorre amb les grans polèmiques en el si de la tradició marxista, des de l’Anti-Bernstein de Karl Kautsky fins a l’Imperialisme: fase superior del capitalisme de Vladimir Lenin. Més que solucions, el que trobem en la tradició marxista són formes diferents d’enfocar un problema que es perpetua al llarg del temps: quina és la relació adequada entre la reproducció ampliada del capital —les seves lleis econòmiques objectives— i l’acció organitzada del proletariat —la lluita de classes—? Quines tendències del mode de producció capitalista justifiquen i fonamenten l’intent de crear una nova forma d’organització social? La centralitat d’aquestes preguntes neix de com de determinants en resulten les corresponents respostes, ja que d’elles es dedueix un programa d’acció determinat. I la història del nostre moviment, el seu passat, el seu present i el seu futur, no és més que l’intent constantment renovat d’articular aquesta acció racionalment.

K. Kautksy i V. Lenin

El Capital de Marx continua sent el principal instrument teòric al servei d’aquesta complicada tasca. El Capital examina la forma que adopta un procés en el qual producció, distribució, intercanvi i consum es pressuposen recíprocament. Examina com aquests aspectes conformen, si es vol, una totalitat. La lògica que els comprèn com a moments d’un mateix sistema dinàmic Marx la denomina reproducció ampliada o acumulació del capital, la lògica que explica la necessitat que la societat es desemboliqui precisament així i no d’alguna altra manera. La lògica impersonal de la reproducció capitalista és, en aquest sentit, irreductible a una suma contingent d’actes i decisions particulars —dels individus, els agents econòmics, l’Estat o els partits polítics—. Tots ells actuen conforme a unes regles econòmiques implícites a les quals estan subjectes en la seva pràctica quotidiana. Les conseqüències polítiques d’aquesta lectura de la realitat social són tan clares com radicals: sense situar els fenòmens conjunturals en context de la lògica global a la qual obeeixen —la reproducció del capital i la seva crisi sistèmica— no sols serem incapaces d’entendre’ls, sinó que serem incapaces, sobretot, d’emmarcar la nostra resposta en el procés de construcció d’una societat alternativa.

Aquesta perspectiva és la que va permetre a Marx, entre altres coses, destruir les il·lusions reformistes del socialisme redistributiu —avui socialdemòcrata—, que abstreia les relacions de producció de les relacions de distribució, d’una banda, i els fenòmens conjunturals de la reproducció del capital en el seu conjunt, per un altra. Assumint el pressupòsit que les lleis de la producció són ahistòriques en comptes d’històricament específiques, la socialdemocràcia redueix la lluita de classes, quan es digna a esmentar-la, a un conflicte al voltant de la redistribució del producte del treball. El seu paradigma, que converteix l’antagonisme de classes tal com es mostra des del prisma de la reproducció del capital en una mera diferència quantitativa i contingent, segueix les regles d’un joc de suma zero: donada una certa quantitat de riquesa, com més s’apropien els rics, menys s’estaran apropiant els pobres. Que la distribució d’aquesta riquesa sigui una i no una altra depèn exclusivament de les millors o pitjors decisions que s’hagin vingut prenent per part dels qui l’administren. En primera instància, per part els capitalistes. En última instància, per part dels representants públics amb capacitat per a posar límits a l’avarícia d’aquests últims. Sembla obvi que l’horitzó més ambiciós al qual es pot aspirar partint d’aquestes premisses és el del reequilibri de la balança entre rics i pobres, i tot això a través d’un conjunt de decisions polítiques —una «gestió per a la majoria»— tan contingent com ho van ser les decisions d’aquells que les van prendre en un primer moment. El problema no és el capital, sinó la seva gestió, que no era prou bona (justa, solidària, decent…).

Per això, al paradigma burgès de la redistribució l’acompanya la naturalització fetitxista de l’Estat, que representa l’únic canal d’intervenció factible per a qui faci abstracció de fenòmens socials com la pobresa o la desigualtat —que, per cert, mai va interessar especialment Marx— de les lleis de la reproducció del capital i la seva eventual abolició. Al cap i a la fi, com podrien recaptar-se més impostos, finançar serveis públics, decretar mesures favorables «per a la majoria», etc., si no és a través de la força executiva de l’Estat —una vegada, això sí, passa a les mans adequades? L’Estat és l’únic poder constituït capaç de vertebrar políticament l’acumulació capitalista i neutralitzar, en la mesura de les seves capacitats, els antagonismes que travessen el dia a dia de la nostra societat. És, ens diuen, l’instrument que podria corregir els excessos que els rics cometen contra els pobres.

Font: Flickr: Gunnar Lundh (1938)

Arribats a aquest punt sembla convenient distingir entre el paradigma socialdemòcrata de la redistribució i el corrent, més radical, que entén la redistribució i la instrumentalització de l’Estat com un mecanisme d’acumulació de capacitats polítiques i culturals. Les opinions que es mouen en les coordenades d’aquest últim corrent venen a plantejar que aquesta acumulació de capacitats haurà de servir per a provocar un salt qualitatiu en la correlació de forces entre el treball i el capital que permeti, arribat el moment, una ofensiva oberta, desplegada en condicions més favorables, que ataqui directament les arrels de la societat capitalista. La tesi de fons que sostinc en aquest article és que, en tant que el gradualisme de la política socialdemòcrata reprodueix i intensifica el poder del capital sobre el treball, una etapa estratègica socialdemòcrata d’acumulació de capacitats no pot fonamentar, ja que no crea les seves condicions, el «salt» a una etapa estratègica comunista. Des d’aquestes coordenades només ens podem representar aquest «salt» com un canvi absolutament indeterminat, abstret de tota mediació. I sense mediacions que la determinin, la transició d’una etapa a una altra cau en una regressió a l’infinit: des de la perspectiva del gradualisme abstracte mai s’acumulen forces suficients com per a passar a l’ofensiva —sempre se’n podrien acumular més—, de manera que la pretensió de fer el «salt» sempre semblarà precipitada (idealista, utòpica, esquerranosa). Heus aquí la raó per la qual la diferència entre el corrent socialdemòcrata radical i el corrent moderat és una diferència exclusivament nominal que s’articula sobre la base d’un programa idèntic.

La possibilitat real del comunisme no és separable del camí de la seva construcció efectiva. La seva expressió intel·lectual, la crítica de l’economia política, no amaneix l’antagonisme de classe amb prudents dosis d’ideologia igualitarista; el reconeix obertament com el mode d’existència de les formes socials que regulen la (re)producció del capital. Aquest marc teòric transforma la crítica utòpica i abstracta, que no passa del lament o la protesta, en una crítica racional, científicament articulada, que identifica les mediacions que proporcionen un fonament real a la política transformadora. Aquest èmfasi en les mediacions, l’explicitació del vincle intern dels fenòmens conjunturals amb el context general de crisi capitalista i la seva superació revolucionària mitjançant el comunisme, és el que fa que per a aquest últim no es tracti, com a vegades es vol fer creure, de la contraposició d’un model ideal de societat a la societat realment existent, de la mateixa manera en què tampoc persegueix una acumulació de forces quantitativa deslligada de l’aplicació del seu programa qualitativament diferenciat i antagònicament enfrontat al de la socialdemocràcia.

La crítica de l’economia política demostra que la lluita conjuntural, incloent la lluita per reformes, és el mitjà en el qual es desplega el programa comunista alhora que s’enfronta l’hegemonia i influència socialdemòcrata sobre els proletaris. I ho fa difonent la idea, tan senzilla com certa, que el programa socialdemòcrata, el pròpiament reformista, no és erroni des del punt de vista de la seva llunyania respecte d’un model ideal, el model veritable, del qual la socialdemocràcia estaria representant una còpia deficient. El reformisme és equivocat perquè, en abstreure els fenòmens conjunturals de la dinàmica global de la reproducció capitalista, formula un programa impossible d’aplicar des del punt de vista dels imperatius que aquesta imposa. Es tracta, en altres paraules, d’un programa que perpetua els problemes que diu combatre. I la seva impotència respon al fet que el capital no tolera una harmonització creixent i sostinguda en el temps de l’antagonisme de classe: la tendència necessària de la reproducció ampliada del capital és la de la intensificació d’aquest antagonisme.

Vaga de la Canadenca

La inserció de les lluites en la reproducció capitalista i contra ella des del marc d’una estratègia que intensifiqui i desenvolupi aquest antagonisme conté un moment de ruptura, no sols amb el programa socialdemòcrata, sinó amb els supòsits ideològics i les eines organitzatives de partida sobre les quals aquestes lluites se sostenen. És a dir, conté una ruptura amb la forma d’existència del proletariat sota el domini del capital. Aquesta ruptura emergeix del procés en el qual la conjuntura a la qual una lluita pretén donar resposta passa a ser compresa dins del context general de la crisi de reproducció capitalista, fent transparents les condicions en les quals es desplega i aportant d’aquesta manera un fonament més ampli en el qual pugui ser absorbida i transformada. És a través d’aquest vincle entre conjuntura i crisi del capital com s’insereix la iniciativa de la classe treballadora en el procés de construcció d’un poder independent, tant del capital com de l’Estat i el seu exèrcit de polítics professionals. Es tracta de la negació concreta de les alternatives parcials des de la construcció efectiva d’aquest poder, un moviment que supera i anul·la la reproducció del capital produint i reproduint un nou sistema d’associació que invoquem amb la paraula «comunisme», per al qual la lluita per cobrir necessitats immediates està subordinada al procés que cobreix de manera creixent les necessitats de la lluita.

Aquests són alguns dels motius pels quals no ha d’ocultar-se que el programa reformista, a més d’inviable en el llarg termini, encadena al proletariat al ritme social que imposa l’acumulació capitalista i obstaculitza la posada en marxa d’un programa d’acció transformador. No hem d’alimentar la il·lusió socialdemòcrata que una reorganització del capitalisme que respecti les seves categories bàsiques –diners, capital, salari, Estat…— i les dinàmiques de la seva reproducció –explotació, domini, crisi…— és compatible amb la llibertat i el benestar general. Tampoc la il·lusió d’una etapa intermèdia que ens acosti a un ideal que mai arriba. La consolidació d’aquestes il·lusions es tradueix en centenars i milers de militants directament o indirectament al servei de «governs del canvi» que mai canvien res —i no perquè no vulguin, sinó perquè no poden—. La perpetuació infinita d’aquest progrés cap enlloc deixa al seu pas generacions senceres de militants desmoralitzades i a una massa de proletaris educada sistemàticament en el credo reformista. No és necessari renunciar a les reformes. Però renunciar obertament al programa reformista i, amb ell, al sentit comú burgès que tracta d’imposar, és un gest que haurem de repetir a cada pas en el llarg camí de l’emancipació. Només aquest camí, que deixa enrere al capital i a tots els seus ressorts, es mereix el nom d’alternativa.


Foto de portada: Flickr: Shubert Ciencia

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Alex Fernández és membre de Café Marx

Comentaris

El capital i les seves alternatives

Deixeu un comentari

[bookmark]
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.