Search
Close this search box.

La catalanitat en el marxisme i la seva resposta a la qüestió colonial

Aquest article realitza, a partir de textos originals dels anys 30, una anàlisi de la intersecció teòrica de catalanitat i el marxisme, així com de la seva resposta a la qüestió colonial.

La catalanitat en el marxisme i la seva resposta a la qüestió colonial

Aquest article realitza, a partir de textos originals dels anys 30, una anàlisi de la intersecció teòrica de catalanitat i el marxisme, així com de la seva resposta a la qüestió colonial.

«Anhelem, en fi, sentir pels carrers i places, ciutats i viles, a pla i a muntanya, les estrofes vibrants de “La Internacional” cantada en català»

Josep Recasens i Mercader, 1931.

La qüestió nacional i la colonial, definitòries del comunisme d’entreguerres

Quan en mig de la coneguda com a Gran Guerra, el 1915, en la neutral Suïssa, neix una nova Internacional —coneguda com a Komintern—, aquesta col·locarà com a pilar fonamental de la seva activitat, el rebuig a l’imperialisme dut a terme pels països europeus. Afirmaven que «la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme» i rebutjaven aquells partits comunistes que «han oblidat i repudiat des de l’inici  de la guerra les obligacions que els imposaven» tots els congressos internacionals passats on, Trotsky, assenyala que «el proletariat socialista ha liderat la lluita contra el militarisme». Així doncs, ens trobem en una situació de diferenciació entre el marxisme oriental —de la futura URSS i altres països europeus que «corren el risc de ser annexionats completament o en part pel simple joc de les compensacions» com Polònia i Bèlgica entre d’altres— que es mostra com a antiimperialista. I, per altra banda, de països occidentals —com França o el Regne Unit— on el nacionalisme s’aixeca com a moderador social i provoca que els seus partits socialistes donin suport al seu país davant la situació bèl·lica, deixant de banda les tesis internacionalistes del comunisme tradicional de Marx.

Més endavant, en el II Congrés d’aquesta Internacional Comunista, Lenin desenvoluparia les seves Tesis sobre la qüestió nacional i colonial que establirien definitivament les lluites d’alliberació de «les nacions dependents» com a força revolucionària amb la qual s’ha d’unir la revolució proletària. Dins d’aquesta afirmació s’hi afegien tant les colònies com les nacions que no gaudien dels mateixos drets igualitaris, com el cas d’Irlanda o els estats dels Balcans i Armènia.

Com arriben les tesis del Komintern a Catalunya?

Analitzarem diversos textos tant articles com manifestos i llibres de política, escrits per militants comunistes i, sobretot, alguns dels seus dirigents i figures més destacades, com Andreu Nin. L’època d’estudi són els anys 30 del segle passat, quan el marxisme a Catalunya s’està enfortint i que condueix a la «festa revolucionària» que Casanova identifica a Barcelona durant el primer any de Guerra Civil, amb col·lectivitzacions que fan que Orwell determini que allà «la classe obrera ocupava el poder».

Les tesis de l’est d’Europa tingueren un gran pes en el moviment comunista a Catalunya: «Els marxistes de Catalunya (…) disposen en aquest combat d’un guiatge doctrinal bàsic: la doctrina marxista-leninista sobre la qüestió nacional». Podríem resumir aquesta doctrina en les afirmacions de Lenin: «lluita contra els privilegis i violències de la nació opressora i cap tolerància amb l’afany de privilegis de la nació oprimida». El catalanisme marxista es desenvoluparia, doncs, amb dos fonaments principals. Per una banda, afirmaven que calia que «la classe treballadora arranca a la burgesia la direcció del moviment per la independència nacional». Per l’altra, la identificació dels moviments d’emancipació nacionals com a desarticuladors de l’«Estat semifeudal que ens oprimeix» o, com recalca Joaquim Maurín que digué Lenin: «Separació en interès de la unió». 

El període estudiat fou escollit primer per l’historiador Josep Benet, sota el pseudònim Roger Arnau, en escriure l’any 1974, Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), justament perquè és quan la producció en caràcter catalanista de discurs comunista és més fructífera. Milian l’identifica com una reacció a la dictadura de Primo de Rivera, període on hi hagué una forta «persecució de tot símbol d’identitat catalana». El proletariat es va catalanitzar, com identificà ja en 1930, Jordi Arquer. Com explica, fins a la dictadura, els obrers «influenciats per un absurd internacionalisme que parlava en castellà, mirava despectivament el catalanisme» i aquest era considerat un sinònim de reaccionarisme. Va ser l’«opressió acarnissada» que integrà l’obrerisme dins el moviment català. A partir d’aquí el catalanisme es va bifurcar: en la burgesia que busca «la llibertat de continuar explotant ells sols els nostres obrers» suprimint les traves espanyoles en l’economia catalana i el proletariat que l’inclou en el seu programa de reivindicacions socials.

Amb tot, cal anotar que el discurs de suport a la catalanitat no fou recollit per tot el comunisme català. Trobem casos, com el de Manuel Serra i Moret, que rebutgen aquesta personalitat col·lectiva argumentant que «per damunt de la diversitat etnogràfica existeix el sentiment i la llei de germanor i de solidaritat humanes» i que tots els nacionalismes de la història han tingut un fonament econòmic. Aquest s’aferra a l’afirmació, dins del Manifest del Partit Comunista de Marx —de la qual en fa la introducció a la primera edició catalana—, que diu que els obrers no tenen pàtria. Defensa, però, que un cop aplicada la nova organització social comunista, «l’obrer podrà decidir quina quantitat d’afecció pot comprometre en l’obra de crear i recrear pàtries». El que seria President del Parlament de Catalunya a l’exili, fundador de la Unió Socialista de Catalunya, sempre col·locarà l’emancipació proletària com a principal. Tot i això, la tendència general fou la incorporació d’aquest factor dins el discurs. Bernado, per exemple, defensava que «a l’Internacional, s’hi va des d’un punt de partida. / Nosaltres, doncs, partim des de Catalunya» fent valdre aquesta identitat col·lectiva dins dels moviments internacionals, tant la catalana com la d’altres de les «nacions dependents» que identificava Lenin.

Com s’encabeix la nació dins la revolució?

Andreu Nin —important líder marxista que es convertí en el secretari general del POUM durant la Guerra Civil— defineix l’època revolucionària iniciada per la crisi del capitalisme que causà la I Guerra Mundial com a «tret característic de la nostra època». Aquesta tenia dues vessants igual de crucials. Per una banda, els moviments d’emancipació del proletariat oberts a Rússia i estesos, amb menys èxit, per tot Europa —com les revoltes del 1919 a Alemanya o insurreccions a Finlàndia (1918), Estònia (1924) o Viena (1927)—. Per l’altra, els moviments d’emancipació colonial i nacional que són «la lluita dels pobles colonials i semicolonials». Amb «semicolonial» segueix la designació leninista de «nacions sense drets igualitaris».

Nin identifica com a factor revolucionari l’emancipació nacional en tant que «la creació dels grans Estats ha correspost al desenvolupament capitalista» i, com explica Maurin, «el moviment separatista revolucionari anirà dirigit contra l’Estat semifeudal imperant» que estructura l’opressió del proletariat. Nin també afirma que «tots els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves». «Des del moment que l’alliberació nacional és un problema de llibertat, automàticament correspon al socialisme» en tant que socialisme i llibertat són el mateix. Maurin, així mateix, defensa que «la nació és un esglaó (…) abans que el mundo faci la seva unió definitiva». Maurin conclou que el triomf de la Revolució d’Octubre es donà, en part, gràcies a l’eix de l’alliberació nacional.

Seguint la idea de la imprescindibilitat dels moviments nacionals, i anticolonials, dins la revolució, en l’època estudiada s’identificaren dos elements que aquesta li deu a les nacions en el procés de la seva alliberació. Per un costat, hi ha el dret a l’autodeterminació, pel qual Nin agafa de referència El dret de les nacions a l’autodeterminació de Lenin. També segueix la idea de la llibertat com a intrínsecament socialista, ja que defensa «la voluntat (exclusiva) de la nació oprimida» en oposició a programes bilaterals, com el federalisme. Per l’altre, Nin també es mostra en contra de l’opressió idiomàtica en tant que la considera «més a prop de l’imperialisme que del marxisme». Aquesta qüestió, però, ha estat debatuda altament i caldria fer-ne un estudi propi.

A canvi de la llibertat que aporta el moviment revolucionari a les lluites nacionals, aquestes han d’evitar-ne una evolució final burgesa. Arquer identifica com l’inici dels moviments nacionalistes és burgès i, concretament, el català es donà «per a pressionar el Govern central» per part de les elits econòmiques de la indústria desenvolupada en paral·lel del catalanisme. Encara que el missatge generalitzat en els textos estudiats és que els «interessos de la revolució proletària i la solidaritat obrera internacional estan per damunt de tot», Maurin també defensa que «una revolució socialista “pura” no existeix» i que s’han d’utilitzar els mitjans burgesos per aproximar-se a la revolució. En una fase final, ha de deixar-los de banda per completar la revolució proletària.

El marxisme catalanista fins als nostres dies

Així doncs, ens trobem en un ambient dins del comunisme europeu de molta confrontació arran, justament, del factor nacional entre els anticolonialistes encapçalats per l’URSS i els sectors que potenciaren més el patriotisme per davant la revolució. Tant aquesta situació internacional com la persecució anticatalanista de la dictadura de Primo de Rivera, donà al marxisme a Catalunya una consciència nacional que començaren a reivindicar en les publicacions i les seves activitats. Els anys 30, doncs, són una època fructífera pel marxisme amb consciència catalanista que s’oposà a la tendència burgesa que havia tingut el moviment fins al moment. Fou una reapropiació alineada amb les tesis marxistes; el nacionalisme de les «nacions dependents» serviria per desmuntar l’Estat semifeudal que oprimeix la classe obrera, un esglaó abans de l’internacionalisme. Així mateix, es considerava que aquestes «nacions dependents» havien de rebre certa atenció dins de la revolució: per començar, la seva autodeterminació fou definida per Nin —seguint la doctrina leninista— com a essencial i hi hagué una reivindicació en contra l’opressió idiomàtica.

En una actualitat on el debat nacional segueix ben obert dins de la gran majoria de cercles comunistes —i amb la polèmica constantment reoberta a Twitter—, llegir la teoria política sobre la qüestió que escriviren ara farà noranta anys, pot donar-nos un punt de vista molt valuós. Malgrat tot, no podem caure en els anacronismes. Llegim, doncs, els nostres predecessors, però no perdem de vista excepcionalitats del segle que ens ha tocat viure.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Estudiant del grau d'Humanitats a la UPF, actualment co-dirigeix la revista d'estudiants l'Universitari i col·labora amb el Diari de Barcelona i amb Mataró Ràdio.

Comentaris

La catalanitat en el marxisme i la seva resposta a la qüestió colonial

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau