Es fa sempre evident que quan hom necessita justificar allò que diu que no farà per acabar-ho fent a cop de lliçonetes acadèmiques, és perquè, en el fons, s‘és conscient de l’explícita naturalesa política del debat, i, per tant, de la necessitat de posicionar-se. El que em sembla deshonest aquí és apel·lar, encara, que existeix alguna mena de «veritat històrica» que només tu ets capaç de veure perquè la resta estem massa encegats. Eloi Gummà enceta així la seva resposta als articles publicats recentment a Catarsi sobre la llengua catalana i el model d‘immersió lingüística, «estalviant-nos doncs crítiques puntuals a nombrosos errors en l‘anàlisi històrica i confusions terminològiques». No sorprèn que el resum de la seva proposta sigui la importància d‘obrir un debat que culmini amb la celebració d‘un nou Congrés de Cultura Catalana pel segle XXI. Si voleu podem deixar per un altre moment com es configuren aquests espais i qui hi participa. El que és clar —i sense menystenir el fet que pugui ser una proposta interessant— és que, mentre uns defensem la indestriabilitat de la lluita cultural, lingüística, social i nacional en tots els àmbits del país, altres s‘entesten a dir-nos que en el fons això del conflicte nacional no és tan important perquè «el poble» té altres prioritats, i que la cosa lingüística i cultural millor envitrinar-la en l’espai dels «intel·lectuals», que al carrer fa nosa.
Certament, la defensa de la llengua i la cultura pot fer-se des de molts projectes. El que és incomprensible, però és que des de certa esquerra se‘ns retreguin les proclames al voltant de la idea del conflicte i de la politització de la llengua com si fossin plantejaments radicals i excloents amb una gran part del país —simplificant també la cosa al «fantasmagòric» bloc dels castellanoparlants, que obvia l’actual complexitat de la realitat lingüística-cultural del país on conviuen més de 300 llengües. I, al mateix temps, no es tingui cap pudor a l‘hora de defensar que el dret a vaga s‘ha guanyat, efectivament, fent vaga o que els desnonaments s’aturen, evidentment, desobeint les sentències judicials i posant el cos. Per què s‘esvaeix aquesta lògica quan parlem d‘una llengua històricament atacada i volgudament reprimida per part de tot un Estat que té molt clar quin és el seu projecte ideològic, i que ara també ha de fer front a les lògiques neoliberals de colonització lingüística? La resposta només és comprensible si es segueix plantejant —des de la comoditat de qui opina validant els marcs consensuals sorgits de la Transició espanyola— la llengua com un mer instrument, i no com un principi per a fer política. I això no és altra cosa que, des d‘una òptica independentista, tractar la llengua com un element articulador de comunitat per un «nou» projecte de societat. Un bon exemple per aterrar encara més a què ens referim quan es planteja la llengua com un principi per fer política de classe i en termes nacionals en la Catalunya actual, complexa i diversa socioculturalment i lingüísticament, és el que explicava Bernat López en l’article Desnonament al centre de Mataró: «Parleu en català», on recull la necessària indestriabilitat de la defensa de la llengua i la lluita pel moviment per l’habitatge com a conjugació que ataca de soca-rel els fonaments d’un «sistema que ens vol unificar, un sistema corrupte i desintegrador d’idiomes i persones».
Seguir instal·lats en aquestes equidistàncies, mentre jutges i tribunals, amb la complicitat d’uns i la inacció polítiques dels altres, ens diuen com hem de viure a Catalunya, és dir-nos que seguim posant l’altra galta
Per què caldria la independència, doncs, si no és per donar a la llengua pròpia del territori l’estatus que tenen totes les llengües en tots els estats del món? Per què un projecte de construcció nacional només a Catalunya es planteja en termes bilingües? És més, Gummà ens acusa de defensar una tesi «estèril i problemàtica» al voltant de la descatalanització promoguda per certs actors del Procés, malinterpretant la base (auto)crítica del nostre propi plantejament: la desresponsabilització al voltant de la qüestió cultural i lingüística no venia motivada, o no només, per una voluntat paternalista d‘apropar-se a realitats castellanoparlants. Venia sobretot a conseqüència de la validació del marc mental de l‘autoacomplexament d‘inferioritat i de nació sense estat que hem reproduït històricament els catalans.
Se’ns retreu una manca d’autocrítica quan bàsicament el que plantegem és una revisió crítica de les polítiques de desnacionalització progressiva del país, pactades entre l‘esquerra i la dreta del pujolisme (i sí, PSUC/ICV i el PSC van participar i crear aquest marc tant com el mateix Pujol), les quals van permetre, també, l‘aparició i el creixement de Ciutadans. El miratge del consens i la normalització, reblat sota l’assumpció del lema «un sol poble» com axioma de partida i no com a possibilitat programàtica, va produir la Catalunya de l‘oasi sense conflictes (ni nacionals però tampoc de classe) que va permetre reagrupar l’espanyolisme, que mai deixà de reproduir-se a partir de mecanismes banals i oficials (els mitjans de comunicació, l’actuació de l’Estat, dels jutges, inclús dels grupuscles d’extrema dreta). La victòria posterior de Ciutadans, no només mostrava que una part importantíssima de la població que viu a Catalunya ha viscut fora de la nació política, sinó que també evidenciava el fracàs del projecte pujolià. S’erigia doncs en el mirall de les seves mancances, dèries i vicis, que el Procés també havia reproduït durant bona part de la seva trajectòria, excepte en el trajecte dels mesos previs a l’octubre de 2017, quan el conflicte fou el principal vector d’agregació als esdeveniments massius de l’1-O i el 3-O, i també després amb les mobilitzacions postsentència. L‘independentisme al carrer va créixer a base de retallades estatutàries, cops de porra i repressió indiscriminada, i no només perquè es generés un «horitzó global d‘esperança per tota la societat catalana», com apunta Gummà.
Precisament la qüestió al voltant de la llengua és problemàtica perquè aquells qui la plantegem des d’un discurs d’articulació de la comunitat nacional catalana som titllats, en el mateix article de Gummà de «perillosos promotors d’una concepció binacional de la societat», com si encara visquéssim als setanta. Els consensos al voltant de la llengua i de la normalització, no només lingüística, en la configuració de la Catalunya autonòmica van ser també operatius gràcies a l’eliminació d’altres corrents polítiques i contraculturals més radicals o que directament proposaven altres concepcions nacionals. Si es nega que el projecte pujolista, amb el suport d’altres actors polítics catalans i espanyols, no va tenir un efecte domesticador en termes nacionals i culturals se segueix associant una certa aurèola de neutralitat —a l’estil Núria Marín: «debemos ser más prudentes y no politizar ni el catalán, ni la lengua, ni la escuela»— a elements altament polititzats o conflictius per gran part de l’espanyolisme. Seguir instal·lats en aquestes equidistàncies, mentre jutges i tribunals, amb la complicitat d’uns i la inacció polítiques dels altres, ens diuen com hem de viure a Catalunya, és dir-nos que seguim posant l’altra galta: com si el fet d’estar immersos en un procés de substitució lingüística o de pèrdua de parlants, de viure quotidianament amb la inhabilitació de diputats electes, milers de causes repressives obertes o polítics exiliats, fos un miratge, obsessiu i capritxós només d’uns pocs.