La situació al Iemen, com la de Palestina, se’ns presenta completament descontextualitzada. En la cobertura absolutament vergonyosa que en fan els mitjans de comunicació, el conflicte no comença amb la invasió militar liderada per l’Aràbia Saudita el 2015, ni amb el bloqueig genocida que li va seguir, ni amb la campanya de bombardejos de Trump l’any passat, ni tan sols amb el bombardeig de l’aeroport de Sanà aquest estiu. El principi de tot plegat és, sembla ser, la resposta d’Ansar Allah, un moviment que al seu torn és presentat com un proxy que els iranians han plantat al país a conveniència. Com a Gaza, al Iemen les bombes semblen caure del cel sense subjecte causant, i les persones moren sense causa aparent. La cobertura mediàtica actua com a encobridora de l’imperialisme americà i el seu còmplice saudita, que dia a dia es cobren les vides de les poblacions que han estat marcades com a disposables. Mentre els atacs d’Ansar Allah generen escàndol i condemna unànime, els atacs saudites contra objectius civils amb material militar comprat a països occidentals no semblen preocupar. Que els pobles de l’Orient Mitjà hagin decidit respondre a les agressions imperialistes causa sorpresa i escàndol: aquells a qui se’ls havia reservat el paper de víctimes perfectes -com diu Mohammed el-Kurd- han decidit prendre la paraula.

El Iemen és avui el terreny de la batalla antiimperialista. Però no ho és perquè Ansar Allah sigui un proxy de l’Iran, com la premsa internacional no es cansa de repetir reproduint la narrativa del regne criminal de l’Aràbia Saudita, en un menyspreu evident per l’agència del poble iemenita. Ho és perquè l’aliança entre els Estats Units i les monarquies del Golf és constitutiva del model d’acumulació que emergeix després de la Segona Guerra Mundial, i perquè la resistència del poble iemenita a l’agressió de l’imperialisme americà i els seus aliats a la regió té una doble dimensió. Per una banda, el conflicte té una dinàmica pròpia -el Iemen ha estat resistint les agressions de l’Aràbia Saudita des de la proclamació d’aquesta com a regne-; alhora, allò local constitueix i és constituït per allò global, i per tant la guerra al Iemen s’insereix en una confrontació antiimperialista molt més àmplia, en el marc de la qual Ansar Allah s’ha alineat amb l’anomenat Eix de la Resistència. És en aquest context que Ansar Allah ha decidit defensar-se contra els atacs i ha plantejat la seva equació: “bloqueig per bloqueig i escalada per escalada”. 

L’Aràba Saudita assegura que ajudarà el seu govern titella iemenita a “eliminar” Ansar Allah, en una nova mostra d’arrogància. Aquestes amenaces, però, estan completament dissociades de la realitat: els saudites s’han mostrat completament incapaços de combatre les Forces Armadas Iemenites. En un formidable avenç, el 10 de setembre les FAI van conquerir el port de Mokha, un punt clau a la costa del Mar Roig, i van continuar fins a prendre Bab al-Màndeb, incloent l’illa de Perim, i prenent el control de l’estret. Les tropes del govern pro-saudita es van retirar en desbandada cap al sud i molts dels soldats van intentar arribar a Aden, al sud del país -tot i que una facció suposadament aliada els va impedir el pas al recinte urbà a la seva arribada-. Mentrestant, el General Saleh -comandant de les tropes- i altres alts oficials van fugir a un hotel de luxe a Riyadh. Les Forces Armades Iemenites continuen avançant en la ofensiva. El desastre per l’Aràbia Saudita i el seu govern titella és total. I ara, a més, ha de lidiar amb els atacs dintre el seu propi territori. 

És així com el Iemen, una república envoltada de monarquies -pobra i escassament industrialitzada-, que ha decidit defensar a Palestina per la força de les armes, ha emergit com un actor crucial en el conflicte global i ha posat en escac l’Aràbia Saudita i de retruc l’imperialisme americà. Després que l’Iran hagi tancat l’estret de l’Ormuz, Ansar Allah ha anunciat el bloqueig de l’estret de Bab al-Màndeb per als vaixells relacionats amb el comerç marítim saudita, i ha atacat l’oleoducte que transporta petroli en direcció est-oest a l’Aràbia Saudita causant interrupcions en el seu funcionament. Al voltant d’un 26% del comerç mundial de petroli circulava a través de l’estret d’Ormuz abans de la guerra, mentre que Bab al-Màndeb veia passar-ne un 5%. A més, un important nombre de fertilitzants passaven a través d’Ormuz, el que tindrà greus afectacions per l’agricultura. En una economia mundial depenent de les cadenes logístiques de subministrament i del flux de la mercaderia petroli, la interrupció del trànsit en aquests dos chokepoints està tenint severes conseqüències: el sistema s’està revelant totalment vulnerable davant la disrupció de la circulació per part dels pobles en rebel·lia. 

El preu que el Iemen està pagant per la seva independència és brutal. La campanya de la coalició internacional contra el govern d’Ansar Allah del 2015 va tenir per objectiu mercats, carreteres, instal·lacions sanitàries i altres infraestructures essencials. Un terç dels bombardejos va apuntar a objectius no militars i centenars de milers de civils van morir com a resultat: les Nacions Unides estimen una xifra de 377.000 morts entre 2015 i 2021, entre les quals es compten les víctimes directes de la guerra i més de 200.000 morts indirectes causades per la fam i la manca d’atenció mèdica -al voltant d’un 50% de les instal·lacions mèdiques van ser tancades-. La fam continua fins a dia d’avui, afectant 18 milions de persones -entre les quals hi ha més de dos milions de nens que pateixen desnutrició aguda-. Els bombardejos de l’Aràbia Saudita també van destruir infraestructures relacionades amb l’aigua i el sanejament, cosa que va deteriorar l’accés a l’aigua potable i va contribuir a una terrible epidèmia de còlera que entre 2016 i 2019 va afectar més de dos milions de persones. Així mateix, l’Aràbia Saudita va bloquejar els ports i els aeroports, el que va produir manca de combustible, d’aigua i de medicaments. És justament en aquest marc que l’escalada actual ha tingut lloc: el juliol un avió procedent de l’Iran amb una delegació que havia assistit al funeral de l’aiatol·là Khamenei va intentar aterrar a Sanà sense èxit, ja que l’Aràbia Saudita va bombardejar l’aeroport per impedir-ho. És això el que va provocar la resposta d’Ansar Allah, que sota la consigna d’“aeroport per aeroport” va llançar míssils balístics contra l’aeroport d’Abha i posteriorment va anunciar un bloqueig marítim contra l’Aràbia Saudita. Aquests fets semblen ser el començament de la història per la premsa occidental, però són de fet la culminació d’una agressió imperialista sostinguda contra el Iemen.

Les demandes d’Ansar Allah a l’Aràbia Saudita per declarar la fi de les hostilitats inclouen el pagament dels salaris dels funcionaris públics (amb els ingressos del petroli i el gas iemenites, ja que la majoria dels jaciments es troben en zones controlades pel govern recolzat per l’Aràbia Saudita), l’aixecament de les restriccions als ports i a l’aeroport de Sanà, l’accés als ingressos del petroli i del gas iemenites, la fi de les operacions militars saudites, compensació pels danys de la guerra i que l’Aràbia Saudita retiri el suport a l’anomenat “govern internacionalment reconegut”. Aquest és un govern que opera des de l’Aràbia Saudita -on resideixen la majoria dels seus membres, inclòs el president-, que inclou faccions salafistes i que ha mantingut vincles amb Al Qaeda a la Península Aràbiga, i que té greus problemes de lluites internes entre faccions oposades. Ha estat acusat de detencions arbitràries, desaparicions forçades i tortures. Es tracta, de fet, d’un govern d’ocupació que respon als interessos d’una potència estrangera i que està espoliant els recursos del Iemen. No controla la capital, Sanà, ni la majoria de la població -ja que molt del territori que té és desèrtic i està molt escassament poblat-: es calcula que un 80% dels habitants del país resideixen en les zones governades per Ansar Allah, que actua com a govern efectiu del país. Malgrat tot, la retòrica al voltant del “govern internacionalment reconegut” persisteix. 

Ansar Allah, per part seva, ha rebut dures crítiques per les pràctiques que porta a terme en les àrees que controla. S’han documentat detencions de jutges i periodistes, així com el reclutament de menors d’edat com a soldats. En un article a Jadaliyya, Kamilia Al-Eriani exposa que el moviment ha emprès una política d’homogeneïtzació social mitjançant la regulació de pràctiques religioses i morals com a part d’un procés de construcció estatal modern. Entre les mesures preses se’n compten algunes que impliquen fortes restriccions sobre l’autonomia de les dones.

Ansar Allah: els orígens d’un moviment

Als anys vuitanta va sorgir un moviment revivalista zaidita a la regió de Sada que acabaria donant lloc al que avui és Ansar Allah. Sada és una zona muntanyosa situada al nord del país, fronterera amb l’Aràbia Saudita i coneguda per ser el nucli històric del zaidisme, la branca de l’Islam xiïta més estesa al Iemen. Mentre que el zaidisme predomina en el nord del país, la costa occidental, el sud i l’est són predominantment sunnites. El zaidisme difereix d’altres corrents del xiisme com ara la duodecimana, practicada a l’Iran. Els zaidites tracen els seus orígens remuntant-se a Zayd ibn Ali, que es va revoltar contra la dinastia omeia després de la mort de l’imam Hussein a Karbala (mentre que els duodecimans reconeixen a Ali ibn Abi Talib, besavi de Zayd ibn Ali, com a primer imam). A més, d’acord amb els zaidites qualsevol descendent del profeta per la línia d’Ali que compleixi amb els requeriments pot proclamar-se imam i ser reconegut per la comunitat com a tal -el qual li confereix un caràcter marcadament polític-, mentre que els duodecimans creuen que l’imam està ocult i esperen el seu retorn. 

En qüestions de jurisprudència, l’escola zaidita i la shafi -que és la que predomina entre els sunnites iemenites- no estan particularment allunyades, i les dues comunitats han conviscut en pau. Històricament, la seva principal diferència és la qüestió de la preeminència dels sadah (no confondre amb Sada, el nom de la regió), un estrat social generalment considerat no tribal compost per famílies que reivindiquen descendir del profeta Muhàmmad. Els sadah van governar el Iemen del Nord des de la instauració de l’imamat el segle IX fins el 1962, quan l’imam va ser derrocat i es va proclamar la República. Els zaidites han defensat, tradicionalment, que l’imam ha de ser sayyid, però el revivalisme va implicar un procés de renovació i Ansar Allah no reivindica la restauració de l’imamat, sinó un model de govern republicà.

A partir de la proclamació de la república el 1962, la regió de Sada va ser políticament i econòmicament marginada pel règim republicà, i els sadah van ser discursivament identificats amb l’endarreriment i l’opressió i assenyalats com a estrangers (Brandt, 2022). Tot i això, és important tenir en compte que els sadah no constitueixen un grup monolític, i que en el seu si hi ha diferències extremes pel que fa a educació, estatus social, riquesa i autoritat (Brandt, 2022). També cal evitar caure en la simplificació que molts mitjans de comunicació repeteixen, segons la qual Ansar Allah és una organització de sadah enfrontada a les tribus, com si aquestes fossin un grup homogeni. En realitat, les tribus han pres posicions enormement dispars cap a Ansar Allah i moltes d’elles formen part del moviment, que és una coalició que va molt més enllà de la família al-Houthi (tot i que els mitjans insisteixen a anomenar el moviment per aquest nom). 

La política perseguida per la República Àrab del Iemen -o Iemen del Nord- va conduir a l’empoderament dels xeics tribals a expenses dels sadah, l’antiga elit. Brandt (2017) afirma que d’aquesta forma la República va crear una nova elit tribal, que ha estat cimentada per dècades d’una política basada en el patronatge i el foment dels enfrontaments entre tribus sota el principi de “divideix i venceràs”. Segons la mateixa autora, molts xeics influents a la regió van esdevenir un objectiu fàcil per a la cooptació, permetent a la República implementar la seva agenda sense fer esforços substantius en la direcció de la construcció estatal i el desenvolupament econòmic de la província. Això va conduir, afirma, a una distribució dels recursos econòmics enormement injusta, que va aprofundir l’escletxa social entre la gent comuna i aquests xeics enriquits: l’elit tribal va construir escoles i infraestructures de proveïment de l’aigua, el que va provocar que la influència del govern republicà s’expandís seguint els patrons de les estructures de poder tribals. La política d’Ali Abdullah Saleh -president des de 1978- es va caracteritzar per una política de patronatge a determinades tribus, a les quals se’ls permetia autonomia a canvi de la seva segregació de les altes instàncies de poder (Brandt, 2017).

La denigració de l’imamat es va estendre primer als sadah i després als zaidites en general, d’acord amb Hamidaddin (2022), en una narrativa que posicionava aquests grups com una amenaça a la República i els seus valors. La situació després de la unificació entre el Nord i el Sud sota la presidència de Saleh només va fer que empitjorar, a causa de la política divisiva del govern i a l’extensió de la ideologia salafista, promocionada pel govern i per l’Aràbia Saudita. Sempre seguint al mateix autor, la marginació política, econòmica i social de Sada, juntament amb la retòrica anti-zaidita republicana, van donar lloc al desenvolupament d’una contranarrativa en què els sadah i els zaidites es presenten a sí mateixos com una comunitat marginada i forçada a renunciar a la seva identitat i herència religiosa.

És en aquest context que va emergir el moviment dels Shabab Mu’minin (Joves Creients), una organització revivalista zaidita dedicada a activitats educatives. La incorporació de Hussein al-Houthi a l’organització l’any 1999 va ser clau en la seva transformació en plataforma política. Al-Houthi estava fortament influenciat per la revolució iraniana i la seva teologia xiïta, que posa un fort èmfasi en la lluita antiimperialista i per la justícia social. És així com, en un interessant exemple de circulació d’ideals revolucionaris, va incorporar les idees de Khomeini en el moviment revivalista zaidita. Durant la seva estada al Sudan també va entrar en contacte amb el pensament d’al-Turabi, teòleg vinculat als Germans Musulmans. La seva intervenció comporta un trencament radical amb la tradició religiosa zaidita i un reordenament de l’autoritat religiosa al voltant d’una nova metodologia interpretativa, que ha comportat el rebuig dels zaidites més tradicionalistes (Haykel, 2022).

Quan el govern de Saleh es va aliar públicament amb els Estats Units en l’anomenada Guerra contra el Terror després de l’atac de l’11 de setembre, i va rebre el suport militar dels EUA per enfrontar-se a Al Qaeda, al-Houthi va augmentar la seva popularitat en donar expressió a la ira popular contra la col·laboració amb els EUA. El moviment zaidita va entrar en una nova dinàmica expansiva de mobilització, amb manifestacions antiimperialistes massives, slogans tercermundistes i crides a la mobilització contra Occident i els seus aliats a la regió. Hussein al-Houthi va ser assassinat el 2004 i succeit pel seu germà, que va prosseguir el camí de nacionalització del moviment -un procés que es pot observar també a l’Iran-. En paraules d’Almahfali (2022: 42), es va passar “d’un discurs religiós tractant problemes polítics a un discurs polític que fa servir conceptes religiosos”. El concepte de poble passa a ser més utilitzat que el terme umma. Si en tant descendents de la família del profeta (i per tant provinents del nord de la península), els sadah eren acusats de no ser indígenes del Iemen, amb aquest gir es presenten com una part integral i orgullosa de la societat iemenita, reivindicant que el llaç entre el Iemen, els descendents del profeta i el xiisme imbueix el poble iemenita d’empenta revolucionària (Amahfali, 2022). 

Si la dimensió antiimperialista és clau per explicar la transformació del moviment revivalista zaidita en força nacional, la propaganda per la justícia social també és crucial. Hussein al-Houthi va denunciar freqüentment la discriminació soferta per la població zaidita i va argumentar que la manca de justícia social, serveis estatals i desenvolupament sostenible a la regió de Sada estaven ostracitzant la comunitat local (Brandt, 2017). Tot plegat es va transformar en fets quan a partir del 2004 els houthis van començar a emportar-se els generadors elèctrics de les bases militars, els edificis del govern i les cases d’alguns xeics relacionats amb el govern, i els van instal·lar en els pobles per l’ús públic (Brandt, 2017). Entre 2004 i 2010 van tenir lloc les anomenades guerres houthis, sis rondes d’enfrontaments en les quals el govern de Saleh va reclutar extremistes salafistes i yihadistes per doblegar-los, a més de recórrer a la participació directa de l’Aràbia Saudita.

Els bombardejos de la coalició internacional liderada per l’Aràbia Saudita el 2015 van reforçar el sentiment d’injustícia i el suport popular per Ansar Allah. De la mateixa manera, el suport a Palestina ha permès a Ansar Allah convertir-se en l’expressió de la voluntat popular en aquest àmbit, articulant-la políticament, i avançar en la seva hegemonització. Des del començament del genocidi, han portat a terme una decidida defensa de Palestina per la via dels fets: des del 2023 han realitzat un embargament del Mar Roig a vaixells vinculats a Israel, han llençat míssils a territori israelià i pràcticament han aconseguit paralitzar el port israelià d’Eilat. Aquest és l’únic port comercial israelià amb accés directe al Mar Roig; actualment, la seva activitat es troba un 85% per sota dels nivells habituals. Com deixen veure les àmplies mobilitzacions al llarg del Iemen en suport de Palestina, Ansar Allah està donant expressió a un sentiment popular enormement arrelat. Les enquestes realitzades pel Sana’a Center -un think tank anti-houthi- mostren que tant en les àrees controlades per Ansar Allah, com en les controlades per grups pro-saudites, com en les àrees disputades, aquells que consideren positivament les operacions al Mar Roig superen als que no; i molts dels enquestats que manifesten no donar suport a Ansar Allah aproven, tot i això, la seva política de confrontació amb Israel.

La resistència a l’Aràbia Saudita com a factor constitutiu de la nació iemenita

L’intervencionisme de l’Aràbia Saudita al Iemen ha estat una constant, fins al punt que no s’entén la construcció de la nació iemenita moderna si no és en oposició a l’imperialisme saudita. L’Aràbia Saudita ha intervingut constantment en contra de l’autonomia i el desenvolupament del Iemen, i ha infiltrat el país amb la seva particular visió de l’Islam, retrògrada i intolerant, coneguda com a salafisme. Tal com afirma Helen Lackner (2018), la interferència al Iemen ha estat un element major de la política del regne saudita des de la seva creació.

Això implica al Iemen directament en la pugna imperialista global, com demostra l’alineament consegüent d’Ansar Allah amb l’Eix de la Resistència, en una aliança que no s’ha d’entendre com a subordinació. Tal com apunta Adam Hanieh, les monarquies del Golf han estat estretament connectades amb el sorgiment dels Estats Units com a súper potència mundial després de la Segona Guerra Mundial, degut al seu paper com a principal font d’hidrocarburs. El flux de petrodòlars del Golf, l’hegemonia del dòlar americà i l’emergència del neoliberalisme estan, doncs, estretament connectats i indiquen com el Golf va ser un element constitutiu central del poder dels Estats Units en el període de postguerra (Hanieh, 2011). De la mateixa manera, la formació del Consell de Cooperació del Golf el 1981 és, d’acord amb Hanieh (2018), un símbol poderós d’aquesta relació imperial: els Estats Units van encoratjar aquestes sis monarquies a unir-se en un projecte d’integració regional que seria supervisat pel seu exèrcit i polítiques de protecció. El Iemen, l’única república de la Península Aràbiga, i que compta amb un nombre de població major que el de l’Aràbia Saudita, va ser exclòs d’aquest Consell de Cooperació. És aquesta configuració de l’ordre regional el que Iran i la resta d’actors de l’eix de la resistència han posat en entredit amb la seva resposta a l’agressió imperialista, mentre que el sistema dels petrodòlars es veu també amenaçat per l’ascens de la Xina.

El 1962, un cop protagonitzat per oficials de l’exèrcit -seguint el model de la revolució dels oficials lliures a Egipte- va deposar l’imam i va donar lloc a la fundació de l’Estat iemenita modern, d’acord amb Orkaby (2017). Aquests fets van donar lloc a una guerra civil que es va convertir en conflicte internacional; l’Aràbia Saudita s’hi va involucrar des del començament en suport del bàndol reialista, mentre que l’Egipte de Nasser va enviar tropes en favor de la república, i més de dotze països s’hi van involucrar de diverses maneres. Tanmateix, això no ha de portar a la creença de què es va tractar únicament d’una guerra proxy entre potències: contràriament a la idea que el cop de 1962 va ser orquestrat per Egipte, Fred Halliday detalla que aquest “va expressar les contradiccions de la societat del Iemen del Nord mateixa i que els seus agents van ser els iemenites que les reflectien; ni les contradiccions ni els seus agents es van originar al Caire” (1974: 102). Orkaby apunta que es tracta d’una revolució genuïna, inspirada pel nasserisme però que cal entendre com a la culminació de “dècades de moviments socials i polítics indígenes, moguts pel desig d’enderrocar l’imamat autocràtic” (2017: 4). La negativa a estudiar seriosament els desenvolupaments polítics autònoms que tenen lloc al Iemen i a reconèixer l’agència dels seus actors apareix una vegada i una altra.

La guerra civil iemenita va consistir per tant, segons Orkaby, “en una lluita pel nacionalisme iemenita, la construcció nacional, i la retòrica i unitat panàrabs” (2017: 4). Aquest és el projecte polític que es va oposar a l’Aràbia Saudita: Halliday explica com “la batalla per la República Àrab del Iemen va esdevenir no només la lluita de la nova república contra els seus enemics tradicionalistes, sinó la lluita de totes les forces nacionalistes i antiimperialistes de la península contra el principal client de l’imperialisme a l’àrea, l’Aràbia Saudita” (1974: 81). Tot i els intents de lligar Ansar Allah a la restauració de l’imamat -que no reivindiquen-, en realitat aquesta organització és la que millor encarna avui -amb totes les seves limitacions i contradiccions- una continuació amb el projecte de la sobirania nacional.

Un altre factor que cal prendre en consideració, en addició a la política republicana iemenita de patronatge anteriorment esmentada, és la política saudita de patronatge de tribus a l’altra banda de la frontera (Brandt, 2017). El començament d’aquest sistema es pot traçar a la guerra entre el Iemen i l’Aràbia Saudita de 1934, que es va tancar amb el Tractat de Taif, pel qual el Iemen va cedir les províncies d’Asir, Najran i Jizan a l’Aràbia Saudita (encara romanen en el seu poder). La frontera resultant és política i no tribal, amb denses connexions quotidianes entre ambdues bandes. D’acord amb Brandt (2017), les elits tribals en el territori iemenita fronterer amb el regne saudita van jugar un paper clau assegurant la frontera. Els xeics integrats en les xarxes de patronatge iemenita havien de demostrar la seva lleialtat promovent l’agenda saudita entre les seves bases. Tanmateix, la fortificació de la frontera que ha emprès el regne saudita des dels anys 2000 -i especialment des de la presa de poder d’Ansar Allah a Sada l’any 2011- ha posat en dubte la lleialtat de les tribus, ja que impedeix la tradicional circulació. 

És necessari, també, prendre en consideració el paper del xiisme en el conflicte, com a força mobilitzadora i com a amenaça per l’Aràbia Saudita. Tal com analitza Matthiesen (2015), “l’estigmatització dels musulmans xiites com a l’altre intern de l’Aràbia Saudita compleix una funció important en el nacionalisme religiós saudita”, i l’amenaça del xiisme és utilitzada per agrupar la majoria de la població sunnita al voltant de la família reial. De la mateixa manera, el clergat wahabita ha contemplat l’Islam xiita com un dels seus principals enemics. La província oriental de l’Aràbia Saudita, on es concentra la major part del petroli, alberga un important nombre de població xiita, quelcom que és font d’ansietats en aquestes narratives anti-xiites. El 1979 va esclatar a la província oriental l’anomenada Intifada de Muharram, inspirada per la Revolució Iraniana, en protesta per la desigualtat econòmica, la manca de redistribució de les rendes petroleres i la discriminació a què es veu sotmesa la població xiita. Tot i la brutal repressió de l’Estat saudita, la població xiita ha continuat manifestant-se ocasionalment en suport de l’Eix de la Resistència. El regne no compta amb una identitat nacional forta, el que ajuda a explicar la preeminència d’un nacionalisme religiós que exclou els xiites i que és militantment bel·ligerant contra ells. I de fet, tal com recorda Matthiesen, “aquells que defensaven el nacionalisme àrab, inclosos alguns activistes d’esquerra de la província oriental, van ser severament castigats”.

Durant els anys vuitanta, el president Saleh va promoure l’expansió del salafisme al Iemen, una ideologia políticament convenient ja que permetia contrarrestar la potencialitat subversiva del xiisme i del socialisme, alhora que afavoria el lideratge dels xeics per sobre dels sadah. Nombroses institucions religioses salafistes van ser establertes en territori iemenita amb finançament saudita: mesquites, organitzacions caritatives i projectes educatius. La doctrina religiosa extrema que es predicava des d’aquests no només és enormement regressiva en termes socials sinó també profundament intolerant, dificultant la convivència entre branques diverses de l’Islam que tradicionalment havia tingut lloc al Iemen. El 2014, Ansar Allah va forçar el govern de transició d’Abd Rabbuh Mansur Hadi a l’evacuació d’una comunitat salafi especialment bel·ligerant i aquest va tenir serioses dificultats per trobar un indret on reallotjar-la, el que demostra la gran impopularitat del salafisme al país (Lackner, 2017). Des de l’estiu del 2026, l’Aràbia Saudita ha estat utilitzant a grups salafistes hostils a Ansar Allah per motius religiosos en el camp de batalla, alhora que ha recorregut als seus clèrics per emetre fatwas a conveniència, amb l’objectiu de donar legitimitat religiosa a la guerra.

L’Aràbia Saudita es va involucrar també en les guerres houthis, entrant en el conflicte armat al menys des de l’any 2009 (tot i que els houthis l’acusen d’haver-ne format part des del seu començament el 2004). Entre la mort del Sultan bin Abdulaziz al Saud l’any 2011 i el començament de la invasió militar el 2015, la política internacional saudita cap al Iemen va ser conduïda sota la cobertura de l’antiterrorisme, quelcom que va ser encoratjat pels EUA (Lackner, 2018). Quan va quedar clar que Saleh no podia derrotar la mobilització revolucionària del 2011, part de l’onada de protestes de l’anomenada Primavera Àrab, l’Aràbia Saudita -juntament amb la resta dels estats del Consell de Cooperació del Golf, els Estats Units i altres països- va començar a treballar per orquestrar la transició (Lackner, 2018). L’objectiu era assegurar-se que el govern resultant no desafiaria l’agenda econòmica neoliberal imposada per l’FMI i el Banc Mundial. El règim transicional que es va establir el 2012 estava formalment liderat per Hadi, que havia estat el vicepresident de Saleh. Amb el seu suport a Hadi, l’Aràbia Saudita pretenia impedir l’aparició d’un règim que amenacés els seus interessos, a l’hora que proveir una façana de canvi suficient per portar estabilitat al país veí (Lackner, 2018). La desintegració del règim transicional va portar a la presa de Sanà per part d’una aliança de conveniència entre Saleh i Ansar Allah, que va culminar amb el “Decret Constitucional” de febrer del 2015 que certificava el traspàs de poder (l’aliança es va trencar el 2017, quan Saleh es va rebel·lar i va ser assassinat). S’ha reportat que l’Iran va desaconsellar a Ansar Allah prendre la capital i aquests no van fer cas, en un moviment que desautoritza la idea de que obeeixen ordres de Teheran. 

Immediatament, l’Aràbia Saudita va reclutar una coalició que va arribar a constar de 9 Estats (Emirats Àrabs Units, Bahrain, Kuwait, Qatar, Egipte, Jordània, Marroc, Senegal i Sudan), que va començar a bombardejar el Iemen el març del 2015 amb l’objectiu de restaurar Hadi i protegir els seus interessos al Iemen. Militants d’Al Qaeda van participar en les operacions d’aquesta coalició. En la nova guerra que està portant a terme des de l’estiu d’aquest any, l’Aràbia Saudita ha rebut col·laboració dels Estats Units i ha cridat de nou els seus aliats: Egipte, Turquia i Pakistan s’han compromès a ajudar en la seva defensa. El regne s’enfronta a una situació certament complicada, amb una família reial fragmentada després que Mohammed Bin Salman accedís al poder donant un cop de palau contra el seu cosí -que ocupava legalment la posició d’hereu al tro -, i posteriorment detingués nombrosos membres de la família reial i empresaris importants en un hotel i els obligués a entregar-li part de les seves fortunes a canvi de la seva llibertat. Les mesures preses contra l’autonomia clerical han provocat descontentament en l’establishment religiós, mentre que les expropiacions de terres que va portar a terme per instal·lar uns macroprojectes delirants -molts dels quals no han arribat a veure la llum- ha provocat el descontentament de les tribus. Per últim, els atacs d’Iran i d’Ansar Allah contra la infraestructura petrolera està disminuint la capacitat d’utilitzar les rendes del petroli per proveir serveis als ciutadans a canvi de pau social. Tot plegat situa el regne en una situació enormement delicada. 

El preu de la sobirania

El Iemen està pagant la seva negativa a ser ocupat per Aràbia Saudi a un enorme cost. Com Iran, ha decidit fer el que no se suposa que els oprimits poden fer: respondre als atacs i plantejar una agenda pròpia per l’Orient Mitjà més enllà de l’aliança amb l’imperialisme americà. Amb la seva negativa a ser víctimes perfectes, els pobles de la regió estan efectivament posant en escac un ordre mundial profundament injust, i demostrant que l’imperialisme no és invencible. El que es ven com una guerra civil al Iemen és, principalment, una guerra contra els iemenites liderada per Aràbia Saudita. Incapaç de defensar-se a si mateix de les conseqüències dels seus propis atacs, i poc acostumat a pagar en carn pròpia les polítiques terroristes que ha desplegat arreu, el regne ha cridat en la seva ajuda als seus aliats. És urgent aturar la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i cridar al boicot del seu règim absolutament criminal. 

Defensar la sobirania del Iemen no equival a defensar les polítiques socials que porta a terme Ansar Allah -algunes de les quals clarament regressives- o callar davant els seus abusos repressius. Però sí cal criticar la instrumentalització d’aquestes crítiques per cridar a una campanya militar per salvaguardar els interessos occidentals i comercials al cost d’imposar la desolació en el país i convertir la seva població en vides descartables -o “víctimes colaterals”-, i per suposat qualsevol vel·leïtat d’exportar democràcia o alliberament. La forma de govern del Iemen és quelcom que els seus habitants han de poder dirimir internament, sense ingerència estrangera. 

Mentre l’Aràbia Saudita continua intentant imposar el seu bloqueig genocida i prossegueix els seus atacs a objectius civils com escoles, cases i hospitals, els països occidentals continuen venent-li armes, disposats a defensar els seus interessos geopolítics a qualsevol cost, mentre el complexe militar-industrial continua fent negoci de la deshumanització. I així, el món ha deixat pràcticament sol un dels pocs països que malgrat la seva pobresa ha decidit aixecar-se en armes en defensa de Palestina, en un acte de solidaritat que està pagant molt car. Però que és, també, esperança pels pobles.