«El que passa a Argentina està íntimament relacionat amb un pla del poder econòmic a l’Amèrica Llatina»

Les eleccions legislatives a Argentina poden suposar el reimpuls del cicle progressista a la regió o bé la consolidació de la reacció neoliberal. En aquest moment clau, en parlem amb Manuel Bertoldi, membre del Frente Patria Grande

«El que passa a Argentina està íntimament relacionat amb un pla del poder econòmic a l’Amèrica Llatina»

«El que passa a Argentina està íntimament relacionat amb un pla del poder econòmic a l’Amèrica Llatina»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les eleccions legislatives a Argentina poden suposar el reimpuls del cicle progressista a la regió o bé la consolidació de la reacció neoliberal. En aquest moment clau, en parlem amb Manuel Bertoldi, membre del Frente Patria Grande
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Manuel Bertoldi és membre del Frente Patria Grande, una organització d’esquerres que es va donar a conèixer a l’octubre de 2018 i ha donat suport al front electoral al voltant de la figura de Cristina Fernández de Kirchner. Hi conversem sobre l’aposta, per la situació de l’esquerra argentina i el seu paper enmig de la pugna de projectes en el conjunt de l’Amèrica Llatina.

Per què neix el Frente Patria Grande i quines anàlisis porten a la seva formació?

El Frente Patria Grande (FPG) neix al final de l’any passat a partir d’un esforç de confluència i unitat d’un conjunt d’organitzacions del moviment popular d’Argentina, entenent la situació social i política que viu el nostre país, que té a veure amb una forta ofensiva neoliberal i particularment l’intent de proscripció de la principal candidata, en aquell moment a l’oposició, que és Cristina Fernández de Kirchner (CFK). Vèiem com a Argentina s’estava desenvolupant una estratègia similar a la que passava en altres països de la regió com Brasil, com Equador, que té a veure amb l’articulació del poder econòmic concentrat, amb els grans mitjans de comunicació i el poder judicial per, diguem-ne, prescriure i debilitar la democràcia liberal.

En aquest marc, aquest conjunt d’organitzacions donem a néixer el FPG amb l’objectiu d’impulsar la candidatura de CFK i articular la major quantitat de moviments i expressions de la societat civil organitzada possibles a l’hora d’enfrontar les polítiques neoliberals que estan en curs en el nostre país.

Font: Twitter – Frente Patria Grande

Entenc, doncs, que es parteix d’una anàlisi més global, del cicle llatinoamericà en el seu conjunt on es donen aquests casos que esmentaves de cops tous en connivència amb els poders fàctics

Nosaltres entenem que el que passa a Argentina està íntimament relacionat amb un pla que té el poder econòmic concentrat a l’Amèrica Llatina, en el marc d’una crisi oberta que pateix el capitalisme a nivell mundial i en una disputa per l’hegemonia mundial que té l’epicentre en les grans potències (Xina, Rússia, Estats Units) i on Amèrica Llatina juga una importància fonamental pels interessos dels EUA, entenent-la històricament com el seu pati del darrere. I la quantitat de recursos estratègics que hi ha a la regió fa que s’hagi aprofundit aquesta ofensiva liberal des del 2009 fins aquí. Posem el 2009 perquè és quan es dona el cop d’estat a Honduras que inicia un cicle que afecta després a Paraguai, després a Brasil, Bolívia, Equador i del qual Argentina no n’escapa. Per això enteníem que el intent de proscripció, l’abraonament, sobre la candidatura de la figura de Cristina Fernández de Kirchner, per més que nosaltres haguem sigut tradicionalment acrítics amb el seu govern, enteníem que estava posada en un lloc on perjudicava el pla dels EUA per la regió. Per això aquest acarnissament, la persecució de la seva figura i per això el FPG sortim amb força des de finals d’any no només a defensar la seva figura sinó plantejar que era necessària la seva candidatura com a presidenta.

Amèrica Llatina juga una importància fonamental pels interessos dels EUA, entenent-la històricament com el seu pati del darrere tweet

Podries fer un parell de pinzellades sobre què representa el kirchnerisme en el panorama polític argentí?

Nosaltres entenem que el 2005, amb la derrota de l’ALCA –projecte dels EUA de construir un tractat de lliure comerç per a totes les Amèriques– es cristal·litzen a la regió tres projectes polítics que estan en disputa. Dos d’ells en aliança per derrotar al projecte neoliberal. El primer és el projecte neoliberal en el què alguns països van seguir malgrat el cicle progressista i d’esquerres que es va donar a la regió. Parlem de Mèxic, de Colòmbia, de Perú…

Un altre bloc de països són els que van plantejar, a partir de rebel·lions populars, ruptures fortes amb el sistema hegemònic. I aquí evidentment qui lidera és Veneçuela amb la revolució bolivariana, però també s’hi afegeixen a aquest projecte països com Bolívia, sota la conducció d’Evo Morales, a Equador amb Rafael Correa -Cuba sempre ha estat en aquest bloc-; i un tercer projecte que el lideren sobretot Brasil i Argentina i que planteja una forta aliança amb aquest segon bloc de països, però plantejant una estratègia de certa conciliació de classes. A partir de les grans taxes de creixement que es vivia a la regió –països que creixien al 8 i 9% del PIB anual- permetien que aquests països tinguessin una política de forta redistribució de la riquesa cap als sectors populars més postergats i també deixaven contents (si es vol) als sectors del poder econòmic concentrat.

Cristina Fernández votant a les PASO de 2015. Font: Wikimedia Commons – Casa Rosada

Amb l’emergència de la crisi internacional, sobre tot dels països centrals, i el posterior esfondrament de la taxa de creixement a la nostra regió, no fou possible dur endavant aquesta política i sobretot el capital transnacional va voler avançar sobre la taxa de guany en cada un dels nostres països i per això avançà principalment sobre aquests països que plantejaven una reconciliació de classes. La resposta del kirchnerisme a això, sobretot el 2009-11, fou un intent de construcció de polítiques més inclinades cap a l’ampliació de drets i la democratització de certs drets adquirits. Per això s’avança en la llei del matrimoni igualitari, en la llei de mitjans…lleis que intentaven democratitzar i treure poder al grup de mitjans concentrats. S’avança en l’assignació universal per fill, que era un programa universal per totes les mares i famílies que tenien un fill per rebre una ajuda de l’estat. Una sèrie de polítiques que van inclinar el sentit comú de la població més cap a l’esquerra. Però aquest procés es va veure interromput amb la victòria el 2015 de Mauricio Macri.

(…)la qüestió de l’avortament és un exemple que es pot traduir a altres plans sobre aquesta contradicció en la que cavalcava el kirchnerisme tweet

Tot i així, enmig d’aquesta política d’eixamplament de drets, hi ha la qüestió espinosa de l’avortament; que va generar un enfrontament dins de l’esquerra. Sobretot pel paper que va tenir la mateixa Cristina Fernández en la qüestió. 

Sí, la qüestió de l’avortament és un exemple que es pot traduir a altres plans sobre aquesta contradicció en la que cavalcava el kirchnerisme. De fet, un balanç que fem des del FPG és que no s’assenta sobre el moviment popular, no va avançar sobre processos organitzatius que li donessin poder en termes de guanyar correlacions de forces en funció de les agendes populars. El cas de l’avortament és un cas que ha pres cada cop més rellevància com una reivindicació del moviment de dones, del moviment feminista que a Argentina en els últims cinc anys ha explotat en termes de capacitat de convocatòria, de tracció de grans majories de la població al carrer per reivindicar un avortament lliure, segur i igual; però també han ampliat l’agenda en termes d’inclusió de minories, han posat la discussió del sistema patriarcal en l’agenda mediàtica i a nivell massiu. Tot això té a veure amb què, cada cop que hi ha una convocatòria del moviment de dones al carrer, són centenars de companyes que hi estan donant la batalla. L’espai que va aglutinar aquest procés va ser i és el Encuentro Nacional de Mujeres que es fa des de fa 36 anys i on aquest any s’hi espera que participin al voltant d’un milió de companyes en l’esdeveniment, que és un esdeveniment totalment plural i que aglutina a totes les organitzacions del camp popular.

Vinculant el que deies amb el que planteja Cinzia Arruzza, autora del manifest pel 99%, aquesta mobilització feminista ha aconseguit situar-se com un autèntic moviment de classe. Planteja noves oportunitats per l’esquerra?

Sí, és una oportunitat i cal veure què passa, primer amb el moviment en si, amb la seva maduració, el seu desenvolupament, ja que té una característica molt interessant que creua també el tema generacional: gran part del moviment està conformat pel que diem «la revolució de les filles», que són companyes que no superen els 24-25anys i que tenen un futur per endavant de lluita molt gran. Després està per veure quina capacitat tindrà aquest moviment per articular-se amb altres moviments i aquest em sembla que serà un gran desafiament. Altres moviments que estan en ple desenvolupament a l’Argentina i que han demostrat una forta capacitat de foc per enfrontar les polítiques d’ofensiva neoliberal; per exemple, el tema dels treballadors informals, que nosaltres aquí denominem «treballadors de l’economia popular», que és un subjecte també molt dinàmic i crec que el desafiament del moviment popular passa per trobar formes d’articulació i sobretot de pensar estratègies conjuntes per part d’aquests moviments que parteixen de reivindicacions sectorials, particulars, però que fan part constitutiva d’aquestes reivindicacions en un projecte emancipador.

Font: Flickr

I més enllà de diversos sectors populars que es poden amalgamar, una cosa que sempre apareix quan es parla de la situació política argentina és la gran fragmentació de l’esquerra. Per tant, tot això suposa també una oportunitat per generar una certa cohesió entre les organitzacions, no?

Òbviament, per nosaltres una cosa que quasi excloent per pensar com superar la fragmentació del camp popular té a veure amb la mobilització de masses. És a dir, és molt difícil pensar que hi haurà un procés d’unificació, d’avenç, de marcs d’unitat dins el camp popular si el poble organitzat i àdhuc desorganitzat no està al carrer, primer en clau de resistència, enfrontant les polítiques neoliberals, però també pensant en la possibilitat de passar a l’ofensiva plantejant lluites estratègiques. Nosaltres entenem que en els darrers anys aquesta mobilització popular ha anat a la baixa i això atempta contra les possibilitats d’unificació. Ara, l’avenç durant aquests quatre anys del govern neoliberal de Mauricio Macri sobre determinants drets i conquestes de la classe treballadora ha possibilitat marcs unitaris. Es va produir una forta reconfiguració del camp popular al seu interior i possibilità marcs que fa tres o quatre anys eren impensables. Un exemple d’això és precisament tot el procés que es va donar dins del que són els treballadors de l’economia popular on organitzacions que venien de caracteritzacions molt diferents en termes de l’etapa que s’estava jugant i els desafiaments que es posaven per endavant, a partir de la mobilització d’un subjecte particular i aquí torna a entrar la necessitat que entre poble desorganitzat/organitzat al carrer, poguessin construir una agenda de treball específica per aquest sector. Però a partir d’aquí començar a avançar en plantejaments més generals i per aquesta campanya general que ve s’han aconseguit marcs d’unitat i treball i intervenció comuna que fa tres o quatre anys haguessin sigut impensables.

(…)el gran desafiament passa per poder pensar una articulació no només en clau de resistència sinó en clau de projectes estratègics. tweet

Evidentment encara ens falta pensar en majors marcs d’unitat del camp popular; penso que la fragmentació segueix essent un gran problema però sobre tot sembla que el poble argentí i les seves organitzacions tenen capacitat de resistència al carrer i el gran desafiament passa per poder pensar una articulació no només en clau de resistència sinó en clau de projectes estratègics.

Crec que és una debilitat que tenim a Argentina però que si hom analitza l’esquerra a nivell mundial avui dia hi ha una forta carència en termes de rereguardes estratègiques i de pensar possibilitats d’articular lluites i estratègies en funció d’un projecte emancipador.

Quina base social té el macrisme? I quin és el seu projecte polític, ja que des d’aquí dona la sensació que és simplement el projecte de les elits i les grans empreses transnacionals.

Està clar que és un govern que representa la classe alta, a l’aristocràcia, inclús als molts de funcionaris que tenen entre els seus antecessors als grans oligarques terratinents de l’Argentina i que van ser protagonistes de la Campanya del desert (el procés de conquesta i expropiació dels pobles originaris que va tenir lloc durant el segle XIX, NdT). És bastant explícita i burda la representació política del govern actual. El més paradoxal però, és que van guanyar amb el vot popular i aquí cap una profunda reflexió sobretot entre les corrents progressistes i d’esquerra sobre com aquests sectors que tenen una clara representació poguessin permear i aconseguir que els sectors populars es sentissin representats per ells. I aquí cal una reflexió que té a veure amb el necessari treball de base i de consciència que moltes vegades l’esquerra ha oblidat, ha debilitat.

Hem posat massa pes en les nostres estratègies i pensant en avançar en com disputar l’Estat liberal burgès i ens hem oblidat moltes vegades del necessari treball de base tweet

En una valoració del recent cicle progressista i d’esquerres, hem posat massa pes en les nostres estratègies i pensant en avançar en com disputar l’Estat liberal burgès i ens hem oblidat moltes vegades del necessari treball de base i de conscienciació que cal fer vers el poble per trenar certs valors hegemònics que estan molt consolidats i que tenen a veure amb l’individualisme, l’egoisme, etc. I que si no hi ha un projecte polític que trenqui i que tracti de plantejar altres paradigmes d’organització del nostre poble és com un cercle viciós. García Linera ho planteja molt bé a Bolívia; el chavisme a Veneçuela, amb totes les seves dificultats, també creiem que ha intentat generar un procés d’organització que posi en tensió aquest estat tal qual avui ho coneixem en el conjunt dels nostres països, sobretot a partir de l’organització del poble. I és quelcom que diguem que hem de reflexionar-hi molt, perquè sinó podem arribar a caure en cometre els mateixos errors. Avui els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental i avui també són els nous partits polítics a partir de la crisi de representació de les estructures tradicionals en termes polítics, i si no tenim una estratègia de com contrarestar això, que per nosaltres és l’enfortiment del treball de base, de metodologies de treball quotidià amb el nostre poble, serà molt difícil pensar projectes emancipadors, disruptius que s’assentin en l’harmonització popular.

Font: Flickr – G20 Argentina

En un context de resistència, clarament conservador, hi ha avantatges per la unitat, però en un context d’un govern progressista que encara amb les seves contradiccions és favorable a la majoria, es generen noves disputes per la unitat del camp popular. Com veus aquest procés si, tal i com sembla a les enquestes, hi ha una victòria del Frente para Todos en les eleccions de tardor?

Aquí hi ha dues qüestions. Primer, que la batalla no està guanyada i aquest és un error que podem arribar a cometre, pensar que les eleccions la setmana que ve estan guanyades o a l’octubre estan guanyades. El govern ha aconseguit certa estabilització de les variables econòmiques en els darrers dos mesos i ha repuntat la seva imatge i per això cal anar molt en compte i sobretot seguir militant, treballant per conscienciar la gent que és necessari que aquest govern no pugui seguir quatre anys més perquè seria una catàstrofe per l’Argentina.

Però l’escenari encara està obert, en termes de possibilitats de derrota de l’oficialisme o de continuïtat de l’oficialisme. Òbviament, Alberto i Cristina tenen una bona possibilitat, com deies, de guanyar les eleccions, però cal consolidar la victòria.

Ara bé, un cop suposem que l’escenari es dona i Alberto i Cristina guanyen les eleccions, per nosaltres segueix essent un escenari de moltíssima disputa en funció d’un projecte polític que reculli i dugui endavant les aspiracions populars atès que entenem que hi ha un cicle internacional bastant desfavorable pel nostre país, el macrisme ha deixat un deute històric a l’Argentina però també nosaltres som conscients que aquesta no és la fórmula que més ens hagués agradat. És una fórmula, la que s’expressa en la candidatura d’AF i CKF que ve a generar picades d’ullet cap a certs sectors del capital i la comunitat internacional que garanteixen certa governabilitat.

Font: Twitter Frente Patria Grande

Per nosaltres la tasca en primer ordre és que es derroti a Macri. Si entenem que les correlacions de forces en el nostres país donen per aquesta fórmula. Però considerem que haurem de seguir al carrer amb força, pressionar en el carrer per seguir pressionant per una agenda que prioritzi i posi en primer lloc les aspiracions i prioritats populars i això entenem que està en disputa. Però des del FPG no ens pensem cap a un possible govern d’Alberto i Cristina essent part de les estructures de govern sinó més aviat per afora, pressionant, per la implementació de certes polítiques públiques i programes.

(…) des del FPG no ens pensem cap a un possible govern d’Alberto i Cristina essent part de les estructures de govern sinó més aviat per afora, pressionant, per la implementació de certes polítiques públiques i programes. tweet

Això suposa un trencament per part de FPG amb altres organitzacions com el FIT i una part de l’esquerra argentina?

Nosaltres tenim algunes diferències amb el que és el Frente de Izquierdas y de los Trabajadores perquè entenem que fan una anàlisi on posen en el mateix pla el que és l’oficialisme de M. Macri i el Frente de Todos. Tracten de mostrar certes equidistància entre aquestes dues bastides i per nosaltres, sobretot des d’una lectura regional, encara que tenint moltes diferències pel que fa a la composició del Frente de Todos i alguns dels seus actors entenem, que hi ha una necessitat de derrotar a Macri i per això cal aconseguir marcs de la major unitat possible en termes de l’oposició i particularment recolzant i traccionant des del Frente de Todos per fer-ho. Els companys plantegen, en canvi, treballar per fora i per nosaltres tàcticament és un error.

Amb les eleccions a Bolívia, després de les vostres, veieu una nova oportunitat per a què les forces progressistes puguin reimpulsar el cicle progressista a la regió? Quin paper hi jugarà Argentina?

Cartells de les legislatives de 2013. Font: Wikimedia Commons – Banfield

El cicle progressista d’esquerres a la regió està obert, no plantegem que hi hagi hagut una derrota estratègica inclús a partir del que fou el cop d’estat a Brasil. Ho demostra la recent victòria que va tenir López Obrador a Mèxic, per exemple. No el podem caracteritzar com a part del bloc que fan Bolívia i Veneçuela però sí fou una derrota del govern neoliberal.

La crisi social i política que es viu a Brasil fa pensar que els hi serà molt difícil arribar a marcs d’estabilitzar d’aquests processos que caldrà veure com es desenvolupen i, això, estarà en la dinàmica de la lluita de classes. tweet

Ara entenem que a la regió s’hi juguen dos processos electorals que poden alterar les correlacions de forces en un sentit o altre. Si a Bolívia es manté el govern d’Evo Morales i nosaltres a Argentina derrotem a Macri, les correlacions de forces a la regió canvien substantivament i es pot arribar a obrir un nou escenari en termes regionals perquè per exemple es pot arribar a reimpulsar agendes d’integració com les que es van plantejar en el marc d’Unasur que avui estan totalment paralitzades. Per altra banda, si aquí continua el govern de Macri i el govern d’Evo perd es consolida una ofensiva neoliberal i haurem d’estar preparats per resistir durant un període més llarg.

El que també veiem és que per més que hi hagi victòries per mitjà de les urnes o per mitjà de cops d’estat de la dreta, aquests governs no han pogut consolidar una hegemonia en els marcs neoliberals com sí que ho van poder fer durant la dècada dels 90. La crisi social i política que es viu a Brasil fa pensar que els hi serà molt difícil arribar a marcs d’estabilitzar d’aquests processos que caldrà veure com es desenvolupen i, això, estarà en la dinàmica de la lluita de classes.

Foto de portada: Twitter – Manuel Bertoldi
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

«El que passa a Argentina està íntimament relacionat amb un pla del poder econòmic a l’Amèrica Llatina»

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.