Grècia i Turquia: tambors de guerra al mediterrani oriental?

El Mediterrani al segle XXI està recuperant la seva importància geopolítica. Ho hem vist tant amb les presents guerres de Líbia o Síria, com en el desenvolupament d’infraestructures i inversions que hi ha fet la Xina. Però una guerra antiga torna a despertar al Mediterrani oriental, en la creixent tensió entre una Turquia renaixent, i una Grècia farta d’humiliacions.

Grècia i Turquia: tambors de guerra al mediterrani oriental?

Grècia i Turquia: tambors de guerra al mediterrani oriental?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El Mediterrani al segle XXI està recuperant la seva importància geopolítica. Ho hem vist tant amb les presents guerres de Líbia o Síria, com en el desenvolupament d’infraestructures i inversions que hi ha fet la Xina. Però una guerra antiga torna a despertar al Mediterrani oriental, en la creixent tensió entre una Turquia renaixent, i una Grècia farta d’humiliacions.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquest estiu, el vaixell Oruç Reis penetrava en territoris marítims prop de l’illa de Castell Roig (vell bastió català). En aquests territori es creu que hi pot haver gas natural, i presumptament, la missió del vaixell era fer exploracions per a trobar possibles jaciments de gas. Però aquesta estava molt lluny de ser una empresa civil, ja que l’Oruç Reis, duia una escorta de l’armada turca. La realitat és que tot plegat era una operació turca per a penetrar en aigües que actualment són disputades amb Grècia i Xipre, reobrint ferides que realment mai han estat tancades.

Atenes va respondre mobilitzant la seva armada, i demanant ajuda als seus socis europeus, rebent una resposta freda per part de Berlin, posicions dubitatives i contradictòries, dels mediterranis, però un suport robust per part d’Emmanuel Macron. Mentrestant a Anatòlia, entre els rumors de possibles topades, els aparells de propaganda turc es van posar a treballar evocant les glòries de l’Imperi Otomà. Que ambdós formin part de l’OTAN, l’aliança militar més important del món, sembla que no ha fet descartar ni a Ankara ni Atenes la possibilitat d’una guerra. Tot i que aquesta sigui la raó fonamental que explica que els enfrontaments no hagin anat a més.

Ara bé les tensions a aquesta zona no són pas noves, des de l’època mítica de la Guerra de Troia, hem vist disputes entre grecs i perses, romans i pòntics o bizantins i otomans pel control de la porta entre Europa i Àsia. Aquests conflictes recurrents, no són anècdotes romàntiques, sinó lliçons de la importància de la geografia per comprendre dinàmiques històriques que els canvis tecnològics i culturals més que ajudar-nos a escapar-ne ens hi ancoren més que mai.  

Arrels del conflicte

La centralitat de les potències europees durant la Modernitat, ha fet que fins i tot entre els que centren la seva obra en criticar-les, sovint es prengui una visió parcial que nega l’agència dels imperis extra-europeus. La realitat és que tot i que les potències europees van triomfar davant imperis asiàtics, durant segles aquests van ser uns rivals formidables, conduits per les mateixes ambicions que qualsevol dels seus rivals occidentals. L’Imperi Otomà, fundat per les tribus turques provinents d’Àsia central en seria un bon exemple.

Ja sigui per amor, la religió, la pàtria o el gas natural, les aigües de conflictes atàvics de la geopolítica sempre troben el seu camí la superfície.

La història va anar d’un pèl que no anés en una direcció diferent. Amb la caiguda de l’Imperi Bizantí, l’Imperi Otomà, qui gaudia d’una de les infraestructures burocràtica i militar més potents del seu temps, es consagraria com un actor aspirant a dominar Europa. L’amenaça del Gran Turc i el seu control sobre la Ruta de la Seda i el comerç terrestre cap a l’Àsia, seria de fet, un dels motius que va empènyer als navegants europeus a cercar un camí per mar, més segur per arribar a les Índies. Això, paradoxalment, és el que duria a l’exploració i la conquesta de les Amèriques, una peça clau per l’emergència de la modernitat i el desenvolupament econòmic, polític i militar d’Europa.

Representació de la Batalla de Lepant (1571). Foto: Wikimedia Commons – Fritz Geller-Grimm

Tornant a l’Egeu, els imaginaris que posen en tensió el món grec i els diferents imperis d’Anatòlia es poden remuntar als temps de l’època clàssica. Ara bé el conflicte entre Grècia i Turquia tot i que antic, no ho és tant. Malgrat que es posaria fre a l’avenç turc amb les victòries del setge de Viena l’any 1529 i a Lepant 1571, l’Imperi Otomà romandria com un actor fonamental de la geopolítica del continent i el Mediterrani Oriental, mantenint Grècia, Orient Mitjà i part dels Balcans sota la seva influència fins principis del segle XX.

La qüestió grega

Així, amb el domini turc, els grecs van passar de ser la potència dominant al pròxim Orient, els Balcans i el món eslau, la seu de la cultura de l’Església Ortodoxa, a convertir-se en una província otomana. Els grecs, però, resistirien, i van recuperar la seva independència amb la revolta que començaria l’any 1821, rebent ajuda de Rússia i França, i sobretot de l’Imperi Britànic. Londres volia posar fi al control otomà del pas dels Dardanels, i garantir la “llibertat de navegació” entre el mar Mediterrani i el Mar Negre. A més, d’afeblir un dels seus competidors al “gran joc” de l’Àsia Central. Així, també l’imaginari del conflicte atàvic entre Orient i Occident farien que la grega es convertís en una de les causes per excel·lència dels romàntics del XIX, tal com ens mostra el cas del poeta britànic Lord Byron.

Ara bé, part dels antics territoris grecs, entre ells Istanbul —l’antiga Constantinoble—, i les àrees de l’oest d’Anatòlia poblades per grecs ètnics, van quedar encara sota el jou otomà.  La seva annexió a Grècia és convertiria en una de les reclamacions històriques del panacionalisme grec, l’anomenada Megali Idea, «Gran Idea». Després de la derrota turca a la Primera Guerra Mundial, on l’Imperi Otomà acabà desmantellat, els grecs van aprofitar per ampliar els seus territoris. Però les potències aliades, van començar el repartiment dels territoris àrabs prèviament dominats pels turcs —en comptes de concedir-los la llibertat promesa—: i no els interessava una Grècia excessivament forta que pogués exercir influència a la regió. Juntament amb el fet que les forces nacionalistes turques de Kemal Atatürk serien un rival formidable, Grècia va haver de renunciar per sempre a les seves ambicions a Anatòlia.

Al llarg del segle XX la tensió entre Grècia i Turquia no s’aturaria. Les neteges ètniques  de cristians ortodoxos —grecs i armenis— impulsades pels diferents governs modernitzadors d’Ankara, van fer desaparèixer la població grega, fent-la passar d’un milió i mig a principis del segle XX a uns pocs milers al segle XXI. Això naturalment va comportar constants tensions, essent el conflicte a l’illa de Xipre, de l’any 1974 probablement un dels més importants. Xipre quedaria dividida entre un estat de parla grega al sud, i una zona nord colonitzada per Turquia al nord. La frontera entre ambdues bandes és a dia d’avui encara patrullada per Cascos Blaus, essent la missió de pau en actiu més antiga de les Nacions Unides.

Ankara ha considerat que si Atenes fa ús dels seus drets per a reclamar la màxima extensió de les seves aigües, això suposaria un motiu de guerra.

La disputa per l’Egeu i el Mediterrani Occidental.  

Ara bé, Grècia no va quedar-se amb les mans buides i va mantenir el domini sobre gran part de les illes de l’Egeu. Això avui dia és crucial per a validar les seves demandes territorials marítimes. Amb la Llei de la Mar a la mà, Grècia pot reclamar fins a 12 milles d’entrada al mar al voltant de les seves illes com aigües nacionals  gregues —on es pot restringir la navegació de vaixells d’altres països—  i 200 milles com a Zones Econòmiques Exclusives —on es poden limitar les activitats econòmiques com la pesca o la prospecció de vaixells estrangers. Cal tenir en compte aquí, que els conflictes relacionats amb la Llei del Mar i la llibertat de circulació de les aigües, s’estan convertint cada vegada més en una de les disputes internacionals més comunes del segle XXI. El conflicte per la circulació per mar de l’Egeu s’uneix a molts d’altres que s’estan donant avui dia, com el del Mar del Sud de la Xina. Prova de la centralitat del poder marítim per a la geopolítica de la nostra era.

Ankara ha considerat que si Atenes fa ús dels seus drets per a reclamar la màxima extensió de les seves aigües, això suposaria un motiu de guerra. Tanmateix Turquia no ha dubtat en fer reclamar la seva sobirania sobre el màxim de territori marítim possible, fent ús de les mateixes bases legals que li nega a Grècia. Atenes s’ha mostrat moderada i oberta a negociar. No reclama la totalitat de les 12 milles a tot l’Egeu, tot i que sí a la Iònia i en algunes les zones properes a la costa d’Anatòlia.

Foto: Pxhere – Dias12

Turquia argumenta que aquesta situació, suposa un problema per a la seva seguretat. Amb les actual delimitacions, la flota turca no pot circular lliurement entre l’Egeu i el mar Negre, ja que la ruta quedaria tancada per aigües territorials gregues. Això provoca que els territoris turcs d’Anatòlia —on es troben les zones més poblades i riques del país— es trobarien desprotegides. De fet, un conflicte marítim és el millor escenari per a Grècia, on te millor capacitats per plantar cara a l’armada d’Erdogan que no pas en un conflicte terrestre. Això crea una situació difícil d’acceptar per part d’Ankara, on acusa a Atenes, juntament amb Nicòsia, de voler convertir l’Egeu en un mar grec.

Renaixement neo-otomà.

Des de la revolució dels “Joves Turcs” liderada per Kemal Atatürk, Turquia havia emprés un camí cap a la modernitat laïca. El llegat otomà, s’havia associat a una identitat islàmica i pre-moderna (imperial) contraposada a un nacionalisme homogeneïtzador de base turca i estatal. Erdogan ha posat fi a aquesta etapa, no cerca retornar a un món que ja no és possible, però sí que si inspira per crear-ne un de nou a la seva mida. Turquia ha abandonat l’aspiració d’integrar-se a Europa (porta segurament tancada de totes maneres). I per contra l’ex-alcalde d’Istanbul ha decidit esdevenir el centre d’un nou pol de poder en si mateix, que s’estén per l’Orient Mitjà, el Caucas, Àfrica i el Mediterrani.

Però que Turquia no aspiri a ser part d’Occident, no vol dir que no pugui treballar-hi. Turquia ha sigut tradicionalment un dels membres més estratègics de l’OTAN, precisament al seu rol de pivot, tant a nivell geogràfic com cultural. Erdogan no renúncia a això, sinó que ara juga per si mateix. A Síria hem vist com Turquia ha parlat de tu a tu amb Rússia, repartint-se el país; ha aconseguit el vistiplau de Washington i el suport d’Israel. A més de retruc perjudicar als interessos iranians. Però a l’hora s’enfronta amb Moscou a Armènia, Líbia i irrita als cosins ortodoxos grecs. No te por a competir amb França; fer ús dels refugiats per mercadejar amb Europa o posar en situacions compromeses als nord-americans tensant la corda amb els seus aliats.

La lliçó pel cantó grec també és clara, les bones paraules de la UE o l’OTAN no serviran per res. Només les seves capacitats pròpies i els llaços basats en interessos compartits la podran salvar.

Les glòries de l’antic Imperi Otomà en són una font d’inspiració directe. Tant l’hegemonia sobre el seu àmbit geogràfic, com la bandera de la defensa de l’islam són senyes d’identitat de la nova Turquia. En tot plegat l’enemic grec juga un paper tant material com simbòlic. Prova d’això el trobem en moviments com la recent reconversió de l’Església d’Hàgia Sofia, antiga seu religiosa del món ortodox en mesquita. Esdeveniment retransmès en directe per les principals televisions del món musulmà i que certament els grecs van percebre com una humiliació.

La batalla pels recursos naturals.

Per tant veiem com aquesta disputa territorial a més de qüestions d’identitat nacional, i seguretat militar també compta amb un rerefons geoeconomic i geopolític clau. Al Mediterrani Oriental, incloent les aigües en disputa entre Ankara i Atenes, s’han descobert importants jaciments de gas natural que poden tenir un impacte molt important per a l’ecosistema polític i energètic de la regió.

Així, en base a reclamacions de zones econòmiques exclusives, i explotacions conjuntes dels jaciments de gas amb altres socis, ambdós països han elaborat mapes on tercers actors reconeixen les seves respectives reclamacions. Grècia ha signat un acord amb Egipte per delimitar d’explotació exclusives, on les ZEE gregues queden reconegudes. Per la seva banda Turquia ha fet el mateix amb el seu govern proxy de Líbia. Pel cas egipci els interessos en aquest repartiment de les aigües és important degut a les seves ambicions per a convertir-se, tal i com apunta el professor Michael Tanchum, en un hub energètic tricontinental. És important fer notar com Egipte a Líbia, és juntament amb França i Rússia, un dels grans partidaris del govern de Tobruk, liderat pel general Haftar, el rival del govern de Trípoli pel control de Líbia.  

Foto: needpix

Precisament, la zona en la que penetraria l’Oruç Reis, forma part d’aquests plans. Però aquí, no són només els interessos grecs i egipcis, els que compten, sinó que veiem com s’entrellacen també interessos italians, francesos i israelians. Empreses energètiques con la italiana Eni o la francesa Total han arribat a acords per explotar els recursos naturals de la zona, on la planta de processament de gas natural liquidificat d’Egipte juga un paper important.

Per tant veiem com Edogan, a més de perdre l’accés als jaciments de les aigües en disputa, l’emergència d’aquesta entesa del gas, suposen un revès per als seus plans de convertir Turquia en un actor dominant en l’ecosistema energètic de la regió. I és que les explotacions greco-egípcies, xoquen amb un dels projectes estrella d’Ankara: el Turkstream. Una sèrie de gasoductes que passen per Turquia cap a Europa, que Turquia vol expandir cap a l’Orient Mitjà. La primera pèrdua per a Turquia ha sigut Israel, país que s’estava debatent en participar del projecte turc —ja que en altres àmbits la relació entre ambdós països és prou bona. Però al decantar-se per l’alternativa del “triangle de l’energia” del Mediterrani, Tel-Aviv ha deixat a una ambiciosa Ankara aïllada i ferida.

Condemnats a enfrontar-se?

La lluita entre Grècia i Turquia està situada a un indret que sempre s’ha trobat en una cruïlla entre diferents mons. Les dinàmiques de competència s’han anat reproduint durant diferents segles amb diferents pobladors i tecnologies. Però amb una mateixa geografia i una mateixa dinàmica de circulació continua de bens i persones que caracteritza el moviment de les societats humanes. Ja sigui per amor, la religió, la pàtria o el gas natural, les aigües de conflictes atàvics de la geopolítica sempre troben el seu camí la superfície.

Alhora també aquest conflicte ens ensenya que en un context multipolar, veiem una tendència creixent a que l’apertura de múltiples fronts doni noves oportunitats a potències que abans es consideraven secundàries. Això fa que les aliances hereves de la Guerra Freda, siguin cada vegada més obsoletes ja que com diu la cita els amics no són eterns, tot i que alguns enemics sembla que sí que ho siguin. El cas de Turquia és dels més paradigmàtics, en aquest aspecte, sent capaç de competir amb països occidentals però alhora seguir essent un per a fer front a Rússia. I la lliçó pel cantó grec també és clara, les bones paraules de la UE o l’OTAN no serviran per res. Només les seves capacitats pròpies i els llaços basats en interessos compartits la podran salvar.

Però aquest és un fil que reprendrem a la segona part de l’article, seguint amb atenció com els moviments de les diferents peces d’un tauler regional amb el Mediterrani al centre comencen a entrellaçar-se.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg, centrat en geopolítica i la Xina.

Comentaris

Grècia i Turquia: tambors de guerra al mediterrani oriental?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.