Irlanda del Nord: estancament després de la victòria del Sinn Fein

El 5 de maig, en el 41è aniversari de la mort de Bobby Sands, el Sinn Féin va aconseguir una victòria històrica als comicis de renovació del parlament de Stormont. En aquestes eleccions, el que molts encara perceben com el «braç polític de l'IRA» (a 25 anys de la fi dels troubles), va prendre el lideratge amb el 29% dels vots. En aquest article analitzem la situació política al nord d'Irlanda després d'aquestes històriques eleccions.

Irlanda del Nord: estancament després de la victòria del Sinn Fein

El 5 de maig, en el 41è aniversari de la mort de Bobby Sands, el Sinn Féin va aconseguir una victòria històrica als comicis de renovació del parlament de Stormont. En aquestes eleccions, el que molts encara perceben com el «braç polític de l'IRA» (a 25 anys de la fi dels troubles), va prendre el lideratge amb el 29% dels vots. En aquest article analitzem la situació política al nord d'Irlanda després d'aquestes històriques eleccions.

Per primer cop en els 101 anys d’història dels territoris nascuts de la decisió dels colonitzadors britànics de quedar-se amb els comtats més industrialitzats i desenvolupats econòmicament de l’illa, on es concentrava la població d’origen britànic i confessió protestant, els nacionalistes irlandesos van ser els més votats, creixent en 26.000 vots i un 1,1% respecte a les eleccions del 2017. La participació va ser del 63,6%, lleugerament inferior a la ronda anterior. En total, el partit liderat per Michelle O’Neil va aconseguir 250.000 vots i 27 escons. Tanmateix, va ser sobretot l’enfonsament dels unionistes de dretes del Partit Unionista Democràtic —en plena crisi després d’haver canviat tres cops de líder durant l’últim any— el que va fer més clara la victòria dels republicans. De fet, el DUP es va quedar en 184.000 vots i un 21,33%, un 6,7% menys, obtenint 25 escons.

Fins i tot els partits més petits dels dos bàndols s’han debilitat. El Partit Unionista de l’Ulster (UUP) va perdre vots i escons, aconseguint un 11,17% (-1,7%) i 9 escons (-1). Pel Partit Socialdemòcrata i Laborista, una formació nacionalista irlandesa moderada, va ser encara pitjor; el SDLP es va quedar en el 9,07% (-2,9%) i en 8 escons (-4). Els verds, que tenien dos escons, els van perdre i Aontú, escissió tradicionalista i conservadora del Sinn Fein, no va poder entrar a Stormont, obtenint només l’1,48%. El moviment d’esquerres de «People Before Profit» va aconseguir l’1,2% i va confirmar el seu escó a l’Assemblea d’Irlanda del Nord, mentre perdia el 0,6% dels vots. Per primera vegada a les eleccions al parlament de Stormont, el Partit Republicà Socialista (IRSP, d’extrema esquerra) també va presentar-se, però va obtenir només el 0,22% dels vots.

Mural dedicat a Bobby Sands a la ciutat de Belfast.

Els altres guanyadors

A més del Sinn Fein, les eleccions als sis comtats van veure dos clars guanyadors. El primer, sens dubte, és el Partit Aliança, que va passar del 9,03 al 13,53% i de 8 a 17 escons. Nascut l’any 1970 en el si de la comunitat unionista, el partit va començar a disputar la divisió de l’escenari polític en dos fronts oposats i va rebre el suport de sectors creixents de la societat nord-irlandesa interessats en una normalització de la situació i en el desenvolupament econòmic del territori. Des del punt de vista ideològic, l’APNI es pot considerar un partit centrista, liberal i neoliberal, i en el referèndum sobre el Brexit del 2016 va defensar la permanència del Regne Unit a la Unió Europea, esdevenint atractiu per a alguns sectors unionistes però europeistes.

L’altre guanyador és la Veu Tradicional Unionista (TUV), que, tot i obtenir només un escó a l’Assemblea, va aconseguir el 7,63% dels vots, un 5,1% més que el 2017. L’enfortiment del TUV assenyala una radicalització d’una part de l’electorat unionista que va decidir abandonar el DUP, al que consideraven massa suau amb els republicans. De fet, el TUV va néixer l’any 2007 d’una escissió ultradretana del DUP, impugnant precisament l’acceptació per part d’aquest de la col·laboració amb els partits irlandesos dins del govern dels Sis Comtats i els propis Acords de Divendres Sant. El DUP també va fer la campanya electoral sota la bandera de consignes contra la possible direcció republicana dins del govern local, però una part del seu electorat va considerar més creïbles els extremistes liderats per Jim Allister. Per contra, una part de l’electorat unionista moderat ha optat pel pragmatisme del Partit Aliança.

Welfare nationalism

D’altra banda, el Sinn Fein, com ja havia fet en anys anteriors i també a la República d’Irlanda, on va ocupar la primera posiciò, amb un 24,5% a les eleccions del 2020, ha concentrat la seva campanya electoral en l’àmbit social i econòmic —casa, treball, salut, medi ambient, justícia social— tractats un per un en el manifest «L’hora del canvi real», més que no pas sobre el xoc amb els unionistes, amb l’objectiu d’establir-se com una força antisectària atractiva fins i tot per a sectors populars no necessàriament nacionalistes.

Sota la bandera d’un «nacionalisme del benestar» que sembla haver suplantat els tons més socialistes de les darreres dècades i que mira cap a l’experiència escocesa (amb un major grau de radicalitat), els candidats republicans han insistit en la recuperació de la sanitat publica. El Sinn Fein va comprometre uns quants centenars de milions de lliures per reduir les llistes d’espera i va denunciar l’augment del cost de l’habitatge i la inflació, deixant en un segon pla la reunificació irlandesa que continua, però, com un objectiu a mitjà termini pel partit.

Reunificació

A finals de maig, de fet, la líder nord-irlandesa i la líder nacional del partit —Mary Lou McDonald— van prometre durant una roda de premsa a Londres que «La unificació d’Irlanda es produirà. D’aquí a deu anys serà possible, amb un referèndum i un procés democràtic inclusiu i moderat que aglutini els dos territoris i les dos comunitats». En algunes declaracions, McDonald es va mostrar encara més optimista, parlant d’un possible referèndum ja d’aquí a cinc anys.
En realitat, la radicalització del DUP i l’enfortiment del TUV —a les quals s’afegeixen les amenaces de tornar a les accions violentes d’alguns grups paramilitars unionistes i lleialistes— semblen apuntar a un context advers a la normalització. El debilitament dels socialdemòcrates també sembla indicar que el bàndol republicà, malgrat l’ascens del Sinn Fein, no s’enforteix en el seu conjunt.

Mary Lou McDonald (2018), líder del Sinn Fein | Font: Wikimedia Commons

Tot i que l’últim cens indica un augment de la població irlandesa republicana/catòlica a costa de la unionista/protestant, moltes de les enquestes fetes recentment donen per sota del 40% els partidaris de la reunificació. Però, tal com va trobar una enquesta publicada per l’Irish Times al gener, si a tota l’illa només el 35% de la població dona suport a la unificació entre la República i els Sis Comtats, el percentatge arriba al 50% entre els ciutadans d’Irlanda del Nord amb menys de 40 anys. I en qualsevol cas, després del Brexit, el nombre de ciutadans d’Irlanda del Nord a favor de la celebració d’un referèndum sobre la reunificació continua creixent molt per sobre del 50%.

L’estancament institucional

De moment, l’estratègia del Sinn Fein s’enfronta a un repte més urgent. De fet, en l’anterior legislatura el DUP —que va guanyar les eleccions del 2017— havia acceptat la convivència amb un Sinn Fein en una posició subordinada (encara que només simbòlicament). Però ara que la situació s’ha invertit i els republicans tenen dret a escollir el primer ministre (que té les mateixes competències que el seu adjunt), els unionistes es neguen a col·laborar. I sense el DUP, el govern no es pot fer perquè la legislació nascuda de l’Acord del Divendres Sant de 1998 exigeix que els executius estiguin formats per ambdues parts. Un sistema criticat ara per molts ja que està dissenyat per mantenir per la força l’statu quo i atorgar poder de veto il·limitat als lleialistes.

De moment, no sembla que l’estancament institucional s’hagi de resoldre. Per acordar escollir el primer ministre adjunt i donar suport al nou executiu, de fet, el DUP exigeix una modificació immediata del protocol signat el 2019 per Londres i Brussel·les.

La lluita de braços sobre la frontera

La victòria del Brexit va ajudar a revifar el conflicte d’Irlanda del Nord: d’una banda els republicans (tradicionalment hostils o crítics amb la UE) que defensaven el «remain» (aquest no va ser vencedor tant a Irlanda del Nord com a Escòcia), i de l’altra els unionistes que defensaven el sí del «leave».
Després de la sortida de Londres de la unió duanera europea, el risc de tornar a la «frontera dura» entre la república d’Irlanda i els Sis Comtats amenaçava amb inflamar el front republicà. El 2019, després de llargues negociacions, el govern britànic va acordar mantenir oberta la frontera entre les dues Irlandes i situar la frontera comercial entre Irlanda i Gran Bretanya. Els resultats de l’acord van despertar la ira dels unionistes, que consideren la mesura un pas previ a la temuda reunificació i que demanen un canvi mentre bloquegen la formació del govern.

L’executiu de Boris Johnson també pressiona per un canvi de protocol, tot i que no vol arriscar-se a desencadenar una guerra comercial amb la UE. Londres ha presentat un projecte de llei de modificació unilateral segons el qual en els conflictes relacionats amb Irlanda del Nord ja no serà el Tribunal de Justícia de la UE qui tindrà «l’última paraula», sinó els tribunals de Londres. Johnson té com a objectiu eliminar els controls duaners als productes britànics venuts als Sis Comtats. Els moviments de Johnson, però, han enfadat l’administració nord-americana, que es considera la garantia dels Acords del Divendres Sant i fins i tot es planteja nomenar un enviat especial per a Irlanda del Nord com va fer Bill Clinton als anys noranta.

Mentrestant, els líders unionistes sectaris estenen un sentiment de por a la comunitat protestant pel creixement electoral del republicanisme i acusen el govern de Londres d’haver abandonat els seus fidels súbdits nord-irlandesos als «ferotges nacionalistes». La propagació d’una síndrome del setge podria tenir conseqüències nefastes per al compliment dels acords de 1998.


Foto de portada: Flickr: Spatialpan

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marco Santopadre (Roma, 1973) es periodista de ràdio i premsa, expert en política internacional, segueix sobretot els moviments d'alliberament nacional, els moviments socials i la geopolítica. Ha publicat assajos sobre el moviment català d'autodeterminació, el populisme d'esquerres a Grècia i la qüestió nacional a l'obra de Marx i Engels.

Comentaris

Irlanda del Nord: estancament després de la victòria del Sinn Fein

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.