Clàudia Ruscalleda: «Lluitant amb el moviment per l’habitatge, tenim la certesa d’estar on hem d’estar»

Entrevistem Clàudia Ruscalleda, portaveu del I Congrés d'Habitatge de Catalunya que es va celebrar ara fa un mes i va presentar públicament les seves conclusions el dia 12 de desembre

Clàudia Ruscalleda: «Lluitant amb el moviment per l’habitatge, tenim la certesa d’estar on hem d’estar»

Clàudia Ruscalleda: «Lluitant amb el moviment per l’habitatge, tenim la certesa d’estar on hem d’estar»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevistem Clàudia Ruscalleda, portaveu del I Congrés d'Habitatge de Catalunya que es va celebrar ara fa un mes i va presentar públicament les seves conclusions el dia 12 de desembre
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El passat 16 i 17 de novembre va tenir lloc el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya a la Fabra i Coats de Sant Andreu, aplegant a més de 500 militants del moviment per l’habitatge català. Els Sindicats de Barri i d’Habitatge, la PAH, el Sindicat de Llogaters, les Xarxes… Una representació del quadre heterogeni que conforma el moviment: una constel·lació de grups amb fort arrelament local. Aquest esdeveniment porta temps essent tema estrella de conversa a cercles d’allò més diversos: ha estat un tema recurrent per militants i activistes dels col·lectius d’habitatge, que han passat tot un procés de debat i d’aproximació de posicions conjuntes de gairebé un any, trobant escletxes entre els desnonaments, assemblees i accions que dinamitzen dia a dia. Ha estat també una preocupació seguida de prop per les àrees de serveis socials de molts ajuntaments, per totes aquelles administracions que quotidianament veuen com un moviment per l’habitatge organitzat arriba allà on els seus recursos col·lapsats no donen l’abast o xoquen directament amb aquest, rebent crítiques i pressió popular. I ens aventurem a pensar que també, i sobretot a partir de la circulació de les fotografies i titulars que han documentat el Congrés, hi ha hagut membres de la part propietària, de rendistes acomodats i directors d’oficina bancària, a fins i tot algun directiu de fons voltor, que no han conciliat amb tranquil·litat la son.

Avui, podem parlar amb la portaveu del Congrés, la Clàudia Ruscalleda (1992) que a la vegada és membre del Grup d’Habitatge de Sants. Essent l’habitatge un tema de primer ordre en l’opinió pública d’actualitat ja han estat molts els mitjans pels que ha passat la Clàudia en la seva tasca de donar veu al moviment. En aquest sentit, des de Catarsi hem apostat per cercar un focus diferent per a la qüestió. A l’entrevista, mirem de desplegar tota una sèrie de debats i comparatives que suscita el present moviment per l’habitatge, relacionades amb qüestions ben candents per a les tradicions polítiques i organitzatives revolucionàries. La intenció de fons és dimensionar les possibilitats i projeccions del 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya com un episodi rellevant en la història de la lluita de classes del nostre país:

Durant el cap de setmana del 16 i 17 de novembre vau celebrar el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya. A la premsa, els titulars han sigut generosos, optimistes. Des de fora fa la impressió d’haver estat un esdeveniment sense precedents propers en les lluites socials d’aquest país, com a mínim si mirem les darreres dècades. I vosaltres, un cop celebrat el Congrés, com el valoreu?

La celebració del Congrés ja és una victòria en si mateixa. Sortim del primer congrés amb un moviment més unit, cohesionat i organitzat. El congrés ha significat la conjunció dels esforços i l’experiència acumulada en els darrers anys dels diferents col·lectius, i el resultat que n’hem obtingut ha estat el compromís comú de passar a l’ofensiva. Sortim amb la convicció que no podem seguir posant tiretes ni pedaços a una ferida que és molt més profunda que un desnonament puntual, és una hemorràgia social que no podem seguir contenint. La solució del problema de l’habitatge, l’assoliment d’unes condicions de vida dignes per les classes populars, passa per una transformació estructural, per un canvi social i polític profund.

Lluny de ser una lluita sectorial, la lluita per l’habitatge està posant al centre del tauler unes exigències de totes, una lluita de totes. No aconseguirem assolir uns veritables canvis en les nostres condicions de vida únicament aturant desnonaments.

Laie

Aquest Congrés marcarà un abans i un després en la lluita per l’habitatge però també en altres àmbits del conflicte de classe. De fet, crec que tindrà conseqüències que avui encara no podem ni imaginar. Lluny de ser una lluita sectorial, la lluita per l’habitatge està posant al centre del tauler unes exigències de totes, una lluita de totes. No aconseguirem assolir uns veritables canvis en les nostres condicions de vida únicament aturant desnonaments. Cal anar més enllà, cal fer dels valors comunitaris que caracteritzen la lluita per l’habitatge la base d’un projecte social i polític que abraci totes les esferes de la vida i que posi al centre el sosteniment de la vida i les relacions lliures d’opressions de tot tipus.

El Congrés ha significat una experiència i un aprenentatge molt valuós per tota la gent que hi ha participat. Per moltes de les persones assistents, per mi mateixa, era la primera vegada que participàvem a un Congrés d’aquestes característiques i formar-ne part, des de les persones que l’hem organitzat fins a les que van venir a fer de voluntàries o les que van fer-se càrrec de les criatures fent possible que tothom pogués participar dels debats, a totes ens ha fet sentir que érem al lloc que ens pertoca.

Finalment, en el Congrés ha succeït en una versió augmentada una cosa que passa cada cop que ve una persona per primer cop a un sindicat: que s’adona que el que li passa va més enllà d’una problemàtica individual, sinó que forma part d’una realitat material compartida. Al Congrés ens hem reconegut, hem vist que érem moltes i això ens ha donat l’empenta necessària per seguir avançant per millorar les nostres condicions de vida. Sabem que això no ho aconseguirem competint i trepitjant-nos entre nosaltres, sinó organitzant-nos juntes contra els que han fet la vida impossible i els que ens volen fer creure que no hi ha res a fer.

Parlem més concretament sobre les línies estratègiques aprovades: pots donar breus pinzellades sobre l’aposta pel Conflicte Col·lectiu? Quins en són els aspectes claus? En quin sentit representa un salt qualitatiu en la pràctica quotidiana dels col·lectius d’habitatge?

La dinàmica dels col·lectius d’habitatge fins ara ha sigut la d’anar entomant les diverses problemàtiques a les que s’enfronten les persones que van arribant als col·lectius i desenvolupant la nostra acció política a partir de les necessitats immediates que se’ns presenten a cada moment. El Congrés significa un canvi en aquesta dinàmica, en el sentit que a partir de posar en comú les experiències acumulades, decidim desplegar una estratègia compartida que ens permeti constituir-nos en un subjecte polític i augmentar la nostra capacitat d’influència i acció, amb l’objectiu de revertir la dinàmica actual i caminar cap a la desmercantilització de l’habitatge.

Al Congrés s’ha decidit fer una aposta ferma pel conflicte col·lectiu principalment per dos motius: per la dimensió ofensiva de l’aposta i perquè posa sobre la taula la qüestió de la propietat privada.

El conflicte col·lectiu vol dir passar a l’ofensiva perquè volem ser nosaltres les que plantegem i originem els conflictes, vol dir deixar de tractar de resoldre només les situacions de vulneració del dret a l’habitatge que arriben als nostres espais, sinó també de ser capaces de generar i organitzar nosaltres els conflictes. També implica agrupar els casos per propietaris, coordinar els diferents perfils de veïnes i imposar la negociació col·lectiva a la propietat.

També apostem pel conflicte col·lectiu com una via per posar de manifest el conflicte entre els propietaris, que extreuen benefici de l’habitatge, i les desposseides, que vivim amb la incertesa i inseguretat permanent. En el seu moment, la PAH va engegar un dinàmica de lluita contra l’estafa hipotecària que va aconseguir socialitzar un sentit comú general contra els bancs i les seves pràctiques que, a dia d’avui, és gairebé incontestable. El conflicte col·lectiu ens ha de servir per anar més enllà de la consigna dels “bancs dolents”, tant en el pla pràctic-sindical com en el simbòlic. Pot semblar ambiciós, però pretenem a transformar aquest sentit comú en una crítica a la propietat privada en la seva totalitat, o com a mínim, a minar la ideologia patrimonialista que sustenta l’estructura de la propietat privada capitalista a l’Estat Espanyol.

Per ser més concrets, la lògica de conflicte col·lectiu ens ha de permetre d’afrontar d’una manera fructífera també tota l’escala de grisos existent entre un gran banc o fons voltor que posseeix desenes de milers d’immobles i un petit propietari d’herència familiar que manté un pis buit o apuja el lloguer a les seves inquilines. Sabem que el primer està del tot deslegitimitat socialment, però que atacar al segon, en una societat com la catalana amb gran presència de la petita propietat familiar, és del tot contraproduent en termes d’hegemonia ara per ara. Entremig, hi ha un fum d’immobiliàries, fons d’inversió, constructores, agrupacions de rendistes, multipropietaris, empreses que han diversificat la seva activitat atretes per la rendibilitat del sector immobiliari… En definitiva, especuladors de diferents tipus i magnituds, contra els qui volem engegar una dinàmica quotidiana per curtir-nos en el combat inquilines-propietari i dinamitzar conflictes que ens permetin guanyar legitimitat en la nostra crítica a la propietat privada.

Laie

En aquest sentit, estem convençudes que l’aposta pel conflicte col·lectiu ens permetrà assolir victòries, l’organització de veïnes per blocs o per propietaris té molta més força que tractar un cas aïllat. Es pot fer molta més pressió a un propietari quan s’està organitzat i es té la capacitat per forçar a una negociació.

Parlant de pressió: els darrers anys, sobretot des de l’aparició del Sindicat de Llogaters, s’ha parlat molt de la Vaga de Lloguers. És estratègica, per vosaltres? Ha sortit als debats del Congrés?

Cert, la vaga de lloguers és una eina que fa temps que està sobre la taula. Les vagues de lloguers que van tenir lloc als anys 30 ho van fer en un context d’especulació i condicions de les classes populars molt semblant al que estem vivint actualment i no descartem que sigui una possible estratègia a desenvolupar. La vaga és una eina que tenim i que històricament ha servit per assolir victòries per a les classes populars. Les discussions que hem sostingut sobre el tema durant el Congrés apunten cap a la següent conclusió, prou oberta: no plantegem una vaga general de lloguers en un termini proper, però no descartem utilitzar l’eina de la vaga en bloc concret o en pisos d’un mateix propietari. Com assaig pel que ha de venir, és tàcticament intel·ligent testar l’eina de la vaga sobre el perfil d’enemic que esmentàvem abans, el multipropietari o el rendista les inversions o el nivell de vida del qual depenen directament de les rendes que extreu de les inquilines. Si li tallem l’aixeta, quan de temps pot aguantar? Quantes demandes podrà sufragar per expulsar-los? Volem guanyar i utilitzarem tots els mitjans necessaris.

Si no m’equivoco el Congrés també ha aprovat una campanya contra Divarian. Perquè ells  i no un altre fons d’inversió?

En aquest congrés hem aconseguit acordar una campanya conjunta i coordinada per fer caure Divarian, el fons voltor del BBVA, hem decidit enfrontar-nos a un dels gegants. És molt més que una campanya, en diria com a mínim una campanya de moviment.

Divarian serà el primer al que hi posarem el punt de mira, de tots els fons voltors i especuladors que fins ara han estat jugant amb les nostres vides.

L’entramat Divarian-Cerberus-BBVA és una representació del que estan fent els fons voltors i els especuladors amb l’habitatge i amb les vides de la gent. N’hi ha més, ja ho sabem. Divarian serà el primer al que hi posarem el punt de mira, de tots els fons voltors i especuladors que fins ara han estat jugant amb les nostres vides. Ara per ara és el que hem considerat que era estratègic assenyalar perquè a cada barri i poble la nostra gent es troba amb desnonaments i pressions per part d’aquests especuladors. Divarian serà el primer que caurà, però anirem a per tots.

Amb aquesta campanya posarem totes les nostres forces en un dels majors enemics per deixar-los clar que volem que ens tornin allò que és nostre. Volem recuperar la funció social dels habitatges que ara estan a les seves mans i volem que aquest fons voltor no pugui seguir operant a casa nostra. Per això posar el punt de mira a Divarian és una advertència a tots els fons voltors i a tots els especuladors amb els que tenim conflictes oberts. És una advertència de que els passarem per damunt, com vam fer amb Blackstone al Raval, i on vam aprendre la importància de fer transcendir el conflicte de l’àmbit d’allò concret quan volem guanyar el pols a un enemic aparentment invencible. Allà vam fer de la lluita d’un bloc de veïnes un conflicte que tensionava, mobilitzava i preocupava Barcelona sencera i que es va situar al centre de l’opinió pública. Amb Divarian, volem portar aquesta màxima fins al final. En tant que a cadascun dels nostres pobles i barris hi ha una seu del BBVA i hi ha famílies amenaçades o expulsades per Divarian, pretenem fer transcendir la lluita contra aquest fons voltor per fer-ne un conflicte de país. Veurem si en som capaços, però la combinació entre aconseguir la centralitat política i autoorgantizació i mobilització directa de les inquilines afectades material i emocionalment, fins ara ens ha donat victòries considerables.

Això no vol dir, però, que en el dia a dia deixem d’enfrontar-nos a tots els propietaris que s’apunten a la lògica de l’especulació. Com bé deia abans, la lògica del conflicte col·lectiu passa a ser la lluita quotidiana contra els rentistes que viuen d’escanyar vides, i en definitiva, contra tots aquells que s’han acostumat a abusar de la nostra gent, trobant-la desarmada, sola, sense eines, desorganitzada. Això s’ha acabat.

L’altra gran aposta estratègica clau és l’anomenada construcció d’estructures populars. A Catarsi ens ha semblat un concepte nou, però amb traces de molts debats i experiències claus de la tradició revolucionària: des dels esmorzars gratuïts dels Panteres Negres a l’autonomia obrera italiana, passant per la denses xarxes proletàries de la socialdemocràcia o l’anarcosindicalisme del s.XIX i principis del XX. Fins a quin punt encertem? En què us inspireu?

Sabem que el que estem fent no és molt diferent dels exemples que acabes de mencionar, no només ens hi inspirem sinó que ens considerem hereves de totes aquestes  experiències. A Catalunya tenim una tradició política que històricament s’ha organitzat en diferents aspectes al marge de l’Estat. Sempre ha existit un moviment popular molt fort, tenim un passat que esdevé referent en la nostra pràctica diària, un passat d’associacionisme, de cooperativisme, d’ateneus obrers,…en definitva, de revolucionàries que apostaven per construir en el present la societat imaginada, com a via per pal·liar les necessitats i patiments de la gent, el poble, i a la vegada construir formes pròpies de poder. Nosaltres també som això. La nostra pràctica quotidiana pretén recuperar el comú a les nostres vides, fer dels nostres barris i pobles un lloc on viure millor, generar espais on desplegar la vida comuna, on compartir la vida afrontant les necessitats quotidianes i dibuixar resistències.

En la trinxera de l’habitatge hem entès el que significa construir una comunitat, què vol dir  posar la vida al centre de la lluita política. La vida entesa com les necessitats bàsiques, allò que necessitem per viure. Per això mateix, la nostra pràctica no només se centra en l’habitatge sinó que hem anat creant altres estructures de suport mutu que hi estan vinculades per donar resposta col·lectiva a qüestions com la subsistència alimentària, la violència masclista, la precarietat i l’explotació laboral, l’oci i la cultura, l’educació d’infants i adults o l’esport.

Estem aconseguint fer política a partir de la vida, construint unes estructures que ens fan més felices i dignes i que ens permeten confrontar els nostres valors amb els del capitalisme.

Aquestes estructures populars són una aposta que fem al congrés però ja són una realitat al nostre moviment. A Manresa, a Sants, a Sabadell i a Ripollet tenim escoles populars que doten la comunitat d’un caràcter més intergeneracional al mateix temps que soń espais on petites i joves prenen consciència de la realitat que les envolta. A diversos punts del territori s’estan creant espais on poder fer esport de forma col·lectiva, com el cas del Gimnàs Popular Rukeli de Sabadell o l’Escola de boxa de Manresa. A molts sindicats s’estan creant grups de dones des d’on poder fer front a les problemàtiques que ens afecten d’una manera  concreta a les dones, un espai des d’on empoderar-nos, reforçant les nostres capacitats que moltes vegades estan bloquejades per les dinàmiques patriarcals, un lloc des d’on podem afrontar les violències que patim a través del suport mutu, l’assessorament i l’acompanyament col·lectiu.

Estem aconseguint fer política a partir de la vida, construint unes estructures que ens fan més felices i dignes i que ens permeten confrontar els nostres valors amb els del capitalisme. Les estructures populars, combinades amb la nostra capacitat de recuperar edificis i immobles i posar-los al servei de la Propietat Col·lectiva, obren el camí cap a ser capaces d’establir directament zones i territoris sota control popular, on la nostra ètica, la nostra moral i la nostra lògica prevalguin per sobre la del capital. Malgrat que encara siguem lluny d’això, és un bon exemple per imaginar formes pròpies de poder per a les desposseïdes.

A propòsit del Gimnàs Popular Rukeli, que esmentes, al nostre web vam publicar aquest article, que entre d’altres coses posava de relleu el paper clau d’un espai així per impulsar processos de socialització política entre persones provinents de sociologies sovint molt allunyades de l’esquerra revolucionària. Les dificultats o els camins a l’hora d’entomar una tasca així són un dels grans debats a dilucidar pels propers anys, des del nostre punt de vista. Apunten cap aquí les Estructures Populars?

Vivim en un sistema en plena decadència. El capitalisme ha construït un model de societat basat en la propietat privada, i tot un sistema polític, jurídic i econòmic al seu servei, un sistema basat en la dominació i l’opressió i on regna la lògica de l’individualisme i la competència. Davant d’això la lluita per l’habitatge ens està permetent recuperar allò que semblava que també ens havien arrabassat: la consciència de pertànyer a una classe desposseïda, prendre consciència de la violència estructural que caracteritza el sistema capitalista i patriarcal, ens iguala i ens fa sentir-nos vinculades a la nostra gent.

La gent s’apropa als sindicats d’habitatge per solucionar problemes concrets, però a partir d’aquí s’estableix un vincle que va més enllà de l’habitatge, sorgeix una solidaritat que transforma les persones de veïnes a companyes

En la trinxera de l’habitatge es pren consciència de classe en el moment en que allò que consideraves un problema individual, i fins i tot et senties culpable per no estar complint amb el paper de la societat que aparentment et pertocava, de cop identifiques que forma part d’un sistema, te n’adones que comparteixes amb molta altra gent una mateixa experiència, La gent s’apropa als sindicats d’habitatge per solucionar problemes concrets, però a partir d’aquí s’estableix un vincle que va més enllà de l’habitatge, sorgeix una solidaritat que transforma les persones de veïnes a companyes. La lluita per l’habitatge ens ha fet compartir la vida amb persones amb qui abans no ens hauríem ni fixat anant pel carrer i, després d’un temps, han passat a ser amigues i companyes. Ens fa compartir amb persones que no es diuen revolucionàries però que estan disposades a partir-se la cara per les companyes de lluita, i ja em direu si no hi ha res més revolucionari que això.

A partir d’aquesta consciència es pot anar desenvolupant un procés de formació, es pot anar construint un contrateixit social de resistència, una xarxa de suport on s’hi troba esperança, i on semblava que no hi havia solució possible, una possibilitat de fer tot allò que ens proposem. En un món on tots els àmbits de la vida passen pel mercat, estem recuperant del mercat espais d’autonomia on ens relacionem des del suport mutu.

I deixeu-me fer incidència en el mot «formació» , perquè implica sentits que són una de les vessant més boniques, i com deia, revolucionàries del que vivim amb la lluita per l’habitatge. La qüestió de la classe nosaltres no l’entomem només des de la «consciència» , com si hi haguessin certs mecanismes que, en activar-se, pel simple fet d’estar situats en un lloc de l’escala social, ens converteixin en revolucionaris. A la classe també se l’ha de formar, construir, política i subjectivament. Si alguna cosa han demostrat les PAH’s, Sindicats, Xarxes, és d’haver estat capaces d’agrerar fraccions diverses de les classes populars en processos de subjectivació conjunts. És a dir, que hem confluït els estudiants precaris amb els treballadors migrants sense papers, la classe mitjana en vies de descomposició amb les famílies obreres més humils, pensionistes a qui han tret la casa amb joves que no podran mai pagar-se-la… i així podria seguir una estona. Cada aprenentatge concret, cada coneixement -més acadèmic, més de carrer- que compartim, que col·lectivitzem fan del dia a dia dels nostres col·lectius i de les nostres estructures populars un procés constant de formació, que és al cap i a la fi, una escola de revolució. I en termes estructurals, i aquí el doble sentit de <<formació>>, dóna comptes d’un procés de formació de classe nou, d’un subjecte que estem forjant de manera determinada. Construir la classe, així, és una tasca  bonica i revolucionària alhora.

Repassant declaracions a premsa, manifestos, discursos… Sovint t’hem sentit repetir que “la lluita per l’habitatge t’ha canviat la vida”. Més enllà de com t’ha repercutit personalment, llegim entre línies l’al·lusió a una mena dimensió moral col·lectiva que envolta el vostre moviment. Té sentit? Com ho descriuries? Ho heu pogut palpar durant el Congrés, s’ha concretat de cap manera?

La lluita per l’habitatge ens ha canviat la vida a totes les que en formem part. Les nostres vides ja no són les mateixes. Però no només en un sentit material. Militar als sindicats d’habitatge ens ha fet creure que podem viure i relacionar-nos d’una altra manera. Ens ha fet perdre la por a imaginar una altra manera de viure, ens ha fet recuperar la fe en nosaltres mateixes i en la possibilitat de construir una vida amb els valors del socialisme. Una vida on importen més els drets i les necessitats col·lectives que els desitjos i les aspiracions individuals.

La lluita per l’habitatge ens ha canviat la vida a totes les que en formem part. Les nostres vides ja no són les mateixes.

Les qui estem lluitant amb el moviment per l’habitatge tenim la certesa d’estar aprenent com mai, d’estar on hem de ser, d’estar amb la gent que hem d’estar. Davant l’individualisme imperant hem après a participar d’espais de decisió col·lectiva, a relacionar-nos a través del companyerisme i no la competitivitat, a crear relacions d’amistat per fer front a la soledat.

Per mi ha significat aprendre de la valentia de dones que sense dir-se feministes ho són més que ningú, he recuperat la confiança en la gent quan he vist com comparteix qui no té gairebé res per oferir i he retrobat la fe en la revolució quan he compartit trinxera amb les companyes que tenen la determinació de batallar fins les últimes conseqüències.

Tots aquests aprenentatges em remeten a una qüestió de fons: he de dir que la lluita per l’habitatge ha resultat una alenada d’aire fresc per totes aquelles que ens hem atrevit a entomar el qüestionament que representa per a un tipus d’activisme molt comú d’aquest capitalisme tardà nostre.

Hi ha una dimensió de canvi en la ètica militant, de deixar enrere el cinisme de la derrota, les discussions teòriques i polítiques autorreferencials, de superar la barrera entre vida i carrera individual i militància política, de trencar amb els guethos de l’esquerra més identitària

Hi ha una dimensió de canvi en la ètica militant, de deixar enrere el cinisme de la derrota, les discussions teòriques i polítiques autorreferencials, de superar la barrera entre vida i carrera individual i militància política, de trencar amb els guethos de l’esquerra més identitària (ja sigui més dretosa o més radical), de fer un exercici d’autocrítica severa i d’entendre que, a vegades, fèiem política i activisme massa marcats per les necessitats o les rèmores d’una fracció de classe molt concreta (una mena de classe mitjana universitària). Baixar al fang, o bé adonar-nos-en del fang que ens envoltava ens ha permès reconstruir una ètica revolucionària.

La dimensió «històrica» del Congrés ha estat també una sensació present aquests dies. Diverses veus han traçat un paral·lelisme entre el vostre congrés i el Congrés de la CNT del 1919 a Sants. Assumint la distància històrica, quin punt d’encert té la comparació?

Com en qualsevol paral·lelisme fa cert respecte comparar-se amb un congrés com el de Sants, que fa cent anys va agrupar les classes populars catalanes i va significar un pas endavant pel moviment obrer. Un congrés que va canviar el curs de la història, per les decisions organitzatives que s’hi van prendre i pel nombre de militants que s’hi van implicar.

No sabem si canviarem la història però el que és segur és que tenim la intel·ligència, l’entusiasme i la determinació per intentar-ho. Així mateix, però, en termes històrics també podem analitzar el Congrés de Sants com un esdeveniment frontissa en un procés de formació de classe concret, del qual ja en sabem els orígens (la difusió de societats d’auxili mutu i autoorganització del proletariat i el camperolat catalans) i la culminació (la Revolució social del 36’).

Com deia, els paral·lelismes fan respecte, i a més, a vegades poden resultar enganyosos i fer-nos creure que es poden repetir esquemes ja caducs. La qüestió, més aviat, és saber llegir el cor dels esdeveniments per veure les possibilitats de l’actual procés de formació de classe al que el nostre Congrés, sens dubte, ha donat altaveu, forma i un grau més elevat de consistència. Saber llegir cap on ens pot portar i què cal fer diferent. En tot cas, el congrés significarà un canvi en l’organització del moviment, i en la manera d’entendre el problema de l’habitatge des de la societat. Planteja un important salt qualitatiu en termes organitzatius, el congrés ha sigut el resultat de la multiplicació de les nostres forces i ha posat al centre del tauler l’habitatge com a punta de llança dels canvis profunds que necessita la nostra societat.

Ara, tenim el deure de seguir aprofitant aquesta potència com a instrument de combat per a les classes populars.

Al novembre del 1964 se celebrà un altre congrés històric a Sant Medir, en sou conscients? Traçant un paral·lelisme entre les Comissions Obreres Clandestines i el que representa el Congrés d’Habitatge (espais organitzatius de classe, massius i de base) podem desgranar una bona pregunta: com us plantegeu la vostra relació amb les administracions, partits polítics i institucions? Com evitar un desenvolupament semblant al de CCOO, d’espai sindical de base a crossa de la patronal i l’estat?

Està clar que tenim unes exigències cap a les administracions, i en aquest sentit hem aprovat un programa de tot el moviment en el que despleguem un seguit de demandes que els fem als responsables polítics i els exigim que es posicionin. Però les nostres aspiracions van més enllà de les demandes. Volem que l’habitatge no estigui regulat pel mercat ni que sigui un mecanisme que afavoreixi l’enriquiment d’uns pocs mentre la resta en pateix les conseqüències. La nostra postura és fer avançar el conflicte col·lectiu fins al punt que l’habitatge no sigui un bé especulatiu, sinó un bé d’ús social.

Partint d’aquí centrarem totes les nostres energies en aquesta direcció i una de les branques de la nostra pràctica política serà exigir responsabilitats a qui exerceix el poder. Malgrat algunes forces polítiques vulguin fer-nos creure que estan posant mesures per garantir el dret a l’habitatge la realitat és que la gent sempre ha anat dues passes per davant de les institucions. No només en matèria d’habitatge, ja ho sabem, i així s’ha demostrat repetides vegades al llarg de la història, que els drets s’aconsegueixen al carrer. Qui ha garantit el dret a l’habitatge som nosaltres, el moviment popular, i les institucions sempre ens han donat l’esquena.

Des de les institucions no només no s’han fet passos, més aviat s’han posat facilitats per afavorir l’especulació i s’han anat passant la pilota i lamentant-se de les limitacions que tenen, mentre es dediquen  a alimentar  a empreses privades a base d’anar tapant forats a problemes que són estructurals i que necessiten canvis estructurals per ser resolts. No pot ser que s’estiguin destinant quantitats immenses de diners públics, que al final venen de la gent, a enriquir empreses privades: pagant pensions, pagant trasters, factures de la llum o part de lloguers, i que les institucions es lamentin que no hi ha recursos per millorar la situació.       

Si no vols esdevenir una crossa del sistema o un titella al servei dels interessos dels de dalt, el que cal és tenir un projecte polític revolucionari

Mentre des de les institucions no es garanteixi una vida digna per la gent, el nostre moviment serà el que segueixi garantint el dret a l’habitatge, seguirem a cada barri i a cada poble, aturant desnonaments, trobant solucions allà on els governs i les administracions no arriben.

Pel que fa a els perills de tenir un desenvolupament semblant al de CCOO, la resposta és senzilla: si no vols esdevenir una crossa del sistema o un titella al servei dels interessos dels de dalt, el que cal és tenir un projecte polític, un projecte polític revolucionari, aprofitar tots els aprenentatges que estem fent amb la lluita per l’habitatge i traslladar-los altres sectors de lluita. 

Nosaltres ja hem passat a l’ofensiva, no volem ser una oficina de solucionar problemes d’habitatge, volem allunyar-nos tot el que puguem del que fan els serveis socials, volem ser una força revolucionària, tenim un projecte de vida que no s’assembla gens al que ens vol condemnar a seguir el model de societat capitalista. Entenem la vida i la militància, la vida i la lluita com una mateixa cosa, no com una tasca que es pugui abandonar o un hobbie al que dedicar-hi unes quantes hores a la setmana.    

La lluita per l’habitatge està demostrant un agència increïble en els últims anys, pràcticament arreu del món occidental, i de manera diferent però gens menyspreable al continent sudamericà. Hi ha una discussió en marxa, tant en termes teòrics com estratègics, sobre la centralitat de la qüestió de l’habitatge per pensar la revolució i la formació de classe, així com sobre els possibles desenvolupaments d’un nou sindicalisme social. Recentment a Catarsi hem publicat un o dos articles que són aproximacions militants a la qüestió. Què creieu que ens diu sobre això el moviment per l’habitatge català?

En els últims 10 anys el moviment per l’habitatge ha aconseguit un augment quantitatiu sense precedents, és una lluita que té una forta implementació territorial i, amb molt poc temps i una sorprenent rapidesa s’ha multiplicat, acumulant una quantitat important d’experiències de grups, sindicats i xarxes escampades per tot el territori que, tot i ser diverses, comparteixen una base comuna. Ara mateix no existeix cap moviment, al marge de l’independentisme, que tingui la mateixa centralitat i capacitat d’agregació. 

Twitter – GHAS

Moltes compartim la hipòtesi que organitzar-nos a partir d’un conflicte social ens permetrà crear les bases per poder ser una força revolucionària, com deia abans, d’un procés de formació de classe que s’està forjant. Ara mateix la lluita per l’habitatge omple un buit  on no està arribant l’estat i al mateix temps crea una esquerda que obre la possibilitat de construir un poder al marge de l’estat i unes institucions populars que s’enfrontin a les seves lògiques. La lluita per l’habitatge està fent que moltes persones, es reuneixin i s’organitzin cada dia al seu barri o poble, per defensar casa seva. Però sabem que el problema de l’habitatge no és un problema aïllat, sinó que forma part i està vinculat a altres àmbits de la vida. Moltes persones que perden casa seva tampoc tenen la possibilitat d’accedir a una feina digna, moltes no tenen papers, o pateixen violència masclista. Per tant, és necessari tractar aquesta dimensió transversal i extreure les aportacions que pot fer la lluita per l’habitatge des de l’experiència d’organització a partir de realitats materials compartides. Per això hem volgut trobar-nos amb altres sectors que estan sostenint lluites en altres àmbits de la vida amb els que pretenem establir bases estratègiques i eines comunes que multipliquin la força que fins a dia d’avui ha demostrat la lluita per l’habitatge a Catalunya i ens permetin estendre les lògiques de nostra lluita en els altres àmbits.

De totes maneres, tot i la intuïció d’estar al lloc adequat i d’estar avançant cap a la direcció correcte, crec que encara ens queda molt per fer per caminar cap a un procés veritablement revolucionari. Si imaginem una forma de vida socialista hem de ser un exemple per la societat amb la que convivim i hem de viure d’acord amb els principis de la nostra ètica revolucionària. Per tenir influència sobre la societat, hem de seguir organtizant-nos amb la societat i ser capaces de mantenir-nos fermes en la nostra ètica i de transmetre-la nostra. Encara ens queda molt camí per recórrer i és necessari trobar la manera de mantenir-nos fermes amb els nostres ideals i no deixar-nos absorbir pels valors dels nostres enemics. Per això les persones revolucionàries hem de començar dirigint la mirada cap a nosaltres mateixes, la principal guerra és contra nosaltres mateixes.

Sabem que la diversitat del moviment per l’habitatge és la nostra major força, però un dels principals desafiaments als que ens enfrontem és superar l’actual atomització

Per tancar i en unes poques frases: un cop realitzat el Congrés, quins són els principals reptes que afronta la vostra proposta a partir d’ara?

En un futur més immediat el que cal és posar en marxa les comissions que es van aprovar al congrés, que seran les que donaran continuitat a la feina feta fins al moment, i seguir treballant conjuntament per tal d’articular-nos realment com a moviment i funcionar com un sol bloc. El principal repte és saber fer de les nostres diferències una força comuna.

Sabem que la diversitat del moviment per l’habitatge és la nostra major força, però un dels principals desafiaments als que ens enfrontem és superar l’actual atomització i seguir treballant per assolir un sentit comú compartit, continuar cohesionant el moviment, anar unificant les formes de funcionar de manera que puguem avançar cap a un horitzó col·lectiu.

Aquest és el primer congrés, només el primer. No és el final de res, és el principi de moltes coses. Encara ens queda molt camí per fer, moltes batalles per lliurar, molt per aprendre i millorar. Però hi ha una cosa que tenim clara. Ens hem compromès a donar la vida per la nostra gent, a no deixar que ja mai més ningú pateixi en silenci. Ho donarem tot per combatre els atacs que rebem i farem que els especuladors no pugui dormir tranquils. Després d’anys portant la por a les nostres cases, amb desnonaments, amb matons, amb policies,.. Portarem la por a les seves cases, portarem la por a les cases dels qui pensen que les nostres vides són un negoci. Ho sabem, els nostres enemics són grans, però la nostra determinació ho és encara més. I si per alguna cosa és conegut el moviment per l’habitatge, és per fer allò que sempre ens havien dir que era impossible. Avui serà Divarian, demà seran tots els altres. Torres més altes s’han vist caure, i nosaltres només tenim una sortida i la convicció de que guanyarem.

Foto de portada: Laie
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Clàudia Ruscalleda: «Lluitant amb el moviment per l’habitatge, tenim la certesa d’estar on hem d’estar»

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.