La immigració és un perill per a Catalunya?

La supervivència de la catalanitat no passa per tancar les fronteres ni preservar una identitat immutable, sinó per construir una societat cohesionada, igualitària i capaç de transformar-se. Davant dels discursos essencialistes de l’extrema dreta, cal reivindicar la interculturalitat i la solidaritat de classe: perquè la immigració no és una amenaça per a la nació catalana, sinó una de les seves principals potencialitats.
La supervivència de la catalanitat no passa per tancar les fronteres ni preservar una identitat immutable, sinó per construir una societat cohesionada, igualitària i capaç de transformar-se. Davant dels discursos essencialistes de l’extrema dreta, cal reivindicar la interculturalitat i la solidaritat de classe: perquè la immigració no és una amenaça per a la nació catalana, sinó una de les seves principals potencialitats.

Els temes que vull abordar en aquest article són aquells que ens solen resultar incòmodes a l’esquerra, i que en canvi li resulten d’allò més fàcils a la dreta. Em refereixo al famós debat de la “integració” de la immigració. Que aquest debat ens resulti incòmode no és perquè l’esquerra no haguem de parlar d’això, sinó perquè ho fem en el marc de l’extrema dreta, sense ser capaces de sortir-ne. Aleshores, o en parlem amb tabús, o escenificant postures “desvergonyides” com les que es critiquen a l’article Una crítica a l’antiimmigracionisme d’esquerres. Quan parlem d’aquests temes, hem de situar molt bé el nostre marc, definir nosaltres els termes i tenir una perspectiva no només nacional, sinó també de classe. Per exemple, amb la crisi de l’habitatge, no podem permetre que la situïn com un “problema d’excés de demanda” dient que els immigrants ens treuen les cases. Allà on l’enemic sigui un immigrant, deixarà de ser-ho un especulador. Allà on l’enemic sigui el del costat, deixarà de ser-ho el de dalt. I això és el que ens ha passat amb la derrota del cicle polític de la darrera dècada, incloent el Procés i el 15M: quan hem començat a veure l’Estat Espanyol i les classes dominants com a enemics massa grossos, l’enemic ha passat a ser l’immigrant. Ens hem començat a preocupar més per les dades que ens diuen quant ha augmentat la immigració que per les dades que ens diuen que els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres.

https://www.eltriangle.eu/2026/04/02/el-10-mes-ric-concentra-el-60-de-la-riquesa-mentre-un-de-cada-quatre-catalans-viu-en-risc-de-pobresa/

Així doncs, en aquest article intentaré situar el marc sota el qual hem de discutir d’immigració amb la dreta catalana. La tesi que intentaré defensar és que la immigració no és un problema per a la catalanitat sinó, ans al contrari, l’única via per la qual ha sobreviscut en el passat i pot seguir sobrevivint a futur. 

Més enllà d’alguna reflexió, no entraré a discutir amb altres moviments polítics com Alhora o Nexe Nacional perquè ja ho van fer molt millor del que podria fer-ho jo al ja citat article Una crítica a l’antiimmigracionisme d’esquerres. 

Intentaré parlar de catalanitat en general perquè hi ha algunes reflexions que són aplicables al conjunt del Països Catalans, però penso que el problema del racisme catalanista afecta especialment a Catalunya. Això no vol dir que al País Valencià, a les Illes o a la Catalunya Nord no hi hagi postures essencialistes, però per motius que no puc tractar en aquest article, no ha sortit en cap d’aquests territoris una extrema dreta nacional. Convido a algú que en sàpiga més que jo a complementar i expandir aquestes reflexions més enllà de les fronteres autonòmiques.

El punt de partida una catalanitat “a la defensiva”

En l’article que precedeix aquest vaig plantejar que, des de la derrota del Procés Sobiranista, tot l’espectre polític del catalanisme es troba en un estat que he anomenat “catalanitat defensiva”, evidentment per oposició a una “catalanitat ofensiva” ara mateix desactivada. Resumidament, direm que la catalanitat ofensiva, que ha caracteritzat la darrera dècada i que es pot rastrejar fins ben bé fins als orígens del propi catalanisme, és un projecte nacional amb un contingut no exclusivament nacional sinó també social. Dit d’altra manera, la catalanitat ofensiva no només es planteja com una defensa d’uns trets culturals i lingüístics (que també) sinó com una conquesta de drets i llibertats en clau nacional i també social. Per contra, la catalanitat defensiva, derrotat el projecte de conquesta de drets i llibertats, es limita a la defensa d’uns trets culturals i lingüístics. 

Aquesta catalanitat defensiva no és, per se, d’extrema dreta, sinó que és el context en què ens trobem totes les forces polítiques catalanistes, inclosa l’esquerra radical. Però sí que és el seu adob perfecte. En aquest context de catalanitat defensiva apareix una por que havia estat adormida durant el darrer cicle polític: la por a la mort de la llengua catalana i, de retruc, de la nació catalana. De nou, aquesta por no és, per se, d’extrema dreta, sinó que és compartida per bona part de la societat catalana. Però està separada per una línia massa fina de plantejaments racistes com els de la teoria de la substitució racial.

La resposta essencialista: Aliança Catalana

La proposta política d’Aliança Catalana s’escenifica amb fortalesa i convenciment, però, en realitat, és una proposta dèbil. Darrere seu s’hi amaga l’acceptació d’una proposta realment forta: l’espanyolisme de Ciutadans, que ha aconseguit arraconar la idea que tothom pot ser català i que hem de ser “un sol poble”, consens de tot el catalanisme des de la Transició i més enllà. Així doncs, darrere de la grandiloqüència d’Aliança Catalana s’hi amaga la incapacitat de pensar més enllà de la catalanitat defensiva, recreant-s’hi. Aquesta incapacitat ve donada per una visió limitant de què vol dir ser català, una visió essencialista de la nació, segons la qual la catalanitat és una cosa ja donada, amb unes normes i uns codis que es reprodueixen de generació en generació de forma més o menys estanca. 

Si la catalanitat s’entén des d’aquest punt de vista essencialista, la idea que cal limitar la immigració i enfortir la nostra matriu nacional es mostra com una conseqüència absolutament lògica. Aquesta visió essencialista de la nació no se l’inventa Aliança Catalana, ja existia prèviament. La novetat d’AC és haver estat conseqüent amb ella i haver-la dut fins les seves últimes conseqüències. Podríem resumir la seva cadena argumental de la següent forma:

Ja fa 40 anys que Catalunya es troba per sota de l’índex de reemplaçament poblacional. Això vol dir que, per la via de la natalitat, el creixement demogràfic no només està estancat sinó que està disminuint, i que les properes generacions no seran prou nombroses per reemplaçar les anteriors.

Davant d’aquest “problema demogràfic” tenim el següent perill: si els catalans no tenim la capacitat de reproduir-nos, anirem perdent terreny davant d’una població migrant amb una natalitat molt més dinàmica, que no abraçarà la nostra cultura i per tant, poc a poc, anirem desapareixent. Així doncs, davant d’aquest context de fecunditat a la baixa, la solució per tal de sobreviure com a nació catalana és fer forta la nostra matriu nacional. Això passa per diferents propostes, algunes més “toves” i d’altres més explícitament d’extrema dreta: generar una línia d’escola segregada 100% en català, fer polítiques que afavoreixin la natalitat entre catalanoparlants o limitar la immigració.

La impotència del catalanisme essencialista

La impotència d’aquestes postures és que agreugen el problema que pretenen solucionar. Per una banda, tenim el “problema de la natalitat”. Si la solució per a la supervivència de la catalanitat és un augment de la natalitat, estem generant més problemes que solucions. Un augment de la natalitat només es podria fer a través d’una millora important de les estructures de reproducció social i, per tant, del nivell de vida en general, o a través d’una política impositiva cap a les dones i regressiva en drets (limitar l’avortament, reforçar models de família tradicionals, etc.). La crítica feminista ja porta anys explicant que vivim en una “crisi de cures” en què cada cop ens costa més desenvolupar les tasques reproductives, com cuidar dels nostres infants, dels nostres ancians o fins i tot de nosaltres mateixos. Curiosament, aquesta crisi de cures no està a l’agenda política d’aquestes propostes essencialistes. De quina forma pretenen sostenir un augment de la natalitat? Fent-la recaure, com sempre, sobre les dones? Algunes propostes d’extrema dreta no fan escarafalls a l’hora de respondre que sí, però no és el cas d’AC, ja que la seva islamofòbia necessita situar la nostra cultura com a superior en termes de drets respecte les comunitats musulmanes. La proposta pronatalista d’AC, per tant, implicaria una baixada del nivell de vida. 

Per altra banda, tenim el “problema de la interacció cultural”. La realitat actual de Catalunya i de la resta dels Països Catalans és la d’una societat culturament, ètnicament i lingüísticament diversa, i si entenem els catalans com un d’aquests grups ètnics i apostem per fer-nos forts en la nostra matriu nacional, acabarem generant una situació coneguda com a multiculturalisme. El multiculturalisme és un model d’interacció cultural en què conviuen diferents comunitats culturals en un mateix espai però amb poca interacció entre elles. Cada grup cultural té els seus espais de socialització propis i, quan entren en contacte amb altres grups, ho fan en el seu territori o en el dels altres, no es generen espais comuns. Qui hagi vist pel·lícules americanes de finals dels 90 i principis dels 2000 ambientades a Los Angeles sabrà identificar ràpidament aquest model: simplificant-ho una mica, hi ha el grup dels afroamericans, el grup dels latinos, el grup dels japonesos, etc. Interactuen entre ells, però cadascun té el seu marc de referència. 

Evidentment, Aliança Catalana no proposa aquest model, el seu projecte encaixa més amb un integracionisme fort, segons el qual aquells migrants que vulguin viure aquí han d’abandonar la seva cultura d’origen i integrar-se a la cultura catalana. Però per molt que una AC al govern apostés per un integracionisme fort, la Catalunya autonòmica no té la solidesa institucional que tenen els Estats Units, no tindríem la capacitat de seguir imposant una “cultura nacional” majoritària que deixés els grups culturals minoritaris com a subcultures. Si seguim la cadena lògica de la davallada demogràfica de la catalanitat, el que probablement passaria és que els catalans acabaríem sent un més d’aquests grups culturals aïllats, al mateix nivell que la resta, i minoritzats a casa nostra. Evidentment, la “cultura nacional” que ens faria de matriu aquí seria l’espanyola.

“Salvar” la catalanitat: una proposta alternativa

Hem vist que les propostes essencialistes, per molt que es mostrin com una posició forta i contundent, acabaran sent impotents davant de la situació actual, fins i tot agreujant-la. Si volem que la catalanitat sobrevisqui, haurem d’abandonar les concepcions essencialistes.

Si volem que el nombre de catalans s’estabilitzi o creixi, tenim dues vies: la del creixement natural i la del creixement migratori. Ja hem vist que el creixement natural no és possible sense un canvi en l’estructura reproductiva (canvi que, per altra banda, hem de perseguir), i amb la proposta essencialista ens portaria a una competència natalista absurda amb altres grups culturals. Per tant, ens cal generar creixement demogràfic a través del creixement migratori. Dit molt burdament, hem de crear catalans no només a través dels úters, sinó a través de la cultura.

El creixement migratori tampoc és una via fàcil. Les interaccions culturals poden generar problemes de convivència. Molts cops, per por a una reacció racista, l’esquerra ha obviat aquests problemes o només s’ha posicionat de part dels grups racialitzats. Hem de ser molt prudents amb la reacció racista, però no hem de negar que puguin existir problemes de convivència. A les famílies també n’existeixen, però mai veurem algú de dretes dient que cal abolir la família, com sí que volen eliminar la immigració. Obviar que puguin existir aquests problemes seria victimitzar els grups racialitzats des d’una postura paternalista, negant-los com a agents amb capacitat de decisió i amb qui poder discutir i acordar quins han de ser els marcs de convivència en un espai determinat. No se li escaparà a ningú que ser tractat de forma paternalista ofereix pocs motius per voler interactuar sincerament amb qui et tracta així. 

Si volem fer créixer la catalanitat a través del creixement migratori, el model d’interacció cultural que necessitem és l’interculturalisme. Aquest model no demana que els nouvinguts simplement s’integrin, deixant de banda la seva cultura d’origen, ni tampoc generar marcs culturals estancs sense interacció. En l’interculturalisme, tant la cultura que acull com les comunitats que són acollides experimenten una transformació. Això vol dir que els nouvinguts aprendran català i se sentiran catalans, però que la llengua catalana i la catalanitat s’hauran de transformar si volem que aquesta acollida sigui sincera. Haurem d’acceptar que el català rebi neologismes d’altres llengües i que una persona pugui ser catalana i d’un altre lloc alhora: que pugui ser catalana a la seva manera. Per posar un exemple que ja a ha esdevingut clixé: haurem d’acceptar que una dona amb vel pot ser catalana com qualsevol altra, cosa que no treu que no es pugui obrir un debat sobre el tema, però sense excloure-la en cap moment de la catalanitat. L’organització Independentistes dels Països Catalans ja plantejava aquesta idea als anys 70:

Els Països Catalans són, com a nació ben definida, el resultat d’un procés de classes. El problema que se’ns planteja no és el d’integrar els immigrants en quelcom que ja fet, sinó el d’inserir-los en una dinàmica de classe. Els immigrants poden i han d’aportar aquesta dinàmica, al moviment d’alliberament nacional-popular català, tots els seus valors, la seva creativitat i les seves experiències de lluita. 

[…]

Així, doncs, contra la simple integració dels immigrants postulada per la burgesia o el paternalisme culturalista dels sectors reformistes, cal potenciar la solidaritat activa al si de la classe obrera i les classes populars, entre naturals i immigrants pels objectius exposats que són comuns.

Veiem, per tant, que aquest interculturalisme o “solidaritat activa”  no és res nou. Ja amb les onades migratòries del sud de l’estat dels anys 60 i 70 es va produir un fet similar. Aquestes comunitats nouvingudes van esdevenir catalanes, però també la catalanitat va experimentar uns canvis que la van transformar i enriquir. Per posar només un exemple, un dels signes d’identitat musical catalana és la rumba que, sense les influències del flamenc que van portar els immigrants andalusos, segurament no hagués existit. 

Ara mateix, aquesta acollida intercultural ens pot semblar difícil d’imaginar, però si ho comparem amb aquestes ondes migratòries dels anys 60 i 70 podem veure que, amb els anys i una bona política d’acollida i d’oportunitats, les diferències acaben sent mínimes. Avui en dia, tenir cognoms catalans o castellans no determina automàticament la classe social o l’adscripció nacional d’un ciutadà català. Catalunya ja ha tingut un president andalús, i tot i que al principi pogués generar reticències, avui ningú nega que José Montilla és tan català com qualsevol altre. Avui en dia, els descendents de migrants andalusos poden tenir tantes arrels a Andalusia com als Països Catalans, sense que això impliqui una contradicció. Per tant, per molt que alguns pensin que la immigració és un problema per a la catalanitat, ja comença a haver-hi persones migrants o amb famílies d’origen migrant que es graduen a la universitat, que són catalanoparlants nadiues, que han estat escolaritzades aquí tota la vida, que apareixen a la televisió pública, etc. Només per posar un exemple, aquest any hem vist, m’atreviria a dir que per primer cop, dos productes audiovisuals catalans que ja han tractat el tema de la interculturalitat de forma natural i no de forma forçada com s’havia fet anteriorment: Ravalejar i Pubertat. Tot i que ara sembli difícil i pugui ser un repte en molts sentits, si tenim una societat amb les estructures necessàries, el temps ens ajudarà a consolidar un model intercultural d’inclusió. La pregunta que ens hem de fer ara, i amb la qual hem d’atacar els discursos racistes catalanistes, és la següent: quines són les estructures que possibiliten un model intercultural d’inclusió?

Estructures socials per a la interculturalitat

La millor política lingüística i d’acollida és una política d’igualtat social. Com més desigualtat social hi ha, més segregada és una societat. I a la nostra societat, la disjuntiva és clara: la segregació implica que uns parlen la llengua catalana i participen de la catalanitat, mentre que uns altres en queden exclosos. Aquelles persones nouvingudes que no arribin a conèixer la llengua catalana tindran moltes menys oportunitats que les que sí que la coneguin. 

A algunes persones els pot semblar que això són capritxos de la Generalitat de Catalunya, i que demanar coneixement de la llengua per accedir a certs llocs és el que realment segrega. És cert que l’exigència de conèixer la llengua sense una bona oferta de classes de català per a nouvinguts és insuficient. Però una societat cohesionada en la seva diversitat, a Catalunya, ha de ser una societat catalana. Una societat segregada, en què uns parlin en castellà i els altres en català, és el que sempre han volgut els poderosos, d’aquí i d’allà, per diferenciar-se dels de sota. La dreta espanyola del Real Club de Polo de Barcelona i de Círculo Ecuestre han parlat castellà per demostrar que el seu poder està més lligat a Madrid. Els convergents han parlat català per demostrar que estan per sobre dels andalusos nouvinguts. En canvi, qui ha volgut una societat cohesionada ha estat la classe treballadora i les classes populars, amb tota la feina que va fer el moviment obrer i l’antifranquisme d’esquerres per consolidar la idea que som “un sol poble”. A més, veure quins són els enemics de l’extrema dreta espanyola sempre ajuda a dibuixar el camí d’unitat: els immigrants, els pobres, els catalans.

Així doncs, si volem que la llengua catalana i la catalanitat sobrevisquin, necessitem una societat cohesionada, que ofereixi oportunitats i igualitària. La desigualtat social és el pitjor enemic de la llengua catalana i la catalanitat. Necessitem oportunitats laborals dignes, disminuir la segregació i guetització dels barris, una oferta de classes de català per a nouvinguts adaptada a la realitat, facilitats administratives per aconseguir papers, una escola pública amb més recursos i amb el català com a llengua vehicular i un foment de la creació de contingut audiovisual en català, a la televisió i a les xarxes socials. 

Totes aquestes mesures només es podran aconseguir amb un moviment popular fort que cohesioni el poble treballador català, autòcton i nouvingut, i només es podran consolidar amb un estat propi, fruit de la lluita nacional d’aquest moviment popular. Aquesta és la vella divisa de l’Esquerra Independentista: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social, i viceversa.

Evidentment, una persona d’extrema dreta ens dirà que una societat igualitària és molt difícil d’aconseguir. No li faltarà raó, però ja haurem desplaçat el debat: el problema ja no són els immigrants, sinó les classes dominants que volen mantenir una capa de la població segregada per poder utilitzar-la com a mà d’obra barata. Tornem a la vella disjuntiva: el problema no és la immigració sinó el capitalisme i l’Estat Espanyol. 

Aquest article és una continuació de l’article De la catalanitat defensiva a la teoria de la substitució racial. Perills actuals del catalanisme del número 9 de Catarsi. Aquest article posteriorment es va convertir en la xerrada Extrema dreta catalana: símptoma d’una derrota que he tingut l’oportunitat d’anar fent a diferents casals i ateneus del Principat durant el darrer any. Concretament, les reflexions que hi apareixen neixen del debat posterior que s’ha donat entre les assistents.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant de l'Esquerra Independentista. Ha estat membre de la comissió nacional de formació d'Arran durant 7 anys. Graduat en filosofia, treballa de professor de secundària.

Comentaris

La immigració és un perill per a Catalunya?

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau