“La frontera entre els Estats Units i Mèxic és una ferida oberta on el Tercer Món frega contra el Primer i sagna”, escrivia Gloria Anzaldúa al 1987. A Borderlands/La Frontera, l’escriptora chicana relatava la despossessió territorial i cultural, l’explotació de les treballadores migrants i la violència que travessava les seves vides. La frontera, l’explotació i el racisme estan entrellaçats en una història que continua sent imprescindible per entendre Texas.

Gina Hinojosa, originària d’aquesta ferida oberta, ha derrotat el governador proto-feixista Greg Abbott i serà la primera governadora llatina de Texas. La seva victòria posa fi a més de tres dècades de governadors republicans, des que George W. Bush va substituir Ann Richards el 1995. En un estat que ha esdevingut el laboratori central del projecte polític i econòmic neofeixista de la convergència reaccionària, una dona mexicanoamericana arriba al govern després de fer de la defensa de l’escola pública i de la confrontació amb el poder dels multimilionaris dos eixos de la seva campanya.

Aquesta victòria s’inscriu en una història de lluites contra la segregació i l’exclusió política dels mexicanoamericans a Texas. El 1948, les famílies que van impulsar el cas Delgado contra Bastrop, amb el suport de la League of United Latin American Citizens, van aconseguir una sentència contra la segregació escolar. Durant les dècades següents, disputar l’accés a l’educació  qüestionava un ordre que els assignava una posició subordinada en el treball, en les institucions i en la vida quotidiana. Hinojosa, advocada laboralista i de drets civils, ha estat la candidata de la federació sindical Texas AFL-CIO i de LUPE Votes, organització germana de La Unión del Pueblo Entero.

Abbott ha impulsat la privatització educativa, ha facilitat l’expansió empresarial de Musk a l’estat i ha militaritzat la frontera, des de la seva posició de governador. Texas, estat central pel comerç global, ha creat un complex militar industrial fronterer que connecta la globalització del capital amb tota una industria, privatitzada, de centres de detenció de famílies i infants migrants. Aquesta intervenció estatal organitza les condicions d’acumulació del capital i reforça les jerarquies que determinen qui i com pot habitar un territori i amb quins drets. És des d’aquestes relacions entre estat, capital i poder racial que cal entendre la seva derrota.

La derrota republicana, però, s’estén molt més enllà de Texas. Els demòcrates han recuperat la Cambra de Representants i el Senat. Trump conservarà la presidència, però a partir del gener haurà de governar amb un Congrés que podrà investigar la seva administració, bloquejar nomenaments i disputar les seves prioritats pressupostàries. El canvi institucional és considerable i obre una nova escletxa contra el projecte trumpista.

Segons l’enquesta electoral d’Associated Press, aproximadament la meitat dels votants assenyalen el cost de la vida com una qüestió crucial per al seu vot; una proporció semblant assenyala la corrupció governamental, que en el cas d’aquestes eleccions s’ha connectat directament amb el poder dels tecnoligarques. L’encariment dels aliments, l’habitatge i l’energia conviu amb el rebuig a la utilització del poder públic en benefici dels qui el controlen.

Aproximadament sis de cada deu votants llatins i set de cada deu menors de trenta anys han donat suport a candidatures demòcrates a la Cambra. Aquests resultats qüestionen les interpretacions que havien convertit els avenços republicans del 2024 entre joves i llatins com un desplaçament ideològic consolidat. Les identificacions ideològiques també es desfan davant governs com el d’aquesta segona presidència de Trump. 

Les victòries del dret a l’avortament a Nevada, Virgínia i Missouri també formen part d’aquest balanç, tot i la derrota a Idaho. En una mateixa jornada s’han disputat els preus dels serveis bàsics, el finançament de la sanitat i la capacitat de decidir sobre el propi cos.

Però des d’una perspectiva emancipadora, la gran amenaça avui és una possible restauració: convertir la derrota electoral del trumpisme en una legitimació de l’ordre liberal anterior. La lectura segons la qual aquests resultats demostren que “la democràcia americana funciona” permet presentar el trumpisme com una anomalia que el mateix sistema ha sabut corregir. Així, les desigualtats, les exclusions i les relacions de poder que han fet possible el seu ascens poden quedar fora de la discussió.

Gavin Newsom ofereix un exemple dels límits que alguns dirigents demòcrates volen fixar al canvi. El governador de Califòrnia s’ha oposat a la proposició 40, un impost extraordinari del 5% sobre patrimonis superiors als mil milions de dòlars, destinat principalment a la sanitat. Ha defensat, en canvi, la proposició 42, que busca impedir nous impostos sobre actius financers i altres formes de patrimoni, contra la posició del mateix Partit Demòcrata californià. L’antitrumpisme també és capaç de conviure amb la defensa dels multimilionaris. La campanya contra aquest impost i a favor de les mesures que buscaven bloquejar-lo va mobilitzar més de tres-cents milions de dòlars, segons CalMatters. L’amenaça que aquestes fortunes abandonin l’estat serveix per protegir-les d’una nova exigència fiscal: el seu poder per retirar recursos condiciona les decisions públiques. La victòria demòcrata, no és com Gerardo Pisarello apuntava fa uns dies, una derrota del capitalisme, és alhora la seva protecció.  

Malgrat això, s’han obert escletxes, com la victòria d’Abdul El-Sayed a Michigan. La seva defensa de Medicare for All, introduir impostos a   la riquesa dels multimilionaris i de posar fi a l’ajuda militar a Israel qüestiona compromisos sostinguts també pel partit demòcrata. La confrontació ha estat prou profunda perquè Haley Stevens, derrotada per El-Sayed a les primàries, acabés donant suport al seu rival republicà, Mike Rogers.

El perill és que aquesta escletxa es tanqui des de dalt: que les direccions polítiques i els poders econòmics aconsegueixin reconduir el malestar cap a una renovació de la legitimitat de l’ordre anterior. Que la derrota del trumpisme acabi servint per salvar de nou el capitalisme de les seves pròpies crisis. La interpretació dels resultats, a escala global, ja forma part d’aquesta lluita.

En aquesta línia, tot i que des de posicions d’esquerres suposadament més radicals, ja hi ha qui està aprofitant aquestes eleccions, també a casa nostra, per tornar a donar una puntada de peu al feminisme i, sobretot, als drets trans. Ho presenta com un retorn a les qüestions “materials”, fent servir el concepte de “material” com a sinònim d’econòmic. Aquesta equivalència és falsa. Un embaràs imposat, la denegació d’atenció sanitària a una persona trans o una deportació afecten directament el cos i les condicions d’existència, és a dir les condicions materials. Qualificar aquestes qüestions d’”identitàries” permet presentar-les com a secundàries i exigir que les vides de moltes companyes continuïn esperant. Precisament, és el marc que més beneficia a l’onada reaccionària.

A moltes zones frontereres, la prohibició de l’avortament es combina amb els controls migratoris interiors, que impedeixen a moltes persones sense papers sortir de la regió per rebre atenció sanitària. Com escrivíem amb Mireya Garcia a Spectre al 2022, “la lluita per la justícia reproductiva és la lluita per la justícia racial i social en comunitats com el RGV”. Per a moltes persones embarassades, l’alternativa és arriscar-se a una deportació o patir un embaràs imposat. L’entrevista amb Cathy Torres, de l’organització Frontera Fund, publicada per Catarsi, mostra el què ha estat passant a Texas sota el govern d’Abbot.

Però fins i tot si parléssim només d’economia, la separació continuaria sent falsa. El gènere, la racialització i la situació administrativa condicionen els salaris, l’accés a la feina i a l’habitatge, i qui assumeix les cures. Les dones i les persones trans formen part de la classe treballadora. Exigir que ajornin els seus drets en nom dels problemes econòmics “de veritat” és exigir a la majoria de la classe treballadora que accepti la seva subordinació.

La victòria d’El-Sayed qüestiona la suposada incompatibilitat electoral entre aquestes demandes: la seva proposta de sanitat universal inclou explícitament els drets reproductius i l’atenció d’afirmació de gènere. Hinojosa, en canvi, tot i oposar-se a la prohibició de l’avortament, va afirmar durant la campanya que ampliar-ne l’accés i revertir les restriccions a l’atenció trans no serien prioritats, al·legant els obstacles legislatius. La disputa sobre quines vides poden esperar ja travessa les candidatures que han derrotat els republicans.

Els centres de dades són un altre espai d’aquesta disputa sobre les condicions de vida. Segons Associated Press, amb dades de Redbud Consulting del 6 de novembre, s’han aprovat restriccions en quaranta-quatre de les quaranta-cinc consultes locals amb el recompte complet. L’expansió d’aquestes infraestructures ha convertit l’energia, l’aigua i el territori en objecte de conflicte entre les empreses i les comunitats que n’assumeixen els costos.

A Texas, aquesta expansió compta amb un suport fiscal considerable. L’estimació estatal publicada el 2025 preveia deixar d’ingressar 3.200 milions de dòlars en dos anys per les exempcions de l’impost sobre les vendes concedides als centres de dades, inclosa l’electricitat que consumeixen.

Els acords fiscals de TeraFab, el projecte de semiconductors vinculat a SpaceX, Tesla i xAI, preveuen prop de 1.700 milions de dòlars d’exempcions fins al 2046, condicionades a la construcció de les quatre fases del projecte. S’hi afegeix una subvenció de trenta milions anunciada per Abbott. El suposat geni empresarial de Musk es construeix amb recursos públics, decisions administratives i compromisos fiscals que vinculen els governs durant dècades.

A Boca Chica, al sud de Texas, aquesta relació entre estat i capital afecta directament el control del territori. La creació de la ciutat privada de Musk, Starbase, ha situat executius de SpaceX al capdavant d’un municipi amb capacitat de decidir sobre l’entorn de l’empresa. Més que un procés neoliberal de privatització, és directament una apropiació de propietat pública. La nació indígena Esto’k Gna, coneguda també com a Carrizo/Comecrudo, s’hi oposa per defensar les terres ancestrals, els ecosistemes i la capacitat de decidir sobre el lloc on viu.

El tecnofeixisme és la forma de dominació de l’ordre neoliberal esgotat: la privatització funcional de la sobirania que reorganitza la població en una jerarquia de valor, racialitzada i de gènere, de vides protegides, vigilades i descartables. Opera com una revolució passiva, en termes de Gramsci: governa des de dalt, sense moviment de masses, i es presenta com a ordre tècnic. El que el fa feixisme, seguint Toscano, és l’actualització del supremacisme blanc i de la reacció antigènere com a principis d’ordenació de qui mereix protecció. La sobirania empresarial sobre el territori i la jerarquia de vides formen part del mateix projecte de dominació.

La privatització educativa respon a aquesta mateixa orientació dels recursos col·lectius. El programa de xecs escolars aprovat el 2025 destina mil milions de dòlars a finançar, entre altres despeses, l’escolarització privada. Per aprovar-lo, Abbott va impulsar la derrota en les primàries dels republicans que s’hi oposaven, amb el suport financer del multimilionari Jeff Yass. La defensa de les escoles havia unit demòcrates i republicans rurals entorn d’una institució que proporciona educació, ocupació i vincles comunitaris.

La derrota d’Abbott representa un revés electoral per a aquest projecte, però no desmantella els poders empresarials ni els acords que el sostenen. La derrota és fruit de dècades d’organització popular a l’estat, per exemple, al Rio Grande Valley, aquesta capacitat pròpia té una història. Amb Mireya Garcia hi hem documentat més d’un centenar d’organitzacions i una pràctica compartida: “Els moviments socials del RGV sovint treballen plegats i es donen suport mútuament perquè les qüestions al voltant de les quals fan campanya i s’organitzen sovint se superposen”. La justícia reproductiva, els drets migrants, les lluites laborals i la defensa del territori es connecten en l’organització quotidiana. Aquesta força haurà de mantenir demandes pròpies i confrontar també els governants demòcrates. Si aquesta organització queda substituïda per la confiança en els nous representants, les decisions tornaran a concentrar-se en unes institucions on el capital conserva una capacitat d’influència extraordinària.

La restauració pot incorporar reformes, renovar dirigents i adoptar una part del llenguatge de les lluites populars, mentre preserva la capacitat dels grans interessos del capital de condicionar pressupostos i inversions. El tancament des de dalt de l’escletxa que s’ha aconseguit obrir es podria fer precisament en nom de la democràcia.

La ferida que descrivia Anzaldúa el 1987 pertany a la història de l’ordre que ara es proposa restaurar. La despossessió, l’explotació i la violència racial ja organitzaven aquell món anterior a Trump. Les victòries d’avui poden ampliar la capacitat de confrontar aquestes relacions i construir altres formes de vida col·lectiva. Cal impedir que la derrota electoral del trumpisme es converteixi en una absolució de l’ordre que l’ha fet possible.