La lluita per un ecosistema mediàtic accessible, plural i divers

Les ràdios d’impuls popular als Països Catalans malden per continuar democratitzant la comunicació malgrat el buit legal i les transformacions tecnològiques i socials.

La lluita per un ecosistema mediàtic accessible, plural i divers

La lluita per un ecosistema mediàtic accessible, plural i divers

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les ràdios d’impuls popular als Països Catalans malden per continuar democratitzant la comunicació malgrat el buit legal i les transformacions tecnològiques i socials.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’aturada de les emissions per la freqüència modulada de la ràdio lliure Contrabanda, de Ciutat Vella (Barcelona), arran d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre les antenes i els equips emissors del Turó de la Rovira, és l’últim cas d’un llarg historial de persecució i repressió legal i policial a la radiodifusió d’impuls popular als Països Catalans.

Aquesta dinàmica, denunciada reiteradament per les emissores mateixes, la societat civil i els investigadors en comunicació, és fruit de la manca de voluntat política d’ordenar i regular un sector de mitjans per la transformació social, no lucratius i que fan una aportació significativa en termes de pluralisme informatiu. Més de quaranta anys després que les primeres ràdios lliures fessin la incursió al territori gairebé verge que era aleshores la FM, la desídia política i legal continua equiparant, a efectes pràctics, les emissores ciutadanes amb les pirates o comercials il·legals.  

ràdios
Cartell contra el tancament de Contrabanda FM, 1993. Foto: Arxiu Contrabanda

Aquest article ofereix una breu panoràmica històrica del fenomen de les ràdios lliures, comunitàries i associatives dels Països Catalans —també denominades «alternatives», «ciutadanes» o «del Tercer Sector»— que posa en perspectiva el paper que han jugat en l’evolució de l’espai català de comunicació. A partir d’aquesta visió diacrònica, podem entendre millor què implica disposar d’aquesta mena de mitjans i per què continuen sent rellevants en l’època de la hiperimmediatesa, les anomenades audiències participatives, la concentració empresarial al sector mitjans i la cronificació de la precarietat en el periodisme i arreu. 

Alliberant el dial, eixamplant el ventall de veus

Les primeres temptatives de ràdios lliures s’havien produït a França i Itàlia a finals dels seixanta; és a la dècada següent que aquest moviment pren certa força, en plantejar un desafiament al monopoli públic dels mitjans audiovisuals en ambdós països. Ecologistes, anarquistes, moviments obrers, feministes, activistes LGBTI, minories ètniques… tenien l’oportunitat de representar-se a si mateixos en una esfera pública amb escasses possibilitats d’accés i incidència per a la població general.

Les ràdios lliures comencen a brotar arreu, tant a les grans aglomeracions urbanes com en ciutats i pobles, per cobrir-hi el buit d’informació local i donar sortida a les múltiples inquietuds i reivindicacions de l’època

Als Països Catalans, les ràdios lliures sorgeixen a partir de finals dels setanta, en plena transició democràtica a l’Estat espanyol. Es partia d’un panorama encara més advers que en els casos francès i italià. El sistema mediàtic era heretat de la dictadura, reconfigurat com un duopoli públic i privat, en què un grapat de grans cadenes —Ràdio Nacional d’Espanya, Ràdio Cadena Espanyola, la COPE i la SER—, totes vinculades directament o indirecta a la Unión de Centro Democrático d’Adolfo Suárez, es repartien el pastís radiofònic.

A escala local existien poques emissores, sovint sota l’empara de l’Església o bé d’alguna empresa tolerada pel règim. Aprofitant aquest buit, i amb la coneixença de les experiències de països propers, un grup de professors de comunicació, estudiants i persones implicades en diverses lluites socials van crear el 1978 Ona Lliure, considerada com l’emissora que va traçar les línies mestres de la radiodifusió lliure a l’espai català de comunicació —tot i que, un any abans, havia sorgit Ràdio Maduixa, a Granollers, amb una orientació menys polititzada.

Entre finals dels setanta i mitjan anys vuitanta es produeix una explosió d’emissores locals. Per un costat, les ràdios lliures comencen a brotar arreu, tant en les grans aglomeracions urbanes com en ciutats i pobles, per cobrir-hi el buit d’informació local i donar sortida a les múltiples inquietuds i reivindicacions de l’època. A partir de 1979, a Arenys de Mar es va donar el tret de sortida a un altre fenomen de gran rellevància al panorama mediàtic català: havien nascut les ràdios municipals, sovint impulsades per grups de veïns que, després, passaven a tenir l’empara d’un ajuntament, si bé no van ser plenament legals fins al 1991. En paral·lel, la televisió de proximitat també començava a caminar, sovint des d’un enfocament comunitari, popular i no lucratiu, amb Televisió de Cardedeu com a referent ineludible, fins i tot més enllà de l’espai català de comunicació.

ràdios
Cartell per la despenalització de les ràdios lliures, inicis dels 80. Foto: Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General CEDOC — UAB

En qualsevol cas, és evident que la societat civil organitzada va tenir un paper cabdal en el desenvolupament dels mitjans audiovisuals locals, com també el va tenir en la premsa comarcal. Davant la lentitud de la recuperació de la normalitat democràtica i la iniciativa pública, d’un costat, i la inexistència d’un mínim teixit empresarial i d’una burgesia disposada a invertir-hi, de l’altre, la ciutadania va dotar-se a si mateixa dels seus propis canals. Així, entre 1977 i 1989 van crear-se més d’una setantena d’emissores lliures arreu dels Països Catalans. Al funcionament horitzontal, sovint assembleari, i l’obertura a l’expressió de grups i col·lectius de tot tipus, cal afegir-hi una actitud positiva i, en alguns casos, una política activa envers la normalització lingüística del català. El que durant el franquisme era anecdòtic i folkloritzant, a les ràdios lliures prenia carta de naturalesa, en uns anys en què els mitjans audiovisuals públics en català no existien o eren a les beceroles i el sector privat era encara poc procliu a l’ús normalitzat de la llengua del país.

De l’explosió dels vuitanta es va passar a una fase de consolidació i cert estancament al llarg dels noranta, assenyalat per diversos experts com a conseqüència del reflux de les lluites socials i la mobilització que havien marcat els anys precedents. Entre finals dels noranta i principis del segle XXI, la reactivació dels moviments socials arran de l’oposició a la globalització i la reivindicació de models socioeconòmics alternatius va donar un nou impuls a la comunicació crítica, per bé que les ràdios lliures no van recuperar la incidència dels seus orígens. Amb la generalització de les tecnologies digitals, però, van aconseguir facilitar alguns aspectes tècnics i, amb l’arribada de l’emissió en línia i els podcasts, assolir audiències més enllà de l’abast d’una antena de FM. Ja en plena crisi, i en el context del moviment dels indignats i el 15-M, els mitjans alternatius van tornar a retroalimentar-se amb la ciutadania mobilitzada i van ser una peça mediàtica important de les acampades i altres accions, així com de les vagues generals de 2010 i 2012; en aquest cas va ser a través de l’Agència 29, on van unir-s’hi ràdios lliures, televisions comunitàries, premsa alternativa i mitjans digitals.

La incertesa d’una regulació feta a mitges

Arreu del món, els mitjans de comunicació d’impuls popular es troben en un ventall ampli de situacions legals, que van des del reconeixement total, la legislació pròpia i la protecció pública fins a la repressió i la il·legalitat. Als Països Catalans, la frontera de l’Albera entre la Catalunya Nord i la resta del país delimita dos escenaris substancialment diferents, fruit de les trajectòries de l’Estat espanyol i el francès en matèria de legislació de l’audiovisual. 

Les darreres legislacions en matèria audiovisual a escala estatal i autonòmica reconeixen novament l’existència d’un tercer sector de la comunicació, però a la pràctica no possibiliten l’accés a llicències per emetre legalment a la FM.

A nivell general, el marc legal que regeix l’activitat de les ràdios lliures a l’Estat espanyol és l’article 20 de la Constitució, que reconeix i protegeix la llibertat d’expressió. A partir d’aquí, tant des de l’Estat com des dels governs autonòmics s’han promulgat decrets, lleis i reglaments tècnics que afecten les emissores d’impuls ciutadà. El primer pla tècnic de radiodifusió, del 1979, estableix la propietat estatal de les ones de la freqüència modulada i la seva explotació directa —a través de mitjans públics— o indirecta —mitjans privats que obtinguin la concessió administrativa—. També reconeix l’existència d’emissores «educatives i culturals», una denominació a la qual poden acollir-se les ràdios lliures, perquè estan pensades per a entitats sense ànim de lucre. Malgrat això, diversos investigadors, com Emili Prado, Núria Reguero i Chiara Sáez consideren que el decret tenia més aviat la voluntat d’impedir el desenvolupament de les ràdios lliures perquè establia uns criteris tècnics i econòmics per obtenir una llicència impossibles d’assolir per als col·lectius que les impulsaven.

Aquest primer text legal enceta una tònica que es repetirà múltiples vegades al llarg de les dècades següents: es contempla que existeix un sector de mitjans audiovisuals que no són ni públics ni privats-comercials, sinó que són impulsats per col·lectius cívics sense ànim de lucre i que compleixen una funció social específica, i que tenen dret a accedir a llicències per emetre legalment.  Ara bé, ja des dels primers concursos es va demostrar que la manca de voluntat perquè això es fes efectiu: en no reservar un nombre de freqüències per a les ràdios lliures i establir uns criteris adequats a la seva naturalesa, se les equiparava amb empreses privades i se’ls exigien els mateixos requisits, molt allunyats de la realitat d’un mitjà popular. Les darreres legislacions en matèria audiovisual a escala estatal i autonòmica reconeixen novament l’existència d’un tercer sector de la comunicació, però a la pràctica no possibiliten l’accés a llicències per emetre legalment a la FM.

Ja el 1979, quan tot just despuntaven, les ràdios lliures van ser perseguides per l’administració. Aquell any, Ona Lliure va ser precintada tres cops; l’any següent, dues vegades més, la darrera amb detencions d’una vintena de membres d’Ona Lliure i La Campana de Gràcia, emissora lliure d’aquest barri barceloní, jutjats i posteriorment absolts. Va ser l’inici de la persecució legal, derivada de l’al·legalitat en què han d’operar, a les ràdios lliures, que ha deixat desenes de precintes d’antenes i equips emissors, tancaments i multes al llarg de les dècades. Un dels casos més extrems és el de Ràdio PICA, creada a Barcelona el 1981, al fundador de la qual, Salvador Picarol, s’ha arribat a multar amb 120.000 euros per emetre sense llicència. Precisament una de les ràdios més perseguides, la valenciana Ràdio Klara —tancada fins en tres ocasions—, és l’única emissora lliure dels Països Catalans en territori espanyol que emet legalment, després d’aconseguir una de les tres llicències que el govern valencià va reservar en un concurs de finals dels vuitanta.

ràdios
Estudi de Ràdio Klara. Foto: Ràdio Klara

Afrontar col·lectivament els embats legals i aconseguir el ple reconeixement ha estat un dels motius que ha esperonat l’associacionisme entre ràdios ciutadanes a Catalunya, principalment a través de la Coordinadora de Ràdios Lliures de Catalunya, activa en diversos períodes; de l’Assemblea de la Comunicació Social, a principis dels 2000, on també hi havia televisions comunitàries i moviments socials del Principat, i de la Xarxa de Ràdios Lliures del País Valencià. També des de la Red de Medios Comunitarios, d’abast estatal, es procura incidir en l’àmbit legislatiu perquè ràdios i televisions d’impuls civil surtin de l’atzucac legal.

En canvi, a la Catalunya Nord l’emissora d’impuls ciutadà Ràdio Arrels, creada el 1981 per l’associació del mateix nom, dedicada a la promoció de la llengua i la cultura catalanes, emet legalment des de fa quasi quaranta anys. El govern de François Mitterrand, el qual havia donat suport a les ràdios lliures durant la campanya electoral que el va portar a l’Elisi el 1981, va promulgar el 1982 una llei de la comunicació audiovisual que recollia les ràdios lliures, sota la denominació de «ràdio local privada» de tipus associatiu; aquest estatus implica una limitació del finançament publicitari, però al mateix temps permet accedir a subvencions públiques específiques. Gràcies també al suport econòmic de la Generalitat de Catalunya, Ràdio Arrels ha pogut mantenir al llarg dels anys una plantilla amb diversos professionals —per bé que el gruix dels seus membres són voluntaris.

La democratització de la comunicació, un camí encara llarg

El buit legal en què encara opera la immensa majoria de ràdios d’impuls popular als Països Catalans demostra que no s’ha assolit la democratització de l’accés i l’ús dels mitjans de comunicació per a la societat civil. Tanmateix, aquesta lluita té sentit? Cal que existeixi un tercer sector dels mitjans, si ja disposem d’una àmplia oferta pública i privada? Ara que ho tenim més fàcil que mai per comunicar-nos —i de manera potencialment massiva—, per què hauríem de necessitar mitjans lliures i comunitaris?

En néixer com a resposta a les mancances d’un sistema mediàtic determinat, els mitjans lliures i comunitaris fomenten la consciència crítica sobre la construcció dels discursos i els condicionants que operen en les empreses periodístiques

Els mitjans lliures i comunitaris són espais d’alfabetització mediàtica, en un sentit que depassa les habilitats purament instrumentals de la producció de continguts —cada cop més a l’abast, per bé que cal no oblidar les persistents fractures digitals. En néixer com a resposta a les mancances d’un sistema mediàtic determinat, els mitjans lliures i comunitaris fomenten la consciència crítica sobre la construcció dels discursos, els condicionants que operen en les empreses periodístiques i el paper que juguen en la configuració d’ideologies i significats socials. Així, s’hi dona una aprenentatge informal i, al mateix temps, molt valuós per a la ciutadania en termes de cultura democràtica.

Estudi de Ràdio Arrels. Foto: Ràdio Arrels

Pel que fa al pluralisme mediàtic, l’aportació dels mitjans ciutadans no sol tenir-se en compte en els debats sobre la qüestió. Es pot argumentar que, davant la multiplicitat de l’oferta de continguts i l’accés «gratuït» a les xarxes socials digitals, el pluralisme s’incrementa i està garantit. Així, el paper fonamental de les ràdios lliures de fa quaranta anys semblaria superat. Tanmateix, aquesta lògica xoca amb la del mercat, que per la banda dels continguts privilegia les fórmules que s’ha demostrat que funcionen —amb els retocs mínims que es vulgui— i, per l’empresarial, tendeix a l’absorció i la concentració.

Així mateix, els successius informes Media Pluralism Monitor del Centre for Media Pluralism and Media Freedom indiquen l’estancament o deteriorament generalitzats de la pluralitat en el mercat, la independència política i la inclusió social als mitjans; en el cas espanyol, es constata un nivell de risc mitjà pel que fa al pluralisme. D’altra banda, el Parlament Europeu ha aprovat una resolució que avala la tasca a favor de la multiculturalitat, el pluralisme en el sistema de mitjans i l’alfabetització mediàtica que realitzen els mitjans comunitaris.

En suma, si el mercat com a mecanisme únic és del tot incapaç de garantir l’accés i la representació de la diversitat de cultures i col·lectius de les societats contemporànies, és clar que els projectes mediàtics impulsats des de la ciutadania organitzada han de tenir un paper rellevant en la materialització del pluralisme, juntament amb polítiques públiques valentes en aquest aspecte.

Les ràdios lliures encaren el futur immediat amb incerteses. Més enllà de la precarietat legal, moltes pateixen l’estancament i la manca de relleu generacional dels col·lectius que els donen vida. L’adaptació a les potencialitats que ofereixen els entorns digitals encara és un repte pendent per a un nombre significatiu d’emissores; així mateix, la voluntat de no passar per plataformes comercials pot resultar una dificultat afegida per ampliar els públics. Amb tot, el paper que desenvolupen continua essent imprescindible, perquè els objectius amb què van néixer encara no s’han complert: no s’ha democratitzat realment l’accés de la ciutadania a l’espectre radioelèctric —que és un bé de domini públic— i el camí cap a una esfera pública representativa de la pluralitat de la societat catalana és encara llarg, i no es podrà recórrer sense les ràdios lliures. 

Foto de portada: pxhere.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Eloi Camps (Banyoles, 1994) és periodista i doctorand en Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat en comunicació institucional i ha col·laborat en diversos mitjans escrits i radiofònics. És autor dels llibres Fem-nos escoltar! Història de les ràdios ciutadanes de l'espai català de comunicació Mig segle de fressa.

Comentaris

La lluita per un ecosistema mediàtic accessible, plural i divers

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.