Els Comuns després del 26-M: Barcelona Km 0

Les eleccions del 2019 han certificat el tancament del cicle de canvis del 15M. Els comuns, molt debilitats, es troben davant d'una disjuntiva: contribuir a la regeneració governista del règim com a crossa del PSOE, o apostar per les majories rupturistes republicanes que mantinguin oberta la ferida del règim. El que es decideixi a Barcelona determinarà el seu futur.

Els Comuns després del 26-M: Barcelona Km 0

Els Comuns després del 26-M: Barcelona Km 0

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les eleccions del 2019 han certificat el tancament del cicle de canvis del 15M. Els comuns, molt debilitats, es troben davant d'una disjuntiva: contribuir a la regeneració governista del règim com a crossa del PSOE, o apostar per les majories rupturistes republicanes que mantinguin oberta la ferida del règim. El que es decideixi a Barcelona determinarà el seu futur.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El tancament del macro cicle electoral ha estat traumàtic per l’esquerra transformadora. L’aposta de Pedro Sánchez ha estat un èxit i Miquel Iceta ho ha sabut esprémer al màxim a Catalunya on recupera gran part del vot prestat als comuns. ERC s’erigeix com a pal de paller de l’independentisme, escombrant a Junts per Catalunya fins a Brussel·les, i a la CUP que es troba en una crisi d’identitat.

Per municipis, la factura electoral que han pagat els comuns és enorme. L’alegre caldo de cultiu del 2015, on la promiscuïtat dels partits va donar les alegries de Barcelona, Badalona, Sabadell, Cerdanyola o Ripollet, s’ha convertit en caos i competició el 2019: espais trossejats presentant fins a tres llistes en un mateix municipi i intents de confluències avortats a última hora… Amb les dades a la mà, no està clar perquè alguns “en comú”, “guanyem” o “fem” han aguantat el temporal – Barcelona, Ripollet o Girona – i altres han estat arrossegats pel corrent – com la CUP a Barcelona, o els comuns a Sabadell i Terrassa. Càstig a una mala gestió durant la legislatura? Massa divisió o confluències massa forçades? O simplement vot útil a ERC i PSC?

L’efecte electoral dels trencaments interns de Catalunya en Comú a Terrassa (ICV-EUiA) o Barcelona (Nova) és impossible de quantificar, i hi ha qui corre a esmolar els ganivets, així a Barcelona com es fa a Madrid. Però els autos de fe a Twitter contrasten amb silencis eixordadors com el de la competició municipal amb Podem a fins a 39 municipis, un soci que es donava per descomptat.

Tancament de cicle

El resultat és dolent per les esquerres transformadores però no per les esquerres en un sentit ampli. Un patró que s’ha repetit a l’Estat i a Europa, on en general han guanyat les “encara més grans coalicions”. Quin és l’efecte d’aquesta recomposició institucional? Ja comença a parlar-se de tancament del cicle rupturista iniciat amb el 15-M, i que ha continuat viu amb l’1-O. Diu Manolo Monereo que el govern ha esdevingut un fi en si mateix per Podemos, escenificant el buit estratègic de qui volia “assaltar els cels” i ara aspira a regenerar el règim fent de crossa del PSOE.
Sí, és cert que un govern de coalició entre PSOE i Unidos Podemos pot alleujar les urgències humanitàries d’amplis sectors de la classe treballadora, com hem vist amb l’augment del salari mínim a 900€. Però el PSOE ara mateix només pot oferir un dic de contenció a l’extrema dreta, i no canvis substancials que reverteixin el llarg Termidor del neoliberalisme. O ja posats, un referèndum d’autodeterminació que solucioni d’una vegada la qüestió nacional a Catalunya. Els marges institucionals del règim del 78 dins de la Unió Europea són cada vegada més estrets.
A més, tant a la Moncloa com a Sant Jaume els governs a la portuguesa tenen el mateix defecte: Espanya i Barcelona no són Portugal. I a ambdós llocs pel mateix motiu: l’endemà d’una coalició amb el socialisme constitucionalista la qüestió nacional seguirà allà.

Font: Wikipedia

Regeneració del règim o ruptura democràtica

Els comuns acaben la segona dècada del segle XXI amb un dilema, un dilema que probablement es decidirà a Barcelona: reforma o ruptura? Per una banda, la reforma apuntala el règim recompost i tanca les possibilitats de canvis profunds. Apunta Jordi Évole a La Vanguardia: “La alternativa es la invisibilidad. Si siendo [Ada Colau] alcaldesa TV3 ya casi ni la sacaba, imagínense siendo teniente de alcalde.” El reformisme de la mà del PSOE aporta visibilitat i pau espiritual als qui tenen crisis existencials si es troben fora del govern, posant de manifest la inexistència d’estratègies fora de les institucions.

El que Laia Facet anomena “gir governista” ha trobat aliats a Barcelona amb l’anti-independentisme d’una part dels comuns, sobretot amb la intel·ligent operació Valls, que potser s’hauria de rebatejar com operació Iceta, i que ha rebut el·logis de destacats opinòlegs del federalisme hardcore. Hem hagut d’escoltar com Manuel Valls passava, a ulls d’alguns, de deportador de nenes gitanes a estadista i eminent representant del socialisme francès. Per aquests mateixos ulls, un dels principis fundacionals dels comuns és el de liquidar l’independentisme. Aquesta mutació de l’ideari no és menor. Sobre el paper els comuns són sobiranistes, però a la pràctica “barrar el pas al processisme” s’utilitza com a argument vàlid en els debats. En tot cas, qui té l’independentisme com a adversari difícilment es creia la proposta de república catalana que va aprovar Catalunya en Comú el 2017, o la de constitució catalana que ha aprovat el 2019.

Mentre no es tingui un projecte de país creïble, més enllà de les grans “rebel cities”, es corre el risc d’esdevenir franquícia de la marca estatal, com li passa al PSC, i que els èxits electorals vagin lligats a la perícia dels Sánchez o Iglesias del moment. tweet

L’alternativa és la ruptura i un projecte de país. I és que els resultats dels comuns tenen un punt feble constant: entre els municipis i l’Estat hi ha el buit nacional – allò que a Barcelona es coneix com a territori. Per no caure en el processisme màgic, un projecte de país ha d’estar emmarcat en una estratègia en l’àmbit estatal – també per marxar-ne – i aquí les aliances amb Unidas Podemos són una fortalesa. Però l’estratègia de reforma estatal implica la inexistència d’un projecte per Catalunya, que a les eleccions al Parlament castiga Catalunya en Comú – siguem sincers – a la irrellevància. Mentre no es tingui un projecte de país creïble, més enllà de les grans rebel cities, es corre el risc d’esdevenir franquícia de la marca estatal, com li passa al PSC, i que els èxits electorals vagin lligats a la perícia dels Sánchez o Iglesias del moment. Aquest projecte de país passa pel republicanisme i el dret a l’autodeterminació de Catalunya, que és l’únic que pot tancar la falla tectònica de la qüestió nacional que divideix la classe treballadora. Qui cregui que descavalcant a Maragall i pactant un govern amb Sánchez pot acabar amb l’independentisme s’endurà amargues sorpreses durant dècades.

Barcelona: quilòmetre zero dels comuns

Tres consideracions finals. Primer, els fets fundacionals dels comuns van ser les eleccions municipals del 2015 a Barcelona i les generals de 2016. Barcelona en Comú és la matriu del projecte polític i En Comú Podem el seu enllaç amb la nau nodrissa estatal. Això explica el fracàs de Catalunya Sí Que Es Pot i part de la crisi d’identitat de Catalunya en Comú. En Comú Podem era únicament un projecte estatal que va guanyar dues eleccions generals amb matrícula d’honor. La conversió del projecte estatal – En Comú Podem – en projecte nacional – Catalunya en Comú – el va portar a la ruptura amb el Podem d’Albano Dante i una degradació que va culminar amb la dimissió del seu coordinador general, Xavier Domènech, seguida d’una alegre lluita fratricida i escissions com la del corrent de Sobiranistes. Progressivament, l’organització s’ha vist empetitida i els resultats al Parlament el 21-D i al Congrés el 28-A mostren que vol representar un espai, el de les majories del 2016, que li va gran.

Catalunya en Comú s’ha vist estirada simultàniament des de Madrid i des de Barcelona, i el grup parlamentari català és com la part del mig del xiclet. En una curiosa inversió de papers les necessitats del projecte nacional estan supeditades a les del projecte municipal (en paraules a Twitter de notoris referents del corrent federalista). Això està codificat en l’elecció d’Ada Colau com coordinadora de Catalunya en Comú, un estatus especial de Barcelona en els estatuts de Catalunya en Comú, i la decisió final en la confecció de les llistes electorals en planxa. Per aquest motiu, el pacte que es faci a l’ajuntament de Barcelona determinarà el projecte nacional, i no a l’inrevés, i el governisme a Barcelona pot dinamitar futures aliances catalanes.

Font: Flickr – Barcelona en Comú

Segon, l’argument principal pel pacte amb el PSOE acaba resumint-se en “salvar el soldat Sánchez” de les mans de Ciutadans. La doctrina evangelista de salvació que apliquen tant Unidas Podemos com Catalunya en Comú considera que cal incidir en els governs socialdemòcrates per evitar que pactin amb el liberalisme. Aquest raonament que s’aplica al centre-esquerra hegemònic espanyol del PSOE no s’aplica al centre-esquerra hegemònic català d’ERC. Per què Junqueras no mereix ser salvat de les urpes de Puigdemont? O Maragall de les d’Artadi? L’única explicació és el governisme que aposta per l’estratègia de reforma estatal, la renúncia a cap paper nacional i el convenciment de què esdevenir el nou partit del peix al cove ja portarà uns certs beneficis electorals. Altres arguments, com el fet que ERC o la CUP han pactat amb la dreta o que porten la marca del pecat original de la unilateralitat de l’octubre de 2017, es contradiuen amb la doctrina de salvació: tots aquests comportaments pecaminosos es van produir, estableix la doctrina, per la manca d’un pacte amb l’evangelisme comuner. Per tant, com més greuges més motiu per cercar aliances salvadores amb l’independentisme d’esquerres. En definitiva, la consideració que el PSOE mereix ser salvat mentre que l’espai independentista és immutable i està condemnat és antimaterialista i profundament esbiaixada.

El dilema pels comuns es resumeix, doncs, en escollir entre el reformisme còmode, que pot dinamitar qualsevol projecte nacional i afeblir Barcelona en Comú en futures eleccions, i l’aposta per les majories sobiranistes rupturistes que imprimeixin canvis històrics. tweet

I tercer, els ponts que estan tendint ni més ni menys que Xavier Domènech i Joan Tardà poden portar a grans majories socials a Catalunya i polítiques duradores d’esquerres, alhora que es manté oberta la ferida del règim. No es pot ressaltar més la idoneïtat d’un govern amb comuns, ERC i PSC a Barcelona. Per això, com recalquen Xavier Domènech i Roger Palà seria intel·ligent que Maragall respongués a l’operació Valls acceptant el tripartit, fet que col·locaria la pressió sobre el PSC. A hores d’ara, ERC ja s’ha obert al bipartit, mentre que PSC ha descartat completament trobar-se amb ERC. Però en última instància, el govern a Barcelona hauria d’incloure a ERC per dos motius. Per una banda, la majoria republicana i sobiranista que representen Barcelona en Comú i ERC suma el 42% dels vots i 20 regidors, a més de la legitimitat de l’empat tècnic que els fa a tots dos guanyadors. I per l’altra, donat l’empat d’esquerranisme entre PSC i ERC, només els republicans aposten per la ruptura, mentre que el PSC s’ha atrinxerat en la regeneració del règim. Si es consuma l’operació Valls, i més a partir de tecnicismes – una investidura amb vots de Valls no requereix una consulta a les bases perquè “no és un pacte” – en lloc d’un debat sincer, la trencadissa a Barcelona pot ser important i la participació en aquest complot pot perseguir el projecte durant tota la legislatura.

El dilema pels comuns es resumeix, doncs, en escollir entre el reformisme còmode, que pot dinamitar qualsevol projecte nacional i afeblir Barcelona en Comú en futures eleccions, i l’aposta per les majories sobiranistes rupturistes que imprimeixin canvis històrics. La finestra de canvi es va tancant, i millor que no parlem dels resultats de l’extrema dreta a Europa.

Foto de portada: Flick – Barcelona en Comú
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctor en Arquitectura de Computadors i militant de Comunistes de Catalunya

Comentaris

Els Comuns després del 26-M: Barcelona Km 0

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.