Search
Close this search box.

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (I)

L'amnistia ha tingut una llarga tradició dins l'Estat espanyol. En tres articles, repassarem 150 anys d'usos d'aquesta figura jurídica variable en funció del context.

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (I)

L'amnistia ha tingut una llarga tradició dins l'Estat espanyol. En tres articles, repassarem 150 anys d'usos d'aquesta figura jurídica variable en funció del context.

L’amnistia, entesa comunament com l’extinció de la responsabilitat derivada de delictes polítics, té una llarga tradició a l’Estat espanyol, per bé que l’abast que ha tingut en cada context històric ha estat variable i no sempre clarament distingible de l’indult. Ho podem apreciar en aquesta sèrie, on ens acostem a les principals normes sobre «amnistia» aprovades a l’Estat espanyol en el lapse de cent cinquanta anys, que hem dividit en tres entregues.

Antic Règim

La primera amnistia de què tenim constància fou aprovada a les acaballes de l’absolutisme. En efecte, per Decret reial de 15 d’octubre de 1832, Josef de Cafranga, mà de la reina regent, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, concedia «l’amnistia més general i completa de totes les que han dispensat els reis a tots els qui fins ara han estat perseguits com a reus d’Estat», però amb l’excepció dels diputats de les Corts que, davant la negativa del monarca a comparèixer davant la cambra, l’11 de juny de 1823 havien aprovat la destitució de Ferran VII i el nomenament d’un consell de regència. El fet que fos una gràcia reial, no una llei aprovada per les Corts, i que no afectés la totalitat dels delictes polítics situen aquesta mesura més a prop de l’indult que de l’amnistia. I és que l’indult és un acte que implica l’aixecament, total o parcial, de la pena, però que no anul·la els antecedents penals ni reconeix la legitimitat de l’acció indultada. En realitat, com a acte de gràcia, l’indult és molt més un acte adreçat a reforçar el poder que l’atorga que un pacte consensuat entre forces antagòniques en un context de canvi polític. Políticament, aquesta «amnistia» s’ha interpretat com una via per a aconseguir el suport dels liberals més moderats a la imminent successió de Ferran VII en la seva filla, Isabel, qüestionada per les forces més reaccionàries de l’absolutisme. Aquest primer decret es completà amb un altre, de 22 de març de 1833, en què es retornaven les «condecoracions» i els «honors» dels que, acollint-se al Decret reial de 1832, haguessin tornat a Espanya, com també es reintegraven a l’Administració, militar o civil, si abans d’exiliar-se portaven almenys 15 anys de servei, i se’ls concedia una pensió, en cas que haguessin fet vint anys de servei (quinze, en el cas dels militars). Les mateixes mesures s’aplicaven per als represaliats que no s’havien exiliat. Tanmateix, el Decret mantenia l’exclusió de l’amnistia que ja s’havia establert al Decret de l’any anterior.

Règim isabelí

Ja a les acaballes de la primera guerra carlina, les Corts aprovaren una llei d’amnistia «respecte a tots els actes polítics anteriors a la promulgació d’aquesta llei dels quals hagi resultat o resulti responsabilitat penal», però n’excloïa «la facció rebel», la qual cosa convertia la llei de facto en una autoamnistia, i exigia la condició de «prestar jurament d’ésser fidels a la reina i servar la Constitució». L’any 1840, el govern del general Baldomero Espartero estengué l’amnistia als «delictes polítics» comesos per carlins que haguessin acceptat el conveni de Bergara. Tanmateix, l’extinció de la responsabilitat criminal no era total, ja que no afectava els processos per «delictes comuns que s’haguessin comès en commocions polítiques» (art. 4), posició que, a més, negligeix la concurrència habitual de delictes comuns instrumentals com a fets connexos al delicte polític principalp. ex., robatori o malversació de cabals públics per a finançar una rebel·lió). En canvi, cal destacar que aquest decret ja establia el principi que «hom no considerarà en cap cas delictes polítics, i continuaran sotmesos a la responsabilitat que tinguin per les lleis, els excessos i contravencions dels funcionaris públics en l’exercici de llurs càrrecs» (art. 3).

L’any 1846, amb motiu del casament de la reina, Isabel II, el govern aprovà una altra amnistia que afectava tots els «expatriats, encausats o sentenciats» per haver pres part en els «succeïts polítics esdevinguts a la Península i illes adjacents» fins al moment d’aprovació del Decret, amb l’excepció dels militars amb rang superior a coronel, membres de juntes revolucionàries i caps polítics. Tanmateix, l’extinció de la condemna tampoc no era total, atès que no afectava les penes accessòries, per tal com els militars romandrien en situació de retir, com també els empleats públics civils represaliats. Aquest decret, aprovat set anys després del final de la primera carlinada, sí que afectava els carlins exiliats, però amb la condició que fessin «prèviament davant els enviats respectius i cònsols espanyols el jurament degut de fidelitat» a la reina i a la «Constitució de l’Estat» (art. 5). En aquest sentit, més que una amnistia producte d’un consens polític entre bàndols enfrontats, es tractava d’una mesura de gràcia del guanyador. D’altra banda, es mantenia l’exclusió dels «delictes comuns» (art. 6).

La relació entre amnistia i canvi polític assenyalada per alguns autors es percep clarament al Decret reial de 7 de novembre de 1854, aprovat pel president del Consell de Ministres, Baldomero Espartero, després de la rebel·lió liberal que posà fi a la Dècada Moderada i donà lloc a l’expulsió de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, el 28 d’agost. Precisament aquesta data és la que pren com a referència el Decret, que «relega» a l’«oblit» i «concedeix» una «amnistia àmplia» per als fets esdevinguts aquest dia «i totes les seves conseqüències». Com és lògic en una amnistia, implicava tant l’alliberament dels presos pels fets lligats a la rebel·lió com el sobreseïment dels procediments en curs (art. 1 i 2).

Després de la rebel·lió militar encapçalada pel general Leopoldo O’Donnell que tornà els moderats al poder, el juliol de 1856, el nou govern, presidit per Ramón María Narváez, aprovà una altra amnistia, si bé amb una curiosa formulació, com és que els resistents a la rebel·lió moderada eren qualificats d’«insurrectes» i amnistiats («concedeixo amnistia àmplia i general a tots els qui, de qualsevol manera, hagin pres part a les insurreccions amb què, a diversos punts de la Península, s’atemptà contra l’exercici de la meva prerrogativa reial al proppassat mes de juliol», art. 1). En aquest cas, l’amnistia no s’associava a un procés de canvi polític, sinó que era un intent de prevenir una rebel·lió dels sectors exclosos del poder. Tant és això que, a l’exposició de motius, el Govern palesava que els continuava considerant delinqüents: «Aquesta nova mostra de clemència servirà per a portar al bon camí els que en un moment d’esgarriament es deixaren arrossegar inconsideradament vers aquell crim, i traurà tota excusa i tota esperança als incorregibles que en endavant es llancessin als mateixos excessos». Tanmateix, el Decret no aconseguí l’objectiu pretès, com palesa el fet que l’any 1860 el Govern moderat aprovés una altra amnistia «general i completa sense excepció a totes les persones processades, sentenciades o subjectes a responsabilitat per qualsevol tipus de delictes polítics comesos des de la data del Decret reial de 19 d’octubre de 1856». Tanmateix, l’amnistia era condicionada políticament, atès que imposava tant als presos com als exiliats «el jurament de fidelitat» a la reina «i a la Constitució de l’Estat» (art. 3 i 4) i tampoc no s’aplicaria als qui «per lleis especials es trobin privats de residir als dominis d’Espanya» (art. 5), la qual cosa implicava que l’amnistia no era total, atès que no afectava totes les condemnes o mesures repressives imposades.

Sexenni Democràtic

Tot i que sigui el rerefons més habitual, les amnisties no sempre s’han limitat a conflictes derivats de la lluita pel poder polític. En efecte, l’any 1869 les Corts aprovaren una amnistia per a les «insurreccions esdevingudes a la Península als proppassats mesos de desembre, gener i març» contra les lleves per a la guerra de Cuba , com també autoritzaven el Govern a estendre-la als «delictes polítics» connexos (art. 3). Novament, però, quedaven exclosos de l’amnistia els «delictes comuns» comesos «en ocasió o amb pretext dels esdeveniments polítics» esmentats (art. 4).

La Constitució del mateix any recollí la facultat reial d’aprovar «amnisties i indults generals», per bé que mitjançant «una llei especial» (art. 74.5). Tanmateix, fou per Decret que el govern del general Prim aprovà una amnistia, que, en aquest cas, sí que va estava correlacionada amb el canvi polític, per la qual «hom concedeix amnistia absoluta i general, sense excepció de classe ni de fur, a totes les persones sentenciades, processades o subjectes a responsabilitat per delictes polítics de qualsevol mena, comesos des del 9 de setembre de 1868 fins avui» (art. 1), és a dir, des de la revolució que havia posat fi al regnat d’Isabel II i havia obert el Sexenni Democràtic. Tanmateix, en el cas dels militars hom els imposava l’obligació de «jurar prèviament servar i fer servar la Constitució» (art. 4), per bé que, en aquest cas concret, la mesura era més comprensible, atesa la necessitat de neutralitat política de les forces armades en un estat governat pel poder civil. Tot i això, també estenia la condició de jurament de lleialtat a la Constitució per a ésser rehabilitats al conjunt d’empleats públics represaliats (art. 6).

La insuficiència d’aquesta amnistia quedaria palesa amb el fet l’any següent mateix les Corts aprovessin una nova llei (Llei de 31 de juliol de 1871) en què autoritzaven el Govern a donar, «quan ho consideri escaient», una altra amnistia sense excepcions ni condicions «per delictes polítics de qualsevol mena comesos fins avui» (article únic). En aplicació d’aquesta llei, el govern de Manuel Ruiz Zorrilla aprovà un nou decret d’amnistia (Decret de 30 d’agost de 1871), però també condicionat al fet de jurar fidelitat a la Constitució en el cas dels empleats públics (art. 4). A més, no s’amnistiaven els delictes d’injúries i calúmnies quan es perseguissin «a instàncies de la part agreujada» i l’amnistia tampoc no afectava la responsabilitat civil (art. 6), per la qual cosa ens tornem a trobar més a prop d’un indult parcial que no d’una amnistia genuïna.

Pocs dies després de la proclamació de la Primera República (11 de febrer de 1873), el Govern remeté a les Corts un nou Projecte de llei d’amnistia, que seria aprovat el dia 15. La llei amnistiava totes les persones processades «per haver pres part a les insurreccions republicanes o en ocasió de les manifestacions contra les lleves» (art. 1), com també «els delictes comesos per mitjà de la impremta» (art. 2).

Restauració

Amb motiu de la restauració de la monarquia, després de la rebel·lió militar del 29 de desembre de 1874, el Govern aprovà un Decret d’indult general el 14 de gener de 1875, si bé, en algun article també emprava el mot amnistia (art. 4), referit als condemnats o processats per haver-se negat a formar part de tribunals per jurat. Més enllà de l’abast restringit d’aquesta amnistia, cal fer notar que l’indult excloïa específicament un bon grapat de delictes polítics, dels quals els més evidents eren els de «traïció», «lesa majestat» i «atemptat i desacatament a l’autoritat» (art. 7).

El 10 de març de  1890 les Corts aprovaren una llei d’amnistia per als «reus per delictes electorals» (tant penats com processats), per bé que no afectava els «reincidents» (art. 2). Atès que un dels trets característics del règim de la Restauració era precisament el falsejament de les actes electorals, aquesta particular i limitada amnistia tenia molt d’autoamnistia.

L’enduriment repressiu del règim arran de l’emergència de l’anarquisme i els nacionalismes alternatius a l’espanyol i de les pressions de les forces armades contra l’exercici de la llibertat de premsa, opinió i creació, i la creixent tensió social i política provocaren la necessitat d’aprovar contínuament lleis d’amnistia. En efecte, el 1906 acabà amb una llei d’amnistia per a tots els condemnats i processats, entre d’altres, per les lleis de primer de gener de 1900 i de 23 de març del mateix 1906, que havien introduït nous delictes d’opinió i expressió relatius a la unitat de l’Estat i l’Exèrcit espanyols . Però, novament, l’«amnistia» no afectava la responsabilitat civil, fet especialment rellevant perquè el gruix de tipus penals amnistiats eren delictes d’opinió i expressió, en la persecució dels quals acostuma a tenir un paper especialment rellevant la part al·ludida. La insuficiència de la Llei quedaria palesa amb l’aprovació, poc més de dos anys després, d’una altra amnistia per a «tots els sentenciats, processats o subjectes de qualsevol manera a responsabilitat criminal per raó de delicte fet mitjançant impremta, el gravat o altre mitjà mecànic de paraula, en ocasió de reunions públiques o espectables amb objectiu polític», per bé que novament en quedaven exclosos «els delictes d’injúria i calúmnia contra particulars» i l’amnistia no afectava la responsabilitat civil, sempre que es reclamés «a instància de part legítima». L’any 1914 les Corts aprovaren una altra amnistia per als delictes d’expressió i opinió, als quals s’afegien els comesos en el marc de «vagues d’obrers». L’excepció a l’amnistia, però, eren novament els «delictes d’injúries i calúmnies contra els particulars» i, en el cas de les vagues, els «delictes comuns» que s’hi cometessin i l’«insult o agressió a la força armada» (Llei de 5 de desembre de 1914, art. 1, GM, 340, 6-12-1914, 654). El 1916 se n’aprovà una altra (Llei de 23 de desembre de 1916, GM, 359, 24-12-16, 710), de caràcter més ampli, però també amb restriccions. En efecte, pel que fa als delictes d’expressió i opinió, es mantenia l’exclusió dels «delictes que només es poden perseguir a instància de part», si bé aquesta exclusió no s’aplicaria quan l’afectat fos senador o diputat a les Corts i les expressions tinguessin a veure «amb la manera d’interpretar el servei públic» (art. 1.1). Pel que fa als delictes «comesos en ocasió de vagues d’obrers» (art. 1.4), no hi havia canvis respecte a la llei de 1914. En canvi, aquesta amnistia era més àmplia en la mesura que també afectava els delictes contra les Corts i el Consell de Ministres (art. 1.2) (però no, significativament, els delictes «de lesa majestat»), entre d’altres: manifestacions al voltant de les cambres dels cossos colegisladors mentre estiguessin obertes, intent d’entrar-hi, personalment o col·lectiva, per lliurar peticions, «invasió violenta o amb intimidació» d’aquestes o del «local on estigui reunit el Consell de Ministres» o «ús de la força o intimidació per a impedir un ministre que hi assisteixi». Igualment afectava elsdelictescontra la forma de govern, entre d’altres: canviar la forma de govern fora de les vies legals, fer crits o mostrar banderes en pro d’aquest objectiu en manifestacions o manifestacions no pacífiques. L’amnistia també afectava els «delictes relatius al lliure exercici de cultes»: obligar a obrir o tancar un establiment per raons religioses; obligar, amb violència o amenaces, a participar —o impedir fer-ho— en actes religiosos; pertorbar o endarrerir cerimònies religioses, de manera «tumultuària», o escarn públic de dogmes de qualsevol religió amb prosèlits a Espanya. Cal apuntar que entre les rúbriques esmentades n’hi havia molts que eren delictes d’expressió o opinió (tots els que tenien a veure amb «injúries o calúmnies» a membres d’aquestes institucions). I també cal destacar que s’excloïa explícitament de l’amnistia les «associacions contràries a la moral pública».

En aquest cas, l’amnistia cal interpretar-la com una concessió a contracor del règim monarquicodictatorial en el context de feblesa en què es trobava després de la dimissió de Primo de Rivera

En principi, la Llei també amnistiava els delictes de «rebel·lió» i «sedició» (art. 1.3), sempre que els autors no fossin militars, però amb una curiosa excepció: quan «s’hagués produït agressió a la força armada», quan, en realitat, el Codi penal aleshores vigent (de 1870) definia la rebel·lió com un «alçament públic en armes i amb hostilitat oberta contra el Govern» (art. 243) i la sedició, com un «alçament públic i tumultuari» per «impedir la promulgació o execució de les lleis» o que «qualsevol autoritat» complís les seves funcions (art. 250). Així, només si l’autoritat governativa havia renunciat a fer servir la força armada per aixafar l’aixecament seria aquest amnistiable. I, com és prou sabut (Ballbé, 1985: 192, 206, 247, 279, pàssim), una constant de la història contemporània espanyola és el recurs a les forces armades per a resoldre conflictes polítics d’«ordre públic». Altrament, per a aquests delictes només es commutaven amb caràcter general les penes de «reclusió perpètua» per «estranyament, confinament o bandejament, d’acord amb el prudent arbitri dels tribunals sentenciadors». Finalment, també s’amnistiaven els «trencaments de bandejament imposat per l’autoritat governativa» (art. 1.5) i els delictes electorals (art. 2).

Novament, aquesta amnistia tan aparentment àmplia fou insuficient, tal com palesa el fet que menys de dos anys després se n’aprovés una altra, més restrictiva, a més, pel que fa als delictes d’expressió i opinió, atès que, a més dels «delictes d’injúria i calúmnia contra particulars», també en quedaven exclosos els fets «contra funcionaris i agents en afers que es relacionin amb l’exercici de llur càrrec» (art. 1.1). Quant a la resta de delictes, no hi havia canvis respecte a l’amnistia de 1916, només pel que fa a la rebel·lió, on l’amnistia s’ampliava als delictes connexos (art. 1.3). Sí que s’ampliava, però, als «pròfugs, desertors, als inductors, auxiliars o encobridors de la deserció i als còmplices de la fugida d’un pròfug», però, significativament, se n’excloïen els qui pertanyien als «cossos d’Àfrica», on precisament hi havia conflictes armats, que eren els que més protestes socials generaven dins la metròpoli (art. 5). A més, els «amnistiats» s’haurien de reincorporar a files en un termini d’entre sis mesos i un any (art. 6), la qual cosa ens torna a col·locar més a prop de l’indult que d’una amnistia genuïna, la qual s’acostuma a inserir en un procés de canvi polític pel qual la causa que ha portat a cometre el «delicte» polític ha desaparegut. Tal com afirma Francisco Letamendia Ortzi (1979: 9-10), l’amnistia, emmarcada en un procés de canvi polític, té com a objectiu fer que «no calgui demanar noves amnisties».

Ja durant la crisi terminal de la monarquia i la dictadura, el president del Consell de Ministres, el general Dámaso Berenguer, aprovà una altra amnistia (Reial decret llei de 5 de febrer de 1930), de caràcter més ampli que les anteriors. Així, afectava els processats i penats per rebel·lió i sedició, civils i militars, i els delictes connexos, sense excepcions (art. 1.a). En canvi, quant als delictes d’opinió i expressió continuava l’exclusió de la «injúria i calúmnia contra els particulars», a la qual ara s’afegien «els [delictes] que afecten la integritat de la pàtria» i altres delictes d’impremta, com ara «els comesos contra la propietat literària i industrial» (art. 1.b), els arrestos o bandejaments imposats per les autoritats civils o militars (art. 4) i els trencaments de bandejament imposats governativament (art. 1.c). Tanmateix, l’amnistia no afectaria la responsabilitat civil de cap d’aquests «delictes», sempre «que es reclami a instància de part» (art. 2). La Llei dedicava diversos article als militars represaliats per la dictadura, dins els quals destaquen els caps i oficials d’artilleria (que havien tingut un conflicte amb el president del Directori Civil, el general Miguel Primo de Rivera, per reivindicacions professionals), que serien reingressats a les forces armades (art. 5), però en règim d’excedència (art. 6).

En aquest cas, l’amnistia cal interpretar-la com una concessió a contracor del règim monarquicodictatorial en el context de feblesa en què es trobava després de la dimissió de Primo de Rivera. Significativament, aquesta amnistia no impediria la continuació de les conspiracions per a la rebel·lió contra el dictadura monàrquica i els processos i empresonaments polítics que hi hauria fins a la seva caiguda.

Així mateix, cal destacar que la Constitució de la República, del mateix any, recollí la potestat d’aprovar amnisties, per bé que «només podran ésser acordades pel Parlament», alhora que es prohibien els «indults generals» (art. 102), considerats mesures més arbitràries, històricament concedides pel monarca.

Segona República

En canvi, sí que respon a la relació concurrent amb els processos de canvi polític l’amnistia del Govern provisional de la Segona República decretada el mateix dia de la proclamació del nou règim (Decret de 14 d’abril de 1931). A l’exposició de motius del Decret, a més, el nou president, Niceto Alcalá-Zamora, expressava clarament la relació entre delictes polítics i amnistia en fonamentar aquesta en el fet que «els delictes polítics, socials i d’impremta responen generalment a un sentiment d’idealitat elevada». L’amnistia era molt àmplia, atès que afectava «tots els delictes polítics, socials i d’impremta», tant els sentenciats com els procediments en curs, però amb dues excepcions: «els comesos pels funcionaris públics en l’exercici de llurs càrrecs», en la línia del Decret reial de 30 de novembre de 1840, que negava el caràcter de delictes polítics als comesos per funcionaris, i els delictes «d’injúria i calúmnia a particular», amb el benentès que només es perseguiria «en virtut de querella» interposada pels afectats (art. 1).

Així mateix, cal destacar que la Constitució de la República, del mateix any, recollí la potestat d’aprovar amnisties, per bé que «només podran ésser acordades pel Parlament», alhora que es prohibien els «indults generals» (art. 102), considerats mesures més arbitràries, històricament concedides pel monarca. Aquesta previsió de l’amnistia lliga amb un altre precepte important recollit a la llei fonamental de la República: la prohibició de subscriure «cap conveni o tractat internacional que tingui com a objecte l’extradició de delinqüents politicosocials» (art. 30).

Durant el bienni radical cedista (1934-1936), les Corts aprovaren una nova amnistia (Llei de 24 d’abril de 1934), fonamentalment per a alliberar els empresonats per la fallida rebel·lió militar del 10 d’agost de 1932 (article únic, a.4 i a.24) i la restauració dels drets passius de càrrecs públics depurats «per la mena de càrrec o període en què es van exercir» (eufemisme per referir-se als col·laboradors de la dictadura) (a.23). La majoria conservadora, però, no gosà reintegrar els militars rebels condemnats, però sí que els reconegué «l’haver passiu de reserva i les pensions que els poguessin correspondre per qualsevol concepte en la data en què cometeren el delicte» (article únic, c). Aquesta amnistia per a colpistes i funcionaris col·laboradors de la dictadura es camuflà en un reguitzell de preceptes amnistiadors de delictes polítics:

  • delictes d’opinió i expressió, amb l’excepció habitual de «calúmnia o injúria a particulars», tot i que ara es restringia l’exclusió als «mòbils no polítics», però, molt en la línia de la ideologia catòlica dels legisladors dretans, s’afegia l’exclusió de les «publicacions immorals i pornogràfiques» (article únic, a.1);
  • «delictes amb motiu de conflictes socials, vagues o aturades patronals», amb exclusió dels «homicidis», «lesions greus» o delictes «contra la propietat», si hi concorria ànim de lucre (a.9);
  • rebel·lió i sedició civils (a.3);
  • atemptat contra l’autoritat, llevat que s’hagués dut a terme amb arma de foc (a.5); abandonament del càrrec, tant per part de militars «per mòbils polítics» (a.7) com de funcionaris civils «per eludir persecucions, mesures o procediments motivats per opinions o actuacions polítiques» (a.19);
  • revelació de secrets, «per mòbils polítics o amb el propòsit de procurar la correcció de vicis en la gestió dels interessos públics» (a.12);
  • «delictes i infraccions amb motiu de celebració d’eleccions» i els connexos, excepte els d’«homicidi o lesions greus» (a.14);
  • «desordres públics» (a.17);
  • trencament de condemna per delictes amnistiats (a.26);
  • actes de deserció o fugida, però amb condicions semblants a les de la Llei de 8 de maig de 1918 (a.16);
  • «tinença il·lícita d’armes» (a.10).

Juntament amb aquests tipus penals, s’afegien delictes difícilment qualificables com a polítics, però que revelen bé quins eren els sectors socials que representava la majoria parlamentària que aprovà la llei, com ara «evasió de capitals» —amb la condició que s’acredités «que s’ha reintegrat al territori espanyol la quantitat exportada» (a.13)— o la violació de domicili, la qual, per més que el legislador la condicionés al fet que hagués tingut lloc «per motius polítics i socials» (a.6), a tot estirar seria un delicte connex. Igualment, la majoria parlamentària conservadora aprofitava aquesta llei d’amnistia per derogar les expropiacions de finques rústiques aprovades durant la legislatura constituent, mitjançant la Llei de 24 d’agost de 1932 (a.22). Com és habitual en les amnisties històriques que hem vist fins ara, aquesta no atenyia la responsabilitat civil, que haurien de reclamar els interessats (article únic, d).

Aquesta amnistia, en suma, mostrava clarament la correlació de forces polítiques del moment: era una amnistia aprovada per la majoria parlamentària conservadora pensant en les bases socials, militars i funcionarials de les dretes.

Poc després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, on la consigna d’amnistia tingué un paper central en el programa del Front d’Esquerres i el Front Popular, especialment pels moviments revolucionaris del 6 d’octubre de 1934, i abans que es constituïssin les noves Corts, el nou govern aprovà un decret llei d’amnistia per als «penats i encausats per delictes polítics i socials» (Decret llei de 21 de febrer de 1936, article únic, GM, 53, 22-02-1936, 1515). Significativament, a l’exposició de motius, el president de la República, Alcalá-Zamora, i el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, fonamentaven la mesura en «el resultat de les eleccions a Corts», la qual cosa torna a palesar la relació entre amnistia, canvi polític i, en general, la correlació de forces en contextos de forta polarització sociopolítica.

El fet que ni al Decret 109 de la Junta ni a la Llei de 23 de setembre de 1939 els rebels empressin el mot amnistia traeix una certa prevenció dels monarquicofeixistes a aquest significant (tot i que no al seu significat).

Franquisme

El bàndol monarquicofeixista rebel·lat contra la República el 18 de juliol de 1936 no emprà el mot amnistia en cap de les mesures extintives de la responsabilitat criminal que aprovà. Tanmateix, la radicalitat del contingut d’aquestes mesures fou, en realitat, més gran que la majoria de les anomenades amnisties que hem vist fins ara (amb l’excepció del Decret llei de 21 de febrer de 1936). Així, el Decret 109 de la Junta Nacional de Defensa, de 13 de setembre de 1936, reconeixia el dret a reincorporar-se als militars sancionats per la rebel·lió del 10 d’agost de 1932 —l’anul·lació de la pena accessòria era l’únic punt a què no s’havia atrevit la majoria parlamentària radical cedista de 1934—, dret que es feia extensiu als 54 militars de la guarnició d’Alcalá de Henares condemnats per insubordinació , per la qual el cap de l’Estat, el general Francisco Franco —erigit ell mateix en legislador— qualificava de «no-delictius els fets que hagin estat objecte de procediment criminal per haver-se qualificat com a constitutiu de qualsevol dels delictes contra la Constitució, contra l’ordre públic, infracció de lleis de tinença d’armes i explosius, homicidis, lesions, danys, amenaces i coaccions i de tots els que hi tinguin connexió executats des del 14 d’abril de 1931 i el 18 de juliol de 1936 per persones de què consti de manera certa llur ideologia coincident amb el Movimiento Nacional i sempre dels fets que, per llur motivació politicosocial, hom pogués estimar com a protesta contra el sentit antipatriòtic de les organitzacions i govern que amb llur conducta justificaren l’alçament» (art. 1). Atesa la radicalitat del text (els fets es qualificaven com a «no-delictius») i de l’absència de clàusules restrictives, cal entendre que l’amnistia per als fets era total i, doncs, no subsistia la responsabilitat civil perseguible a instància de part. Encara menys tenint en compte que les víctimes d’aquests delictes eren objecte d’una causa general endegada pel mateix bàndol rebel. Ara: a diferència de les amnisties més o menys genuïnes, que acostumen a tenir un caràcter general respecte als tipus penals que s’apliquen, aquí abastava qualsevol delicte del Codi penal, però sempre que la motivació fos coincident amb els objectius del bàndol rebel, amb l’agreujant que són precisament els delictes perpetrats pels monarquicofeixistes (crims de masses, d’estat o de significació reaccionària) els que la doctrina i, en certa mesura, la mateixa tradició jurídica espanyola respecte a aquesta qüestió (Decret reial de 30 de novembre de 1840 i Decret de 14 d’abril de 1931) neguen el caràcter de polítics. A més, aquesta llei era diametralment oposada al procés de pacificació en què s’acostumen a inserir les amnisties. En efecte, mentre el règim franquista s’autoamnistiava, les persones pertanyents a organitzacions que s’havien oposat a la rebel·lió monarquicofeixista eren objecte de judicis polítics coneguts per la jurisdicció militar i on eren habituals les condemnes a mort o llargues penes de presó.

El fet que ni al Decret 109 de la Junta ni a la Llei de 23 de setembre de 1939 els rebels empressin el mot amnistia traeix una certa prevenció dels monarquicofeixistes a aquest significant (tot i que no al seu significat). En aquest mateix sentit, resulta interessant que, tot i defugir el mot amnistia a la llei que eximia de responsabilitat les persones que declaressin en un termini d’entre vint i trenta dies tinença de moneda estrangera, o «títols estrangers o espanyols de cotització internacional» no declarats (Llei de 24 de novembre de 1938, art. 1 i 2, BOE, 153, 30-11-1938, 2653-54), sí que ho fes a la Llei que allargava el termini fins al 21 de gener de 1939: «Els terminis marcats a l’article segon de la Llei de 24 de novembre de 1938, que concedí amnistia, en condicions determinades, als infractors del Decret llei de 14 de març de 1937 […]»(la cursiva és afegida). En canvi, el mot amnistia no apareixeria a altres mesures que ampliaven el termini per a regularitzar el pagament de determinats impostos o declarar divises (Ordre de 20 de juny de 1949 per la qual s’aclareix i confirma la legislació vigent als territoris espanyols del Golf de Guinea quant als impostos de drets reials, de transmissió de béns, del timbre i d’emissió i negociació o transmissió de valors mobiliaris, BOE, 175, 24-06-1959, 2807; Decret llei 10/1959, de 21 de juliol, d’ordenació econòmica, BOE, 174, 22-07-1959, 10.005-10.006).

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Escribano és col·laborador de Catarsi i autor del llibre El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República (Lleonard Muntaner Editor / Obra Cultural Balear, 2020)

Comentaris

El nom no fa la cosa: les amnisties a l’Estat espanyol (1832-1977) (I)

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau