Jule Goikoetxea: «La sobirania és un tipus de relació»

Daniel Escribano conversa amb Jule Goikoetxea, una de les autores de filosofia política més actives i originals del panorama basc i peninsular, amb una especial cura per imbricar el pensament feminista i antipatriarcal en la política nacional basca.

Jule Goikoetxea: «La sobirania és un tipus de relació»

Jule Goikoetxea: «La sobirania és un tipus de relació»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Daniel Escribano conversa amb Jule Goikoetxea, una de les autores de filosofia política més actives i originals del panorama basc i peninsular, amb una especial cura per imbricar el pensament feminista i antipatriarcal en la política nacional basca.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Jule Goikoetxea (Donostia, Guipúscoa, 1981) és una de les veus més innovadores en el panorama del pensament basc actual. En són mostres les seves reflexions sobre construcció estatal feminista, tot i que els temes que ha investigat són ben diversos. En una època caracteritzada pel pensament superficial i banal, Goikoetxea destaca per la profunditat en l’anàlisi, amb una perspectiva històrica gens freqüent en la filosofia acadèmica, i per l’agudesa i el rigor en la crítica. Actualment, és professora de ciència política a la Universitat del País Basc i dirigeix la col·lecció «Lisipe», sobre opressió de gènere i feminisme, de la prestigiosa editorial Susa. Així mateix, també ha conreat la poesia, àmbit on ha publicat Tractatus (Susa, 2014). A Demokraziaren pribatizazioa [La privatització de la democràcia] (Elkar, 2017) analitza la fase actual del patriarcat capitalista, sense perdre de vista la situació socioeconòmica i política basca. Destaca la importància de l’estat per combatre tant el procés de despossessió per privatització com l’opressió múltiple que pateixen les dones i defensa el principi de sobirania en les seves diverses dimensions.

Afirmes que l’estat, les «estructures públiques», és condició sine qua non per a la democràcia

Avui dia, les estructures públiques són imprescindibles per crear benestar col·lectiu i mantenir-lo, per tenir democràcia i processos de democratització. I, d’això, tradicionalment se n’ha dit estat. Gairebé totes les propostes que hi ha hagut a l’entorn de l’estat —sobretot a l’època moderna— han estat molt patriarcals i, a més, la perspectiva liberal hi ha tingut una gran hegemonia. Totes les teories de l’estat l’han considerat com una cosa dolenta. Però hem de pensar sobre el concepte d’estructures públiques i no contraposar-les a l’espai comunitari o comú. L’estat ha de garantir els drets (com ara l’educació i la salut) de tots els ciutadans, i no només dels rics.

En aquesta línia, apuntes que «la igualtat no s’esdevé, l’ha d’imposar l’estat» (p. 126)

Hi ha molta gent que es pensa que la igualtat s’esdevé; que, si no hagués estat per l’estat i el capitalisme, els éssers humans seríem iguals. Jo dic que la igualtat s’imposa. Posem per cas que volem establir igualtat quant a salaris o riquesa. Aleshores, ens calen estructures per treure diners als rics i donar-ne als pobres. Per a això, calen estructures i mecanismes coercitius. Com es van assolir els drets socials, els que es van aconseguir i ara s’estan perdent? Mitjançant la lluita, el conflicte, i, després, perquè les estructures estatals els van imposar, per obligació, com ara l’ensenyament universal. Perquè hi hagi democràcia i democratització, també hi ha d’haver coerció, una forma de dominació, i mecanismes disciplinaris, que les ideologies modernes volen bandejar per principi.

Resumeixes el concepte de democratització com «el procés de producció de llibertat i igualtat» (p. 129)

Normalment, no parlo de democràcia, sinó de democratització, perquè penso que és un procés. No crec que arribem mai a la democràcia, que tot el poble tingui capacitat de governar-se. I cal vincular la democràcia i el govern, com també tenir en compte els mecanismes necessaris per governar. Això significa que la llibertat no és fer el que vull, sinó que aquesta s’assoleix mitjançant uns mecanismes concrets, molts dels quals són ensinistradors i biopolítics. Per aprendre a llegir i escriure, hem de passar per un procés d’ensinistrament, imprescindible per a la democratització. Si em vull enfrontar a la patronal, primer he de saber el que ella sap.

La UE és un dispositiu creat pel neoliberalisme tweet

Contraposes la privatització a la democràcia i consideres la Unió Europea (UE) com un dispositiu per a la privatització

Les contraposo perquè lligo la democratització amb allò públic. La democratització exigeix un territori, unes estructures públiques determinades i espais públics. Si en la democratització el poble es governa a si mateix, en els processos de privatització s’esdevé el contrari: la capacitat de govern (capacitat de governar en tots els sentits: el teu cos, casa teva, el teu barri, el teu país…) queda a les mans d’uns pocs. I, normalment, els qui tenen més capacitat, juntament amb l’estat, són les grans empreses. El procés de privatització es duu a terme mitjançant les grans empreses i el poder executiu dels estats (no de tot l’estat). Amb el neoliberalisme, els executius prenen força, la qual cosa significa que el poder legislatiu, parlamentari, s’afebleix, gairebé fins a desaparèixer. I la UE és un dispositiu creat pel neoliberalisme. La seva arquitectura ja no és la de l’estat liberal. La Comissió Europea i el Consell Europeu són, de fet, els òrgans executiu i legislatiu. A la UE mana el que tradicionalment hem anomenat dimensió executiva de l’estat, és a dir: els ministres i caps d’estat que formen el Consell Europeu. A la UE decideixen les grans empreses i lobbys. El 60% de les polítiques públiques dels estats nacionals vénen de la UE, i no passen pels representants dels ciutadans. La UE és el tipus de governança que tindrem en el futur, on el poder legislatiu desapareixerà, la qual cosa significa que no hi haurà representació popular (per més que la que hi ha hagut fins ara hagi estat molt dolenta). La sobirania popular no es canalitzarà. 

Font: Flickr – Alternatiben Herria

Juntament amb la mercantilització, apuntes que el patriarcat capitalista també necessita la familiarització

Esping-Andersen, al seu moment, va analitzar quina mena d’estats hi ha dins el capitalisme, i en va distingir tres tipus: liberals, socialdemòcrates (els nòrdics) i conservadors. Per establir aquesta classificació, va utilitzar el concepte de mercantilització i desmercantilització, manllevat de Polanyi i altres autors. La mecantilització mesura fins a quin punt has de vendre la teva força de treball per viure bé. El model socialdemòcrata és el que té la desmercantilització més alta, gràcies a les estructures estatals. Al model liberal, la desmercantilització és molt baixa. Els estats continentals serien entre els models liberal i socialdemòcrata: l’estat hi és potent, però la desmercantilització és menor. Entre moltes altres coses, Esping-Andersen va oblidar que, en el sistema patriarcal i capitalista, moltes dones no estan mercantilitzades. Una de les crítiques que li van fer fou que també cal mesurar la familiarització, és a dir, fins a quin punt les dones necessiten el salari de l’home per viure. En analitzar i criticar l’estat del benestar, cal observar què ha passat amb el capital econòmic, social, simbòlic i cultural de les dones, és a dir, quina influència ha tingut l’estat, les estructures públiques, en el benestar de les dones. Considerant això, sorgeix un altre tipus d’estat del benestar: el mediterrani, on l’estat seria més gran que al model liberal —si no tens diners, tindràs més benestar que no als estats del benestar liberals—, però la familiarització hi és més gran, és a dir, l’autonomia de les dones és menor. Als estats del benestar mediterranis hi ha un tipus de benestar més gran gràcies a les xarxes familiars, a les xarxes de dones (xarxes de cures, etc.).

Font: Flickr – Eusko Ikaskuntza Sociedad

L’«estatofòbia» que esmentes d’alguns sectors de l’esquerra no els deixa veure la funció socioeconòmica que exerceix la institució familiar. Així, no s’adonen que la relativa desmercantilització i desfamiliarització que comporta la democratització ha estat possible gràcies a la intervenció de l’estat

La qüestió no és només on tens més o menys benestar, sinó qui el fa possible: als estats del benestar mediterranis, les dones, i als del nord d’Europa, l’estat. Per què vinculo la fòbia contra les estructures públiques amb el patriarcat? Perquè la feina que fan les dones, la fa l’estat, no els homes. P. ex., els índexs de tasques domèstiques han canviat molt poc en vint anys. Però quan s’ha reduït la càrrega de feina domèstica ha estat perquè l’ha assumida estat, per més que aquestes estructures públiques que ara es privatitzen (escoles bressol públiques, geriàtrics públics, menjadors públics, etc.) siguin patriarcals i capitalistes i redueixin la càrrega de feina de les dones contractant dones. Però el capitalisme patriarcal és precisament això, i no s’hi val dir: «les tasques domèstiques i les feines que fan les dones no s’han de pagar, perquè això comporta mercantilització, que és la base del capitalisme». Aleshores que els homes renunciïn als seus salaris. Per tenir una proposta concreta sobre l’estat i per saber quins mecanismes ens porten a la dependència i el benestar, cal analitzar què ha passat. Continuem sota el capitalisme, però per què jo no tinc nou fills i tinc molt més capital cultural, social i econòmic que la meva àvia? La diferència que jo tinc respecte a la meva àvia és més gran que la que acostumen a tenir els nois amb els seus avis. La majoria dels analistes són homes i no fan aquesta mena d’anàlisis. Quan parlen de l’estat o del benestar, parlen del benestar dels homes, tot i que no ho diguin. Avui dia, si no introdueixes el concepte del patriarcat i un sistema conceptual a l’entorn del patriarcat, la teva anàlisi, en ciències socials i filosofia, no serveix per res. És per això que gairebé totes les propostes que han plantejat els homes necessiten dones esclaves, perquè no veuen els mecanismes de reproducció social.

Avui dia, si no introdueixes el concepte del patriarcat i un sistema conceptual a l’entorn del patriarcat, la teva anàlisi no serveix per res tweet

Defineixes les dones com una classe social. Com definiries el concepte de classe social?

Hi estic treballant. En principi, entenc la classe social com un concepte relacional; cal veure quins tipus de classe hi ha. El patriarcat és un sistema basat en dues categories (dona i home) i crea classes socioeconòmiques i sociopolítiques. Això significa que el patriarcat només desapareixerà mitjançant la lluita de classes socials, fent desaparèixer aquestes classes. Mentre no desapareguin, el patriarcat es reproduirà. Per això, és molt important entendre la lluita de classes entre dones i homes i què significa home i dona —quines són les condicions per entrar i sortir a la classe de les dones i a la dels homes—, perquè la gent continua biologitzant aquestes categories, i no les polititza. Els homes no es veuen com una classe socioeconòmica i sociopolítica i tornen a plantejaments de fa un segle: «el patriarcat és un sistema de dominació secundari que desapareixerà, si el capitalisme desapareix». I els homes que han escrit sobre masculinitat des del feminisme també diuen que aquest és el problema més gran.

Els liberals consideren els vincles nacionals com fets purament arbitraris i irrellevants, i rebutgen que siguin utilitzats com a criteri per a definir els arrengleraments polítics. Tanmateix, com tu mateixa repliques (p. 74), els vincles familiars tampoc no són electius i els liberals no condemnen que hom doni un tracte preferent als familiars…

El que passa amb el nacionalisme i la nació és un exemple molt bo de com funciona el pensament liberal i patriarcal. Diuen que, pel fet de ser d’una nació o una altra, no pots tenir uns drets específics, perquè una cosa determinada per la sort no pot condicionar el teu benestar. És per això que consideren legítim que tinguin el dret de governar les associacions que tu, com a subjecte racional, has triat (partits polítics, empreses, associacions empresarials…). En la seva història fundacional, es pensen que les comunitats polítiques són un contracte, que l’ésser humà apareix al món i, juntament amb altres éssers humans, decideix, racionalment, crear comunitats polítiques. Aquest mite fundacional és del tot anticomunitari i patriarcal. Qui tria la seva comunitat política? Uns pocs privilegiats. Però és que, a més, els éssers humans no apareixen al món de cop i volta; s’han de crear, i això, tradicionalment, ho han fet les dones, i en comunitat. Naixem com mamífers i la transformació en éssers humans és un procés de transformació, que implica relacions de poder asimètriques. A parer meu, no triem gairebé res. I la nació o la comunitat política, no la tries, com tampoc no tries la família. Però, amb la família, els liberals no hi tenen cap problema. Quina casualitat! A més, a parer seu, la nació no es tria, però sembla que el gènere, sí. Sembla que el fet de ser dona, el tries. Aquest pensament no respon, de cap manera, a les necessitats actuals ni a la complexitat de la societat. 

Apuntes que, en un context de privatització generalitzada, «el mot desnacionalització és un eufemisme» (p. 38)

Avui dia, el fet de dir que hi ha un procés de desnacionalització significa que hi ha un procés de desdemocratització, perquè totes les estructures són les de l’estat nacional i, si no són les seves, són les de les grans empreses, no pas les dels ciutadans.

Font: Flickr – Arrano

Critiques la retòrica «postnacional» de Jürgen Habermas. El seu pretès «patriotisme constitucional» manté els marcadors habituals d’identitat nacional, atès que no renuncia a la llengua i el territori com a criteris per definir la nació i adjudicar la ciutadania nacional; els pressuposa sense expressar-los explícitament. Aquesta identitat nacional oculta em fa venir al cap el concepte de punt zero del valor de Colette Guillaumin, és a dir, la identitat que va de soi i que el pensament dominant considera neutra: «el punt sense connotacions bones ni dolentes que hi ha als sistemes jeràrquics», «el tracte que el grup majoritari es dóna a si mateix», que mai no apareix «en tractar els grups minoritaris», atès que la neutralitat correspon «al grup dominant, al que categoritza». Tanmateix, aquest «punt zero sense categories» s’ubica «en el terreny del posseïdor dels valors». A parer de Guillaumin, aquest mateix «llenguatge que ordena diferencialment» és el moll del discurs racista

Això és el concepte d’universalisme, i això és el que critico. La majoria de la societat es pensa que allò seu és neutre, p. ex., l’heteronormativitat: la família nuclear, la dona amb els cabells llargs, etc. «El que és normal», és a dir, ni bo ni dolent. Sobretot els homes es consideren a si mateixos subjectes universals i, doncs, neutres. I, després, hi ha les «particularitats»: les dones, les dones negres, els animals, etc.

Defineixes la sobirania com «la capacitat politicoinstitucional territorialitzada d’una comunitat per governar-se» (p. 19). A partir d’aquesta premissa, conclous que, «avui dia, no hi ha cap altre principi democràtic que legitimi l’acció política i les decisions que la sobirania popular» (p. 56). Tanmateix, «capacitat política significa sobirania material i formal», però «la sobirania formal no garanteix cap capacitat política» (p. 154), atès que «el fet de governar-se no és prendre el poder executiu o parlamentari, sinó que la societat es governi en la seva totalitat» (p. 128). És per això que alguns sectors han començat a parlar de la sobirania en plural, per destacar que, per tenir veritable capacitat política, el poble no en té prou amb la sobirania en l’àmbit politicoinstitucional, sinó que també necessita capacitat de decisió en molts altres àmbits socials?

El concepte de sobirania està relacionat amb l’estat; ve del Déu sobirà, després va passar al Papa sobirà, després, a l’emperador sobirà i, després, a l’estat sobirà. La sobirania no és una cosa, és un tipus de relació i de capacitat. El que cal fer és territorialitzar la sobirania, encarnar-la, portar-la a sota, a totes les nostres materialitats. I això significa que has de ser capaç (tenir la capacitat política) de governar el teu cos, individual i col·lectiu. I aquesta capacitat de governar (d’aprendre, decidir, jugar, alimentar-se saludablement…) hi ha de ser a tots els llocs on hi ha vida, no només al govern de l’estat (això és el pensament liberal, com si el poder i la política fossin només això).  Hi ha moltes coses que es poden governar des del barri i, per a això, calen estructures, no només per prendre decisions, sinó també per dur-les a la pràctica. Els moviments socials han agafat el concepte de sobirania i l’estan territorialitzant i omplint de contingut. Això és molt bonic. Els cosmopolites liberals, en canvi, diuen que cal bandejar el concepte de sobirania.

Pel que fa a la dimensió específicament nacional de la sobirania, apuntes que «el conflicte entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol no és entre dues identitats nacionals, sinó entre dos projectes de democràcia divergents» (p. 157, 179)

Les reivindicacions que fa l’independentisme al País Basc o a Catalunya estan relacionades amb la democràcia, amb la capacitat de decisió o d’autodeterminació i, doncs, de governar-se. I el fet de prendre Catalunya com a subjecte polític em sembla d’allò més assenyat. Després ens diuen «irracionals» i comencen amb «per què ha de tenir dret a l’autodeterminació Catalunya (és a dir, les nacions), i no els escaquistes?» Perquè els escaquistes no demanen l’autodeterminació ni volen governar cap territori.

A l’Estat espanyol, l’estratègia privatitzadora s’aplica per la via de la recentralització tweet

Pel que fa al projecte polític del nacionalisme espanyol, afirmes que, al Regne d’Espanya, la privatització va de la mà de la recentralització (p. 262)

Aquest procés global de privatització es dóna de maneres molt diverses; no és igual a l’Amèrica Llatina, on assassinen gent directament, que aquí. En el cas de l’Estat espanyol, com que és un estat autonòmic, i asimètric, l’estratègia privatitzadora s’aplica per la via de la recentralització: tu, formalment, tens unes competències, però jo, en realitat, intervinc en totes. Espanya aprova les lleis i les imposa també als territoris que no són de la seva competència. És per això que l’Ibex 35 i companyia no volen ni sentir parlar de nacionalismes, independentismes, etc., perquè aconsegueixen robar-nos la riquesa aplicant aquestes lleis a tot l’estat. I, a més, com que ets una nació minoritzada, no hi pots fer gairebé res, perquè no pots modificar la Constitució, perquè els espanyols no tenen cultura federal ni tampoc una cultura gaire democràtica. A més, la privatització també es pot dur a terme perquè els governs autonòmics claudiquen.

Font: Flickr – Magne Hagesaeter

Qualifiques el sistema polític de la Comunitat Autònoma Basca (CAB) de «federal» i destaques que crea més cohesió social i territorial que el de qualsevol altra comunitat de l’Estat espanyol (p. 185). El de Navarra, però, no el tractes al llibre, tot i tenir un sistema economicofiscal molt semblant al de la CAB, malgrat que la correlació de forces entre nacionalismes hi és inversa. Tanmateix, més enllà del sistema de concert econòmic de la CAB i de conveni a Navarra, és difícil veure cap senyal de federalisme a qualsevol comunitat autònoma o foral sota l’Estat espanyol. A més, com tu mateixa consignes (p. 177), aquesta resta de federalisme fiscal genera un virulent rebuig en la cultura política espanyola. Això palesa que un model federal de distribució territorial del poder és inviable a Espanya.

A Espanya, no hi ha federalistes, no tenen aquesta cultura política. Ho veiem amb el PSOE i Podemos; són espanyolistes, i jacobins, a sobre. El federalisme, ni tan sols l’entenen. Si tu vols una Espanya federal, fes referenda i pregunta als pobles si volen la independència o federar-se. Però aquests no volen preguntar. La Constitució que hi ha ara és autonomista, i ni tan sols aquesta funciona. La Constitució espanyola es pot interpretar de manera laxa o més federal, però mira què tenim. Ni tan sols pots reformar el Senat. A Espanya mateix, els experts en dret constitucional diuen que no és possible fer-ne un país federal. Fins que ens n’anem, fins que es trenqui, no hi haurà Espanya federal.

Fins que es trenqui, no hi haurà Espanya federal tweet

Sobre la relació entre alliberament nacional basc i classes socials, apuntes que, «fins que el País Basc no tingui la seva pròpia classe capitalista, serà molt difícil assolir l’autodeterminació o la independència» (p. 228).

Perquè això passi cal que la classe capitalista es divideixi. No són el mateix els empresaris del capitalisme financer que els del capitalisme industrial o els d’empreses petites o mitjanes. Mentre tots ells estiguin units, la cosa està difícil.

Penses que un hipotètic estat basc podria donar a la burgesia del País Basc res que no li doni ja l’espanyol?

El capitalisme financer, per principi, prefereix Espanya com a centre financer, això és clar. Per a un procés d’aquesta mena, necessites diversos agents poderosos. És per això, en part, que a Catalunya ha estat possible engegar el procés, com també —cosa que és més bàsica— perquè una bona part de la classe treballadora, com a Escòcia, ha estat capaç d’organitzar la seva ràbia. 

Foto de portada: Flickr – Aitor Kaltzakorta Belaustegi
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

Jule Goikoetxea: «La sobirania és un tipus de relació»

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.