Grècia i Turquia: el símptoma d’un canvi geopolític

El conflicte mediterrani entre Grècia i Turquia ha evidenciat que vivim en l'època de les potències regionals.

Grècia i Turquia: el símptoma d’un canvi geopolític

Grècia i Turquia: el símptoma d’un canvi geopolític

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El conflicte mediterrani entre Grècia i Turquia ha evidenciat que vivim en l'època de les potències regionals.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A la primera part d’aquest article vam veure la natura concreta del conflicte entre Grècia i Turquia. Aquesta segona part cerca entendre quines senyals a escala internacional ens mostra aquest conflicte, quins actors s’hi han involucrat i com s’interrelaciona amb altres fronts, com per exemple el que recentment s’ha desenvolupat al Nagorno Karabakh.

Una Europa dubitativa

Quan la crisi a Castell Roig va començar, essent conscient de què la presència de Turquia a l’OTAN feia aquesta eina inservible, Grècia va fer una crida immediata als seus aliats europeus. La demanda d’ajuda va ser en general poc escoltada; en particular Alemanya hi prestà poc entusiasme. Avui, Berlín és un dels majors socis comercials de Turquia, tant en bens de consum com en armament. A més, a Alemanya hi ha un important gruix de població turca. Cal recordar que la Turquia d’Erdogan, està finançant – amb diners públics involucrats – una xarxa de mesquites arreu del món. Al continent es troben concentrades sobretot a Holanda, Bèlgica, França i Alemanya, a més de grups violents com els «Llops grisos». Aquesta és una espasa de Dàmocles al cor la UE, on aquests països no volen arriscar una situació on la nombrosa diàspora turca pogués actuar com a quinta columna.

Però més enllà d’això existeix l’interès compartit entre Alemanya i Turquia en contra de Rússia. Turquia i Alemanya han sigut històricament països propers ja des dels temps del seu passat imperial compartit, precisament per la seva oposició comuna a Rússia. Alemanya i Rússia han competit històricament per la influència a Europa de l’Est. El contrapès que li fa Ankara a Moscou s’alinea per tant amb els interessos de Berlin. Si això suposa perjudicar els interessos d’altres països de la UE, especialment si aquest és Grècia per qui Berlin no ha mostrat una gran estima en els darrers anys, és un preu que sembla disposat a pagar.

Ankara no només s’ha reforçat a l’Orient Mitjà, sinó que enarborant la bandera de l’Islam està ampliant la seva influència a través d’inversions clau i comerç en països com Níger, Mali, Etiòpia o Somàlia

Els països europeus del Mediterrani es van trobar dividits, amb Itàlia, Espanya i Portugal amb una posició més aviat propera a Turquia. Itàlia, degut als acords que te amb Ankara a Líbia. Espanya, tant per interessos econòmics (venda d’armes i compra de deute turc) com pel suport mutu en les qüestions kurdes i catalanes. Només els esforços diplomàtics de París aconseguirien que aquests països acceptessin que la UE respongués a Turquia, tot i que intentessin rebaixar al màxim el to d’aquesta resposta.

Això però va tenir les seves conseqüències. Grècia i Xipre no es quedarien de braços plegats, i van bloquejar accions de la UE en contra de Bielorússia. Aquest va ser un gest tant per mostrar el descontentament com per a picar l’ullet a Moscou. Tot i que els  aliats «ortodoxos» russos han fet ben poca cosa per donar suport a Grècia davant Turquia, tenint en compte la multiplicitat de fronts i equilibris que ha de fer Moscou amb Ankara. Finalment, els grecs van cedir la seva posició amb la promesa de què a la trobada de la comissió de principis d’octubre la Unió presentaria una posició robusta en contra dels turcs. La resposta va ser, però, molt menor a allò promès. No hi hauria sancions, sinó una advertència,  com a contrapartida, es va aconseguir que Ankara acceptés rebaixar la tensió i obrir portes a la negociació.

La resposta de Macron

La França de Macron ha sigut el país que ha donat un suport més robust a Grècia amb l’enviament immediat de forces a la zona. França com a vella potència colonial al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, va jugar el paper de protectora dels avui ja pràcticament anihilats cristians del Mediterrani Oriental. Després d’anys d’una política erràtica a la regió, aquesta avui s’ha vist afavorida pel reforçament de la política exterior francesa de Macron en tots els fronts. Però els interessos francesos a l’Àfrica i el Mediterrani xoquen directament amb les ambicions neootomanes d’Erdogan. Líbia ha sigut el primer escenari on Turquia i França s’han enfrontat a través del suport dels seus proxies, París amb al general Haftar i Ankara amb el president Sarraj.

Però la cosa no s’atura aquí. Si posem les llums llargues, podem entreveure els fils que uneixen la batalla subterrània de França i Turquia. Ankara no només s’ha reforçat a l’Orient Mitjà, sinó que enarborant la bandera de l’Islam està ampliant la seva influència a través d’inversions clau i comerç en països com Níger, Mali, Etiòpia o Somàlia. Això implica que Erdogan està posant els seus peus en les zones d’influència francesa, especialment, els dos primers països que són ex-colònies franceses.

A més la política pro-islamista d’Erdogan posa sal a la ferida més profunda de la societat francesa. Arrel dels darrers atemptats —en especial aquell en què un professor francès va ser decapitat per un alumne per haver ensenyat caricatures de Mahoma—  Macron va dir que «l’Islam era una religió en crisi», renovant el seu compromís amb el combat contra el que ell anomena «separatisme islàmic». La reacció del món musulmà no es va fer esperar, amb manifestacions arreu del món, i diverses crides demanant la mort de Macron, entre elles les d’algun ex-cap de govern. Erdogan no restaria al marge, participaria amb insults cap a Macron, convertint-se en un nou terreny de batalla entre França i Turquia. Aquesta vegada s’acabaria amb la crida a consultes dels respectius ambaixadors i amb una campanya de boicot a productes francesos, impulsada per Erdogan.

Macron sembla ser un dels pocs líders europeus que està disposat a entomar els reptes geopolítics del nou context amb entusiasme, i no es va equivocar quan va sentenciar de forma clara que Turquia ja no pot ser considerada com un aliat.

Què diuen les «grans potències»?

Als anys 70, el primer que haguéssim mirat per entendre que s’estava jugant a l’Egeu, és que deien Washington i Moscou. Avui podríem parlar extensament de la qüestió sense esmentar els dos principals actors del sistema internacional avui: la Xina i els Estats Units.

Per la banda xinesa la seva posició és complicada ja que te interessos a Grècia, amb el port del Pireu, i compta amb el suport d’Atenes per la seva política europea. En termes legals la posició grega potser sí que interessa més a la Xina per fer-la servir en les seves pròpies reclamacions al mar del Sud de la Xina. Ara bé, les inversions xineses a Turquia s’han disparat en els darrers anys, especialment des que Erdogan va deixar de banda la defensa dels Uighurs —poble d’ètnia turca— a canvi de guanyar una obertura cap a Beijing. Aquest tipus de tensions tampoc són bones per a l’expansió de la Franja i la Ruta. Si Beijing tingués la voluntat, potser es podria presentar com un mediador més neutral que no pas Occident. Però a dia d’avui aquest no és l’estil xinès. Els seus interessos a la regió són geologístics, no estrictament geopolítics. Poc li importa la disputa sobre el gas mediterrani, mentre els vaixells segueixin arribant a Atenes i les mercaderies transportades en ferrocarrils cap als Balcans. Tenint en compte que hi ha temes més urgents a l’agenda, i la llunyania de la regió, no sembla probable que s’impliquin.

Als anys 70, el primer que haguéssim mirat per entendre que s’estava jugant a l’Egeu, és que deien Washington i Moscou

Per la banda nord-americana, la posició és similar. Els EUA s’han trobat immersos en el descontrol de la COVID-19 i unes disputades eleccions presidencials. Durant la Guerra Freda l’acció constrictora dels Estats Units, qui necessitava que tant Grècia com Turquia centressin les seves energies en fer front a la URSS, va aconseguir congelar el conflicte. En un moment en què els EUA ha volgut retirar-se dels conflictes d’Orient Mitjà, la tàctica de Trump va ser donar marge a Erdogan per equilibrar a Rússia i l’Iran i, de retruc, perquè no acabi de despenjar-se de l’OTAN. De nou Turquia és conscient de la seva posició vital dins l’Aliança atlàntica i l’aprofita. Amb l’arribada de Biden al poder això podria canviar. Essent un candidat més preocupat per l’estabilitat de l’ordre internacional liberal, tot apunta a què Erdogan tindrà d’entrada les coses més difícils. Però hem de començar a comprendre que més enllà de la seva voluntat, la capacitat de Washington de lligar en curt els seus «aliats» s’ha anat deteriorant en els darrers anys. Dubto molt que Biden pugui fer canviar la política d’Erdogan més enllà d’aconseguir imposar-li alguns sobrecostos.

Pel que fa a la Rússia de Putin, tot i que a priori te més interessos a la regió, aquesta tampoc es troba en el seu millor moment. Internament tocada per la crisi general del COVID-19 i la necessitat de reforma del sistema. Externament pressionada per la UE —segrestada pels interessos d’Europa de l’Est—  a Ucraïna, amb la crisi de Bielorússia, i potser a Moldàvia; els fronts de Líbia i Síria on es confronta amb Turquia; i sempre mirant de reüll als avenços de «l’amic xinès» a Àsia central.

Les limitacions russes quedarien confirmades amb el nou front reobert al Caucas amb l’ofensiva turco-azarí que ha esclafat les defenses armènies al Nagorno-Karabaj. A Armènia hem vist un nou exemple de com l’expansionisme neo-otomà ha pogut avançar sense oposició europea i nord-americana; tot i tenir un primer ministre pro-occidental. Aprofitant el convuls interregne que actualment pateix Washington, Moscou i Ankara han arribat a un acord, clarament beneficiós pels turcs on aconsegueixen el corredor pan-turc del Caspi al Mar Negre. Rússia no ha sortit amb les mans buides – no trenca amb els àzeris i obté el domini sobre Armènia – però la seva posició a llarg termini s’afebleix davant Turquia a al Caucas. Per tant no veurem a la tercera Roma, ajudant a «recuperar» la segona.

Ni guerra ni post-guerra Freda

Com podem veure ens trobem davant d’un tauler geopolític altament complex. Al conflicte greco-turc, així com la resta de derivades de la política exterior d’Erdogan, veiem una sèrie de xocs i equilibris constantment canviants. Aquests desenvolupaments no encaixen en cap narrativa de blocs sòlids com durant la Guerra Freda; o d’allò atribuïble a l’omnipresent «imperialisme americà». Que l’expansionisme d’Erdogan perjudiqui especialment a Rússia, no vol dir que els països occidentals hi estiguin satisfets. Però tampoc sembla que puguin fer-hi res a un cost raonable. Com hem vist, més enllà de França, la resta estan satisfets si com a mínim poden treure com externalitat positiva el bloqueig de Moscou. 

I aquest escenari és degut a una qüestió política i material. Amb multiplicitat de fronts oberts entre les grans potències, avui vivim en l’època on les potències regionals, més que les globals són les que marquen la diferència. Països amb unes capacitats mitjanes —certament l’economia turca no està per llençar coets— però amb una bona xarxa d’influència regional poden tenir polítiques exteriors perfectament independents. I amb capacitat de posar les coses difícils als grans. Així, avui, les rivalitats «naturals» entre pobles i nacions es poden disputar i resoldre per elles mateixes amb una intervenció cada vegada més distant de les principals potències del sistema. Els més grans, òbviament, sempre hi tenen la seva a dir, això és el que els fa grans, però ja no són —si és que mai realment ho han sigut—  els qui tiren dels fils com si es tractés d’un joc de titelles, sinó més aviat els qui aposten les seves fitxes com a la ruleta d’un casino.

Els catalans no podem seguir camins marcats per caducs i estrictes esquemes ideològics, sinó que hem de trepitjar per allà on la terra sigui més ferma en cada moment

Aprendre a llegir això és crucial per entendre la realitat realment existent del món d’avui, i no quedar-se ancorat en els vells esquemes de la Guerra i la post-Guerra Freda. El declivi relatiu d’Occident al món és ja una realitat innegable. Tot i que això no vol dir que la seva influència desaparegui, o que naturalment un altre realitat geopolítica pugui substituir-lo. Avui cap de les grans potències es troba en una situació d’explosivitat o d’avantatge absolut respecte els seus rivals. Així, podem entendre que a la silenciosa partida d’escacs que s’està disputant al Mediterrani són França i Turquia, més que no pas els Estats Units, la Xina o Rússia, qui ha estat pujant les apostes.

Finalment, què podem dir de tot plegat des de casa nostra? Això certament donaria per altres articles, i fins i tot algun llibre. Per tant preneu-vos aquestes reflexions finals més com una apertura que no pas com un tancament. La connivència entre Madrid i Ankara obren algunes portes, i aquí cal fer notar les declaracions de suport fetes pel sobiranisme català en favor de Grècia i Armènia. Però cal veure la jugada no (només) com una oposició a l’autoritarisme i l’imperialisme, sinó com una qüestió d’interès nacional. Aquesta mena d’alineaments arriscats de Madrid, són poc comuns i cal aprofitar-los. Però cal recordar que les peces estan en constant moviment i no sabem en quin cantó del tauler i amb quins companys de viatge ens acabarem trobant. En aquest mapa els catalans no podem seguir camins marcats per caducs i estrictes esquemes ideològics, sinó que hem de trepitjar per allà on la terra sigui més ferma en cada moment.

Foto de portada: pxfuel.com

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg, centrat en geopolítica i la Xina.

Comentaris

Grècia i Turquia: el símptoma d’un canvi geopolític

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.