Una de les metàfores més estimades pels comentaristes a l’hora de parlar de l’extrema dreta és la de la l’ou de la serp, seguint la pel·lícula homònima d’Ingmar Bergman sobre l’ascens del nazisme. Però no només cal veure l’ou de la serp, sinó qui el posa i qui el cova. Un dels aspectes més destacats a les moltes anàlisis de les eleccions al Parlament Europeu ha estat el de la pujada de les forces a la dreta del Partit Popular Europeu (EPP). En el moment d’escriure aquest article encara es desconeix com es configuraran els grups del Parlament Europeu i fins a quin punt tindrà èxit la iniciativa encapçalada per Matteo Salvini d’unificar totes les forces a la dreta de l’EPP sota l’Aliança Europea dels Pobles i les Nacions (EAPN). Les possibilitats, emperò, semblen reduir-se a mesura que passen els dies. Així doncs, l’EAPN comptarà finalment amb 58 escons, el grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) liderat pel partit polonès Dret i Justicia (PiS) de Lech Kaczynski en tindrà 63, i l’euroescèptic Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa (EFDD) n’ocuparà 54: 171 escons en total. Això no obstant, aquest espectre polític està dividit en qüestions que van des de política exterior –en particular pel que fa a Rússia– fins a la relació amb la pròpia Unió Europea, sense oblidar que el cabdillisme i el xovinisme de totes elles són dos considerables obstacles per a una unió més gran més enllà d’un programa de mínims basat en el control de la immigració i la defensa dels valors conservadors.

Encara que els conservadors i els socialdemòcrates hagin registrat pèrdues importants (34 i 39 escons respectivament), continuen dominant la cambra amb 178 i 153 eurodiputats. L’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) s’ha consolidat com a tercera força amb un augment de 37 escons fins arribar als 105. Gràcies sobretot a la tirada del partit alemany, Els Verds / Aliança Lliure Europea (Els Verds/ALE) ha guanyat 17 eurodiputats i comptarà amb 69 escons. L’Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica (GUE/NGL) perd 14 eurodiputats i se’n queda amb 38.

La victòria de l’extrem centre

Si és evident que l’EAPN, l’ECR i l’EFDD faran valer els seus escons per intentar arrossegar el projecte europeu cap a les seves posicions, el focus mediàtic en l’ultradreta i l’euroescepticisme està fent perdre de vista que la suma entre conservadors, socialdemòcrates i liberals portarà amb tota probabilitat a una «encara més gran coalició» al Parlament Europeu per tal que l’agenda de contrareforma neoliberal segueixi avançant amb pas ferm – si es vol, una coalició de «l’extrem centre», el terme que va encunyar el 2015 Tariq Ali per definir les posicions indistingibles de les elits polítiques occidentals en matèria d’economia.

En aquesta «encara més gran coalició» Els Verds / ALE quedarien com a partit frontissa. Tot i que la seva direcció actual al Parlament Europeu, amb Ska Keller al capdavant, és d’esquerres, el principal partit del grup, que és l’alemany, va fer un clar gir a la dreta l’any passat amb l’elecció de Robert Habeck i Annalena Baerbock –dos «realistes», en l’argot dels mitjans alemanys– a la presidència. Els Verds / ALE tindran un pes molt important durant la propera legislatura del Parlament Europeu a l’hora de fer que el canvi climàtic sigui una de les prioritats de la política comunitària, però el seu historial en matèria de política econòmica i exterior, amb el suport reiterat a diverses «intervencions humanitàries», no ofereix cap certesa en aquests altres àmbits. El GUE/NGL ha quedat arraconat i afeblit pels resultats.

La ironia, si no el cinisme, d’aquesta «encara més gran coalició» és que les tres forces que més han contribuït aquests darrers anys amb les seves polítiques a destruir el teixit social i associatiu de l’esquerra i els moviments socials europeus, i crear així les condicions per al creixement de les forces euroescèptiques, de dreta radical i d’ultradreta, se’ns presentarà com a dic de contenció d’aquestes. Els acords entre aquestes tres forces –més si reben el suport puntual d’Els Verds / ALE– poden fer fins i tot que creixi encara més l’aura antisistema dels partits que formen part de l’EAPN.

Ni el socialisme portuguès ni el laborisme britànic semblen, ara per ara, en condicions de poder arrossegar el seu grup parlamentari a l’esquerra. Els Verds / ALE i GUE/NGL entraran en un període de debat per fixar la seva estratègia al qual caldrà estar atent. Endemés, la dreta europea s’ha endurit i també ho han fet els liberals.

Al debat amb la resta d’aspirants a la presidència de la Comissió Europea, el candidat del grup socialdemòcrata (S&D), Frans Timmermans, va proposar arribar a acords amb Els Verds / ALE i GUE/NGL.  La divisió interna de S&D i els mals resultats no conviden a pensar però en un gir a l’esquerra. Significativament, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, qui, com a secretari general del PSOE va obtenir un dels millors resultats de la socialdemocràcia europea (32,8%), no va tardar en reunir-se amb el president francès, Emmanuel Macron, amb l’objectiu de sumar forces. A nivell institucional es tractaria d’evitar que el candidat de l’EPP, el bàvar Manfred Weber, sigui escollit president de la Comissió Europea. En aquest joc de cadires, l’EPP podria estar disposat a sacrificar a l’antipàtic Weber a canvi d’un candidat de consens, que seria en aquest cas la candidata d’ALDE i ex-comissària europea de Competència, Margrethe Verstager. De no aconseguir-ho, es parla que Sánchez acceptaria que Josep Borrell fos nomenat a canvi vicepresident de la Comissió Europea. Només el govern d’António Costa a Portugal  sembla demanar sense embuts el veto a Weber i la fi de les polítiques d’austeritat que ha escanyat econòmicament Europa meridional.

L’executiu de Costa aspira a que el seu candidat a les europees, l’ex-ministre d’Obres Públiques Pedro Marques, sigui nomenat comissari al proper executiu comunitari gràcies als bons resultats obtinguts a les eleccions del 26 de maig (31,5%). L’ascens dels liberals i la formació d’una «encara més gran coalició» a la UE només serviran, en el millor dels casos, per guanyar temps a les forces a la seva esquerra, i això serveix de més aviat poc si no hi ha un programa i uns objectius clars, i de moment no n’hi han.

Ni el socialisme portuguès ni el laborisme britànic semblen, ara per ara, en condicions de poder arrossegar el seu grup parlamentari a l’esquerra. Els Verds / ALE i GUE/NGL entraran en un període de debat per fixar la seva estratègia al qual caldrà estar atent. Endemés, la dreta europea s’ha endurit i també ho han fet els liberals. Els resultats del macronisme a França parlen per si sols. La République En Marche (LREM), el partit liberal més gran que s’oposa al «populisme», abandera en realitat com a ideologia una mena de neoliberalisme populista. La formació suposadament republicana que, suposadament també, s’oposa a «l’autoritarisme», no dubta en recórrer a ell per reprimir les veus dissidents a les institucions i la protesta als carrers, com hem comprovat amb les nombroses imatges de brutalitat policial enregistrades a les manifestacions de les ‘armilles grogues’. Els «liberals» es plantegen vigilar i restringir la llibertat d’expressió i el dret a la informació a França i a escala europea sota l’excusa de les fake news. En aquest context, vés que l’ou de la serp no acabi covant-se a Brusel·les sota el càlid plomatge del gall francès.

Foto de portada: Flickr – Stefan H.