Les eleccions de maig han materialitzat la fi d’un cicle polític llarg que venia apagant-se des de la tardor de 2017. El retrocés de les forces transformadores arreu, així com una tendència restauradora del règim, ens interpel•la al conjunt de les esquerres rupturistes a repensar el nostre rol, els nostres instruments i les nostres hipòtesis.

Llegir els resultats d’abril i maig

En clau estatal i catalana hi ha tendències similars, la més important i en la que em centraré és la d’una restauració política i un intent estabilitzador del Règim. Aquesta tendència es relaciona dialècticament amb el viratge cap a la dreta del conjunt de l’arc polític i social que hem viscut el darrer any. Les eleccions andaluses van generar un efecte pànic davant l’auge de les dretes on el PSOE va ser capaç de capitalitzar-ne la por. La divisió de les dretes i la llei electoral van fer la resta per donar una majoria – encara que ajustada – al PSOE en les eleccions generals d’abril.

Les eleccions de maig han confirmat aquesta tendència. En clau estatal i a Catalunya hi ha un important retrocés de les forces del canvi en pràcticament tots els municipis, Cadiz sembla ser una de les poques excepcions en grans ciutats. Les dretes recuperen cert espai respecte de les generals, però no ho fa Vox tot i que aconsegueix presència en nombroses institucions convertint-se en clau d’investidura en alguns casos. Un apunt en aquesta qüestió: val més no menystenir el paper que pugui jugar l’extrema-dreta al mig termini. Cal recordar que Vox ja condicionava la vida política i l’opinió pública sense tenir ni un sol regidor o diputat.

En un context de reacció del Règim, el PSOE s’ha posicionat com la vàlvula estabilitzadora d’aquest, un cop més. Tanmateix, podem aventurar que la crisi de règim segueix oberta per diversos factors.

Ara bé, els victoriosos de la jornada electoral van ser el PSOE i ERC a Catalunya. Ambdós han representat a la seva manera una via moderada d’encarrilament a un clima d’inestabilitat i d’incertesa política. Sembla que a ERC no els ha afectat electoralment les crítiques de traïdoria per part de sectors de l’independentisme. De la mateixa manera, tampoc els ha afectat les crítiques del món dels Comuns quan van titllar-los d’irresponsables per precipitar eleccions generals a l’hora de no aprovar els PGE. Per altra banda, sembla que la re-legitimació del PSOE orquestrada per Unidas Podemos en la seva insistència de convertir-lo en aliat del canvi ha donat els seus fruits, per descomptat, en detriment de les forces del canvi.

Ara bé, hi ha certs elements ideològics i materials que expliquen aquesta tendència restauradora. El PSOE ha estat històricament el pilar fonamental de l’arquitectura del 78. En un context de reacció del Règim, el PSOE s’ha posicionat com la vàlvula estabilitzadora d’aquest, un cop més. Tanmateix, podem aventurar que la crisi de règim segueix oberta per diversos factors. El primer d’aquests és en el terreny nacional on les dificultats que tindrà Sánchez per generar un consens són evidents. El segon dels factors és que el sistema de partits segueix sent políticament inestable amb la pugna de les dretes encara en curs. I en darrer terme, però fonamental, es manté una feblesa enorme en els elements socials i econòmics d’aquest intent restaurador.

Els pilars materials sobre els quals s’està sustentant aquesta tendència restauradora són una baixada de l’atur – encara que gràcies a una dècada d’esmicolar drets – i una certa reactivació de l’economia immobiliària, entre d’altres. Ara bé, aquests pilars materials són tan febles que una nova recessió deixaria l’economia de l’Estat Espanyol en condicions encara pitjors que el 2008. Val a dir que això no és necessàriament positiu, no seria el primer cas a Europa en què una situació així l’acaba capitalitzant la reacció. I és que tot i que podem dir que la crisi de règim segueix oberta la correlació de forces dels sectors impugnadors ha empitjorat notablement els darrers anys.

Fi de cicle: crisi de les hipòtesis estratègiques.

Si una qüestió ha marcat el desenllaç d’aquestes eleccions és la crisi estratègica de les dues grans hipòtesis que han dominat la política a Catalunya els darrers anys: el procés i la política del canvi. Precisament és perquè les dues grans hipòtesis han entrat en crisi que podem parlar d’un fi de cicle polític.

Per una banda, eixamplar la base no és un nou horitzó polític en si mateix, no genera un nou horitzó destituent-constituent, sinó que ajorna el dilema de què fer. Un dilema que les esquerres rupturistes tampoc hem sabut desembrollar després d’octubre.

Pel que fa al procés en general no m’hi aturaré, ja que en altres articles he expressat el col·lapse estratègic que va suposar l’octubre català. Però, sí que cal recalcar alguns elements que les darreres eleccions han posat sobre la taula. Com he fet referència, els sectors que han proclamat la traïdoria d’ERC durant l’últim any semblen ser més presents en xarxes socials i alguns mitjans de comunicació que entre la població, ja que els Republicans en surten reforçats. Passades les eleccions, l’aposta que sembla aglutinar més força és la d’eixamplar la base que ha pres forma amb l’èxit d’ERC a les generals i municipals.

La consigna d’eixamplar la base manté elements interessants en tant que ve motivada per un cert balanç honest de les limitacions expressades durant l’1-O. El problema, però, és que arrossega mancances importants i està executada més com una aposta tàctica que com un rearmament estratègic. Per una banda, eixamplar la base no és un nou horitzó polític en si mateix, no genera un nou horitzó destituent-constituent, sinó que ajorna el dilema de què fer. Un dilema que les esquerres rupturistes tampoc hem sabut desembrollar després d’octubre. Per altra banda, a part de la composició de la base, s’hauria de qüestionar la composició de la direcció del moviment i la seva orientació.

És un mal consol per a les esquerres rupturistes el fet que s’adhereixin majors capes populars si la direcció del moviment segueix privilegiant i deixant intactes elements fonamentals tant socials com econòmics. El paper d’ERC a l’ajuntament de Barcelona durant la legislatura 2015-2019 o el seu rol en el Govern de la Generalitat la passada i present legislatura posen de manifest la feblesa en el seu programa social i econòmic. Una feblesa que impedeix dues qüestions clau: que certs sectors de les classes treballadores i populars que no s’adhereixen a l’independentisme siguin part constitutiva de la lluita per l’autodeterminació i ser capaces de generar simpaties entre les classes populars de la resta de l’Estat. Dues qüestions que van lligades i que al principi van intentar encapçalar els Comuns però el rol assumit des de setembre de 2017 els ha deslegitimat per executar-ho.

La segona de les crisis estratègiques és la de les forces del canvi. Aquestes han entrat des de fa temps en una descomposició tant política com organitzativa que s’ha materialitzat en un retrocés electoral i en una trencadissa de candidatures. Cal assenyalar que no és la trencadissa el que ha propiciat la crisi de l’espai, sinó al revés: és la crisi política dels Comuns el que ha propiciat una trencadissa.

El factor central de la crisi política de l’espai dels Comuns és el d’un gir “governista” consolidat. Frustrades les expectatives d’una victòria estatal, hipòtesis central de la direcció de Podemos fins a les primeres eleccions generals, es van plegar a una política d’aliances cap al PSOE. Aquest gir era l’única manera – al seu entendre – de mantenir l’aposta de govern. Probablement, l’exemple més absurd va ser a Castella la Manxa on Podemos va entrar al Govern de Page en absoluta minoria, i on en aquestes eleccions han desaparegut del consistori.

Ara bé, el gir governista no s’expressa únicament en una política d’aliances privilegiada per al PSOE o al PSC sinó també en una manera diferent de concebre l’acció política. El pes polític dels càrrecs públics, no fer explícits els xantatges propis de la institució i dels lobbys, els arguments basats en les correlacions institucionals,… disten molt de la primera empenta que va fer possible aixecar candidatures del no-res el 2015. Probablement l’exemple més actual d’aquest governisme sigui la discussió que s’està duent a terme aquestes setmanes sobre l’alcaldia de Barcelona. La insistència de la necessitat imperiosa de mantenir l’alcaldia d’Ada Colau – sembla que per alguns a qualsevol preu – reflecteix la incapacitat del seu nucli dirigent de pensar en altres vies de fer valdre el programa de Barcelona en Comú.

Esgotades les hipòtesis estratègiques i el clima polític que va fer possible el creixement de 2015, podem parlar d’un final de cicle. El retrocés ha afectat a totes aquelles que vam beneficiar-nos d’un clima en què amplies capes socials canviaven la seva adhesió política tradicional, tant del món de Comuns, com de la CUP

L’altre element clau d’aquesta crisi política és l’absència d’un múscul militant organitzat entorn dels Comuns que mai va arribar a desplegar-se. Probablement el més sagnant d’aquesta qüestió és la desorganització de tota una capa popular i treballadora que per primera vegada trencava amb els partits tradicionals. Una capa social popular que havia sigut històricament carn de canó de les polítiques assistencialistes, paternalistes i substitucionistes del PSC. Un sector de la classe treballadora a la qual l’esquerra radical no hi havíem arribat fins que vam llençar-nos a construir Podem i les candidatures del canvi. El retrocés de les forces del canvi ha anat de la mà d’un aïllament polític d’aquests sectors. A cop de campanya electoral mediàtica i superficial, s’ha perdut l’oportunitat d’estimular-ne la organització.

Esgotades les hipòtesis estratègiques i el clima polític que va fer possible el creixement de 2015, podem parlar d’un final de cicle. El retrocés ha afectat a totes aquelles que vam beneficiar-nos d’un clima en què amplies capes socials canviaven la seva adhesió política tradicional, tant del món de Comuns, com de la CUP, així com de les experiències conjuntes que van donar-se. Moltes diran que eren “vots prestats”, però cal recordar que sempre ho són de “prestats”. La qüestió està en com hem perdut l’oportunitat per a consolidar-los i organitzar-los. Ens queda l’experiència acumulada, les lliçons a aprendre i alguns enclavatges importants per pensar i refer el nou cicle.

Nou cicle: anotacions per a un futur immediat

Una de les conseqüències més demolidores d’aquest balanç és que l’horitzó de guanyar en un sentit fort, de guanyar en un sentit emancipador i radicalment transformador s’ha esfondrat. Malauradament pocs girs audaços i cops d’efecte poden restituir un clima semblant. Per contra el que sembla prendre força és una tendència restauradora tant a l’Estat com a Catalunya de la mà del PSOE i d’ERC i el PSC a Catalunya. Per descomptat, amb les seves diferències com el nivell d’integració en les estructures d’Estat, però també amb receptes socials i econòmiques molt similars.

Però, seríem cegues de no veure que en els darrers dos anys també s’han gestat noves dinàmiques de lluita. Les lluites ecologistes contra el canvi climàtic arreu del planeta o el moviment feminista que travessa fronteres poc tenen a veure amb aquell 15-M. Els seus codis, discursos fins i tot la seva composició generacional n’és una de nova. Les pràctiques sindicals de sectors laborals altament precaritzats i fragmentats, el creixement del moviment migrant i els seus diferents col·lectius o el reforçat moviment per l’habitatge amb la qüestió del lloguer mantenen continuïtats amb els darrers deu anys, però també han sabut ubicar-se en un nou cicle polític.

Les militants de les esquerres rupturistes faríem bé d’aprendre d’aquestes experiències i de practicar les noves formes de lluita (encara que moltes no siguin tan noves). Pensar des d’allà i amb allò que hem acumulat del cicle que tanquem en com alimentar una recomposició social i política rupturista que no es deixi seduir per les tendències més restauradores.

Foto de portada: Flickr – Joan