El llegat del Japó d’Abe Shinzo probablement serà un dels temes de discussió en els anys vinents per aquells interessats en el país i en la regió de l’Àsia Oriental. Sense cap mena de dubtes Abe serà recordat com un dels dirigents que ha marcat un abans i un després en l’història del Japó modern. La raó d’això, no és tant el fet que fos el primer ministre amb el període de govern més llarg de la història del Japó, sinó en la realitat que era un polític amb una missió.

Abe Shinzo va ser un polític amb una visió del Japó que volia, i des del principi no va afluixar en els esforços per a implementar un programa ideològic que cercava desmantellar els consensos del Japó de postguerra que a parer seu constrenyien les capacitats del seu país per a tornar a aspirar a la grandesa i fer front als reptes del segle XXI. Aquesta és la idea principal que Tobias S. Harris, analista i consultor, vol presentar en la seva biografia del primer ministre nipó, The Iconoclast de  Hurst Publishers. El llibre va sortir poc després de la dimissió d’Abe Shinzo a causa de problemes de salut a finals d’agost del 2020, i és una de les poques obres en anglès que combinen una anàlisi exhaustiva de la vida d’Abe, així com de l’evolució del sistema polític japonès de després de la II Guerra Mundial.

La història d’Abe comença amb la del seu avi, Kishi Nobusuke, ministre del govern imperial japonès durant la Segona Guerra Mundial. Un cop acabada la guerra, Kishi després de passar uns anys a presó va ser rehabilitat i va fundar una de les faccions que posteriorment van donar peu a la creació del Partit Liberal Democràtic (PLD) —formació que domina la política japonesa fins als nostres dies. És important fer notar que en només una dècada després del final de la guerra un alt càrrec de la Manxúria ocupada, va arribar a ser primer ministre del Japó democràtic.

Que el Japó hagi estat dominat pel Partit Liberal Democràtic, no significa que la seva política hagi sigut una bassa d’oli. Malgrat donar-se tradicionalment, en els marcs de la seva pròpia omertà, les pugnes entre les diferents faccions, camarilles i dinasties són una constant de la història del partit. Aquesta forta tendència a la fragmentació interna, juntament amb l’existència de «consells de savis» i poders a l’ombra dins el partit amb més força que els seus dirigents públics,ha fet del PLD una trituradora de primers ministres. El fet que Abe hagi sigut el primer ministre amb el mandat més llarg de la història del Japó democràtic —amb només amb set anys de govern— és una bona mostra dels riscos han acompanyat el lideratge d’aquest partit, res comparable als llargs períodes del que han gaudit altres governants com Jordi Pujol o Angela Merkel. 

Aquest llibre te un interès que va més enllà dels que vulguin aprendre més sobre el Japó d’Abe Shinzo, sinó per a tots aquells amb curiositat per entendre millor la pràctica política

Una de les parts més interessants de l’obra de Harris, és el fet que també ajuda a introduir-nos en el món de la política japonesa. Les imatges que ens presenta s’allunyen de les visions orientalitzants que sovint ens arriben fent esment a coses com «l’ètica samurai», on imperen valors com l’ordre, la disciplina, la lleialtat o la rectitud moral. Tan falses per entendre el passat com per comprendre el present del Japó. Al llarg del llibre no faltaran casos de nepotisme, escàndols de tota mena, aliances contra natura, xarxes clientelars o filtracions a premsa. La perenne contradicció entre servir al país, el partit i els interessos particulars dels representants públics que volen ser reelegits  —i dels gremis econòmics que volen mantenir el seu nínxol de poder— se’ns presenten com el motor de la vida política japonesa. Òbviament, Harris emmarca aquesta dinàmica dins els propis codis i temes del context japonès, però llegir la seva obra ajudarà entendre que la del Japó és una política igual de bruta i virtuosa com l’és la d’arreu del món.

Japó, «un país bonic»

Amb aquest panorama es podria pensar que Abe Shinzo no era més que un altre fill privilegiat que simplement es volia fer amb les regnes del negoci familiar. Això certament ens ajuda a entendre perquè és ell, i no algú altre, qui posarà fi als consensos del Japó de postguerra; però ens simplificaria el què i el per què de la importància de la seva figura. Els elements dinàstics —força més comuns al món del que els sistemes democràtics volen reconèixer— i els tactismes habituals de l’art de la política no ens haurien de fer creure que la ideologia és irrellevant. Abe comença a interessar-se en política per continuar el negoci familiar, sí, però aquest negoci anava acompanyat d’una sèrie de «valors corporatius» en els que ell hi creu profundament.

El llibre de Harris presenta de forma exhaustiva la faceta visionària de n’Abe. Quan Abe s’obre pas per liderar la facció del seu avi i del seu pare, no ho fa només per vocació professional sinó també militant. Ell té una idea clara del que ha de ser el Japó, i la vol fer realitat siguin quins siguin els costos, per a ell i per la societat japonesa. La missió que ell mateix s’encomana és la de restituir l’orgull nacional japonès i recuperar el seu rol i imatge internacional com una de les principals potències del segle XXI.

Això implicava dues línies d’actuació. La primera plantar una batalla cultural per a posar fi al sistema educatiu de postguerra i al currículum pacifista dels llibres de text, que Abe i els seus consideraven com a transmissors d’una visió massa negativa del Japó Imperial. Abe acusava als professors «progres» d’enfonsar l’esperit dels joves japonesos, convertint-los en un dels seus oponents arquetípics: la representació de tot allò que fallava al Japó. Per a Abe i els seus des-demonitzar el període imperial era clau per a poder recuperar la història com a font d’inspiració per a refer la grandesa del Japó.

La segona, una línia més activista, una croada que li donaria la popularitat que necessitava: la campanya per a retornar els ciutadans japonesos segrestats per Corea del Nord. Abe considerava que aquests fets eren una clara mostra de la feblesa del Japó hereu de la Doctrina Yoshida. Com podia ser que l’estat no pogués protegir als seus ciutadans a la seva pròpia terra? Aquesta batalla entroncava de ple amb l’argument que el Japó havia de deixar de ser un país feble, i ajudava a preparar l’avantsala del que ben probablement serà el punt transcendental de l’era Abe: els intents de reforma constitucional per a permetre la remilitarització del Japó.

El llibre de Harris mostra àmpliament com la nostàlgia per l’Imperi i el tradicionalisme és una força viva al si de la societat japonesa, tal com demostra l’existència de la facció conservadora d’Abe

El programa i visió d’Abe pel Japó va quedar plasmat tant en el seu llibre, Japó, un país bonic com en el discurs de la seva primera investidura, on s’auto-imposa la missió de recuperar la grandesa nacional japonesa. Així, la seva visió és per un Japó global. Defugint de la falsa dicotomia implantada per les tendències liberals, Abe no és un proteccionista, però sí que és estatista.  Abe defensava alhora la sobirania i l’ús de les eines de l’estat japonès, per a tenir un paper rellevant en el marc de la globalització. Per a fer això aposta no només per la remilitarització del país, sinó també per la centralització del poder de l’estat i el més important una reforma espiritual del país prenent com a base la tradició i la recuperació de la història japonesa.

La batalla de les idees

El que fa interessant The Iconoclast, no és només que sigui una peça equilibrada i ben documentada —amb abundants fonts de mitjans japonesos de totes les tendències polítiques— sinó, que és un llibre que mostra acuradament les complexitats de l’acció política. Això fa que pugui ser interessant no només pels que vulguin aprendre més el Japó d’Abe Shinzo, sinó per a tots aquells amb curiositat per comprendre millor l’art de la política.

La forma en com n’Abe entenia la política, no pot contrastar més amb la visió del domini dels spin-doctor a la que estem acostumats. Un dels filòsofs de capçalera de n’Abe, explica Harris, és Ortega y Gasset. El primer ministre japonès faria seva la idea que és el polític el que ha de liderar les masses i no les masses al polític.

Així, en la seva batalla per a desmantellar el «consens pacifista» es mostra com Abe Shinzo no va ser amic d’aquesta moda —prou implantada a casa nostra— on s’abusa de la justificació de qualsevol proposta política d’acord amb «consensos» socials existents. El plantejament consensual mostra una certa covardia política: la por a l’assumpció de responsabilitats. Les idees no són meves, són de la gent, és l’excusa que ens volen presentar els que esgrimeixen aquests arguments. En societats on el que es demanda és un canvi de rumb, i especialment si és això el que es vol oferir, aquesta estratègia acostuma a donar uns fruits limitats. El cas d’Abe Shinzo, ens dóna una bona mostra de la natura real de la batalla de les idees, allunyada dels plantejaments estàtics d’aquells que tenen un excés de confiança en la demoscòpia, i que obliden que les idees que reflecteixen les enquestes no emergeixen del no-res, sinó que «algú» les ha posat allà.

Òbviament, no s’ha de perdre de vista que la visió d’Abe Shinzo es fonamenta en un corrent social fort dins el Japó. El llibre de Harris mostra àmpliament com la nostàlgia per l’Imperi i el tradicionalisme és una força viva al si de la societat japonesa, tal com demostra l’existència de la facció conservadora d’Abe, així com els grups de pressió i d’estudi dels que en formava part. Però el punt a retenir és que ni molt menys era el mainstream. Va caldre una batalla ideològica dura, i Abe no va tenir por a lliurar-la. Abe Shinzo entenia que la virtut d’una idea no es fonamenta en el nombre de gent que la defensa. La disposició a defensar les seves idees fins i tot quan això implicava remar contracorrent, va ser un dels trets característics sobre els quals va construir l’atractiu cap a la seva figura.

Dit això, com explicava al principi, al Japó els «visionaris» s’enfronten a la mateixa realitat que a tot el món, i Abe va haver de menjar-se uns quants gripaus. Les seves polítiques econòmiques no van portar el creixement sostingut promès. Les visites al santuari de Yasukuni —on reposen criminals de guerra de l’Imperi Japonès— van haver d’aturar-se per les dures crítiques per part de Beijing i Seul. Finalment, l’agitació social no li va permetre dur a terme el seu somni de derogar l’article 9 de la Constitució Japonesa —que limita el creixement de les seves forces armades. A més, el seu caràcter elitista no sempre el va relacionar bé amb el públic. El seu primer breu govern va patir constants crisis de comunicació i la popularitat de n’Abe es va desplomar en menys d’un any. La seva relació amb la premsa no va ser tampoc bona, força comparable amb la que va tenir Donald Trump. De fet com recorda Harris, hi ha qui ha apuntat que Abe era «Trump abans de Trump».

Al llarg de l’obra de Tobias S. Harris sense ser en cap cas un llibre apologètic, queda clar que Abe ha sigut un d’aquests líders que ha comprès la realitat que la funció del dirigent polític no ha sigut mai gestionar passivament les demandes d’una societat, sinó modelar-les d’acord amb una visió. Abe Shinzo estaria d’acord amb el que va escriure Torras i Bages: «el perfeccionament humà, el refinament humà no destruirà mai la necessitat que els homes tenen de pastors. La gran dificultat està que aquests sien bons». Si n’Abe ha sigut un dels bons, queda la història per jutjar-lo. The Iconoclast pot ser un punt per on començar.

Foto de portada: Flickr – Chairman of the Joint Chiefs of Staff