El vol gal·linaci de l’independentisme «no-nacionalista»

En el context actual, qualsevol proposta de replantejament de la construcció nacional (o «republicana») que no s’acompanyi d’una estratègia per a redistribuir la renda, millorar les condicions materials de la majoria de la població i conquerir les diverses sobiranies i que no problematitzi la relació amb la UE no passa de polèmica de vol gal·linaci.

El vol gal·linaci de l’independentisme «no-nacionalista»

El vol gal·linaci de l’independentisme «no-nacionalista»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En el context actual, qualsevol proposta de replantejament de la construcció nacional (o «republicana») que no s’acompanyi d’una estratègia per a redistribuir la renda, millorar les condicions materials de la majoria de la població i conquerir les diverses sobiranies i que no problematitzi la relació amb la UE no passa de polèmica de vol gal·linaci.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Deia l’historiador monàrquic i antisemita Friedrich Meinecke que «podem dividir la nació en nacions culturals i nacions polítiques, nacions basades principalment en alguna herència cultural experimentada conjuntament i nacions que es basen principalment en la força unificadora d’una història política i la Constitució». Per bé que el mateix Meinecke matisava que una nació pot ésser «política» i «cultural» alhora,[i] aquesta dicotomia ha fet forat entre alguns estudiosos del nacionalisme. El filòsof del dret Xacobe Bastida formula de manera molt clara aquesta dicotomia:

«La nació política parteix sempre d’un estat ja constituït i la seva actuació ex post sobre aquest estat té una condició legitimadora d’aquest: serveix d’expedient col·lectiu de referència i homogeneïtzació a una institució que manca dels antics vincles de solidaritat personal. […] El seu concepte bàsic de construcció comunitària és el de la voluntat individual ciutadana sintetitzada en la figura del contracte social.»

En «la nació construïda des de la perspectiva cultural», en canvi, el fonament de la nació serien les mateixes «dades culturals que contribueixen a crear els vincles comunitaris del poble» i prevaldrien sobre el «criteri d’adscripció voluntària», de tal manera que «el concepte de ciutadà passa a ésser substituït pel de comunitat popular o cultural».[ii] Això no obstant, com apunta Bastida mateix, es tracta d’un dualisme buit informativament, atès que «és absurd el fet de catalogar avui dia una nació com a nació cultural, si manca d’estat i aspira a aconseguir-ne, o com a nació política, si parteix d’un Estat ja constituït». «Això no categoritza ni descriu cap procés; a tot estirar reitera, amb un sinònim, la realitat. […] Amb això, hom no diferencia dos tipus de nació; simplement diu que hi ha estats amb territori i territoris que manquen d’un estat (d’un estat desitjat).»[iii] Si la distinció entre «nació cultural» i «nació política» és absurda, també ho és la dicotomia entre «nacionalisme cultural» (o «ètnic») i «nacionalisme polític» (o «cívic»), perquè, com apunta el filòsof de la ciència C. Ulises Moulines, «tot nacionalisme és alhora polític i ètnic». «És polític perquè consisteix en un programa d’acció política, i és ètnic perquè es basa justament en una nació».[iv] I, tanmateix, la retòrica contra el «nacionalisme cultural» es basa en el fet que té com a base una identitat no electiva. El fet de convertir en argument desqualificatori aquest fet negligeix que cap nació ni cap estat s’ha configurat històricament com el producte d’un «contracte social» o de la voluntat ciutadana, en general. I, si s’apliqués a la resta d’institucions socials, tindria conseqüències devastadores per a l’ordre social patriarcal. Tal com constata la filòsofa política Jule Goikoetxea, els qui desqualifiquen «les comunitats nacionals perquè no són conseqüència de les nostres eleccions morals» haurien d’explicar «per què els semblen condemnables moralment els vincles nacionals, però no, en canvi, els familiars».[v]

Foto: Wikipedia

Tanmateix, el sentit polític del dualisme entre «nació política» i «nació cultural» és força evident: la primera és el subjecte sobirà, mentre que les singularitats pròpies de la segona romanen com a fets prepolítics i, sobretot, no habiliten per a la constitució d’un subjecte de sobirania. Tal com assenyala el filòsof Joxe Azurmendi, «quan s’aplica aquest esquema al nacionalisme, se n’extreu la conclusió següent: hi ha un nacionalisme que no és nacionalisme, és a dir, el cívic, democràtic i liberal». «I n’hi ha un altre tipus que és ètnic: racista, irracional i romàntic. Es fa la distinció entre conceptes de nació blanc i negre. El blanc és el bo i el negre, en canvi, el dolent. És a dir, el nacionalisme de l’estat és bo i els qui el qüestionen són dolents.»

Efectivament, l’assagista pro colonialista i conservador Elie Kedourie pretenia que és «imprecís i inexacte parlar, com es fa de vegades, de nacionalisme britànic o nord-americà en descriure el pensament dels qui recomanen lleialtat a les institucions britàniques o nord-americanes», atès que, deia, ni el Regne Unit ni els EUA no defineixen la seva nacionalitat «des de punts de vista de llengua, raça [sic] o religió».[vi] Aquest «no-nacionalisme» constitueix una mostra palesa d’identitat inserida en el que la teòrica feminista Colette Guillaumin anomena punt zero del valor, la identitat pretesament neutra pròpia dels sistemes jeràrquics, lliure de connotacions i que el «grup majoritari» es reserva per a si mateix», però que, en realitat, se situa «en el domini del posseïdor dels valors» i des del qual hom categoritza, marca, estereotipa i estigmatitza «els grups minoritaris», que tenen, tots, «una característica comuna: són col·locats com a particulars, enfront d’un general». Com adverteix Guillaumin, aquesta «activitat categoritzant», «ordenada diferencialment», més enllà de les seves expressions concretes —que tant poden ésser de naturalesa «pejorativa, agressiva o, per contra, laudatòria»—, és precisament un dels trets epistemològicament constitutius del racisme, pel seu caràcter irreflexiu, pel fet de no aplicar-se «al “mi mateix”».[vii]

Tot i que amb un origen diferent de la mera invisibilització apologètica de la dominació sobre els grups «minoritaris» —aquí es tractava de refundar una identitat majoritària considerada problemàtica pel seu passat feixista, tot i que sense qüestionar l’arrenglerament amb l’imperialisme occidental encapçalat pels EUA—, amb prou feines es diferencia de la identitat nacional de punt zero de valor kedouriana la retòrica del filòsof Jürgen Habermas sobre la «identitat postnacional referida a l’estat constitucional», consistent en la «disposició a identificar-se amb l’ordre polític i els principis de la Llei fonamental» i on «les identificacions amb les formes de vida i tradicions pròpies són desplaçades per un patriotisme més abstracte, el qual ja no es refereix al tot concret d’una nació, sinó a procediments i principis abstractes», consistents en la «generalització de la democràcia i els drets humans», contra els quals xocarien «els corrents de les tradicions nacionals (la llengua, la literatura i la història de la nació pròpia)».[viii]

És en l’establiment de prioritats on s’aprecia l’element distintiu del nacionalisme

El seu pretès «patriotisme constitucional» manté els marcadors habituals d’identitat nacional, atès que no renuncia a la llengua i el territori com a criteris per a definir la nació i adjudicar la ciutadania nacional, ans els pressuposa sense expressar-los explícitament. I és que, tal com apunta el filòsof Will Kymlicka, «els immigrants als EUA no només han de prometre lleialtat als principis democràtics; també han d’aprendre la llengua i la història de llur nova societat». Igualment, els estats «poden privilegiar sistemàticament (i sovint ho fan) la nació majoritària de determinades maneres, que són fonamentals, com ara en el traçat de les fronteres internes; la llengua de les escoles, els tribunals i els serveis públics; l’elecció del calendari festiu públic, i la divisió del poder legislatiu entre els governs central i locals», de tal manera que «el poder polític i la viabilitat cultural d’una minoria nacional» quedi «reduït dràsticament». Així, doncs, en la mesura que «els teòrics liberals han acceptat, generalment, tot i que de manera implícita, que les cultures o nacions són les unitats bàsiques de la teoria política liberal», més que un liberalisme sense atributs nacionals, el que hom ha conegut és el nacionalisme liberal, és a dir, la defensa d’«objectius liberals dins i mitjançant una cultura social o nació liberalitzada».[ix]

Independentisme no-nacionalista?

Tècnicament, el nacionalisme és la ideologia que postula la nacionalitat com l’expressió d’identitat col·lectiva més rellevant sociològicament i eix prioritari per a definir els arrengleraments polítics. En aquest sentit tècnic, el nacionalisme no és simplement la postulació de l’existència d’una nació determinada ni l’opció per una forma determinada quant a la seva organització territorial interna o relacions amb entitats polítiques supranacionals —més susceptibles de canviar segons les conjuntures polítiques que no les conviccions ideològiques—, sinó la prioritat que postula per a la nacionalitat davant d’altres formes d’identitat col·lectiva (molt especialment, la classe social i el gènere) i que és el factor diferenciador del nacionalisme respecte d’altres ideologies com el socialisme o el feminisme. Així, el nacionalisme català, no s’exhaureix en la mera afirmació d’existència d’una nació catalana —es defineixi aquesta com es defineixi— ni en la defensa de la sobirania nacional catalana. En efecte, no serien suficients per a parlar de nacionalisme stricto sensu el fet de reconèixer l’existència d’una nació catalana i defensar-ne la independència, sobretot si la defensa respon a raons purament instrumentals (adés per l’esperança que pugui obrir un marc de relacions laborals més favorable per a la classe obrera i per al reconeixement i exercici de les llibertats públiques i els drets socials, adés per a obrir un focus d’inestabilitat geopolítica en el si de l’imperialisme occidental, adés com a precondició per a endegar un procés d’integració federal o confederal amb la resta de nacions ibèriques, adés per qualsevol altra raó). I, sobretot, el nacionalisme no s’exhaureix en la definició de la nació a partir d’uns criteris determinats.

Foto: Wikipedia

Així, en el nostre cas, el fet de no postular la llengua catalana com a principal criteri definitori de la nació catalana no és per se incompatible amb el nacionalisme; simplement significa que aquesta es defineix a partir d’altres criteris —i caldrà veure si els criteris alternatius seran realment tan o més inclusius, ja que una llengua la pot aprendre tothom, sempre que els poders públics hi posin els recursos necessaris—, com tampoc no significa que s’eliminin els requisits lingüístics per a accedir a la nacionalitat, sinó només que aquests també es podrien considerar satisfets amb l’acreditació de competència en espanyol.[x]

Altrament: és en l’establiment de prioritats on s’aprecia l’element distintiu del nacionalisme. Així, el fet de defensar, en nom d’una causa considerada major (el suposat avenç cap a l’alliberament nacional), un candidat a la presidència del Govern associat a una política de dures retallades socials és una mostra palesa de nacionalisme, entès tècnicament. Com també ho és —ara a canvi d’un referèndum d’autodeterminació— el fet de donar suport a pressupostos que no recuperen els nivells de despesa en salut i ensenyament anteriors a 2011 ni s’acompanyen de mesures de redistribució de la renda.

La lloable voluntat de permetre que la causa independentista pugui estendre el suport social i esdevenir majoritària i «hegemònica» és al darrere d’una sempre necessària revisió crítica dels postulats ideològics i de les principals posicions polítiques. Això no obstant, els sectors «renovadors», tant en el si de l’independentisme català com del basc, han proposat el debat en uns termes purament nominalistes i que, a més, denoten incomprensió dels conceptes fonamentals dels estudis sobre el nacionalisme, fins al punt que sovint presenten inquietants semblances amb els llocs comuns amb què hem començat aquest text. Així, si és un fet sabut que l’estat és la màxima expressió de l’articulació política d’una nació (o projecte nacional), fins al punt que, en el cas dels estats, el nacionalisme és el principal mecanisme ideològic de legitimació dels estats i de creació de cohesió social al seu voltant, ara trobem ocurrències com que «el projecte de la independència és estudiar el camí que va de la nació sense estat a l’estat sense nació».[xi] O que «la nació subjectiva pot deixar fora la persona que no vol ser membre de la nació basca, però que està o pot estar a favor de crear un estat al País Basc»[xii] —perquè «m’agrada més dir estat al País Basc que no estat basc»—,[xiii] quan, en realitat, al País Basc, igual que a Catalunya, ja n’hi ha, d’estats: es diuen Regne d’Espanya, al sud dels Pirineus, i República francesa, al nord. De tan invisibles que han esdevingut els nacionalismes dominants (no debades són, en l’afinada expressió de Guillaumin, el punt zero del valor), sembla que n’hi ha que obliden fins i tot l’existència dels estats que legitimen. Tanmateix, com replica Joxe Azurmendi, «si bandegem el caràcter fonamental de la pàtria/nació per al nostre independentisme, per què limitem a Euskadi el projecte independentista?» «Per què no bandejar el sud de Navarra i intentar de fer campanya per la independència a Jaca i Santander, o al Bearn i Bordeus?»[xiv]

Foto: Flickr – Aitor Aguirregabiria

Tampoc no té gaire sentit la contraposició que estableix el politòleg Jaume López a l’entorn de la relació entre nació i dret de decidir, per concloure que una col·lectivitat «és una nació perquè reclama el seu dret de decidir, i no a l’inrevés».[xv] I és que no ens consta que les dones que decideixen lliurement sobre la interrupció de l’embaràs o els treballadors acomiadats de manera improcedent que, a la majoria d’estats socials i democràtics de dret —no a l’espanyol, on el subjecte del «dret de decidir» és l’empresari—, decideixen si tornaran a la feina o rebran una indemnització siguin nacions. Aquesta contraposició, en realitat, reprodueix la vella dicotomia entre «nació política» i «nació cultural» i és igualment arbitrària, atès que l’exercici del dret d’autodeterminació pressuposa l’existència d’un subjecte polític previ. En realitat, les propostes que se senten ara a Catalunya sobre un «independentisme» o un «republicanisme» «no nacionalistes», en realitat, pressuposen la nació que neguen —per què si no ha d’ésser Catalunya el subjecte polític, i no qualsevol altra demarcació?—, que queda invisibilitzada com un «punt zero del valor» i, doncs, reprodueixen el tripijoc discursiu fonamental del «no-nacionalisme» espanyol.

Benestar social i reforma fiscal, vies per a «eixamplar la base»

A diferència del que suggereix la visió idealista que traeixen [aquí trair és la segona accepció del verb: «descobrir involuntàriament quelcom que hom voldria dissimular, indicar allò que altrament fóra difícil d’endevinar»]  els sectors independentistes «renovadors», no és pensable que un simple canvi discursiu pugui comportar augments de la base social independentista. I és precisament entre la majoria de la població, la classe assalariada, que cal cercar aquest creixement del suport a la causa independentista. I, com apunta el diputat de la CUP Vidal Aragonés, «[p]er guanyar aquests sectors amplis de la classe treballadora encara no partidaris de la República catalana però que alhora no són defensors de la monarquia espanyola, no trobarem respostes positives únicament amb discursos», ans «els treballadors i les treballadores prendran un fort compromís amb la independència només si aquesta representa un avenç en els drets socials i una potencial millora en la seva qualitat de vida».[1]

En la mesura que la família tampoc no és cap comunitat electiva, en bona lògica un «no-nacionalista» hauria de defensar la supressió o restricció d’una institució jurídica que té com a finalitat la perpetuació de les desigualtats socials com és l’herència.

No debades, les polítiques de benestar social són l’instrument més eficaç de construcció nacional. En canvi, des del punt de vista programàtic, l’únic canvi rellevant que s’ha produït en el si dels partits independentistes és la rebaixa de l’estatut de la llengua catalana, negligint que un règim de doble oficialitat territorialitzada per a les llengües catalana i occitana amb el reconeixement de drets lingüístics per als ciutadans hispanòfons, de caràcter estrictament individual i extrínsecs a l’oficialitat, permet compatibilitzar l’estatut simbòlic de les llengües pròpies de Catalunya i l’Aran i la política adreçada a restaurar llur plenitud funcional amb el manteniment dels drets lingüístics actualment reconeguts.

Per contra, l’any 2009 ERC, juntament el PSC i ICV-EUiA, votà a favor d’apujar a 275.000 euros la quantia exempta de tributació de l’Impost de successions i donacions pel que fa als patrimonis llegats a fills . Tot i que, després de la pràctica liquidació de l’Impost per a llegats a familiars per CiU i PP durant la legislatura següent,[2] ERC imposà una recuperació parcial de l’Impost per als patrimonis llegats a fills per valor igual o superior a 100.000 euros, els trams només tenien un caràcter més progressiu que abans de la reforma de 2009 en patrimonis a partir de 750.000 euros . Finalment, enguany els partits que formen el Govern han acordat amb Catalunya en Comú Podem (CECP) una tímida reforma fiscal, la qual també afecta aquest impost i que inclou augments del tipus, però lluny encara dels gravàmens anteriors a la reforma de 2009 .

Foto: Viquipèdia

Qüestions lingüístiques a banda, on més es troba a faltar una necessitat de revisió profunda dels dos principals partits independentistes catalans és en el programa econòmic, fiscal i social i en la qüestió de la sobirania externa de la hipotètica república de Catalunya i l’Aran. Com a consideració prèvia, cal apuntar que tant CDC com ERC han estat responsables o coresponsables de retallades en serveis bàsics (salut, ensenyament, benestar social, funció pública…) i de les contrareformes fiscals regressives aprovades des de 2009. Hem comentat més amunt que un dels arguments del pretès «no-nacionalisme» per a rebutjar la solidaritat basada en la identitat nacional és que aquesta es tracta d’una comunitat no electiva. Doncs en la mesura que la família tampoc no és cap comunitat electiva, en bona lògica un «no-nacionalista» hauria de defensar la supressió o restricció d’una institució jurídica que té com a finalitat la perpetuació de les desigualtats socials com és l’herència.

Pel que fa al tram autonòmic de l’IRPF, els dos principals partits independentistes finalment s’han avingut a una tímida reforma de caràcter progressiu, tot i que ens temem que per raons que tenen més a veure amb la voluntat d’aconseguir una certa estabilitat governativa que no amb a l’objectiu de bastir un sistema fiscal realment progressiu i donar un caràcter socialment més inclusiu al projecte de república catalana. Així, la reforma acordada entre els partits del Govern i CECP estableix un augment del tipus màxim per a les bases liquidables compreses entre 90.000 i 120.000 euros —que puja del 21,5 al 23,5 %, amb la qual cosa només hi ha quatre comunitats de règim comú amb tipus més alts en aquest tram (País Valencià, Astúries, la Rioja i Cantàbria)— i entre 160.000 i 200.000, que puja al 25,5 %, i s’equipara amb el tipus de les comunitats on aquest tram té el gravamen més alt. Així mateix, augmenta fins a 6.105 euros el mínim exempt, tot i que, en les bases liquidables fins a 20.000 euros, el tipus aplicable a Catalunya és el segon més alt de les comunitats de règim comú, de manera que el sistema fiscal català roman com el segon més regressiu en el tractament de les rendes baixes. A més, quant als trams compresos entre 20.000 i 90.000 euros, la progressivitat es manté per sota de la mitjana autonòmica: entre el 14 %, per a les rendes de fins a 30.000 euros, i el 23,5 %, per a les bases liquidables fins a 90.000. En efecte, fins a 70.000 euros només la Comunitat de Madrid té un tipus més baix, i entre 70.000 i 90.000, només Madrid i les Illes Balears.

Durant les dues legislatures anteriors, les reformes fiscals han consistit sobretot a establir impostos de caràcter ecològic, com ara sobre la producció o emmagatzematge de substàncies tòxiques, i tributs indirectes sobre determinades begudes, o a eliminar desgravacions per compra d’habitatge. Mesures necessàries, en la mesura que combaten la degradació del medi ambient i fomenten hàbits de consum més saludables o un ús més racional del sòl, però que no tenen com a eix la  redistribució de la renda.

Pel que fa als pressupostos generals, que són la principal eina per a augmentar el benestar material imprescindible per a la cohesió social necessària per a dur a terme un procés d’alliberament nacional, des de 2011 ofereixen un panorama desolador. L’any 2010, la suma dels pressupostos dels departaments de Salut, Educació i Acció Social i Ciutadania era de 17.068,7 milions d’euros; el 2014, el pressupost agregat dels departaments de Salut, Ensenyament i «Benestar Social i Família» era de 13.994,1 milions (un 18,01 % menys), i el 2015, de 14.578,4 milions (un 14,59 % menys). En paral·lel, creixia un dels trets característics del capitalisme posterior a la gran crisi que esclatà l’any 2007: la debitocràcia. Així, si el 2010 els diners destinats al pagament de deute suposaven un 3,83 % del total del pressupost i eren la sisena partida més alta, l’any 2014 s’enfilaven al 9,25 % i eren ja la tercera.

Foto: Viquipèdia

L’any 2017, en què els comptes s’aprovaren amb el vot favorable de dos diputats de la CUP-CC, les xifres dels departaments de Salut i Ensenyament romanien encara per sota de les de 2010: 13.628 milions contra 14.941,8 milions, un 8,79 % menys. No ha estat fins enguany que s’han recuperat els nivells de 2010 en salut i ensenyament, per criticables que siguin altres aspectes del pressupost, com l’increment de la partida dedicada al pagament dels interessos del deute o aspectes extrapressupostaris de la negociació, singularment el contrast entre l’enroc de l’espai postconvergent i ERC l’any 2017 pel que fa a abordar una reforma fiscal progressiva, fins i tot posant en risc el referèndum d’autodeterminació, i la disposició a fer-ho ara, a canvi d’assolir una certa estabilitat parlamentària en un context autonòmic ordinari. En qualsevol cas, en el pressupost d’enguany, la inversió dedicada als departaments de Salut i Educació suma 15.249 milions, un 2,06 % més que al pressupost per 2010. Tanmateix, el pressupost de salut de 2020 suposa només un 3,85 % del PIB català, molt per sota de la mitjana de la UE (9,8 %, en xifres de 2017) i per sota de la mateixa mitjana autonòmica espanyola (5,5 %, també en dades de 2017). De manera que és evident que queda molt per fer en aquest àmbit per vincular el projecte de república catalana a augment del benestar material per a la majoria de la població.

Sobiranies i UE

Si hi ha un concepte que permet enllaçar l’autogovern en l’àmbit nacional amb el que s’hauria d’exercir a la resta d’àmbits de decisió socialment rellevants és el de sobirania, la capacitat d’articular mecanismes democràtics per a la presa de decisions col·lectives a cadascun dels àmbits de la vida social, per la qual cosa actualment tendeix a flexionar-se en plural. L’augment del benestar social de la població i la redistribució de la riquesa implica, doncs, una expansió del sector públic —i no una retracció, com hem vist durant la darrera dècada— i la recuperació de les diverses sobiranies. I això és difícilment compatible amb l’europeisme polític que amara l’independentisme mainstream.

Cal recordar que les retallades de la darrera dècada han tingut com a causa de fons les polítiques tendents al dèficit zero establertes al Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE, juntament amb la pruïja de la immensa majoria de forces polítiques, i de CDC, en particular, per recórrer cada cop més a la provisió de serveis públics des del sector privat. Tots dos factors són trets característics del neoliberalisme, als quals cal afegir el procediment per nomenar els membres de les institucions executives de la UE, que no és precisament el propi de les democràcies parlamentàries. L’europeisme naïf del «republicanisme no-nacionalista» català pot celebrar que «la Catalunya postnacionalista ja ha començat», però, en el context descrit, com apunta Jule Goikoetxea, «el mot desnacionalització és un eufemisme», ja que, si les «estructures polítiques globals no les elegeix el poble, i no són responsables davant ell, aleshores la desnacionalització és un altre concepte que indica privatització de la democràcia o desdemocratització». I aquest és precisament el paper de la UE si hom l’analitza des d’una perspectiva de classe.[xvi] Hom pot repetir tantes vegades com vulgui que «cal deixar enrere l’imaginari ideològic i polític de l’estat nació» i «fer possible la integració europea», però, avui dia, les estructures que no són estatals, «són de les grans empreses, no pas les dels ciutadans».

Foto: Pxfuel.com

Aquest europeisme indiferent als fets i el rebuig superficial del «nacionalisme» resulten encara més absurds en un context de crisi aguda del projecte de la UE i reviscolament del «nacionalisme» arreu del continent. I, sobretot, tenen més de reflex de la mentalitat d’una determinada classe social i d’expressió de simples desiderata que no de projecte polític basat en una anàlisi empíricament fonamentada. Posa el dit a la nafra l’economista Costas Lapavitsas quan recorda que «[l]a UE s’ha mostrat completament indiferent a les transgressions de l’Estat espanyol pel que fa a la democràcia i al dret d’autodeterminació». «No li va importar en absolut que els líders independentistes fossin fervents europeistes, conservadors en l’esfera econòmica i partidaris d’establir la seva sobirania en el marc compartit de la UE.» I és que «[l]a suposada sobirania compartida de la UE no va oferir cap tipus d’avantatge democràtic als catalans en la seva topada amb l’Estat espanyol».[xvii] L’absoluta indiferència per la sobirania i les sobiranies del «republicanisme no-nacionalista» i de bona part de l’esquerra europea és inherent a la creença mecanicista en «la UE com un desenvolupament inherentment progressiu», la qual cosa els porta a integrar-se «en les estructures neoliberals del capitalisme europeu».[xviii] I, certament, aquest particular «republicanisme» no té res a veure amb el republicanisme democràtic històric, que té com a eix vertebrador del disseny institucional de la república la garantia de mitjans d’existència material autònoma per a tots els ciutadans.

En el context actual, qualsevol proposta de replantejament de la construcció nacional (o «republicana») que no s’acompanyi d’una estratègia per a redistribuir la renda, millorar les condicions materials de la majoria de la població i conquerir les diverses sobiranies i que no problematitzi la relació amb la UE no passa de polèmica de vol gal·linaci.

Foto de portada: pxfuel.com

[1]Vidal Aragonés, «Una república per a la classe treballadora, una república amb la classe treballadora», dins Ignasi Bernat i David Whyte (coord.), El mon ens mira. Veus desobedients sobre l’autodeterminació i l’emancipació de Catalunya, Barcelona: Pol·len, 2019, pàg. 278, 276.

[2]El primer govern d’Artur Mas impulsà la reducció a l’1 % del gravamen a les herències entre familiars per als patrimonis superiors al mínim exempt . Significativament, aquesta mesura, impulsada per un partit nacionalista conservador sense cap pretensió de bastir «republicanismes no-nacionalistes» com CDC i que s’oposa diametralment a la política que caldria aplicar per a eixamplar la base social de l’independentisme —del qual CDC es trobava lluny aleshores—, fou aprovada amb el vot favorable del PP.


[i]Friedrich Meinecke, Cosmopolitanism and the National State, Princeton: Princeton UP, 1970, pàg. 11.

[ii]Xacobe Bastida, «La búsqueda del Grial. La teoría de la Nación en Ortega», Revista de Estudios Políticos, 96, abril-juny de 1997, pàg. 44.

[iii]Xacobe Bastida, «La senda constitucional. La nación española y la Constitución», dins Carlos Taibo (dir.), Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones, Madrid: Los Libros de la Catarata, 2007, pàg. 128.

[iv]C. Ulises Moulines, «Crispaciones hispánicas (reflexiones en torno a la terapia antinacionalista de Aurelio Arteta)», Isegoría. Revista de Filosofía Moral y Política, 28, 2003, pàg. 181.

[v]Jule Goikoetxea, Demokraziaren pribatizazioa. Kapitalismo globala, Europa eta euskal lurraldeak, Donostia: Elkar, 2017, pàg. 74.

[vi]Elie Kedourie, Nationalism, Oxford / Massachusetts: Blackwell Publishers, 1993, pàg. 68.

[vii]Colette Guillaumin, L’idéologie raciste, París: Éditions Gallimard, 2002, pàg. 284, 120, 285, 286.

[viii]Jürgen Habermas, «Geschichtsbewußtsein und posttraditionale Identität. Die Westorientierung der Bundesrepublik», dins Eine Art Schadensabwicklung. Kleine politische Schriften. VI, Frankfurt: Suhrkamp, 1987, pàg. 168-174.

[ix]Will Kymlicka, Multicultural Citizenship. A Liberal Theory of Minority Rights, Oxford: Oxford UniversityPress, 1996, pàg. 24, 51-52, 93.

[x]Cosa que, per cert, no exhaureix ni de bon tros la realitat sociolingüística catalana actual i crea un greuge comparatiu entre els catalans castellanoparlants i els que parlen altres llengües nouvingudes.

[xi]Imanol Galfarsoro, «Estatu gabeko naziotik naziorik gabeko estatura», dins DA, Independentzia helburu, Tafalla: Txalaparta, 2015,pàg. 303.

[xii]Unai Apaolaza, «Abertzaletasunetik independentismora», dins DA, Independentzia helburu, pàg. 151. Aquest treball, però, conté una enginyosa definició d’hegemonia (pàg. 170): «la capacitat d’atribuir-se els universals a si mateix i els particulars, a l’adversari».

[xiii]I. Galfarsoro, «Estatu gabeko naziotik…», pàg. 309.

[xiv]Joxe Azurmendi, Hizkuntza, nazioa, estatua, Donostia:Elkar, 2017, pàg. 103.

[xv]Jaume López, El derecho a decidir. La vía catalana, Tafalla: Txalaparta, 2017,pàg. 182.

[xvi]J. Goikoetxea, Demokraziaren pribatizazioa, pàg. 38, 42.

[xvii]Costas Lapavitsas, «La sobirania popular i nacional a Catalunya i Europa», dins I. Bernat i D. Whyte (coord.), El mon ens mira, pàg. 340-41.

[xviii] Ibíd., pàg. 343.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

El vol gal·linaci de l’independentisme «no-nacionalista»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.