L’autodeterminació es pot analitzar des de moltes perspectives. Tenim la perspectiva legal i constitucional, l’econòmica, la cultural i la política. En una societat liberal organitzada formalment i legitimada mitjançant Estats de Dret, la perspectiva predominant és la que prové de l’àmbit del dret, on l’autodeterminació se sol tractar més des del prisma normatiu i jurídic que no des d’una mirada política, descriptiva o explicativa. El més curiós és que aquesta perspectiva dominant ha inundat, per no dir ofegat, la resta de veus, principalment les que provenen de la filosofia de la praxi, que és no tan sols materialista, sinó absolutament política. Però al liberalisme i a les seves diverses branques, com són l’ordo- i el neoliberalisme, li interessa, com ja va declarar el seu pare Adam Smith, la moral, el dret i l’economia. La resta és soroll, sobretot quan prové de malestars polítics que van més enllà de violències directes com són les guerres o els genocidis: la violència normalitzada, que és sempre tan material com semiòtica, no els interessa, no tan sols perquè no té l’èpica necessària que tant agrada al guerrer modern, qui conquereix la naturalesa i tot el que se li posi per davant mitjançant la seva superioritat moral, tècnica i racional, sinó perquè és la violència estructural la que crea el dret i la moral liberal. I la violència estructural és eminentment política, així que seria com cridar que l’Emperador va nu, sense penis i sense estratègia.

És per això que, a l’hora d’enfrontar-se a problemes estructuralment polítics, ens parlen de dret o de moral, que són les que han de solucionar els problemes que crea l’economia. En el nostre cas, considerem que tota economia és política i que tot malestar col·lectiu perdurable en l’espai i el temps té un origen no només polític, sinó estructural; és a dir, prové d’estratègies acumulades i solidificades, estratègies que uns certs actors despleguen amb l’objectiu d’acumular poder o capital, sigui capital econòmic, polític, cultural o social. Per tant, en el tema de l’autodeterminació ens trobem un dels problemes més vells de la humanitat: qui decideix què?

Per als liberals, l’autodeterminació va de qui té dret a governar-se. Mentre que per a nosaltres, la primera qüestió és qui pot governar-se i per a què.

Per a nosaltres, l’autodeterminació és una qüestió política, no jurídica, i el paper del dret seria, en tot cas, ajudar a resoldre el conflicte polític mitjançant enginyeria legal, mentre que per als liberals cosmopolites la qüestió de qui governa l’ha de dictar o bé el dret o bé la moral. Ja hem dit que és una tradició plena d’imperis i homes cívics, respectuosos de la llei i la moral universal; una llei i una moral que, per descomptat, tu, benvolguda lectora, no vas poder triar perquè estaves entre aquells que no tenen el dret a governar-se.

En les properes pàgines analitzarem els principals obstacles teòrics que, des de la filosofia política, sorgeixen en tractar el dret a l’autodeterminació. Veurem que la majoria d’arguments provinents de la teoria política liberal neguen la possibilitat que les comunitats polítiques o nacionals sense Estat tinguin dret a governar-se o dret a l’autodeterminació, excepte si són massacrades. I la raó és que les comunitats polítiques o nacionals els semblen, en general, obsoletes i primitives, però hi ha matisos.

La idea d’oferir una anàlisi d’aquest tipus, aquí i ara, es deu al fet que els arguments usats a Espanya en contra de l’autodeterminació, també en l’esquerra espanyola, provenen del mateix marc i són idèntics als que aquest article pretén criticar i desmuntar. Però no només de crítica viuen les nacions sense Estat, per la qual cosa a les conclusions es farà una breu proposta.

Per als qui pensen que aquest tema no és d’actualitat, perquè en un món globalitzat parlar de nacions ja no té sentit, els demano no sols que analitzin els discursos dominants en les dretes i esquerres europees, sinó que tinguin paciència fins a 2023, quan la dreta espanyola guanyi les eleccions amb els feixistes i comencin a governar en nom de la nació espanyola i els espanyols. Llavors veurem si el que ha passat de moda és el cosmopolitisme de mamífers universals o els imperialismes nacionals.

Crítiques a les concepcions liberals: cosmopolitisme i multiculturalisme

En aquesta secció veurem que un dels elements fonamentals del dissens entre els liberals i nosaltres és el fonament ontològic del subjecte. Mentre que per als liberals és presocial, anhistòric i atomístic, una espècie d’Adam laic escopit sense data per algun ésser intel·ligent enmig de l’Edèn, per a nosaltres, en canvi, el subjecte és una conseqüència social, és simbiòtic i històricament determinat.

Per dur a terme aquesta comparació ens basarem en l’article més comentat, referenciat i utilitzat pels liberals cosmopolites durant les darreres dècades: «Què és tan especial sobre les nacions que tenen dret a l’autodeterminació?». Així és com es titula l’escrit de 1997 d’Allen Buchanan, professor de Filosofia del Dret Internacional, autor de llibres com States, Nations and Borders (Cambridge University Press, 2009) i assidu visitador d’Espanya, convidat per diversos partits polítics, mitjans de comunicació i lobbies espanyols per argumentar públicament per què les nacions sense Estat no poden independitzar-se de l’Estat matriu.

En aquest article, Buchanan argumentava que les nacions no poden tenir, en principi, dret a l’autodeterminació política per dues raons. En primer lloc, perquè implicaria donar preferència a algunes aliances i identificacions per sobre d’unes altres i, en segon lloc, perquè significaria ignorar la naturalesa dinàmica de les societats plurals. Encara que Buchanan ha matisat posteriorment aquesta premissa, és la premissa que sustenta tota la literatura liberal, tant de l’esquerra com de la dreta, en contra de la secessió o, en tot cas, a favor d’un dret altament qualificat a l’autodeterminació (en cas de massacre). És per això que analitzarem què hi ha a la base teòrico-filosòfica d’aquesta premissa que sustenta les propostes principals sobre legitimitat i secessió no sols a l’acadèmia, sinó a l’esfera pública i popular.

Sobre la base de les premisses de Buchanan i els seus seguidors, una persona raonable no hauria d’atorgar més rellevància a les identitats polítiques que a altres identitats socials com ser futbolista, amb la qual cosa no hi ha bones raons per donar a les nacions o identitats nacionals el dret a l’autodeterminació o a l’autogovern, tret que es doni aquest dret també als futbolistes. Aquesta premissa prové de la idea que, per als cosmopolites liberals, totes les identitats són iguals en valor, és a dir, les principals incompatibilitats entre liberalisme i nacionalisme sorgeixen del principi normatiu i, sobretot, despolititzat, segons el qual totes les identitats tenen el mateix valor universal moral i cultural. Per tant, ser britànic, empleat de neteja municipal o client de Loewe tenen la mateixa importància moral i cultural. És a dir, ningú té el dret, diu Buchanan, d’imposar com «una qüestió de judici públic un ordre o jerarquia entre les fonts de lleialtat i identificació». Aquest argument es basa en la suposició que vivim en societats plurals i dinàmiques i, per tant, les nostres lleialtats canviaran constantment en conseqüència. Així que segons els cosmopolites liberals, avui pots ser un futbolista francès, blanc i conservador, i demà la primera ministra laborista del Regne Unit, d’origen pakistanès i lesbiana, precisament perquè les identitats són líquides, canviants i totes iguals en valor segons aquest corrent liberal universalista dominant.

És per això que, segons Buchanan i altres estudiosos cosmopolites del Partit Socialista i del Partit Popular, en una societat plural no es pot donar prominència pública i suport a la identitat nacional o estatal (o a la identitat de classe obrera) per sobre d’altres identitats com ser futbolista o client de Loewe, atès que guanyar 900 dòlars/mes per 40 hores/setmana determina la identitat d’una dona afroamericana de la mateixa manera que ser membre d’una associació d’escacs, segons aquesta manera d’entendre les identitats i la política. Dit d’una altra manera, ser dona o ser treballadora és una identitat igual de determinant que ser sòcia d’un club d’escacs, i per això ni el sindicalisme (que defensa els drets d’una certa classe obrera, en teoria) ni el feminisme (que defensa els drets de les dones com a classe política) ni el nacionalisme (relacionat amb la defensa de l’autogovern de les comunitats polítiques) tenen dret a exigir més o menys drets que el jugador d’escacs, ja que la identitat del jugador d’escacs i els seus drets són igual de significatius políticament (i respecte a les conseqüències que tenen aquestes identitats) que els drets de la classe obrera en el capitalisme, de les dones en el patriarcat, o de la comunitat catalana a Espanya.

Resumint, des d’un punt de vista cosmopolita liberal, no es pot donar preferència a les identitats polítiques i, per tant, als drets polítics, perquè en primer lloc (primera veritat liberal), les identitats són ràpidament canviants en una societat líquida; i, en segon lloc (segona veritat liberal), perquè la política (l’Estat i les estratègies realitzades en un territori a conseqüència de la mobilització, l’organització social i la institucionalització) no determina el benestar material, cultural i econòmic o les oportunitats de vida més del que ho fa qualsevol altre aspecte de la nostra vida, com els clubs d’escacs als quals pertanyem o la roba que ens posem.

És cert que els multiculturalistes es distancien una miqueta d’aquest liberalisme universalista i defensen el dret a l’autodeterminació com un dret moral i individual. L’estratègia més comuna dels liberals multiculturals és emfasitzar el valor especial que la pertinença a una nació té per als individus, és a dir, el rol que l’autogovern juga en la promoció de l’autonomia o benestar dels individus. D’aquesta forma poden donar prominència a alguns valors morals per sobre d’uns altres, subratllant la rellevància del marc nacional en la justícia distributiva i la democràcia liberal per al benestar de les persones. No obstant això, autors referencials com Kymlicka, pare de la teoria liberal multicultural i autor de Ciutadania Multicultural (Edicions Proa, 1999), s’aferren a arguments morals i individualistes per restar importància a la dimensió política social, i es neguen a reconèixer el dret de les nacions a desenvolupar-se com a cossos polítics diferenciats, no subordinats sinó iguals a altres cossos polítics. La primacia que donen als individus els porta a defensar el dret a l’autodeterminació basat en una moral universal atomista en què es tracta la política i allò polític com una altra branca de la cultura. Aquest argument ha estat criticat pels liberals cosmopolites i universalistes, perquè segons ells, perquè els multiculturalistes com Kymlicka o Margalit i Raz defensin posicions nacionalistes des del liberalisme il·lustrat, tenen dues opcions.

La primera opció seria definir les nacions en termes polítics i territorials i no en termes culturals, com fan, i atorgar així als drets polítics el mateix valor que als drets individuals, amb les conseqüències contradictòries que això implicaria per al principi de l’universalisme moral. Suposaria donar més importància moral a uns certs drets col·lectius per sobre dels individuals, i això no es pot fer perquè tots tenen el mateix valor. Això és l’universalisme moral.

La segona opció implicaria donar el dret d’autodeterminació a tots els grups culturals, ja que totes les identitats no només són moralment iguals i igualment importants per al benestar dels individus sinó també ràpidament canviants, la qual cosa porta a un contrasentit perquè llavors caldria donar dret d’autodeterminació nacional als escombriaires, a l’elit econòmica, a les àvies, etc.

En els dos casos, tant en el liberalisme universalista-cosmopolita com en el liberalisme multicultural, el nucli del problema és l’ontologia del subjecte. El criteri de concebre a l’ésser humà com una criatura anhistòricament racional i universal, atòmica i essencialment moral —com a oposada a la idea d’un ésser sociohistòric, simpoiètic, particular, estúpid, polític, territorial, col·lectiu i econòmicament determinat, que és com el concebem nosaltres— és una de les incompatibilitats fonamentals entre els nostres punts de vista.

Nacionalisme i democràcia: un binomi impossible?

El liberalisme entès de manera general és una obstinació despolitizadora i moralitzadora que concep les persones, en primer lloc i sobretot, com a unitats morals abstractes que intercanvien i trien estats i identitats de la mateixa manera que intercanvien i trien entre diverses llets en el supermercat. Aquesta idea ens portaria a la incompatibilitat del liberalisme amb la democràcia, o alternativament, del nacionalisme amb la democràcia.

Aquesta última sembla ser la posició d’Arash Abizadeh, autor de Hobbes and the Two Faces of Ethics (Cambridge University Press, 2018) i referència mundial del liberalisme més alienador i supremacista, aclamat per la socialdemocràcia europea i americana i pels cercles oficialistes, siguin ideòlegs o premsa estatal, siguin partits polítics de l’estat matriu, sigui aquest estat França, el Canadà o Espanya. Abizadeh sosté que el compromís de la teoria democràtica liberal amb les normes de publicitat, justificació pública i llibertat d’expressió, d’una banda, i la defensa nacionalista d’una identitat compartida públicament dependent del mite històric, per l’altra, són incompatibles. Nega rotundament el nostre punt de partida, és a dir, que el compromís democràtic-liberal amb les normes de publicitat i llibertat d’expressió va de la mà de la defensa d’una identitat pública que depèn no solament dels mites històrics sinó també de la coerció i la violència.

Aquesta negació absoluta de la història política, dels processos de democratització i de la violència estructural que componen aquests processos li permet contrastar les democràcies cíviques liberals (com França o Gran Bretanya, i on es col·loca a si mateixa Espanya) com a sistemes legítimament creats a través de procediments transparents en contraposició als sistemes nacionalistes basats en històries falses (falses consciències) i coerció (on suposem que inclou tant el basc com el català). És a dir, que la seva democràcia galàctica ni és patriarcal, ni capitalista, ni xenòfoba, ni elitista, ni blanca, ni racista, ni espanyola ni francesa, ni homòfoba, ni heterosexual, ni res d’això que sofrim els primitius i irracionals éssers terrestres. La seva democràcia és un paradís creat per imperis pacífics plens de cristians, preferiblement francesos i anglesos, un món platònic on el poder s’oposa a la veritat, tot el que és veritat és virtuós i tot el que és virtuós és bell. La resta, cants primitius de danses totèmiques al voltant del foc.

Aquest és el fil que desenvolupa l’acadèmic i polític Michael Ignatieff (gran amic de Soros, Habermas, Abizadeh, El País, El Mundo, La Razón i gran referència dels mamífers espanyols, tant d’esquerres com de dretes, que suren en l’espai global). Ignatieff afirma que una nació cívica és una comunitat creada per l’elecció d’individus per honrar un credo polític particular, per la qual cosa és compatible amb el llegat il·lustrat del racionalisme i de l’individualisme, perquè converteix la pertinença nacional en una forma d’inclinació racional. Aquesta creença prové d’una línia marcada fa ja temps per Hans Kohn, autor de The idea of Nationalism (Routledge, 2005) i referència clàssica de l’Acadèmia i els mitjans espanyols, que defensen la compatibilitat del nacionalisme amb la democràcia mentre aquest nacionalisme sigui cívic. Kohn serà un dels autors que promulgarà incansable la divisió entre nació cívica i primitiva, en què les nacions cíviques com Espanya miren cap al futur i expressen una concepció racional i universal de la llibertat, mentre que les nacions ètniques, com la basca i l’alemanya, s’aferren a la història, els monuments i els cementiris i expressen una solidaritat tribal pertanyent a gents primitives que no han pogut desenvolupar-se a causa d’algun retard mental misteriós que les nacions cíviques no han pogut dilucidar encara.

El mite de les nacions cíviques

A tots aquests ideòlegs cívics de l’imperialisme no sembla que els interessi el fet que les nacions «ètniques, tribals i primitives» obtenen millors resultats en termes democràtics (termes marcats per ells mateixos) que les nacions cíviques angloamericanes i europees (vegeu Índex de Desenvolupament Humà, 2014, 2017, 2019), i no els interessa perquè no es busca la raó política que hi ha darrere del nacionalisme en general i de la secessió en concret, sinó que l’objectiu és i sempre ha sigut justificar l’imperialisme, que no té res a veure amb la legitimitat democràtica.

A hores d’ara tothom sap que els canadencs, francesos i americans són artefactes culturals heretats igual que els quebequesos, els catalans, els escocesos o els bascos. La identitat política de la ciutadania francesa o nord-americana no es basa en un conjunt de principis polítics triats racionalment com defensa la teoria del nacionalisme cívic. Molts estatunidencs simpatitzen amb els principis polítics francesos o alemanys, però no es consideren a si mateixos francesos o alemanys. Per tant, la inclinació als principis polítics pot ser una condició necessària de lleialtat a la comunitat nacional per a la ciutadania de les democràcies contemporànies, però no és una condició suficient, com diu Yack, gran pensador del nacionalisme i autor de Nationalsm and the Moral Psychology of Community (University of Chicago Press, 2012).

No hi ha res que s’assembli a una associació aleatòria d’individus units només per la lleialtat a uns principis compartits, sinó comunitats territorials amb el seu propi horitzó cultural de records compartits i experiències històriques. I anomenar nació, demos o comunitat política a aquest fet no canvia res. El problema de fons, que Yack esbudella en criticar el marc liberal en el seu conjunt, és que d’una banda tenim aquells que intenten conciliar el liberalisme i el nacionalisme tractant de reorientar les lleialtats nacionals cap a objectes purament institucionals i legals, com en el cas del nacionalisme cívic i el patriotisme constitucional de Habermas, que intenten esborrar les lleialtats nacionals dels particularismes culturals. I tenim, d’altra banda, els qui, dins del mateix marc liberal, tracten de purgar el particularisme cultural de la temptació de buscar el poder polític, com fan els multiculturalistes com Kymlicka. Així, alguns d’ells lluiten contra els particularismes culturals en la política i altres contra els particularismes polítics en la cultura, però ningú els relaciona constitutivament amb la sobirania popular quan la clau de la politització de les lleialtats i particularitats nacionals és la noció democràtica de sobirania popular, que s’ha d’entendre com a capacitat política i territorial per a l’autogovern, i no simplement com a lloc d’autoritat suprem, com diu la teoria de la sobirania liberal clàssica.

Per tant, la nostra resposta a la pregunta «Què fa especial les nacions perquè tinguin el dret a l’autodeterminació?» proposada per Buchanan és: el que fa especial les nacions és el poder polític per mobilitzar les col·lectivitats i els individus. És la política el que fa especials les nacions, no la moralitat.

La pregunta moral «què tenen d’especial les nacions?» és com demanar-se «què té d’especial el BBVA (Blanco Burgués Varón Adulto, en castellà) que té el dret de governar els bancs, el sistema judicial, financer i cultural mundial». No té res d’especial, ni més ni menys dret. El que té són recursos (econòmics, culturals i institucionals) i capacitat de mobilització (en aquest cas de capitals). D’altra banda, la pregunta de per què no donem als futbolistes, associacions d’escacs, dones, afroamericans (o clients de Loewe) el dret a l’autodeterminació nacional és perquè ni demanen ni es mobilitzen ni expressen el desig d’autodeterminació nacional. És a dir, per raons polítiques. No morals.

Conclusió i proposta

Seguint el fil argumental desenvolupat per Yack, els mecanismes que fan que el nacionalisme pugui ser democràtic o no són, d’una banda, històrics, és a dir, la genealogia imbricada que tenen el nacionalisme, entès com a sobirania popular, i la democràcia moderna en els seus desenvolupaments històrics i per tant socioeconòmics i culturals, i per l’altra, la voluntat de fer-los compatibles sobre la base d’una anàlisi de les condicions de possibilitat de la democràcia en l’actualitat, entesa com a capacitat política de la nació, entesa al seu torn com a poble, demos o comunitat política territorial per a governar-se.

És ben sabut que les comunitats nacionals van començar a superposar-se amb les comunitats polítiques fa dos segles. I una qüestió rellevant és: què fa que els llaços o comunitats nacionals siguin especials per adquirir més igualtat, més autonomia o més benestar? La resposta és que les comunitats nacionals es vinculen amb la idea del poble com a igual i sobirà (sobirania popular). Només llavors podem estendre els nostres llaços nacionals als llaços polítics i crear comunitats polítiques o democràcies, que encara que estiguin assentades sobre vincles contingents ajuden no solament a compartir la lleialtat a institucions polítiques d’un territori, sinó que també mobilitzen les persones per aconseguir la igualtat, la inclusió i l’autogovern.

Si el nacionalisme i les nacions s’han convertit en un lloc comú i la base de les democràcies constitucionals modernes, llavors les teories dominants no expliquen per què les nacions i el nacionalisme s’han expandit juntament amb la democràcia moderna. I un dels problemes és precisament la noció de democràcia de les teories polítiques liberals dominants, que porta a centrar-se únicament en el desenvolupament de la teoria clàssica de la sobirania i els drets, en les constitucions mixtes o en el sistema de lleis, però no aclareix com els cossos (individuals i col·lectius) es tornen governables per si mateixos, per la qual cosa no poden explicar en què consisteix l’autogovern individual i col·lectiu. Per explicar el govern en qualsevol dimensió, cal analitzar la governabilitat, i per saber alguna cosa sobre la governabilitat es requereix una anàlisi de les capacitats polítiques (públiques) i l’empoderament polític (públic), no sobre la moral i la legalitat.

Coincidim amb Foucault que la qüestió no és preguntar als subjectes atòmics i presocials com, per què i sota quin dret poden acceptar sotmetre’s (aquesta és la base de la teoria il·lustrada del contracte social i de la democràcia liberal), sinó mostrar com les relacions reals de subjugació fabriquen subjectes lliures i iguals. Es tracta per tant de descobrir com els subjectes, inclosos els subjectes col·lectius, com les nacions o comunitats polítiques, es van constituint de manera gradual i material, com diu el filòsof, intentar captar la subjecció en la seva instància material com a constitució dels subjectes.

La insistència liberal dels cosmopolites a centrar-se en els deures de justícia universals (o naturals o essencials) que ens uneixen com a comunitat moral universal, en comptes de centrar-se en com els nostres sistemes xenòfobs, capitalistes i patriarcals ens converteixen en homes, dones, franceses, espanyoles, negres i catalanes, o pobres, marginals i prescindibles, és un exemple perfecte de com a les teories dominants liberals no els interessa la política sinó la moral i l’economia, com molt bé ja van dir els pares del liberalisme econòmic, que per alguna cosa escrivien només tractats d’economia i de moral.

En la nostra proposta, la democratització és un procés d’empoderament col·lectiu mitjançant l’autogovern i per a l’autogovern. Per tant, a l’hora de parlar del dret d’autodeterminació, caldria parlar del dret d’emancipació i de democratització. I, segon, caldria parlar no de què fa especial una nació en sentit moral perquè tingui dret a emancipar-se, sinó quines són les condicions socials, discursives i institucionals que permeten la (re)producció material i discursiva de la democràcia, i per tant quins són els mecanismes i estratègies que en aquesta era de capitalisme global porten a la privatització d’aquesta mateixa democràcia. Això és allò de què s’hauria de discutir en parlar d’autodeterminació i democràcia: de sobirania i capacitat popular per a l’autogovern.

Qualsevol sistema polític de normes (drets i autoritats) que manqui de la idea i l’aplicació de la sobirania popular i, per tant, de la idea de poble, demos, nació o comunitat política, acaba caient en mans privades (executius, experts, corporacions, lobbies, grups d’interès). Perquè no és la proliferació o la unificació de diferents sobiranies fora o dins de l’Estat-nació el que fa que la democràcia sigui efectiva, sinó la idea que l’autoritat il·limitada que reclamen els governants sobirans recaigui en la població, entenent «població» com una comunitat política i territorializada d’individus que constitueixen i de-constitueixen el govern. I perquè el poble, el demos, la comunitat política tingui aquesta capacitat constituent i de-constituent es requereixen unes certes condicions materials i processos biopolítics que estan absolutament omesos en el debat sobre autogovern i autodeterminació. El poder de la idea de l’autoritat democràtica radica en el fet que es basa en la sobirania popular, on la sobirania popular ha de referir-se a la capacitat política (no sols legal o autoritativa) que una comunitat (demos, nació, poble) té per reproduir-se segons les seves pròpies decisions, entre les quals es troba sobreviure en el temps i l’espai.

Les propostes cosmopolites liberals per a una democràcia capitalista global postsobirana i postnacional es realitzen a través de la moralització de la política i la privatització de les comunitats nacionals i polítiques existents. Els cosmopolites liberals ens insten a alinear el món amb les normes implícites en els nostres compromisos amb la humanitat i la igualtat, i a adaptar els nostres antiquats ideals morals i polítics a les condicions d’existència cosmopolites. Segons ells, els dèficits democràtics actuals no són el resultat de la privatització que requereix el capitalisme global, sinó d’instints primitius que porten les persones a construir artefactes perversos com estats de benestar o a reunir-se atàvicament en nacions i no en, posem, lobbies.

En canvi, tenir problemes globals i necessitar solucions globals no és incompatible amb tenir estructures locals o sistemes polítics per a problemes locals, ja que els problemes globals no neutralitzen els problemes locals. És més, no hi ha possibilitat de democràcia cosmopolita i global sense democràcia local, i no hi ha democràcia de cap mena sense que el poble es pugui autogovernar.

Si acceptem que l’era del capitalisme global ha portat en si mateixa un procés de desdemocratització i privatització de la presa de decisions populars i l’autoritat pública, en resum, de l’autogovern i la sobirania popular, llavors hem d’admetre el seu vincle amb les creixents demandes de sobirania i autogovern a tot el món.