Aquest mes de febrer escrivíem «Una altra unitat: la proposta de Rufián i els nous frontpopulismes». En aquell text plantejàvem la idea que, davant l’evident amenaça que suposa un possible creixement del poder institucional de l’extrema dreta, les noves propostes frontpopulistes erraven en buscar, a través d’aliances electorals efímeres, aturar un embat polític, cultural i social profund sense preocupar-se d’articular una força social capaç de plantar-hi batalla realment. Pur foc d’artifici electoral per continuar ballant al voltant del PSOE, sense projecte polític ni força popular que l’acompanyi.

Davant d’això, creiem que una altra unitat viable, més forta i amb possibilitats de generar nous moments de ruptura, en lloc de continuïtat, s’articulava al marge d’aquests moviments mediatitzats. De les mobilitzacions per Palestina al moviment per l’habitatge, el camp anticapitalista avançava posicions de manera unitària i amb el centre de gravetat fora de Madrid. Les vagues d’educació al País Valencià i Catalunya són un pas més en aquesta dinàmica de lluita que supera els límits de l’esquerra del règim per construir, justament, una altra unitat.

PART 1. Condicions actuals de la lluita política

Mentre les aventures de Rufián continuen amb els seus adeptes de diferents famílies polítiques que busquen una sortida fàcil a la seva davallada electoral, sembla que els sectors més forts de l’espai anomenat «a l’esquerra del PSOE» continuen sense veure clar  plantejar cap alternativa conjunta. I tot plegat, en un context en què el PSOE afronta una crisi política cada vegada més profunda.

Tot i els evidents casos de lawfare i la persecució per part d’una part de l’estat a l’actual executiu, la sentencia del cas Àbalos aprofundeix en la dinàmica de debilitament d’un govern espanyol que intenta basar tota la seva legitimitat davat la classe treblladora en la por a l’extrema dreta. Però, la realitat, és que mentrestant, l’anomenat govern progressista continua governant, en essència, el mateix país que es va trobar en arribar al poder. La desigualtat persisteix, el cost de la vida continua ofegant una part important de la població i els salaris no creixen al mateix ritme que les despeses bàsiques, especialment en un context en què l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions socials. 

Hi ha hagut algunes iniciatives que han volgut projectar una orientació diferent, com ara la regularització extraordinària de persones migrants, una mesura que no es pot entendre sense la reivindicació històrica impulsada pel moviment antiracista a través de la ILP «Regularització Ja». Tot i això, aquesta actuació no modifica de manera estructural el marc legal que condemna moltes persones migrants a situacions recurrents d’irregularitat administrativa. Es tracta, en qualsevol cas, de mesures puntuals que no alteren les dinàmiques de fons. 

El PSC a Catalunya i el PP al País Valencià han actuat de manera gairebé indistingible davant la crisi de l’educació pública. Tancament de les negociacions, repressió, deslegitimació de la vaga i perpetuació de la situació de debilitat de l’educació pública a casa nostra. Les oportunitats per demostrar un projecte diferent, com podria ser una aposta ferma pels serveis públics, s’esvaeixen una vegada i una altra, tal com s’esvaeix qualsevol possibilitat de reforma de l’Estat espanyol.

Els suposats frens a l’extrema dreta semblen oblidar sovint que l’auge reaccionari no apareix del no-res ni creix en qualsevol context. Evidentment, parlem d’un moviment hiperfinançat, amb vincles amb grans oligarques mundials i amb una trajectòria política forjada durant anys, però els moviments reaccionaris necessiten contextos concrets per créixer en les millors condicions, i el context actual els és especialment favorable.

En aquest sentit, qualsevol espai polític que pretengui aturar la reacció sense atendre les condicions de fons que li permeten créixer és, com a molt, un fre temporal a la deriva autoritària global. El moment actual no es pot llegir com una alternança política convencional. El que estem vivint és una onada reaccionària de caràcter estructural que va molt més enllà d’un simple relleu institucional. Això implica un canvi qualitatiu en els riscos: no es tracta només de perdre posicions, sinó de veure com es desarticulen les bases socials i culturals que històricament han sostingut el camp popular.

Quines són, doncs, les condicions que estan permetent la consolidació d’aquest fenomen? Per començar, hem d’entendre el creixement de l’extrema dreta com una tendència política estretament lligada als canvis en el mode de producció capitalista i a les seves contradiccions. La dificultat per mantenir l’expansió de la producció, especialment als països del centre capitalista, com a via per a la reproducció ampliada del capital, requereix altres formes d’acumulació, les quals necessiten processos intensius de despossessió que depenen d’un major grau d’autoritarisme.

En aquest context, el capital opera en dues direccions. D’una banda, explota nous camps de mercat en àmbits que fins ara havien estat subjectes a certes dinàmiques de protecció social: l’habitatge, els serveis públics, etc. De l’altra, el poder té incentius importants per apostar per formes polítiques que garanteixin un major control social i la deshumanització d’amplis sectors de la població. El creixement dels discursos nacionalistes excloents i el reforçament de la defensa d’una comunitat nacional basada en components identitaris i essencialistes, que majoritàriament reforcen els nacionalismes dominants, s’han d’entendre des d’aquesta mateixa lògica. Això explica el lligam evident entre el gran capital i l’extrema dreta global.

Aquests canvis no resulten indiferents per a la realitat material i social de les classes treballadores. Justament en un moment que es percep com a inestable, i amb tota una maquinària activada per generar sensació d’inseguretat i de por, les sortides autoritàries poden tenir capacitat per sumar adeptes molt més enllà d’aquells que hi combreguen convençudament. El pànic davant la possibilitat de perdre una seguretat econòmica i social, ja de per si precària, desencadena els pitjors monstres i desarticula la possibilitat de construir alternatives en clau emancipadora.

En aquest sentit, sense polítiques i processos de transformació capaços de garantir i ampliar la seguretat material de les classes treballadores, així com de protegir els drets nacionals i lingüístics, es continua abonant el terreny per a l’expansió de projectes reaccionaris. I és justament aquesta condició material –i no purament ideològica–, que se situa en l’arrel del problema, la que requereix impulsar conflictes i lluites concretes que eixamplin les capacitats d’organització popular, reforcin la confiança col·lectiva i contribueixin a la construcció d’una consciència política capaç de plantejar alternatives emancipadores. 

PART 2. Recuperar la iniciativa: canviar les condicions de la disputa

Ningú surt a jugar quan pensa que no pot guanyar. L’inici d’aquesta dècada s’ha caracteritzat, sobretot, per una sensació d’impossibilitat. Si el sistema serà cada cop més cruel i més destructiu, té sentit plantejar que és possible reduir la jornada laboral, apujar els salaris o abaixar els preus del lloguer? Té sentit, després de la sensació de derrota amb què ha viscut bona part del poble català el postprocés o la decepció amb els governs del Botànic o el Pacte de Bellver, esperar que el català guanyi nous parlants i recuperi hegemonia social? O ens hem de preparar simplement per resistir?

Cap proposta política pot sobreviure limitant-se a explicar, després de cada desnonament o acomiadament que no hem pogut aturar, que els desnonaments i els acomiadaments són culpa del capitalisme. Allò imprescindible per situar horitzons emancipadors dins d’una classe treballadora espantada per la descomposició dels seus modes de vida és la possibilitat de materialitzar-los —encara que sigui parcialment— en la pràctica concreta.

Els docents plantant cara de manera reiterada als intents desmobilitzadors dels governs, cinc-centes persones fent retrocedir la policia quan intenta desnonar el Bloc 8 de Manresa o el Bloc Sant Agustí de Gràcia, o la resposta a la consulta Rovira, expliquen molt millor el poder de classe que qualsevol discurs, per entusiasta que sigui. La condició necessària per connectar amb la classe treballadora és demostrar que també tens capacitat d’exercir la teva posició política, encara que aquesta estigui limitada per una correlació de forces desfavorable.

Aspirar a una esquerra que protesta molt bé —ja sigui al carrer o a les institucions—, que encadena manifestacions i declaracions, però que no té cap capacitat real de blindar els mínims drets socials i democràtics de la seva classe quan l’extrema dreta no trigui ni un dia de govern a posar-los en qüestió, és condemnar-nos a la irrellevància política més absoluta.

Per això, des d’Endavant, fa mesos que apostem per pensar, proposar i recolzar formes d’intervenció política concreta sobre la nostra realitat. Del que es tracta és de generar escenaris de victòria que retornin a una part —potser petita, però determinant— de la nostra classe l’autoestima i la convicció necessàries per combatre l’extrema dreta amb un programa propi. Amb voluntat, sí, però també amb resultats. Perquè el relat ja l’ha guanyat l’extrema dreta; ara es tracta de confrontar el seu relat amb fets.

És justament des d’aquesta perspectiva que les vagues del personal docent que hem viscut els últims mesos a Catalunya i al País Valencià ens serveixen d’exemple d’allò que volem transmetre. Lluny de ser únicament una disputa per les condicions salarials —cosa que ja seria, per si sola, totalment defensable—, les vagues docents han esdevingut una demostració pràctica de com opera aquesta idea de confrontació i assenyalen el camí de la seva efectivitat. Durant aquests mesos, el relat de l’extrema dreta ha quedat pràcticament desarmat, sense capacitat real d’intervenció dins del debat públic. Incapaç d’articular una resposta coherent, ha quedat reduït a les intervencions anecdòtiques dels frikis de torn, que carregaven contra els professors per situar el problema de l’escola pública en la immigració i no en l’infrafinançament.

Però les vagues dels últims mesos també han posat de manifest els límits del projecte socialdemòcrata —si és que encara té sentit definir-lo així. Han evidenciat la impossibilitat de sostenir una defensa ferma dels serveis públics dins els marcs actuals, escenificada en els intents de CCOO, UGT a Catalunya o CSIF al País Valencià de salvar uns governs incapaços de satisfer ni tan sols les reivindicacions més elementals dels treballadors.

La victòria o la derrota dels treballadors del sector educatiu als Països Catalans implica molt més que demostrar la capacitat de les classes populars per vèncer quan s’organitzen i lluiten. Implica també la recuperació de la vaga com a eina efectiva de confrontació i la possibilitat d’avançar posicions en la defensa dels serveis públics. Però, a més, condensa una oportunitat especialment rellevant: afeblir substancialment el sindicalisme groc i de concertació als Països Catalans.

Quan parlem de revertir les condicions que afavoreixen el creixement de l’extrema dreta ens referim, precisament, a això: intervenir sobre les contradiccions concretes que les limitacions del capitalisme actual estan obrint a la nostra societat des d’una agenda pròpia, amb organització pròpia i amb un programa polític obsessionat a penetrar dins el conjunt de la classe treballadora a través dels nostres propis marcs.

Parlem d’intervencions polítiques que resulten inassumibles per a una socialdemocràcia lligada de mans i peus a les dinàmiques del mercat, però que també exposen les limitacions d’una extrema dreta que fonamenta bona part del seu discurs en la construcció de l’enemic intern. És en aquests processos —que van molt més enllà de la simple agitació propagandística i que busquen el cos a cos amb l’adversari— on es poden redefinir realment els marcs de disputa, els antagonismes i la possibilitat de generar nous subjectes polítics.

Certament, no vivim un cicle polític que permeti imposar victòries definitives. Però redefinir el camp de batalla és indispensable per evitar derrotes que sí que podrien acabar sent definitives, com també generar les condicions per nous escenaris de ruptura. En el nostre cas, una derrota d’aquestes característiques seria permetre que el discurs protofeixista calés de manera estable en àmplies capes de la classe treballadora, i desnvicular-les definitivament de qualsevol projecte de transformació social i defensa de drets socials i polítics que t’han ens han costat de conquerir.

PART 3. Unitat per a què?

Des de les coordenades que hem anat desenvolupant fins aquí, des d’Endavant hem treballat durant els darrers mesos en la construcció o el reforçament de dues propostes d’intervenció política que creiem que poden contribuir a desplegar aquestes hipòtesis: Per una banda, la mobilització del 10 de setembre per impedir la presència d’Aliança Catalana al Fossar de les Moreres. Per l’altra, el reforç de la proposta d’avançar cap a una vaga general impulsada pel sindicalisme laboral i d’habitatge sota la campanya unitària «Viure ens costa la vida».

La primera de les apostes té un objectiu concret i molt clar: alterar la narrativa que presenta el creixement d’Aliança Catalana com un fenomen inevitable i indefinidament expansiu. Es tracta de fer una demostració de forces en un terreny on no podem permetre’ns retrocedir: el carrer.

Cal que l’independentisme i el catalanisme popular facin un cop sobre la taula que disputi directament els postulats racistes de la Silvia Orriols i els seus. Volem disputar el seu discurs excloent sobre la catalanitat, contraposant-hi la defensa d’una catalanitat porosa, diversa i acollidora.

No es tracta, per tant, només d’una manifestació antifeixista, ni tampoc d’una dinàmica de confrontació amb escamots feixistes com les que es van donar davant de grups com Núcleo Nacional. Es tracta de portar la disputa allà on l’extrema dreta encara no ha aconseguit construir una capacitat d’intervenció comparable: la mobilització de masses a l’espai públic. I fer-ho des d’una perspectiva que apel·li a la tradició de l’independentisme popular i de l’anticapitalisme que entenen Aliança Catalana com una peça més dels mecanismes de defensa del capital, en un marc que només l’esquerra rupturista està ara mateix disposada a liderar.

Si parlem d’exercicis reals de poder, impedir que guanyin en el nostre terreny de joc —l’ocupació de l’espai públic i la mobilització popular— esdevé un primer pas imprescindible.

La segona proposta és, si cal, encara més ambiciosa, però igualment necessària. L’estancament dels salaris, mentre els beneficis empresarials es mantenen a l’alça i les dinàmiques extractivistes a través de l’habitatge es disparen, han derivat en un augment brutal del cost de la vida i un empitjorament de les condicions materials de la classe treballadora. Davant d’això, i impulsat pels límits del cicle anterior, el discurs reaccionari ha estat capaç d’apel·lar a grans sectors d’unes classes populars espantades mentre els sindicats majoritaris fan equilibris per no desgastar el PSOE. 

Contra això, la proposta plantejada pel sindicalisme laboral i d’habitatge  d’unificar ambdues lluites per caminar cap a una vaga general permetria fer un pas a gran escala del que hem anat concretant fins aquí, una proposta d’intervenció política agregadora de majories socials però impulsada i defensada per les organitzacions anticapitalistes, recuperant una eina pròpia, la vaga general, indispensable pels temps que ens venen, amb un programa propi pensat estrategicament per tensar –i desplaçar, si és possible– la força social dels aparells de la socialdemocracia. Un programa, com dèiem, que disputa a l’ofensiva el relat reaccionari. 

Aquest és el marc d’una altra unitat viable, que ja s’està construint al marge dels «fronts d’esquerres» electorals. Una unitat, com dèiem en l’anterior article, que no pretén construir artificis organitzatius ni apel·lacions a una unitat buida de contingut: unitat d’acció sobre la pràctica concreta, destinada a un objectiu concret. 

Aquest procés d’acumulació de forces cap a una vaga general ens permet també desplegar una sèrie de pràctiques i formes de treball que creiem que poden ser fonamentals en el combat contra l’auge reaccionari. Ens referim a formes d’intervenció que fomenten el contacte directe amb sectors diversos del poble treballador català amb els quals sovint no coincidim en els nostres espais habituals d’organització.

Parlem de propostes com la socialització del programa de lluita als centres de treball, la creació de comitès als barris, l’organització de blocs de pisos… No parlem de res que no s’hagi fet abans. Però la integració d’aquestes pràctiques, que ens permeten anar més enllà dels nostres propis cercles i incorporar formes de socialització més horitzontals que la propaganda —també necessària—, ha de permetre que aquest sigui un procés de lluita que vagi més enllà d’una convocatòria concreta i esdevingui un procés d’activació política que contraresti el relat reaccionari.

L’objectiu és que aquest procés permeï en el reforç d’estructures organitzatives amb vida pròpia: sindicats de classe, tant laborals com d’habitatge, espais populars als barris, casals, ateneus i organitzacions polítiques. En definitiva, una palanca per ampliar la capacitat d’organització permanent de les classes populars i tornar-nos a situar en un escenari més favorable.

No són les apostes plantejades fins aquí les úniques que treballarem des de la nostra organització, i del seu mateix desplegament se’n derivarà, segurament, més acció política. Seguirem també aportant i contribuint a la lluita en tots els fronts en què participem i en tot allò que el context ens imposi. Però és precisament per tot el que hem plantejat fins aquí —per la urgència de canviar les condicions de la batalla política i frenar l’onada reaccionària— que assumim la responsabilitat de fer explícites les nostres apostes polítiques, ja sigui mitjançant la iniciativa pròpia o donant suport a aquelles propostes que es derivin dels fronts on treballem.

Ho fem com un exercici per contribuir al debat col·lectiu sobre els mecanismes d’intervenció política que cal impulsar i en pro d’una unitat d’acció que només pot neixer des d’aquí. És justament en moments de foscor i dificultat, amb els errors i els encerts que puguem cometre, quan aquest compromís esdevé indispensable.