Les grans idees no les porta a l’esquena un sol home,ni caminen sobre el fil d’un raonament d’un discurs. Són necessaris pioners i lents treballadors de tots els dies, esperits ardents i polemistes calmats, entusiastes i crítics, destructors i reconstructors, i que cadascú faci la seva part.
Antonio Labriola, 1889

Rebo al Darwin a l’entrada del gimnàs. Té els ullets esgrogueïts i els habituals pòmuls hipertrofiats de jornaler sud-americà dels rings. Parla de forma erràtica però dolça. L’acompanya la seva filla de quatre anys, que em saluda tot oferint-me una educada encaixada de mans. En Darwin m’explica que està molt content de poder formar part d’un projecte de gimnàs popular; em parla del material de boxa de tota una vida acumulat a casa que ens regalarà i dels horaris d’entrenaments gratuïts que la seva vida assalariada li permetrà d’oferir-nos. Em parla de la importància que té per la gent com nosaltres l’adquisició d’hàbits disciplinats que ens allunyin de certs vicis i de certa violència ferotge, aprendre a ajudar-nos en el que puguem, dotar-nos d’espais on créixer col·lectivament i ser feliços en sortir de la feina. «Tu saps, tots els boxejadors que han arribat lluny venien de famílies i de barris pobres…la boxa de debò és la boxa dels pobres i dels barris. Per desgràcia, però, com que sovint no hi ha prou valors ni consciència de comunitat, quan guanyen diners i es fan famosos només es destrueixen a sí mateixos. És una pena», afegeix.

Una fotografia per la posteritat: el problemàtic jove de Brooklyn, Mike Tyson, tot exhibint el seu somriure innocent i ionqui i el cinturó de campió del món, acompanyat pel promotor Don King i el seu estol de voltors, posa davant dels fotògrafs amb les mans farcides de feixos de bitllets. Allò era tot.  

Actualment, entre els joves del nostre país, el suïcidi representa la primera causa de mort i, entre els joves europeus, el 30% confessa autolesions. Són comuns aspectes com el desencantament front els estudis, la desvalorització de la disciplina, d’allò comunitari i del coneixement sobre el propi món, la inestabilitat econòmica, l’individualisme, la violència masclista, racista i institucional, la fragilitat emocional, les drogues, el desarrelament i la manca de control sobre les pròpies vides, etc.

Actualment, entre els joves del nostre país, el suïcidi representa la primera causa de mort i, entre els joves europeus, el 30% confessa autolesions.

L’acumulació d’aquests conflictes dóna lloc a un excedent d’energies físiques i psicològiques descontrolades que ja comencem a conèixer prou bé: trastorn d’hiperactivitat i dèficit d’atenció, ira i crueltat, ansietat i angoixa, depressió i addiccions. Sonen profètiques les paraules de Pier Paolo Pasolini – Abjuració de la Trilogia de la vida (1975) – sobre «la irrealitat total en la que ja no hi ha elecció entre el bé i el mal», la «ferocitat entre els joves» i la necessitat urgent «d’inventar una nova manera d’ésser lliures».   

És en aquest infern on els esports de contacte generen fascinació i espectacle d’altes intensitats, però també on, sorprenentment, poden ajudar a adquirir control sobre el propi cos i la pròpia violència reprimida, que de poques altres maneres podria ser alleujada o canalitzada pacíficament.

Al cor d’aquesta melé neix el Gimnàs Popular Rukeli, dins el centre social L’Obrera (Sabadell) a l’any 2015. Es tractava d’un projecte inspirat en altres experiències de gimnasos autogestionats i d’esquerres d’arreu del món, però també en aquells petits i vells gimnasos de barri on hi sobreviu, des de fa desenes d’anys com un fil a punt de trencar-se, una delicada cultura de la boxa per sobre del lucre econòmic i la rivalitat,  vincles de cura en sortir de la feina, de suport mutu i convivència, de pertinença, de treball comú i de disciplina física i psíquica.

Al llarg dels seus pocs anys de vida, el Gimnàs Popular Rukeli s’ha convertit en un formiguer de socialització i d’esport compartit: desenes d’alumnes de diferents procedències i edats assisteixen de dilluns a diumenge a entrenaments de diferents disciplines, instructors de gran nivell ofereixen de forma altruista les seves hores i els seus coneixements, celebració de classes especials per grups de noies i nois en risc d’exclusió social, treball i decisions comuns, escola de nova militància per antics participants d’organitzacions polítiques sense cap incidència real als barris…

Aquesta implicació no és una estratègia moguda per intel·lectuals exteriors amb finalitats amagades, sinó un procés orgànic i sincer

En força casos,  l’entrada al Gimnàs Popular Rukeli comença amb la voluntat de practicar un esport que està de moda en un espai gratuït, però va convertint-se a poc a poc en implicació real pel que fa a la construcció i organització col·lectiva de l’espai. Es tracta d’un tret radicalment diferent de les lògiques del mer clientelisme o consumisme dels espais d’oci i esport habituals. Aquesta implicació no és una estratègia moguda per intel·lectuals exteriors amb finalitats amagades, sinó un procés orgànic i sincer: les persones que s’impliquen en la construcció del Gimnàs Popular Rukeli ho fan perquè no volen perdre allò que han après i del que gaudeixen quotidianament. Les persones que, en sortir d’un entrenament, comencen a pensar que cal endreçar el material, que cal organitzar jornades de neteja i d’adequació, que cal convocar una assemblea per tractar algun tema problemàtic, que cal ajudar a un company, que cal pensar maneres de defensar l’espai front el futur desallotjament, que s’angoixen pensant en el poder dels bancs i fons voltors perquè veuen la seva alegria amenaçada, etc. suposen un petit però valuós canvi. En paraules del pensador Karel Kosik – La moral en temps de globalització (1999) – : «per exigu que sembli, important és l’inici».

El Moha, arribat al nostre país fa pocs mesos, entregat i modest, troba arrels i un grup infalible d’alumnes que l’adoren quan decideix fer-se entrenador de kickboxing. El Danny, boxejador retirat, ens ensenya tot allò que sap sobre l’esport i aprèn noves formes de traçar vincles fraternals i afectuosos. La María, treballadora i mare de dos fills que sovint juguen pel ring, pega fort i cuida l’espai com si fos una prolongació de casa seva. Amb el Sergi recordem com, fa molts anys, havíem coincidit en entorns de festa adolescents poc sans, i celebrem que l’esport i l’organització del gimnàs ens hagin unit de nou i ens hagin millorat com a persones. La Marina vigila que cap noia pugui quedar enrere durant els entrenaments per haver crescut sense el costum natural d’exercir certa violència, i alhora parla a la gent de l’existència del Sindicat de Llogaters del qual participa. Tots ells, rescatant al pensador Antonio Labriola, són pioners lents i treballadors de tots els dies.

(…) les pureses ideològiques com a filtre d’admissió queden lluny, perquè creure que qualsevol persona que tingui ganes de col·laborar no és vàlida per fer-ho no és democràtic.

En moltes ocasions, aquesta implicació en l’organització del gimnàs acaba fent que les persones s’interessin per altres projectes alternatius als quals potser no hi podrien haver arribat d’altres formes: el Feliu, alumne de boxa, es compromet com a professor de repàs de l’escola gratuïta de L’Obrera, La Madrasseta; l’Edgar comença a participar activament de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi; l’Andrea s’implica en la xarxa solidària de reaprofitament alimentari La Sobirana; etc. Tot plegat comença a agafar una profunditat que qüestiona l’atomització a la qual ens sotmet el neoliberalisme de consum. L’amistat ens uneix perquè treballem junts i a consciència en un mateix projecte, que va més enllà de la queixa i del dolor perquè és creador de realitat nova. I en aquest viatge no podem permetre’ns sectarismes ni perdre gent pel camí: les pureses ideològiques com a filtre d’admissió queden lluny, perquè creure que qualsevol persona que tingui ganes de col·laborar no és vàlida per fer-ho no és democràtic.

Així doncs, les persones que construïm el Gimnàs Popular Rukeli no ho fem tibant de la nostra pròpia cabellera com el Baró de Münchhausen. Som conseqüència d’aquest món alienat, i construïm a poc a poc alguna cosa que ens supera com a individus i que lluita per una reapropiació històrica d’una petita part de les nostres vides quotidianes. Partim d’allò existent, de malestars reals, de crítiques reals i de capacitats reals, sense fantasiejar futur utòpics.

Però amb aquesta activitat, a més d’estar transformant un antic edifici abandonat en un gimnàs ple de vida, ens estem transformant a nosaltres mateixos. La nostra activitat no és hermètica i plena de secrets polítics: quan som fora de les quatre parets del Rukeli, en companyia d’altres persones alienes als projectes alternatius, a la feina, al carrer, a casa, portem sempre amb nosaltres una petita flama de vida nova que enlluerna. 

Foto de portada: Gimnàs Popular Rukeli