El Japó d’Abe Shinzō

Abe Shinzō ha dimitit com a primer ministre del Japó després de convertir-se en la persona que més temps ha ocupat el càrrec en la història del país. Com ho ha aconseguit i quins canvis ha propiciat en la societat japonesa?

El Japó d’Abe Shinzō

El Japó d’Abe Shinzō

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Abe Shinzō ha dimitit com a primer ministre del Japó després de convertir-se en la persona que més temps ha ocupat el càrrec en la història del país. Com ho ha aconseguit i quins canvis ha propiciat en la societat japonesa?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El passat 28 d’agost Abe Shinzō va presentar la seva dimissió com a primer ministre del Japó adduint problemes de salut, després de convertir-se en la persona que ha ocupat el càrrec durant més temps en la història del país, superant el rècord anterior del seu tiet avi Satō Eisaku entre 1964 i 1972. Quins són els factors que l’han dut a assolir aquesta fita i quines les transformacions que ha experimentat la societat japonesa a conseqüència del seu lideratge?

Per entendre d’on sorgeix el fenomen Abe, cal abans traçar la trajectòria històrica del Japó de postguerra fins a l’arribada al poder d’aquest polític el 2012. El que fa del Japó una gran potència mundial és la fortalesa de la seva economia, però aquesta és en bona part producte del trencaclosques geoestratègic de la guerra freda, que convertí el país en la peça clau per a la protecció dels interessos del bloc capitalista a l’Àsia.

Els primers grans beneficis econòmics guanyats pel Japó gràcies al context de la guerra freda els va generar la Guerra de Corea (1950-1953): el país va doblar la seva producció industrial en proporcionar tota mena de material a l’exèrcit americà, tenint així el conflicte bèl·lic un efecte d’estímul similar al que tingué el Pla Marshall a l’Europa occidental. La segona gran onada de beneficis per a l’economia japonesa es va produir quan a principis de la dècada de 1960 Kennedy va obrir com mai abans el mercat americà als productes japonesos a canvi d’allunyar el Japó del restabliment de les relacions diplomàtiques amb la Xina maoista. I pel que fa a la tercera gran onada de beneficis generats per la guerra freda, es va produir a partir de 1965 amb la Guerra de Vietnam, durant la qual gairebé el 20% del comerç japonès va estar relacionat amb la contesa bèl·lica.

La força política que governava el Japó ininterrompudament des de 1955, el Partit Liberal Democràtic (PLD), basava el seu poder en xarxes clientelistes al «Japó de l’interior»

A la dècada de 1970 el Japó, a diferència d’altres països desenvolupats, va adoptar mesures keynesianes per sortir de la crisi de Bretton Woods (Nixon havia abandonat el 1971 la convertibilitat del dòlar en or perjudicant les exportacions d’economies com la japonesa), i va acabar substituint els Estats Units com a fàbrica del món. Però a mitjan dècada de 1980, amb la balança comercial americana ja molt perjudicada i esvaït el perill que implicava un apropament del Japó amb la Xina després de les reformes pro-capitalistes de Deng Xiaoping, els Estats Units van obligar els japonesos a fer un esforç coordinat per abaratir el dòlar. El Japó va compensar aleshores les conseqüències negatives per a les seves exportacions relaxant molt el crèdit, cosa que generà la bombolla d’actius més gran de la història.

Foto: Wikimedia Commons – Kremlin.ru



Els preus dels actius van començar a caure el 1991, i els danys col·laterals van ser comparables als de la crisi financera dels Estats Units del 2008 (si bé es produïren de forma més gradual). Moltes empreses japoneses van passar a invertir a l’estranger, a la recerca d’economies en creixement com la xinesa, i en poc més de vint anys el nombre de japonesos empleats en el sector industrial va reduir-se un terç. En un primer moment es va intentar compensar l’atur generat per la crisi financera amb inversió en obra pública, però aquesta via es va abandonar relativament de pressa a causa de l’augment desmesurat del dèficit pressupostari (actualment el Japó és el país més endeutat del món, si bé la majoria del seu deute és intern).

La inestabilitat econòmica es va traduir ràpidament en inestabilitat política. La força política que governava el Japó ininterrompudament des de 1955, el Partit Liberal Democràtic (PLD), basava el seu poder en xarxes clientelistes al «Japó de l’interior» nodrides per despesa en obres públiques i subsidis, que era possible mentre el país mantenia un imparable creixement econòmic. L’antic planter de líders del PLD sorgida d’aquestes xarxes tenia fortes connexions amb la política regional i la burocràcia, però des de 1993 els primers ministres són fills o néts d’antics polítics, i la seva influència no prové tant de les bases o de la seva capacitat d’harmonitzar interessos amb la burocràcia i les comunitats com de les connexions familiars. En part per aquest motiu, des de 1993 fins a l’arribada al poder d’Abe el 2012 es van arribar a succeir tretze primers ministres. Especialment inestable va ser el període de 2006 a 2012, amb una mitjana d’un primer ministre per any.

Tot i que el contingut d’esquerres de les polítiques econòmiques del PDJ hauria d’anar entre cometes, aquest partit sí que pretenia dur a terme un procés de democratització del sistema polític japonès

Què succeeix, doncs, perquè Abe trenqui aquesta dinàmica d’inestabilitat a partir del 2012? Hi ha tres factors fonamentals que ho expliquen: el primer té a veure amb una sensació general de manca d’alternativa política, el segon amb una bona campanya propagandística centrada en la reforma econòmica del país, i el tercer amb la millora efectiva de la macroeconomia.

Pel que fa al primer factor, cal dir que la sensació de manca d’alternativa política és fruit d’una realitat objectiva i al mateix temps és fomentada per l’establishment. El 2008 el contagi financer del col·lapse de Lehman Brothers va ser limitat al Japó (els bancs japonesos estaven bastant sanejats després del crac de 1991), però la producció industrial va quedar tocada per la recessió als Estats Units i Europa, destí de moltes exportacions japoneses. Molts treballadors van perdre la feina, i es va fer habitual veure campaments de parats als parcs de les grans ciutats del Japó. Va ser en aquest context que el 2009 un partit de centreesquerra com el Partit Democràtic del Japó (PDJ) va desbancar en les eleccions generals al PLD, que havia governat gairebé ininterrompudament des de 1955.

Tot i que el contingut d’esquerres de les polítiques econòmiques del PDJ hauria d’anar entre cometes, aquest partit sí que pretenia dur a terme un procés de democratització del sistema polític japonès proposant-se reduir el poder desmesurat que ostenta l’oligarquia burocràtica des de principis del segle passat, així com revisar moderadament la política de bases militars americanes en territori japonès i millorar les relacions amb la Xina. Això va ser prou per espantar l’establishment, que va desplegar una bateria de traves burocràtiques en l’execució de reformes i va aconseguir el suport dels Estats Units d’Obama per orquestrar una campanya mediàtica de desprestigi del PDJ.

Foto: Wikipedia – Morio


El PDJ, sense prou múscul polític per aguantar les pressions, va acabar donant marxa enrere en les seves promeses en política exterior i de seguretat nacional, i també va implementar un impost al consum que la burocràcia feia anys que exigia per reduir el dèficit públic i que era enormement impopular entre la població. A partir d’aleshores el partit va perdre tota la credibilitat entre els votants d’esquerres, i l’establishment es va conjurar perquè un ensurt electoral com el del 2009 no tornés a succeir.

Sota aquestes circumstàncies, el 2012 Abe puja al poder guanyant unes de les eleccions amb més abstenció de la història (de fet, les guanya amb menys vots pel PLD que els obtinguts el 2009 quan el partit va perdre el poder, i els alts nivells d’abstenció s’han mantingut constants fins avui dia) i es troba una burocràcia disposada a oferir totes les facilitats perquè el sistema polític es mantingui estable.

Quan Abe puja al poder aprofita aquestes circumstàncies i les potencia col·locant sense gaire resistència als seus homes de confiança al capdavant d’institucions estatals, així com a través de mesures de caràcter autoritari per evitar el ressorgiment de l’oposició. El 2013 aconsegueix l’aprovació d’una llei que atorga al govern poder per etiquetar qualsevol informació com a «classificada» i perseguir judicialment qualsevol persona que indagui en els fets. Al mateix temps, col·loca nombrosos càrrecs d’extrema dreta a la televisió pública i purga periodistes crítics amb el govern. Altres tàctiques contra la llibertat d’informació inclouen amenaces de tancament a mitjans de comunicació o pressions a empreses per retirar la publicitat de la premsa crítica.

Per altra banda, als Estats Units (tant amb Obama com amb Trump) els ha interessat donar suport a Abe perquè no qüestiona la política de bases militars americanes en territori japonès i perquè ha estat el polític més decidit a canviar la Constitució per permetre la plena remilitarització del seu país, cosa que sintonitza amb el desig del Pentàgon de convertir el Japó en una màquina de guerra per contrarestar el poder de la Xina a la regió. No obstant això, tot i que el millor aliat internacional de Trump ha estat Abe i aquest ha aconseguit aprovar una legislació que reinterpreta les clàusules constitucionals antimilitaristes, la forta oposició (també de sectors dins del PLD) ha acabat impedint per ara la reforma de la Constitució.

La política monetària laxa ha sigut un dels motius clau que expliquen el tercer factor d’estabilitat aconseguit per Abe: la millora macroeconòmica


Pel que fa al segon factor que permet a Abe trencar la dinàmica d’inestabilitat institucional, consisteix en l’exitosa campanya de propaganda del famós paquet de reformes econòmiques conegut com a Abenomics. En aquest punt resulta interessant destacar cert paral·lelisme amb l’anomenat «pla de duplicació d’ingressos» que va protagonitzar la legislatura d’Ikeda Hayato entre 1960 i 1964. L’any 1960 s’havia produït la mobilització de masses més gran de la història del país contra el tractat de seguretat entre el Japó i els Estats Units, que havia obligat a dimitir al primer ministre d’aleshores, Kishi Nobusuke (l’avi d’Abe i fundador del PLD el 1955 amb l’ajut de la CIA, i que havia format part del govern feixista durant la guerra). Després de les àmplies mobilitzacions de 1960 l’establishment estava molt preocupat per la plausible possibilitat que l’esquerra acabés governant el Japó, i per evitar-ho va llançar una campanya que dirigia l’atenció pública cap al creixement del PIB i deixava en segon terme debats de caràcter més ideològic. La legislatura d’Ikeda, com ara la d’Abe, va acabar amb uns Jocs Olímpics a Tòquio que escenificaven l’orgull d’un Japó triomfant.
Abe no abandona el 2012 les qüestions ideològiques però aprèn de l’error que el va fer dimitir durant el seu primer i breu mandat entre 2006 i 2007: no prioritzar les qüestions econòmiques. Així doncs llança les tres «fletxes» de l’Abenomics: reforma estructural de l’economia (fonamentalment fum propagandístic), estímul fiscal (tot i augmentar la despesa pública, aquest estímul s’ha vist anul·lat pel posterior augment de l’impost del consum ideat per reduir un dèficit públic cada vegada major en la societat més envellida del món) i, la més important i efectiva, política monetària laxa per imprimir bitllets i devaluar la moneda.

Foto: Flickr – Anthony Quintano


La política monetària laxa ha sigut un dels motius clau que expliquen el tercer factor d’estabilitat aconseguit per Abe: la millora macroeconòmica. La devaluació del yen ha facilitat l’augment de les exportacions japoneses, tot i que s’ha de tenir en compte que, més enllà de la intencionalitat de la mesura, aquestes exportacions han augmentat també gràcies al fet que la legislatura d’Abe ha coincidit amb un llarg tram de creixement econòmic global. Aquest creixement global, a més a més, ha fet augmentar considerablement la visita de turistes, provinents sobretot de les noves classes mitjanes asiàtiques.

L’augment de les exportacions i del turisme han fet créixer exponencialment els beneficis empresarials i l’atur ha baixat considerablement (si bé la feina generada ha estat molt sovint precària). Però mancant una oposició d’esquerres capaç de forçar un estímul fiscal, els ingressos de la població s’han mantingut estancats i per tant també la demanda interna. El creixement del PIB ha estat constant (el segon tram de creixement més llarg des de 1945) però moderat (supera lleugerament l’1%), i en els últims mesos de mandat d’Abe l’economia ha començat a mostrar signes d’afebliment (ja des d’abans de la pandèmia). Això no obstant, aquests resultats combinats amb la desafecció política imperant i les distraccions de l’opinió pública servides pels Jocs Olímpics i per les constants mostres d’hostilitat dels veïns asiàtics, han estat suficients per garantir l’estabilitat del govern d’Abe tot i no ser un personatge especialment popular entre els japonesos.

Foto de portada: Flickr – CSIS
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg i doctor en Traducció i Estudis Interculturals. Investigador associat del grup de recerca GREGAL (Circulació Cultural Japó-Corea-Catalunya/Espanya). Autor del llibre Izquierda y revolución. Una historia política del Japón de posguerra (1945-1972) (Edicions Bellaterra).

Comentaris

El Japó d’Abe Shinzō

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.