Gabriela Serra: «El referèndum contra l’OTAN va deixar una petjada a Catalunya que encara avui reivindiquem»

Entrevista realitzada a Gabriela Serra en el marc del quaranta aniversari de la incorporació de l'estat espanyol a l'OTAN.

Gabriela Serra: «El referèndum contra l’OTAN va deixar una petjada a Catalunya que encara avui reivindiquem»

Entrevista realitzada a Gabriela Serra en el marc del quaranta aniversari de la incorporació de l'estat espanyol a l'OTAN.

El proper 30 de maig se celebra el 40è aniversari de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Quatre anys després, al març del 1986, se celebrava el referèndum de permanència. Quins records teniu del moviment contra l’OTAN i d’aquella campanya en concret?

Va ser una experiència molt bonica i molt unitària. De les protestes anteriors existia el Casal de la Pau, primer al carrer Bruc i després al carrer Cervantes, que reunia als grups pacifistes, no-violents i antimilitaristes històrics, com Artesans per la Pau o el Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC). Hi havia una certa vida des del punt de vista antimilitarista. Gràcies a això vam ser capaços de crear la Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals (CDDT), que era la que aglutinava tot el que es movia al voltant de la desmilitarització, del pacifisme i de l’OTAN posteriorment. En aquell moment es creen els comitès anti-OTAN, que eren bàsicament una creació de l’esquerra extraparlamentària, en concret del Moviment Comunista (MC) i la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). També alguns sectors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però el PSUC no es va acabar mai d’integrar molt bé: el posicionament de la CDDT era «OTAN no, bases fora» i ni el PSC ni el PSUC tenien clar, això de les bases.

La pluralitat ens va enriquir moltíssim. Els comitès van ser centres de debat polític on es discutia sobre antimilitarisme, sobre les despeses militars, sobre altres experiències europees, com les protestes contra la instal·lació de míssils a Alemanya. Això ens va ajudar molt, per això la nostra campanya era per la desmilitarització i la desnuclearització total. Políticament, el moviment tenia d’aquesta manera més força: no era només un «no» a l’OTAN, sinó que hi havia tota una reflexió molt més elaborada sobre l’antimilitarisme. La coordinadora ens va donar molta capacitat d’acció a Catalunya i ens va donar molta força a nivell estatal quan, arribat un moment, vam haver de demanar que els grups de Madrid es reunissin i s’organitzessin a banda, perquè les seves reunions acabaven sent discussions entre els grups de Madrid. Que a Catalunya anéssim amb una postura unitària ens va ajudar moltíssim. Vam fer cadenes humanes, marxes a Radio Liberty a Pals, moltíssims actes, un concert al Poble Espanyol, actuacions de Lluís Llach, Quico Pi de la Serra… Tot això va anar evolucionant, de pel mig vam veure l’escissió del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) del PSUC, que tenia certs problemes quan parlàvem de «ni OTAN ni Pacte de Varsòvia», una cosa que estava molt clara aquí a Catalunya. Manuel Sacristán estava al grup de Mientras tanto i s’havia distanciat del PSUC. [Fernando] Claudín, que venia del Partit Comunista Espanyol (PCE), va fer costat al govern. De totes maneres, a Catalunya la majoria de la intel·lectualitat estava amb el moviment anti-OTAN.

Quina posició van tenir els partits catalans a la campanya?

ERC va fer campanya pel «no» i CiU va demanar l’abstenció. Això no s’ha de menystenir perquè no per res a Catalunya va guanyar el «no». Si CiU hagués fet un altre tipus de campanya, els seus votants potser s’ho haguessin pensat molt més. Als actes que vam organitzar sempre teníem a algú del PSC que ens deia: «vull pujar a l’escenari i estripar el carnet». Érem conscients que molta gent del PSC el referèndum els va fer repensar la seva afiliació.

Menys recordat és que el PSOE va demanar el «sí», però va prometre que Espanya no s’integraria a les estructures militars de l’OTAN, cosa que també va acabar fent.

Nosaltres sempre vam reivindicar una pregunta clara i precisa, que és el que no va ocórrer. Nosaltres volíem la desvinculació total de l’OTAN, no només de l’estructura militar.

En el cas de CiU hi ha molta especulació sobre per què van demanar l’abstenció.

Jo crec que era un moviment tàctic. CiU després se’n va penedir, de demanar l’abstenció. Ho sé per boca del mateix president, que ho va considerar un error. En aquell moment els va interessar fer aquest joc davant la força que tenia acumulada del PSOE, però després se’n van penedir, sobretot després de veure que a Catalunya havia guanyat el «no». Perquè òbviament això va deixar una petjada a Catalunya que encara avui reivindiquem. Catalunya va dir no a l’OTAN, va dir no a les bases i no a les despeses militars.

Com es va coordinar la campanya?

La CDDT era un moviment assembleari, que organitzava reunions de moltíssimes persones. Pensa que hi havia centenars de col·lectius anti-OTAN arreu del territori. Així com hi havia moviments i campanyes molt barcelonins, la qüestió anti-OTAN va ser a nivell de tot el territori català, tal i com van demostrar les mobilitzacions. Vam arribar a reservar trens sencers per anar a les marxes de Madrid, i autobusos, per suposat. Amb Arcadi Oliveras ens vam fer Catalunya de dalt abaix. En alguns pobles ben petits fèiem xerrades amb 20 persones. No hi havia poble que no entressis que no tingués un cartell contra l’OTAN.

A la CDDT vam fer un decàleg dels motius per sortir de l’OTAN on parlàvem de les bases i les despeses militars. No satisfeia a tots els que hi participaven, però va assentar les bases programàtiques gràcies a les quals el moviment va tirar endavant. Gràcies a això, quan passat el referèndum l’esquerra entra en el moment de «desencant», el moviment pacifista i antimilitarista va continuar tenint un nivell d’incidència i presència territorial gran, que va permetre el moviment dels objectors, primer, i els dels insubmisos, després. Les organitzacions que es van crear aleshores encara continuen. Catalunya va ser el primer govern que va crear un consell de foment de la pau i l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Tot això no va ser perquè sí, era perquè hi havia tot un moviment organitzat. Però no tot era flor i violes, també hi havia discussions. Ara bé, quan s’acordava una acció o un manifest, s’acordava, ningú pensava en escindir-se o sortir.

Com es van viure als resultats a Catalunya, on va guanyar el «no»?

El recompte de vots el vam fer a la Plaça Reial. A mi em va tocar donar els resultats. Tothom volia sortir a l’escenari, però en el moment que el referèndum s’havia perdut, ningú volia sortir-hi. Em van dir: «fes-ho tu». Òbviament, va ser un moment molt fotut, molt dur. Molt dur. A Catalunya havia guanyat el «no», però això no ens treia la tristesa per la derrota. En aquest moment vam saber també que el «no» havia guanyat també a Euskal Herria i Canàries. No era un consol. Va ser molt dolorós.

Allò va marcar a moltíssima gent. Ens va fer veure que el camí era molt més llarg que fer un referèndum. Tota la campanya del referèndum va ser molt bruta. El govern va ser capaç de copar els mitjans de comunicació. On el PSOE dominava, com passava a les zones metropolitanes, va guanyar el «sí». Recordo els discursos de Felipe González: «No me castiguen en el referéndum, castíguenme en las elecciones». El discurs de la por. Es va utilitzar moltíssim. «Què farem quan vinguin els tancs soviètics?» Coi, perquè arribin els tancs soviètics a la frontera han de creuar mitja Europa! Ara pot sorprendre, però això influïa en gent senzilla, que no tenia accés a més informació. Jo recordo haver de posar mapes en alguns tallers dels comitès anti-OTAN per il·lustrar-ho.

A més, avui sabem que si els tancs soviètics haguessin creuat l’escletxa de Fulda, els EUA probablement haguessin llançat una bomba atòmica sobre Alemanya mateix per frenar-ne l’avanç.

Això no es deia. Això ho dèiem nosaltres. La gran sort va ser que les mobilitzacions eren tan massives que els mitjans de comunicació no tenien més remei que reflectir-ho i posar-ho. Aleshores encara hi havia El Mundo Diario o TeleXprés, i teníem mitjans de comunicació i revistes pròpies que parlaven de les accions que portàvem a terme. A més, parlàvem amb una sola veu. Això és important. La coordinadora va ser capaç de triar portaveus i aquests portaveus parlaven en nom de la coordinadora i dels acords que hi havia.

A Espanya el PCE va abanderar la campanya del «no», juntament amb altres partits d’esquerres amb els quals va fundar Izquierda Unida (IU). Gairebé 40 anys després, el govern espanyol de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos (UP), amb dos ministres del PCE, ha demanat a l’OTAN que la cimera d’enguany se celebri a Madrid amb motiu de l’entrada d’Espanya al bloc. S’ha tancat un cicle de l’esquerra espanyola?

Per la part que ens toca, protestarem tot el que calgui. El problema és que ens trobem en un moment de desmobilització. La pandèmia ha estat terrible pel que fa a la mobilització. També ha servit per no parlar d’altres coses. Enguany, als pressupostos de l’Estat s’ha augmentat la part social, perquè ho fa amb els fons europeus de la Unió Europea. Però aquest fons els haurem de tornar, i quan toqui fer-ho, els nivells de pobresa seran terribles. Es fan polítiques socials que, quan s’acabin els diners, hauran de retallar-se, mentre que els fons propis, que no han de tornar-se a ningú, es dedicaran a finançar com mai la despesa militar. No és un problema de l’Estat espanyol. Tots els països estan augmentat la seva despesa militar. Tot plegat porta a preguntar-te cap a on anem.

Resultats per província/Font: Wikimedia Commons

Fem un exercici d’especulació. Què creieu que passaria si es repetís aquell referèndum? Tornarien a repetir-se els mateixos resultats?

Seria més complicat. Però també és cert que la ciutadania, com a mínim a Catalunya, ha estat punyent amb el tema bèl·lic i el tema guerra. Quan jo era diputada, una de les propostes que més em va plaure va ser una proposta de resolució per a la desmilitarització de Catalunya, on plantejàvem el retorn de tots els immobles de l’exèrcit espanyol, prohibir la participació de l’exèrcit a les fires juvenils, no subvencionar les empreses que fan investigació militar, com Indra, que està subvencionada per la Generalitat, etcètera. Això ho vam guanyar, però de Junts només van votar a favor independents com Lluís Llach, la gent que procedia de Convergència va votar en contra o es va abstenir.

Quan a Artur Mas li van preguntar com s’imaginava una Catalunya independent, va dir que sense exèrcit, però dintre de l’OTAN, cosa que és impossible.

Quan parlen d’exemples com Costa Rica, que no té exèrcit, s’obliden de dir que no li cal perquè està envoltada de bases militars dels EUA, amb qui tenen un pacte. Al president Puigdemont, a qui tinc molt de respecte per altres coses, vam preguntar-li en un plenari sobre la qüestió de l’exèrcit i Catalunya. I el president em va dir: «Serra, vostè i jo tenim posicions oposades, jo penso que cal tenir un instrument que ens defensi», etcètera. Ho va dir públicament, ho pots trobar al diari de sessions.

Com valoreu l’evolució posterior del moviment anti-imperialista i contra la guerra a Catalunya? Per què sembla que l’oposició a l’OTAN i el que representa ha passat a un segon pla? Com podria reconstruir-se el moviment anti-imperialista?

No es pot entendre el moviment contra la guerra del 2004 sense el moviment dels insubmisos. No podem entendre el moviment dels insubmisos sense el moviment contra l’OTAN. No podem entendre el moviment feminista sense el paper que van tenir les dones en el moviment contra l’OTAN. No es pot entendre la desnuclearització sense el moviment contra l’OTAN. El que hem de ser capaços ara és de trobar el ‘clic’ perquè pugui tornar a tenir l’expressió que necessita i que cal perquè puguem entomar tot el que caldrà entomar. Hem de debatre-ho i pensar-ho. L’OTAN d’avui no és la del 1986. La Unió Europea pensa en crear un exèrcit propi. Hi ha tota una reconfiguració d’aliances militars. El món ha canviat molt des d’aquell referèndum. Ara ens cal resituar-nos i aprofundir en què signifiquen, avui, al segle XXI, tots els perills que tenim, que s’han multiplicat. Tot això ens ha de portar a repensar, reflexionar i fins i tot redefinir conceptes que no volen dir el mateix per a tothom quan parlem d’ells. A Catalunya tenim una part d’aquest camí ja fet. Els insubmisos ens van ensenyar moltíssim. Les organitzacions nascudes de la campanya del referèndum i després continuen treballant en aquest sentit.

Les proves que anem cap a un cataclisme tant socialment com econòmica són evidents. No ens queda molt de temps, dissortadament. Veurem molta més violència de la que estem veient ara. Ara estem acostumats a veure-la lluny de casa, però com passa amb els desastres naturals, la veurem a casa. La desesperació, el descontentament, la ràbia… Tot això tindrà una traducció a les nostres societats. Veurem com es contesta i com es vol controlar. És molt important no perdre el temps per enfortir a les organitzacions de la societat civil, que ens permetin donar una mica de esperança amb una lluita més organitzada, amb una mica més de estratègia. Quan veus al contrari organitzar-se i armar-se, vol dir que vol fer alguna cosa. Quan veiem que tots els governs s’estan rearmant, i cada cop amb armament més sofisticat, això vol dir que estan preveient que passaran coses: que hi haurà descontentament social, que les matèries primeres s’esgotaran i algunes es trobaran a llocs molt concrets del planeta… Estan alimentant la bèstia per quan arribi el moment. Tenim un augment de la despesa militar, un augment de la conflictivitat territorial i social, crisi energètica i climàtica, recursos que s’esgoten, catàstrofes naturals. També hi ha una militarització social: l’exèrcit ara és on no hi era abans. Dissortadament, no tardarem en veure esclats d’aquesta mena. La gent al poder té un pla, saben què pot passar i saben cap a on volen anar, i tenen tots els mecanismes per moure les peces quan i com les volen moure. A més de tot això, els exèrcits estan pensats, i cada cop més, per a una funció de control intern de la societat. Aquest món comença a sacsejar-se de manera molt forta. I l’única possibilitat que tenen els amos del món per posar ordre a casa sempre ha estat la mateixa: la força.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

Gabriela Serra: «El referèndum contra l’OTAN va deixar una petjada a Catalunya que encara avui reivindiquem»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.