Com arribar al socialisme? La pregunta ja està carregada d’entrada, perquè hi haurà qui directament dirà que no es pot «arribar» al mateix o altres que discutiran la diferència entre socialisme i comunisme, la possibilitat de prendre control o virar la dinàmica social cap a eixe objectiu o fins i tot la mera necessitat de plantejar la pregunta. Al marxisme acadèmic (no tant al que ha deixat impronta a la història), les qüestions pràctiques els han resultat moltes vegades tan incòmodes que han preferit donar-li la volta als debats fins a tornar-los bizantins.

La pregunta, en qualsevol cas, no està a la taula dels debats de l’esquerra, sovint més preocupada per qüestions electorals immediates o crítiques culturals que, tot i que a vegades poden resultar molt interessants, a vegades pareixen no ser una continuació d’un projecte per superar el capitalisme, sinó més bé un entreteniment per a no haver de pensar en aquest.

El perquè de l’hegemonia socialdemòcrata

Amb diverses convocatòries electorals a tocar, es pot pensar que resulta lògic que les preocupacions electorals immediates de part de l’esquerra estiguen a aquest àmbit. Però no deixa de resultar cridaner el còm fa una dècada moltes argumentacions que invocaven a les urnes a vegades deixaven traslluir un cert missatge de que es tractava només d’un esglaó en l’escala cap a un horitzó socialista. Llunyà i difícil, se’ns deia, això segur, però que es trobava en algun moment al final del camí que s’iniciava. Per contra, hui en dia les motivacions que rebem per al vot oscilen entre assolir i consolidar certes reformes que no arriben a una socialdemocràcia zombi amb maquillatge de polítiques d’identitat millenial i zoomer o, en casos més histriònics, aturar a una ultradreta que ja ha tocat institucions autonòmiques o fins i tot estatals a Itàlia (donant als propis feixistes dels cosins mediterranis a tastar l’amarg sabor d’eixa beguda consistent en defraudar totes les il·lusions electorals que fins ara pareixia que es reservava a l’esquerra).

Es difícil resumir tot el que ha passat per a arribar des de pensar que s’asaltaven les institucions de camí al socialisme a cridar a la defensa dels murs democràtics de l’Abisme de Helm contra l’assalt de la ultradreta, lluitant colze a colze amb el Gimli del PSOE. Una resposta ràpida, repetida i no per això menys certa, és la dels límits estructurals. Però tot i ser cert, dir això no soluciona massa. La socialdemocràcia no ens donarà un retorn als anys de la posguerra, perquè el cicle d’acumulació no ho permet. Cert. Però aleshores, per què continua tenint eixa espenta entre bona part de la classe treballadora? Qualificar als treballadors de necis o ignorants no soluciona res, sobretot perquè hem de recordar l’adagi de que hui en dia «tots som keynesians». Pràcticament la totalitat de les forces polítiques a l’Estat Espanyol, llevat de sinistres ancaps minoritaris, volen mantindre un Estat amb prestacions socials. Es barallaran amb la restricció d’aquest a només certa part de la classe treballadora, excloent-hi als treballadors migrants, o intentaran que done orientació a certs paradigmes de batalles culturals, cert. Però es defen eixe ordre polític i econòmic, i es vol que persistisca, amb totes les matisacions i noves direccions que es vullguen imprimir.

I ¿per què? Potser hem de començar assumint que si es vol això, si es defen la necessitat de la persistència d’un capitalisme «regulat» és perquè, de forma creixentment més ineficient, caòtica i injusta però… funciona. Pots llegir aquest article perquè t’has pogut conectar, d’alguna forma, a l’internet, perquè hi ha electricitat, perquè hi ha aliments damunt la taula de qui ha garantit que la conexió a la xarxa funcione, que han arribat perquè hi havia algun mitjà de transport que els ha dut allà. Els trens no eixiran a l’hora, pero eixen. És cert que el funcionament d’este capitalisme regulat ens està portant com anyells a l’escorxador de l’escalfament global, però és innegable que, d’alguna forma, és qui ho està fent.

El dia després de la revolució

¿Per què resulta açò important? Perquè ignorar estes preocupacions com posar menjar damunt la taula, obtindre medicaments, poder desplaçar-se a visitar a la família o llegir un llibre, immediates i prioritàries, es descuidar quelcom que preocupa a la inmensa majoria de la societat sobre la factibilitat del que proposem per a superar el capitalisme. Es dona la paradoxa de que des de posicions socialistes s’espera que les «masses treballadores» es llancen a enderrocar el sistema capitalista per, presuntament, fervor i convenciment ideològic totalment desvinculat de les seues condicions de reproducció materials, com si la lluita de classes no fora una lluita, en essència, vinculada al control de la producció i reproducció social, de l’emancipació derivada de la lliure disposició del temps propi i alié.

Ens trobem, llavors, davant del «problema de la insulina». Al marge de com entenem que es pot donar el procés de conflicte de classe i superació del capitalisme, els diabètics necessiten injectar-se insulina per a sobreviure. Potser molts d’ells menyspreen ja un sistema capitalista com el que mostra el seu rostre més descarnat als Estats Units, on l’oligopoli de tres grans productores farmacèutiques controla el 95% de la fabricació d’aquest medicament. Però al mateix temps necessiten poder tindre accés a la insulina fins i tot quan es proposen superar el mode de producció actual. Perquè tot i que aquest siga injust, ineficient i els obligue a dedicar bona part del seu preciós temps a treballar per a altres a fi d’obtindre la medecina que els salva de morir, hi ha alguna resposta a la pregunta: com obtinc la meua insulina? Si la resposta alternativa que donem des d’el socialisme a la seua pregunta és «Bó, això ja ho anirem vegent. Anem fent camí mentres tant, tu fiat de mi», és poc probable que convençam a ningú. Principalment perquè el risc derivat de que finalment no obtinguen ni una resposta convincent ni insulina és el de complicacions de salut greus, quan no la mort.

Fer un esborrany de quins mecanismes planificadors i dissenys institucionals democràtics integrats son els que volem que reemplacen al capitalisme es tracta per tant d’una tasca tan urgent com fonamental per a qualsevol socialista que vullga tindre algun impacte més enllà del grup dels ja convençuts i, al mateix temps, no desitje còrrer el risc d’acabar caiguent en la resposta socialdemòcrata que manté intacte el mecanisme de mercat i l’explotació de la dona per l’home (i resta de permutacions d’aquestos dos elements) però «corregeix» els seus excessos. Sigam clars: fins i tot sense tindre en compte les grans quantitats de bens i serveis que podrien considerar-se «no essencials», la producció i reproducció social de les societats actuals és d’una complexitat elevada. Ja als anys 80, l’economista Oskar Lange narrava cóm un autor soviètic havia fet l’observació socarrona de que «els matemàtics han calculat que per tal de fer un esborrany d’un pla de suministres materials completament integrat i fidedigne per a Ucraïna d’un any, faria falta el treball de la població mundial durant 10 milions d’anys». Una exageració, però també va indicar que l’economia soviètica incloia 12 milions de productes, nombre que curiosament coincideix amb el dels productes que hui en dia ven Amazon, sense incloure vins, llibres, productes audiovisuals o serveis, ni tindre en compte els venedors externs integrats a la seua web. Hem de fer front a eixa realitat, la producció de la qual és necessàri planificar, com a mínim en versió limitada. L’alternativa són les fantasies anarcoprimitivistes que per omissió pareix que ens proposen un socialdarwinisme per a deixar morir a les persones necessitades de la medicina i producció farmacèutica per tal de nèixer, poder desenvolupar-se correctament i, en general, viure. Volem que la majoria de la gent tinga un nivell de vida, si no igual, fins i tot millor del que tenen hui en dia, i per a això fa falta encarar eixos 12 millions de productes, no com a nombre exacte, sinó com a símbol de la complexitat de les societats avançades que el capitalisme sosté, demostrar que ho podem fer sense seguir la seua dinàmica ineficient, injusta i gradualment més autodestructiva.

Les respostes de Marx

Al contrari del que a sovint es defensa des de les nostres posicions, Marx i Engels foren ben conscients de la importància d’aquestes qüestions, i no pensaven que la lluita pel socialisme es limitara a criticar el capitalisme i, com a molt, fer un esment vague de les determinacions necessàries del comunisme, per molt importants que siguen. Tot comunista està d’acord en la necessitat d’abolir el capitalisme, i es cert que Marx diu a un dels epílegs de El capital que no vol donar «receptes per a les cuines del futur». El procés de dissenyar i perfilar la societat que heredarà la terra de les mans mortes del capitalisme és un procés que només el moviment col·lectiu de tota la classe treballadora pot dur a terme, i no es pot definir al detall sobre el paper.

Però precisament per tractar-se d’un procés, aquest mateix pot començar ara i ací amb nosaltres, com a treballadors, donant idees de cóm es pot solucionar desde «problema de la insulina» esmentat anteriorment fins a la nul·la expressió democràtica que s’observa a les societats que han cooptat eixe epítet derivat del poder del poble per a continuar amb una neteja de cara l’explotació dels treballadors. Prova de que Marx compartia aquestes preocupacions es el seu escrit crític cap al programa del Partit Socialdemòcrata Alemany. Ahí, l’autor d’El capital no ataca les posicions dels socialdemòcrates per donar propostes definides, ni reclama que es deixe tot per a un hipotètic debat col·lectiu que es conjetura la societat tindrà una vegada el capitalisme haja sigut abolit, en un interval entre modes de producció a on l’optimisme ens fa pensar que encara aguantaran les provisions d’aliments i medicaments. A la Crítica del Programa de Gotha Marx afirma, per exemple, que a la fase inferior del comunisme que serà posterior a l’abolició del capital, els treballadors no rebran «el frut sencer del seu treball», com demanaven els socialdemòcrates. Per a ell, tota la societat, es a dir, tots els treballadors, inclouran a persones que no siguen capaces físicament de treballar (podem imaginar a gent jubilada o amb discapacitats) i que hauran de rebre part del producte del procés social de producció també per tal de viure. Eixe producte del treball social, aleshores, no s’ha de repartir només entre els treballadors que sí que seran capaços de treballar, ja que una part s’haurà de deduir per tal de proveir a eixos membres de la societat que no treballen, no per no voler, sino per manca de capacitat. D’igual forma, una deducció s’haurà de realitzar per tal de repondre els mitjans de producció consumits, per a la inversió per tal d’ampliar la producció i per a fons de reserva contra accidents i catàstrofes naturals.

Com es pot observar, Marx feia una crítica a plantejaments concrets del programa socialdemòcrata, sense deixar-ho tot a la resposta (còmoda però incapaç de fer front a qüestions imperoses) del «ja ho anirem vegent en un futur». Certament les crítiques i respostes de Marx no son un pla detallat al milímetre del que pensava que la societat no es podia desviar. La pràctica revolucionària, el procés de presa de consciència dels treballadors i en general les contingències del conflicte de classe i l’abolició del capitalisme serien factors irremplaçables a l’hora de definir què i cóm es desenvoluparia el comunisme. Però el que és important és el resaltar que Marx no es negava a parlar, ja fa més de segle i mig, sobre problemes concrets. ¿Quina excusa podem donar nosaltres, el 2023, amb la creixent constatació de que el mode de producció capitalista confirma el seu caràcter de crisi cíclica una i altra vegada, i amb l’avanç tecnològic i organitzatiu que ens permet superar-lo per fi d’una vegada per a donar-li l’esquena a eixos problemes concrets? És hora de fer-nos càrrec de la necessitat de considerar com a indissolubles dos àmbits de la lluita de classes. D’una banda la participació al conflicte directe tant a l’esfera de la producció com a la creixent dificultat per a la reproducció social per mig de l’accés a vivenda o sanitat. Però d’altra, la producció teòrica i pràctica d’un escenari alternatiu al capitalisme que relegue l’explotació, el valor i el mercat a l’escombrer de la història de forma factible.