Un dels pocs consensos en el camp anticapitalista pot ser que el gran deute pendent del cicle de contestació contra la crisi capitalista del 2008 és la qüestió de l’organització social, especialment en l’àmbit laboral. Les forces democratitzadores s’han quedat, en general, a les portes dels centres de treball. Ara que tot un cicle s’ha esfondrat pot tenir interès donar-li centralitat a aquest fet per discutir com “recomençar pel mig”. Una de les respostes al problema organitzatiu ha estat l’anomenat “sindicalisme social”. El primer que cal és constatar que no és un concepte gaire delimitat teòricament com a hipòtesi. Parlaríem d’un seguit de pràctiques de suport mutu, mobilització i acció col·lectiva que pretenen donar resposta a la precarietat en diferents àmbits.

Fora de les fronteres laborals, el moviment per l’habitatge és ara mateix l’exemple més desenvolupat i tots dos fronts es poden encabir en un marc de disputa de classe per la reproducció social. 

Aquesta hipòtesi del sindicalisme social s’ha identificat bàsicament en dos fronts: d’una banda, lluites fora dels centres de treball en el camp de la distribució (habitatge, subministraments bàsics, etc.) i d’altra banda, com una aliança entre persones treballadores i usuàries en el camp dels drets socials parcialment reconeguts per l’Estat del Benestar i en procés de desballestament (marea per l’educació o per la sanitat pública). En aquesta segona manifestació les reivindicacions laborals es veien contemplades, però subsumides dins un programa de defensa d’allò comú. Fora de les fronteres laborals, el moviment per l’habitatge és ara mateix l’exemple més desenvolupat i tots dos fronts es poden encabir en un marc de disputa de classe per la reproducció social. 

Com a primera problematització de la hipòtesi del “sindicalisme social” no es pot obviar en un balanç sincer el pes que pràctiques com el lobbisme sobre les institucions i la batalla jurídica han tingut en gran part d’aquests moviments. Per exemple, ILPs o denúncies a instàncies internacionals. De vegades, amb un paper en excés central en l’estratègia del moviment i d’altres com una eina més i complementària a la pressió social directa o la construcció de contrapoders. Fins i tot s’ha arribat a produir una perillosa “divisió social del treball” dins les organitzacions i certa autonomització dels “equips” encarregats de les tasques vinculades a les institucions.

Herència d’una derrota

Per què aquesta necessitat de noves eines? És que existeix un sindicalisme no-social? Amb una mirada històrica no es pot negar que el sindicalisme ha actuat dins i fora dels centres de treball. A més, s’ha preocupat de resoldre problemes de la classe treballadora com la carestia de la vida o l’accés a l’habitatge. No obstant això, el model dominant les darreres dècades ha estat marcat per pràctiques corporatives com a la immensa majoria de societats fordistes a partir de la Segona Guerra Mundial. A l’Estat Espanyol des dels Pactes de la Moncloa s’ha instal·lat un paradigma de diàleg i pau social. El sindicalisme majoritari ha viscut encotillat en la negociació tripartida: sindicats, patronal i Estat. La seva tasca (subvencionada) dins aquest model és la representació i pacificació de la força de treball. 

La concertació entre classes ja era un mal model de partida, però, a més, està en fallida. Els sindicats, especialment CCOO i UGT, han sigut col·laboradors necessaris d’un llarg procés de destrucció del seu propi poder negociador des de la Transició. La terciarització de l’economia, les deslocalitzacions i la destrucció del teixit industrial, la creació de figures laborals precàries a cada nova reforma laboral neoliberal, externalitzacions i ETTs… fins a arribar a la pràctica supressió de la negociació col·lectiva en l’actualitat. Uns sindicats només per preparats per negociar no han sabut reaccionar a què “l’altra banda de la taula” no tingui cap interés a pactar si pot imposar. En paral·lel als canvis en les formes d’organització del treball, el model de sindicalisme de serveis ha fomentat la passivitat de les plantilles i ha alimentat la desafecció cap a la què hauria de ser l’eina bàsica d’autodefensa laboral.

De totes maneres aquestes noves organitzacions, de la mateixa manera que el moviment per l’habitatge, han sorgit en paral·lel als sindicats que no han combregat amb el pactisme en lloc de al seu si.

Aquest és el context d’emergència de nous sindicats i plataformes: Kellys (cambreres de pis), riders, treballadores domèstiques, manters, la lluita a les càrnies o la vaga de les contrates de Movistar. En moltes d’aquestes experiències el sindicalisme combatiu ha tingut un paper d’impuls  i assessorament o fins i tot han tingut alguna relació, sempre conflictiva s’ha de dir, amb el majoritari. De totes maneres aquestes noves organitzacions, de la mateixa manera que el moviment per l’habitatge, han sorgit en paral·lel als sindicats que no han combregat amb el pactisme en lloc de al seu si. Segurament per una barreja del descrèdit provocat cap a tot el món sindical per les pràctiques majoritàries, incapacitats pròpies de reinventar el seu model després de la desindustrialització i la profunda crisi social de la militància que afavoreix vincles més febles. Es tracta d’experiències molt diverses, però que comparteixen el protagonisme dels sectors més precaritzats de la classe treballadora i més exclosos de la concertació social en tot moment: dones, migrants, joves. 

Nous inicis, vells problemes

Algunes d’aquestes lluites també tenen en comú el no reconeixement de la condició de treballador assalariat amb totes les conseqüències que implica. Afecta el salari, les vacances, les mesures de seguretat, les prestacions d’atur o baixa, les pensions… És a dir, al salari directe, indirecte i diferit i a les condicions de feina. Falsos autònoms i falses cooperatives, treball en negre o l’economia informal. També hi ha altres pràctiques per amagar la relació laboral esteses com les falses beques entorn les què no hi ha hagut cap conflicte d’una envergadura similar. Les externalitzacions i les empreses multiserveis també distorsionen la relació laboral substancial sigui amb Movistar o amb l’Hotel Hilton. És a dir, el conflicte es dóna en un nivell tan bàsic com que l’empresa reconegui les seves obligacions sobre part de la plantilla i l’equipari amb la resta o bé que el treball sigui reconegut com tal a altres sectors. Són problemes sense resoldre també pel sindicalisme que no s’ha plegat al pacte social.

De nou és important no autoenganyar-nos, es tracta d’experiències valuoses sens dubte, però que no han suposat un trasbals del conjunt del panorama sindical. També han mostrat els seus propis límits i riscos. Un dels riscos més obvis és el gremialisme i una visió més corporativa que no pas de classe. Les iniciatives de coordinació d’aquestes lluites han tingut una trajectòria curta, irregular i amb problemes per una articulació efectiva més enllà del mutu reconeixement de cadascuna de les lluites parcials. Per exemple, de moment no hem vist que l’exigència de les Kellys d’acabar amb les externalitzacions doni pas a una plataforma sindical amb presència de tots els sectors subcontractats capaç de mobilitzacions massives amb aquesta reivindicació compartida i principal. Un dels casos més sui generis és el conflicte del taxi contra les multinacionals Uber i Cabify. En general, ha sigut difícil que s’expressessin els conflictes de classe interns al propi gremi i ha donat peu a la creació recent d’un lobby (Taxi Project 2.0). 

Les relacions entre cooperativisme i moviment obrer són antigues i moltes vegades han estat fructíferes. No obstant això, també hi ha perills a conjurar.

Un altre risc és la “fugida del treball” a través de les cooperatives. Quasi la totalitat d’aquestes organitzacions socials han mirat cap a l’economia social i solidària com a via per generar una autoocupació digna. Les relacions entre cooperativisme i moviment obrer són antigues i moltes vegades han estat fructíferes. No obstant això, també hi ha perills a conjurar. Aquestes iniciatives poden provocar que els sectors més organitzats s’allunyin del conjunt de treballadores del sector i que la lluita sindical s’orienti cap a la competició en el mercat d’aquestes cooperatives per satisfer les necessitats bàsiques d’una petita part del potencial subjecte de lluita. Pa per avui i fam per demà.

Recuperar la història del sindicalisme salvatge

En el neoliberalisme és una obvietat que cap sector està lliure de les pràctiques d’externalització i de fragmentació de la classe treballadora en empreses-xarxa que dificulten la seva organització. Per tant, les experimentacions del “nou sindicalisme” serveixen per a qualsevol empresa. També per les més “clàssiques”. Si aixequem el cap del més immediat, estem en un moment de recomposició de la classe com un subjecte polític autònom. Després de dècades de retrocés i de desactivació és necessari trobar vies efectives d’organització i conflicte amb el funcionament actual del capitalisme.  Com han apuntat diversos autors un moment similar al procés de formació de la classe treballadora descrit per E.P. Thompson i la resta de la historiografia marxista britànica. Serà un procès llarg i tortuós on res no garanteix que avancem si no encertem amb les estratègies. 

L’experimentació tindrà resultats diferents, però hi ha alguns elements que haurien de servir de brúixola o regulador estratègic. A parer meu es tracta d’un binomi contradictori de prioritats: la unitat de classe que superi la fragmentació del sindicalisme alternatiu actual i, a la vegada, l’escissió del sistema. És a dir, la capacitat que el sindicalisme no sigui el gestor de la mà d’obra del capitalisme i recuperi la seva funció històrica de motor d’una contra-societat de les subalternes. Per encarar aquesta tasca hercúlia és imprescindible rescatar la història del moviment obrer del seu espectre fordista i de pacte. Hi ha experiències de sindicalisme basat en el conflicte que s’han proposat el mateix i que tenen vigència per pensar una estratègia de lluita de classe en tots els fronts. 

Un dels reptes és evitar un excés d’apriorismes ideològics que aïllin el sindicalisme més conscient del conjunt de la classe. 

El sindicalisme revolucionari de finals del XIX i principis del segle XX (els wobblies, la CNT o la CGT francesa fins a X) va construir una posició de poder de classe en unes condicions d’enorme precarietat i mobilitat de la força de treball, amb quasi cap dret reconegut i amb una classe treballadora acabada d’arribar a les ciutats, multilingüe i sense la supervivència garantida. A més, a diferència de les experiències de “sindicalisme roig” combinaven la radicalitat amb l’aspiració de ser una eina pel conjunt de la classe treballadora més enllà de divisions ideològiques (‘One big union’ deien els wobblies). Un dels reptes és evitar un excés d’apriorismes ideològics que aïllin el sindicalisme més conscient del conjunt de la classe. 

També pot ser suggerent com l’autonomia operaia italiana va tractar de desbordar la concertació social a través de “l’autovalorització”: sabotatge a la producció, conquesta de millores salarials i de més salari social, independència en la reproducció i expressió de les necessitats polítiques i d’organització de la classe. En tots dos casos són experiències enmig d’una transició en les relacions productives i amb unes classes populars de composició bigarrada.

La tasca per davant és l’articulació, en un sentit fort, de les diferents lluites. Superar a poc a poc l’especialització i la parcialitat. De la mateixa manera que en les albors del moviment obrer gremis, cooperatives o mutualitats van donar pas al segle XIX a les grans organitzacions de classe: sindicats i partits. De totes maneres, fins i tot en els moments de màxima maduresa del moviment (el període d’entreguerres després de la Revolució d’Octubre) sempre va ser més complex que el binomi partit-sindicat. Era més aviat tota una constel·lació on aquestes organitzacions multitudinàries convivien amb projectes educatius, culturals, periodístics, barrials, etc que d’alguna manera donaven forma a la classe-comunitat. Dins d’aquesta xarxa coexistien (en conflicte) diferents organitzacions polítiques i línies estratègiques.

Quin paper pel treball?

Un dels debats més complexos i densos seria quin paper ha d’ocupar el treball assalariat en la (re)constitució d’un subjecte antagònic al capitalisme.  Dos exemples d’opinions contraposades són la sostinguda per Isabel Benítez a “Allò sindical és polític” dins el primer número en paper de Catarsi i la d’Emmanuel Rodríguez al seu darrer llibre “La política contra el Estado”. Benítez reivindica la centralitat de la lluita als centres de treball i reclama que l’esquerra revolucionària en torni a ser conscient. En canvi, Rodríguez defensa que l’explotació ja no unifica als subalterns i que la condició que ara té aquesta potencialitat d’aglutinar és la d’estar exclosos, és a dir, la de ser sobrants pel procés de valorització capitalista. Pel membre de la Fundación de los Comunes les possibilitats d’una nova composició de classe està inserida en la crisi de les classes mitjanes i la seva no reproducció.

No obstant, tots dos apunten que hi ha més persones assalariades que mai al món. A més, quan Rodríguez aterra en exemples concrets qui podria formar part d’aquesta “nova classe” dels pobres parla d’estudiants, pensionistes o riders, entre d’altres. És a dir, persones sense més alternativa al llarg de la seva vida que dependre, directament o indirecta, del seu treball o que es veuen condemnats a sobreviure a l’economia informal. Determinar fins a quin punt el capitalisme és capaç “d’emancipar-se” de l’explotació del treball humà excedeix aquest article, però considero que la financiarització o la robotització del treball només són coces endavant a la crisi de rendibilitat i estan connectades en última instància amb l’explotació del treball viu.

Amb aquests condicionants presents s’ha de partir de dues premisses: primer, que la classe és política, no sociològica, i segon, que s’ha d’evitar fer de la necessitat virtut a través del rodeig postmodern (…)

Dit això, és indiscutible que el capitalisme té problemes per fer augmentar la rendibilitat a un nivell mai vist i genera bosses enormes d’exclusió i misèria arreu del món. També que pràcticament ha esgotat la seva capacitat de desplaçar la crisi cap a nous mercats. De la mateixa manera, un projecte antagònic pel segle XXI ha de tenir al centre el col·lapse ecològic que ha provocat l’activitat humana. Un sindicalisme útil pel present per tant no es pot basar en res que s’assembli a repartir diferent els augments de productivitat i beneficis, que encara és el paradigma del sindicalisme majoritari. A més, la financiarització ha desplaçat parcialment el conflicte entre classes a esferes no directament vinculades a la producció. Arreu del món la urbanització i la mercantilització de l’habitatge són camps centrals per l’acumulació capitalista amb desvastadores conseqüències socials on cal intervenir.

Amb aquests condicionants presents s’ha de partir de dues premisses: primer, que la classe és política, no sociològica, i segon, que s’ha d’evitar fer de la necessitat virtut a través del rodeig postmodern que tan bé explica Nestor Kohan. És a dir, fer teoria de la nostra impotència i debilitat actual. Realment són contradictòries les vies per combatre l’explotació i l’exclusió? La no-participació en el mercat de treball d’uns té a veure amb els milions d’hores extres no pagades d’altres. La força dins i fora l’empresa es retroalimenten. Si el paradigma de concertació, pau social i creixement econòmic és una via morta, el sindicalisme del segle XXI ha d’encarnar una posició de poder de classe i d’expropiació de la riquesa. La consigna d’un repartiment just dels treballs (també els no-rentables pel capitalisme i proveïts ara per la família patriarcal) és interessant per aquesta visió omnicomprensiva de la reproducció social. 

Foto de portada: Picpedia.org