La Vaga General per l’habitatge del darrer 11N va ser un èxit incontestable de mobilització. Centenars de milers de persones arreu dels Països Catalans van aixecar comitès, van teixir organització als barris i van construir una jornada que va culminar amb centres de treball tancats, talls de carreteres i carrers plens a vessar. La jornada, però, no és el punt final de res. Com ja advertíem moltes de les organitzacions convocants: avui a la vaga, demà al sindicat.
Moltes llegim aquest 11N com un moment de trencament i d’inici de cicle polític. No només per la potència mobilitzadora al carrer, sinó perquè obre una etapa de confrontació directa. Independentment de qui governi, ja sigui amb una aritmètica favorable al PSOE o amb un més que probable govern espanyol liderat pel bloc reaccionari de PP i VOX. En aquest nou escenari, torna a situar-se al centre del debat una urgència històrica: la necessitat de disposar d’organitzacions sindicals laborals fortes, arrelades i combatives.
Tot i que la vaga va néixer de l’empenta del moviment per l’habitatge, la implicació dels sindicats laborals ha estat imprescindible. No només perquè són els únics amb capacitat legal per registrar una vaga general fins que no aconseguim guanyar els drets de negociació dels sindicats d’habitatge i amb ells el dret a la vaga de lloguers, sinó perquè són els que tenen la clau per tancar els centres de treball i aturar la producció, que és el que realment fa mal al capital. I és justament aquí on ens hem de posar davant del mirall: tenim avui un sindicalisme alternatiu prou fort als Països Catalans per aturar el país?
Els qui ens considerem independentistes revolucionaris mirem sovint de reüll -i amb una enveja sana- cap a Euskal Herria o Galiza. Allà, el sindicalisme nacional i de classe (LAB, ELA, CIG…) és majoritari i marca el ritme sindical. A casa nostra, malauradament, el mapa és molt diferent.
El llast del sindicalisme de concertació
Per entendre on som, cal mirar de cara la realitat: CCOO i UGT concentren encara, ens agradi o no, entre el 65 % i el 70 % de l’afiliació sindical i de delegades dels Països Catalans.
Davant d’aquesta realitat, en el context de la construcció de la vaga, a Catalunya, des de la plataforma Ens Costa la Vida Viure, havíem debatut llargament que per fer efectiva una vaga general per l’habitatge caldria acabar arrossegant CCOO i UGT. La idea, però, era fer-ho a base de picar pedra, construint un consens social tan ampli als centres de treball que el sindicalisme de concertació no tingués més remei que sumar-s’hi. Al País Valencià i a les Illes, tot i no existir aquest espai encara, també es donaven les condicions per enfocar-ho de la mateixa manera.
Tanmateix, la realitat va anar per una altra banda. Quan aquests dos sindicats van decidir convocar just després de l’anunci d’eleccions, responent a un càlcul clarament electoralista en favor del progressisme espanyol, ens va quedar clar quin era el seu joc. Un cop passada la jornada, ho podem afirmar sense embuts: el sindicalisme majoritari no va convocar per veure’s arrossegat per l’ampli consens social en favor de la vaga de lloguer ni per ajudar a fer-la efectiva, de fet, podem afirmar que no va treballar per buidar les fàbriques ni les empreses, ans el contrari, sabem que va desmobilitzar i que, en el millor dels casos, prioritzava la foto massiva a la manifestació que una aturada real.

Segurament, davant d’aquesta maniobra interessada, el nostre error va ser no aconseguir que els espais unitaris al marge d’aquests denunciessin de manera més clara el paper d’unes estructures que funcionen com a crosses de l’Estat i de la pau social. Que no ens creguessim amb la suficient força per desbordar-los i deixar-los completament al marge. Perquè, tot i que encara mantenen l’hegemonia institucional, alguna cosa s’està movent al subsòl del món sindical. L’augment de les vagues dels darrers anys n’és la prova: el sindicalisme de conflicte i aquell que es barreja amb els moviments socials, funciona i guanya.
L’exemple del sindicalisme de conflicte i la seva relació amb els moviments socials
Fa anys que diverses organitzacions intentem impulsar aquesta manera de fer. Des de la COS ens hi hem deixat la pell picant pedra allà on tenim presència, però cal ser honestos: qui més ha sabut capitalitzar aquest model de conflicte dins i fora dels centres de treball ha estat la CGT de Catalunya (i matiso de Catalunya, perquè el model confederal fa que la realitat de València-Múrcia -sí, compartint federació- o de Mallorca sigui molt diferent). La CGT catalana ha sabut teixir aliances sòlides amb el Sindicat de Llogateres, ha estat protagonista a les lluites educatives i ha connectat amb el moviment popular, generant un cercle virtuós de conflicte, visibilitat i creixement afiliatiu.
Més enllà de les diferències de tradició política, celebrar que es comenci a trencar el monopoli de CCOO i UGT és de sentit comú. Ara bé, els qui entenem que l’alliberament social i el nacional són dues cares de la mateixa moneda sabem que l’anarcosindicalisme català- confederat estatalment- no pot ser la nostra única eina.
Vagues decidides a Madrid, realitats ignorades aquí
L’11N ha deixat al descobert una dinàmica que coneixem massa bé en política: les grans decisions es prenen a Madrid.
A Catalunya, la vaga s’estava cuinant a foc lent a Ens Costa la Vida Viure, on confluïen el moviment per l’habitatge (Sindicat de Llogateres, Confederació Sindical d’Habitathe de Catalunya, Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya) i el sindicalisme combatiu (la Taula Sindical —COS, CGT, CNT, Solidaritat Obrera, IAC, COBAS— més la Intersindical). L’acord era clar: no volíem caure en el parany d’una vaga merament simbòlica. Volíem preparar-la a consciència per fer un pols real a la patronal i a les institucions. Mentrestant, al País Valencià, la coordinació entre sindicats combatius per convocar les vagues de la DANA, Palestina, etc. i la recent nascuda Taula d’Habitatge també prefiguraven un espai que podia treballar la vaga arreladament i en aquestes coordenades combatives. Per la seva banda, a les Illes aquest treball previ tot just començava i la coordinació entre l’àmbit laboral i el de l’habitatge era encara incipient.
Però el calendari i la convocatòria es van accelerar des de fora, primer amb una convocatòria proclamada al congrés confederal de la CGT i després per CCOO i UGT, tot a Madrid, arrossegant les organitzacions dels Països Catalans per un efecte dòmino. A diferència d’Euskal Herria o Galiza -on el sindicalisme nacional és majoritari i té força per posar condicions i adaptar qualsevol convocatòria estatal a la seva pròpia agenda-, aquí no vam tenir prou múscul per modular els tempos ni per decidir si aquell era el moment òptim per assolir els objectius que ens havíem marcat.
Hi ha espai (i necessitat) per a un nou projecte
Aquesta impotència ens obliga a fer autocrítica i a plantar cara a certs relats resignats dins de l’independentisme revolucionari dels PPCC. Hi ha qui pensa que, per la tradició històrica del nostre moviment obrer, no es donen les condicions per aixecar un sindicat nacional i de classe fort als Països Catalans, o que l’opció més pragmàtica per a la militància independentista és afiliar-se a la CGT, que s’interpreta que pot esdevenir el, i únic, sindicat de combat i anticapitalista. Són tesis que no comparteixo.
Si bé és indiscutible que l’anarcosindicalisme té una arrel profundíssima a casa nostra, no és ni de bon tros l’única tradició potent de la nostra classe treballadora: el marxisme i el catalanisme popular formen part intrínseca de la nostra història. Que avui no existeixi un gran sindicat combatiu articulat des d’aquestes coordenades és una anomalia que ens toca revertir, no un fet natural. La prova que hi ha terreny fèrtil és que organitzacions com la COS, la IAC o les diverses Intersindicals sumen ja desenes de milers d’afiliades. I d’altra banda, per útil que sigui la CGT, la seva pròpia naturalesa i estructura confederal estatal fan que mai no plantegi una estratègia de construcció nacional i això sí que penso que no suma: perquè un subjecte polític es pugui autodeterminar, primer s’ha de constituir com a tal; i vertebrar la classe treballadora en clau nacional és una tasca que només pot assumir un sindicat nacional i de classe.

Precisament per això, a principis d’any des de la COS —un sindicat del qual formo part amb orgull, però del qual assumeixo plenament les limitacions de mida i representativitat— vam llançar una proposta per remoure consciències. La diagnosi és senzilla: la nostra fragmentació ens condemna a la irrellevància estratègica i ens impedeix marcar una agenda laboral pròpia amb perspectiva anticapitalista i d’alliberament nacional.
Vam proposar explorar els límits de la unitat per caminar cap a un nou espai sindical nacional i de classe. Un espai basat en el conflicte, que treballi per l’alliberament social, nacional i de gènere, estretament lligat als moviments socials, radicalment independent i dotat d’eines reals de lluita com les caixes de resistència. Caldrà picar molta pedra, entrar en sectors on encara no hi som, abandonar males dinàmiques i fer un procés llarg i de sedimentació lenta, però res d’això és impossible. I vull deixar-ho ben clar: això no va d’una simple sopa de sigles ni que el gran s’empassi el petit, sinó de reconèixer limitacions i posar el millor de cada casa al servei d’un projecte superior.
El nostre objectiu no és ser l’únic sindicat a l’esquerra de CCOO i UGT, ni disputar-nos les engrunes entre nosaltres. El repte real és anar a buscar aquell 85 % o 90 % de la classe treballadora dels Països Catalans que avui no està afiliada a enlloc i que viu d’esquena al sindicalisme de concertació. Perquè l’esquerra sindical sigui algun dia hegemònica al nostre país, cal que creixin els dos pols amb capacitat real de construir classe treballadora: l’anarcosindicalisme i el sindicalisme nacional i de classe, treballant de tu a tu. Però aquest segon espai, que es prova necessari, encara està per construir.
L’11N ens ha demostrat que hi ha una immensa energia social disposada a lluitar. Tenim espai, tenim tradició i tenim urgència per bastir aquesta eina pròpia que planti cara tant al socioliberalisme que ens adorm com a l’onada reaccionària que truca a la porta. Benvingut sigui el debat, i sobretot, mantinguem la unitat de classe contra la patronal.



