L’esclat del malestar juvenil de les (noves) perifèries urbanes

Els disturbis del 24-O a Barcelona expressen un malestar creixent de les noves perifèries urbanes, travessades per la precarietat, l’exclusió residencial i el racisme estructural. Més enllà de la criminalització, cal comprendre les condicions socials que expliquen aquest esclat de ràbia juvenil i les seves implicacions polítiques i socials.

L’esclat del malestar juvenil de les (noves) perifèries urbanes

Els disturbis del 24-O a Barcelona expressen un malestar creixent de les noves perifèries urbanes, travessades per la precarietat, l’exclusió residencial i el racisme estructural. Més enllà de la criminalització, cal comprendre les condicions socials que expliquen aquest esclat de ràbia juvenil i les seves implicacions polítiques i socials.

El 24 d’octubre de 2026, diversos centenars de joves, molts d’ells estudiants d’instituts provinents de barris populars de la Regió Metropolitana, van congregar-se al centre de Barcelona seguint una convocatòria difosa a través de les xarxes socials que, sota el lema Instituts Indignats, animava a reproduir els saquejos que setmanes abans havien tingut lloc a França. A diferència d’altres episodis de protesta juvenil, aquest cop no van aparèixer consignes ni pintades. Tampoc buscaven un enfrontament directe amb la policia. Més aviat, jugaven al gat i la rata. Cremaven papereres, alguns contenidors o estacions de Bicing, esperant la foscor per convertir-se en actors o espectadors de diferents saquejos a establiments comercials del centre. La intervenció policial posterior es va saldar amb 133 persones detingudes, 89 de les quals menors d’edat. La mateixa nit del 24, l’alcalde de Barcelona, acompanyat de la consellera d’Interior, compareixia anunciant que aquells fets no quedarien impunes i que l’Ajuntament exigiria responsabilitat penal i patrimonial a les seves famílies.

A partir d’aquell moment, es va instal·lar un clima de pànic moral. Els mitjans de comunicació i els discursos institucionals van apostar pel discurs de la llei i l’ordre. La proliferació de convocatòries anònimes de Blocus per Internet on s’animava a repetir els saquejos en diferents ciutats espanyoles va posar el punt de mira sobre la joventut racialitzada. Finalment, el 31 d’octubre, es va desplegar un ampli operatiu a Barcelona que es va saldar amb 2.264 identificacions. Dies abans, la policia havia detingut diferents joves acusats de difondre les convocatòries per xarxes socials. L’alcalde tornava a comparèixer afirmant que gràcies a l’impressionant dispositiu policial s’havien evitat els saquejos. L’ordre torna a regnar a Berlín.

Mentre tot això passava, dins els moviments socials el debat se centrava quasi exclusivament en l’autoria anònima de la convocatòria i la seva legitimitat. Mentre uns posaven el focus en una possible instrumentalització per part de l’extrema dreta o interessos geopolítics externs, altres celebraven l’esclat de ràbia. Tanmateix, ningú no va gosar interessar-se per la sort de les persones detingudes a Les Corts.

Un malestar creixent

Ara que els ànims s’han calmat, és el moment de preguntar-nos la qüestió fonamental: per què centenars de joves d’instituts majoritàriament de barris de classe treballadora van decidir respondre a una convocatòria en què se’ls incitava a participar en saquejos? Va ser només un acte de gamberrisme adolescent o és el símptoma d’una desafecció molt més profunda?

Si bé ja s’havien produït altres escenaris de violència urbana a Catalunya, com els disturbis per la sentència del procés o per la detenció de Pablo Hasél, els motius polítics de les convocatòries encara permetien que aquesta fos llegida en clau política convencional, malgrat ser molt més complexa. En canvi, el 24-O es resisteix a aquesta categorització. La inexistència d’organitzacions identificables i de repertoris d’acció polítics convencionals dificulten traslladar aquestes lectures als saquejos. Així doncs, cal interpretar els fets en consonància amb els episodis disruptius que han tingut lloc recentment a municipis i barris com Salt, Cerdanyola (Mataró) o la Florida (l’Hospitalet) i que expressen un malestar creixent de les perifèries urbanes. La diferència és que aquest cop el malestar va irrompre inesperadament al cor de la ciutat-mercaderia.

Si no podem llegir els fets del 24-O des de categories polítiques clàssiques, encara menys podem fer-ho des de raonaments morals. Encara que no s’inscrigui en les formes convencionals de l’acció política, el saqueig constitueix una pràctica antagonista en tant que qüestiona les relacions de propietat i les formes d’exclusió que organitzen l’accés a les mercaderies. Tanmateix, aquest antagonisme és ambivalent, ja que la transgressió de les relacions de propietat no implica necessàriament un qüestionament dels imaginaris de consum que contribueixen a reproduir l’ordre social existent.

De fet, la pràctica del saqueig, tot i que inusual, no és nova a Barcelona. Històricament, la ciutat ja havia experimentat diferents formes de motins de subsistències amb què les classes populars, i significativament les dones, s’oposaven a l’encariment del cost de la vida: els Rebomboris del pa de 1789 o la vaga de subsistències de 1918, en què el saqueig de comerços i transports es va combinar amb la vaga que havia esdevingut el repertori de protesta dominant a les societats industrials. 

Rebomboris del pa

Amb la crisi de la societat industrial i la progressiva precarització i racialització de la classe treballadora, els disturbis i saquejos han adquirit una presència renovada entre els repertoris de conflictivitat social. Les revoltes de Los Angeles (1992), les successives onades de disturbis a les banlieues franceses (2005 i 2023), els disturbis a Anglaterra (2011) o els episodis que van sacsejar l’Argentina durant les crisis econòmiques de 1989, 2001 i 2013 mostren com l’apropiació de mercaderies reapareix en diferents contextos d’exclusió i conflictivitat social. Malgrat les diferències entre aquests episodis, que en alguns casos van afectar centenars d’establiments comercials, la comparació permet relativitzar l’abast dels incidents del 24-O, on els comerços afectats amb prou feines van superar la desena. De fet, els episodis de saquejos que s’havien produït anteriorment a Barcelona havien estat protagonitzats per grups relativament reduïts, aprofitant celebracions esportives (2006 i 2022) o manifestacions que van acabar amb enfrontaments amb la policia (2019, 2020 i 2021). La novetat del 24-O no rau tant en l’extensió dels saquejos com en el nombre i la composició social dels i les joves que van acudir a la convocatòria. Per tant, la dimensió política del 24-O no resideix en el saqueig en si mateix, sinó la disposició al saqueig de centenars de joves escolaritzats, de famílies treballadores, moltes d’elles d’origen migrant, i que majoritàriament no disposaven d’antecedents penals previs. Malgrat que haguessin estat convocats i coordinats a través de les xarxes socials, aquestes no expliquen per si soles la predisposició de centenars de joves a secundar una convocatòria que s’havia difós amb pocs dies d’antelació. Per entendre què va passar el 24-O, cal girar la mirada no als aparadors trencats, sinó al malestar creixent que cova a les perifèries urbanes.

Quan parlem de perifèries, ja no podem pensar únicament en els barris empobrits situats als marges de les grans metròpolis. Els processos de fragmentació social, segregació residencial, encariment de l’habitatge i racisme estructural han anat estenent les condicions de perifèria a diferents punts del territori. Actualment, les perifèries urbanes no es configuren únicament a partir de les desigualtats de classe, sinó també a través de la línia de color que estructura les relacions socials i amplia les experiències d’explotació i exclusió que pateixen les poblacions racialitzades. I és en les ciutats mitjanes i petites on aquest malestar creix més fortament, i on les tensions socials, esperonades per la precarització de les condicions de vida i pel creixement de formacions d’extrema dreta espanyola i catalana estan intensificant-se.

Aquest malestar es viu a través de la negació d’horitzons de futur: la manca d’expectatives de trobar una feina digna, la inseguretat habitacional que viuen les seves famílies, el racisme estructural que pateixen. És per aquest motiu que no té sentit preguntar-se per l’existència d’una motivació ideològica; el que dona una dimensió política al 24-O és la resposta visceral a les experiències d’exclusió, més enllà de les motivacions individuals que podien ser diverses i incloure l’oportunisme, la diversió, la ràbia o el desig de consum.

Tanmateix, reconèixer aquest fet no hauria de portar-nos a una celebració acrítica dels esdeveniments. Sabem que aquests fets faciliten la criminalització de la joventut treballadora i racialitzada, legitimen noves mesures de control policial i alimenten els discursos securitaris de l’extrema dreta. El creixement de la ingovernabilitat pot ser plenament funcional per al capitalisme en els temps d’excepció que vivim. Però encara seria més greu sumar-nos passivament a l’onada criminalitzadora, i desatendre aquest malestar perquè no encaixa amb els nostres marcs polítics de pensament.

Així doncs, és necessari encetar una reflexió sobre quina relació mantenim amb les perifèries urbanes. El 24-O ens mostra que el malestar de les perifèries existeix i que aquest pot emergir de manera abrupta i inesperada, sense organitzacions que el convoquin ni reivindicacions que li donin una forma reconeguda. La qüestió és si les organitzacions i moviments que apostem per la justícia social som capaços d’escoltar i acompanyar aquest malestar, de plantar cara a les campanyes de criminalització i de reforçar les diferents organitzacions de base que treballen quotidianament al territori.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jordi Bonet és professor de sociologia a la UB i membre del grup Copolis.

Comentaris

L’esclat del malestar juvenil de les (noves) perifèries urbanes

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau