Paradoxalment, en el món actual l’accés a la informació, més gran que mai, conviu amb l’esbombament de fake news dirigides a reconstruir i modelar relats o, directament, negar la realitat. El més preocupant del cas, però, no és que el vídeo, basat en mitges veritats i falsedats, tracti de fer passar bou per bèstia grossa, sinó que el club l’hagi difós, conscient del seu contingut, pels seus canals oficials, fet que li atorga una pàtina de veracitat a ulls dels seus milions de seguidors. Així es com es construeix la post veritat. Tot plegat, però, evidencia novament el tractament i ús que es fa del passat i com aquest es pot modular gràcies a la desmemòria col·lectiva i a la banalització de la dictadura. Això és el realment preocupant. Un cop més, doncs, el futbol esdevé una metàfora de la societat.

De la mateixa manera que els partits que difonen discursos d’odi tracten d’esmicolar i posar en entredit drets i consensos socials que creiem totalment assentats en societats democràtiques avançades, en el cas del futbol explotat pel franquisme cal, de nou i en ple segle XXI, fer un exercici de recuperació d’aquella memòria històrica que enteníem inqüestionable. Sembla mentida que a aquestes alçades sigui necessari tornar a explicar segons què, però davant l’allau de desinformacions i manipulacions només ens resta documentar els fets.

L’assumpció del poder per part dels nacionals després de la Guerra Civil va comportar l’extensió dels mecanismes de control social i polític en tots els àmbits de la societat, inclòs l’esport. Així, les noves autoritats, mitjançant la Delegación Nacional de Deportes (DND) presidida pel general Moscardó, iniciaren una campanya de depuració encaminada a foragitar qualsevol signe de dissidència i situar, en els càrrecs dirigents de clubs, federacions i entitats esportives a persones afins al règim, majoritàriament falangistes o militars. Tots els clubs van passar per l’adreçador, malgrat que els processos fossin desiguals. Així, aquells equips que s’havien significat política o socialment en el passat, tant per la seva identificació amb el catalanisme i el republicanisme com va ser el cas del FC Barcelona van patir investigacions policials, sancions i tota mena d’entrebancs, mentre d’altres, que no es percebien com a «desafectos» van poder reprendre l’activitat de forma ràpida. Pesaven encara massa fets com l’adhesió a la campanya en favor de l’Estatut, la xiulada a la Marxa reial el 1925, la col·lectivització del club per part dels seus empleats durant la guerra, la gira per terres americanes (que va comportar sancions de dos anys sense jugar pels futbolistes participants) o, fins i tot, que el seu fundador fos un estranger protestant integrat a la societat catalana i que s’havia suïcidat (motius pels quals es va impedir donar el seu nom al Camp Nou). Per tot plegat, la depuració en el cas del Barça va durar 14 mesos. A més a més, a l’entitat barcelonista, com també va suportar el CE Júpiter, van imposar-li un canvi en el disseny de l’escut (les quatre barres eren un excés pel règim) i, fins i tot, en algun moment des del diari Marca es va arribar a proposar un canvi de nom (CF España). El Barça per a molts seguia essent la cinquena essència del separatisme i l’anti-Espanya, no debades l’obsessió del règim era descatalanitzar el club.

Al capdavant del mateix es va col·locar el febrer de 1940 a Enrique Piñeyro, Marqués de la mesa de Asta, ajudant de camp del general Moscardó durant la guerra i antic militant de Renovación Española, la formació monàrquica dretana liderada per Calvo Sotelo. Entre els directius de l’època trobem també al guàrdia civil Manuel Bravo Montero, soci de l’Espanyol i cap del Rondín Antimarxista, un grup paramilitar format per policies i falangistes dedicat a detenir i torturar a tort i a dret al marge de les autoritats. De fet, Piñeyro acabaria dimitint fart de les arbitrarietats i coaccions que patia el Barça (com per exemple la derrota per 11 a 1 davant el Reial Madrid en la tornada de les semifinals de Copa del Generalísimo jugada el 1943 en que a la mitja part les autoritats van pressionar al vestidor als jugadors barcelonistes).

La dictadura, isolada arran de la desfeta de l’Eix a la Segona Guerra Mundial, va acabar instrumentalitzant el futbol d’una forma dual: com a eina diplomàtica i com a vehicle de cohesió interna en clau patriòtica. Cal dir, però, que l’aposta inicial del règim pel que fa al futbol era promoure a l’Atlético Aviación, l’equip dels militars, que és qui de fet va guanyar les dues primeres lligues després de la Guerra Civil. Tanmateix, el més que controvertit fitxatge d’Alfredo Di Stefano als anys cinquanta i els èxits esportius assolits aleshores pel conjunt blanc van provocar que, finalment, fos el Reial Madrid el que gaudis de les simpaties del règim. Aquest fet va ser hàbilment explotat pel president madridista del moment, Santiago Bernabéu, una persona ben connectada amb les altes esferes de poder de la dictadura i els cercles militars més propers a Franco. De fet, Bernabéu, ex jugador blanc, havia simpatitzat amb la CEDA, la formació dretana liderada per Gil Robles. Poc després del Cop d’estat de juliol de 1936, ja amb 41 anys, va enrolar-se com a voluntari al bàndol nacional, i s’enquadrà a la Divisió 150 del Cos d’Exèrcit Marroquí comandada pel general Muñoz Grandes qui, a banda de liderar la División Azul de voluntaris espanyols que combateren al costat dels nazis al front oriental, posteriorment va ser vicepresident del govern espanyol i Ministre de l’Exèrcit. Amb aquesta unitat, Bernabéu va entrar desfilant triomfalment a Barcelona amb les tropes nacionals el gener de 1939.

Paradoxalment, però, la història sempre ens depara girs sorprenents, com és que els presidents d’ambdós clubs, FC Barcelona i Reial Madrid, van ser executats durant la Guerra Civil. Josep Suñol, l’empresari sucrer que presidia el Barça va ser afusellat a l’inici del conflicte a la Serra de Guadarrama, mentre el seu homòleg blanc, Antonio Ortega, coronel de l’Exèrcit Popular i membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE) fou executat a Alacant el 1939. Lluny de ser evocades les seves figures van ser silenciades i el seu record soterrat durant la dictadura. No va ser fins molts anys després de la mort de Franco quan grups de socis barcelonistes van començar a fer soroll per recuperar la memòria de l’anomenat «president màrtir». Finalment, després de diversos actes i demandes, la figura de Suñol va ser rehabilitada i va rebre el reconeixement per part del club, que va donar el seu nom a la Llotja del Camp Nou. En canvi, i aquesta és una diferència prou significativa, el Reial Madrid ignora la figura d’Ortega, fins al punt que no apareix en la nòmina de presidents que es reprodueix a la pàgina web oficial del club blanc sota l’excusa que no va ser escollit pels socis (com l’idolatrat Bernabéu). Una invisibilització prou eixordadora per un equip que ara vindica, de forma interessada i subliminal, el seu passat republicà. Ja que s’hi posen… Veurem mai aplicar la llei de memòria històrica en relació al nom actual de l’estadi madridista?

En síntesi, el franquisme va explotar el futbol en el seu benefici (diplomàtic i patriòtic) i va controlar tots els clubs a través de les seves directives i els processos de depuració. Per tant, és innegable que el FC Barcelona va comptar amb presidents afins al règim i a Falange, com també ho és que va glorificar la figura del dictador i enaltir a los «caídos por España». Obvietats a banda, també és notori que, mentre el Reial Madrid sempre es va adaptar al context sociopolític del moment (monarquia, República, dictadura, Transició…) —com evidencien les declaracions del directiu Raimundo Saporta: «El Real Madrid es y ha sido político. Ha sido siempre tan poderoso por estar al servicio de la columna vertebral del Estado. Cuando se fundó en 1902 respetaba a Alfonso XIII, en el 31 a la República, en el 39 al Generalísimo, y ahora respeta a Su Majestad Juan Carlos. Porque es un Club disciplinado y acata con lealtad a la institución que dirige la nación»—, el FC Barcelona —més enllà dels seus dirigents— es va mantenir vinculat a una identitat marcada pel catalanisme (d’aquí el «Més que un club») en oposició al règim, no debades per a molts antifranquistes esdevingué l’antítesi del club del poder.