Després del fracàs estrepitós de Glasgow, ens hem de desfer del capital fòssil

El consens de Glasgow, encara que esperat, no podia ser més decebedor: Mantenir el model de creixement i inversió característic del capital fòssil i en mans dels de sempre

Després del fracàs estrepitós de Glasgow, ens hem de desfer del capital fòssil

El consens de Glasgow, encara que esperat, no podia ser més decebedor: Mantenir el model de creixement i inversió característic del capital fòssil i en mans dels de sempre

El darrer dia de la Conferencia Climàtica de les NNUU (COP26), 800 delegats acreditats van sortir fora, cantant i exigint ‘Justícia Climàtica, ara’. Es van unir als centenars de persones que estaven a les portes del centre de conferències i que acollia el Plenari dels Pobles dels sindicats, grups de joves, organitzacions indígenes i grups feministes. En aquest moment, va ser més clar que mai que la cimera de Glasgow havia estat un fracàs estrepitós en tots els sentits. Els crítics avisaven que l’acord sobre desforestació repetia escassament el pacte fallit de fa 6 anys i que l’acord obtingut sobre les emissions de carboni projectava un catastròfic augment de 2,4 graus de mitjana en la temperatura global pel 2100. La COP26 començava a semblar com un intent audaç de consolidar el control dels banquers i financers privats sobre el new-look de l’economia global.

La setmana anterior Greta Thunberg havia insistit des de fora de la conferència durant la presentació de l’acord per l’Aliança Financera de Glasgow per la Xarxa Zero (GFANZ, per les seves sigles en anglès), suplicant als delegats que deixessin de fer greenwashing. Certament era greenwashing. L’acord financer de la COP26 se suposava que n’era l’obra mestra. Mark Carney, antic governador del Bank d’Anglaterra era el negociador d’aquest pacte anunciat amb l’impressionant xifra de 130 bilions de dòlars «per combatre el canvi climàtic» suplicats pel bancs i financers.

Era obvi per tothom que es molestés en llegir la lletra petita que no hi havia acord de 130 bilions. Tot el que representava la xifra de 130 bilions era una suma aproximada de la combinació dels actius de tots els signataris. La xifra filtrada a la premsa per Carney i l’Aliança era hipotètica, basat en un acte de fe bastant gran. El total dels actius que posseeixen el signataris de l’acord equival aproximadament al 40% del capital financer del món (més o menys 130 bilions). Si aquests signataris deixaven d’invertir en projectes de carboni, llavors tots els seus actius passaven a ser considerats «verds». Així de simple.

La influència malèvola del sector corporatiu sobre la presidència britànica de la COP26 estava a plena vista abans de què la conferència hagués començat.  El primer dia de la conferència, un article de Byline Times, revelava que el director de la COP26 Alok Sharma, havia rebut 20.000 lliures de dues companyies de gas i petroli per costejar la seva elecció. Potser perquè sabia que això acabaria sortint, o potser perquè un altre escàndol parlamentari sobre diners per influències era a l’ambient, el govern britànic havia traçat una línia i rebutjat el patrocini d’una gran companyia petrolera per la cimera. Altres patrocinadors que no eren d’energies fòssils havien estat inclosos.  

Alguns dels impressionants espais de la COP26 havien estat entregats als patrocinadors corporatius. Diu molt de la forma com ens aproximem a les polítiques del canvi climàtic que la COP26 permeti el patrocini corporatiu mentre a altres grans cimeres polítiques entre governs no es permet. BAE Systems no patrocina el Consell de Drets Humans, i Coca-Cola no anuncia ‘vida’ a les trobades de l’assemblea General de NNUU. Però a Glasgow, els bancs, les companyies energètiques i els supermercats, juntament amb els fabricants de menjar, cotxes, ordinadors, avions, productes de neteja i molts més, tenen permès «pujar el volum» sobre la seva situació vers els canvi climàtic. Fent-se el seu «trosset».

Ningú a la COP26 amb una veu prominent ha parlat seriosament sobre la reconversió de la indústria petrolera, gasística o minera, o de la indústria química, o agricultura. Enlloc d’això, la solució ha sigut deixar en mans de les grans firmes el control d’aquelles indústries

En els stands corporatius, és quasi com si als delegats se’ls hi demanés mirar cap a una altra banda. Sí, sabem quin és el problema —les emissions de carboni, l’incontrolat creixement dels mercats, la desforestació, el desglaç dels pols— però, ei, aquí estem fent coses increïbles. Part del marxandatge  i dels prototips i productes en exposició són autènticament espectaculars. El sistema de reconeixement facial de Microsoft per resseguir frarets; Les plantes d’energia solar SSE’s que fan pujar el corrent de l’aigua cap amunt de les valls; la primera pel·lícula del món amb energia de carboni zero que et porta Hitachi, el cotxe elèctric més ràpid del món (239 km/h) que et facilita Envision Virgin Racing. I això segueix i segueix. Ciència cridanera sense fi i talent desafiant el clima.

Un mes abans de la inauguració de la cimera, hem presenciat una discussió marcadament indigne entre el govern Johnson i els patrocinadors de la COP26. Les companyies d’energia —Hitachi, National Grid, Scottish Power i SSE— han estat expulsades d’allà en més d’una ocasió. Això no és el que hauria d’haver succeït. Els Oscars tenen un cotxe oficial (Cadillac), Eurovisió té un banc oficial (Raiffesissen), i la Champions League té una companyia d’energia oficial (Gazprom). Si no pots ser la companyia oficial d’energia de la COP26, llavors quin sentit té?

Foto: Flickr – IAEA Imagebank

Aquest és un tema molt rellevant, un missatge no gaire amagat dels stands empresarials de la COP26: «El nostre model de negoci és el millor per combatre el canvi climàtic». Sí, això és greenwashing, però els patrocinadors tenen un objectiu més ambiciós: convèncer el món que seria un suïcidi interrompre el seu model de negoci, perquè el seu model de negoci és necessari per salvar el planeta. El nou model de negoci, però, apareix igual que l’antic: fabricar més coses, vendre més coses i fer créixer nous mercats. I se’ns diu que agafem nous préstecs bancaris, però que els agafem del Royal Bank of Scotland (perquè tenen la millor tecnologia per resseguir les petjades de carboni d’allò que hem comprat i a on hem invertit). Se’ns diu que comprem més Sky TV (perquè el seu disseny és més susceptible de ser reparat i reutilitzat que el d’altres televisions). Hem de comprar telèfons, tabletes i portàtils Microsoft (perquè Microsoft protegeix els frarets). Aquest és model de negoci de «més, més i més». Més acumulació innecessària de béns, més acumulació innecessària de beneficis.

«Acumular més per acabar amb el canvi climàtic» hagués estat un lema més apropiat per la cimera COP26 de Glasgow. El creixement accelerat dels mercats capitalistes és el punt d’inici per gairebé tot el que s’ha acordat en el pacte financer de Glasgow. L’objectiu explícit establert pel GFANZ és estimular 1 bilió de lliures per any en inversions durant les tres dècades següents, «per ajustar els fluxos de capital amb les solucions climàtiques alineades en «zero net» en mercats emergents i països en desenvolupament.»  No hi ha res que reverteixi el llegat històric acumulat del què succeeix quan les corporacions del nord global «ajusten els fluxos de capital» en el sud global.

El què succeeix és que els guanys nets flueixen cap al nord, i són d’una escala impressionant — certament per sobre dels 500 mil milions de dòlars l’any — i aquestes quantitats  pugen fins a 1 bilió de dòlars si considerem els fluxos il·lícits. Tot i que no hi ha intenció d’invertir aquesta relació —és potser el factor més important en el canvi climàtic. La GFANZ no ofereix cap alternativa que l’extracció neocolonial, i cap alternativa a l’expropiació global de recursos drenats del sud al nord.

Sense canvis fonamentals en el model, i canvis fonamentals en les desigualtats que es deriven del model, podem predir exactament que «les solucions climàtiques alineades amb el zero net» seran el que sempre han estat: majors preses hidroelèctriques que produeixen fonts d’energia renovables, però que destrueixen la biodiversitat; projectes de mineria per extreure els elements que requereix la nova economia, però que continuaran contaminant els rius; plantacions d’arbres que neutralitzaran carboni però que esgotaran el sòl; i cultius de transgènics que no necessiten pesticides però que mai reproduiran un altre cultiu. L’avantprojecte de la GFNAZ expressa clarament aquesta «oportunitat d’inversió basada en el creixement accelerat». Els beneficis fluiran cap al nord com sempre han fet.

El missatge no podria ser més clar, i més conservador: per salvar el món, necessitem fer el que sempre hem fet (però necessitem fer-ho millor).

En les setmanes prèvies a la COP26, el cap executiu de la Shell Ben van Beurden va donar una entrevista reveladora a la premsa mundial. Assegut en una de les seves refineries de petroli de Rotterdam, va explicar com resoldre el que semblava ser un dels compromisos paradoxals del seu «llegat» de negocis i de les energies renovables i dels combustibles baixos en carboni. «Si hem de construir una planta d’hidrogen… aquesta no estarà finançada per un negoci d’hidrogen —estarà finançada per una empresa de gas o de petroli.»

Malgrat la seva absència, el principi articulat per Van Beurden és al cor de tot el que està sortint de Glasgow: deixeu-nos fer allò que ens està perjudicant més, així podrem destinar una part dels nostres beneficis en les coses que deixaran de perjudicar-nos. És un principi que pot accelerar la inversió, però que al mateix temps frena el progrés. És un principi que en última instància paralitzarà qualsevol perspectiva real de canvi sistèmic, ho podem anomenar la paradoxa Van Beurden.

Foto: Flickr – Observatório do Clima

La paradoxa Van Beurden s’afegeix al sentiment dominant projectat pels actors corporatius en la Zona Blava i Zona Verda; el model de negoci ha de ser preservat per tots els mitjans. I aquest model de negoci, aquell que ha de ser preservat, és essencialment un model institucional de co-dependència, una simbiosi inseparable d’indústria neta i d’indústria bruta. Sens dubte, aquest és l’acte de fe central en l’acord GFANZ. En una secció altament reveladora en inversions «equilibrades», l’informe conclou: «Mentre les institucions poden progressar cap a un portfoli per finançar la retirada dels sectors intensius de carboni, aquesta estratègia no pot ajudar a proveir capital a les contraparts que estan creïblement implicades en transicions zero netes.»

Aquí ho tenim: el capital no pot retirar-se de les activitats intensives en carboni, o no hi haurà capital per finançar les activitats no intensives de carboni. La paradoxa Van Beurden, estableix clarament les bases de com els  portfolis d’inversió poden ser totes les coses per tothom.

La mateixa paradoxa rau en el cor del concepte zero net. Zero net no és zero. És una mesura de mercat de zero. Això és perquè el mercat ha trobat un mitjà per arribar a zero mentre simultàniament crema combustibles fòssils. És una mena d’acte d’equilibri que és possible pel finançament d’altres activitats que pretén treure el carboni del sistema en algun moment del futur (plantant arbres, hipotètiques noves tecnologies de captura de carboni), o per l’adquisició de crèdits de carboni generats per projectes d’energia renovable, per la recuperació de boscos i de sòls de turba, o per treure el CO2 de l’atmosfera.

Els signataris de l’acord han firmat «descarbonitzar» al 2050. Però llegiu la lletra petita: això no significa descarbonitzar. Significa acabar amb les inversions en nous projectes de gas i petroli pel 2050. I el prefix net significa compensacions que poden ser utilitzades per equilibrar les inversions basades en carboni, incloent el finançament de gas i petroli que estaran en marxa més enllà de 2050. En altres paraules, l’acord de la GFANZ teòricament permet els projectes de gas i petroli que estiguin funcionant més enllà de 2050, tant de temps com calgui perquè siguin compensats.

Aquest acord dona efectivament un segell d’aprovació COP26 als projectes més intensius de carboni en el món, fins que aquests siguin compensats. En aquest context, no sembla que importi gaire que la majoria, que representen el 60% de les finances mundials, —incloent-hi els tres bancs més grans del món— no hagin signat, i continuaran finançant tots els projectes intensius en carboni de Rússia i Xina. Molts dels signataris faran això mateix.

La paradoxa Van Beurden promou un model de negoci que fa que el futur del planeta depengui de coses que estan matant el planeta. I si això no fos prou dolent, aquest model de negoci ens deixa depenent de les mateixes corporacions que són responsables per assassinar el planeta. Agafeu el conjunt de tecnologies emergents, tot i que encara no provades, que es coneixen com a «utilització de la captura de carboni» (CCU). Aquestes tecnologies tenen per objectiu reciclar CO2 per altres usos. Això podria ser en la forma de fertilitzants, nous polímers, nous combustibles fòssils, o materials de construcció com ciment o asfalt. La idea de la utilització és bàsicament que el carboni capturat del medi ambient pot ser utilitzat en una forma secundària. CCU és la simetria perfecta de la paradoxa de Van Beurden: utilitza CO2, el subproducte d’altres mercaderies, per produir noves mercaderies.

El problema és que el mercat de CCU està gairebé dominat per cinc indústries: petroli, construcció, químiques, minerals i agricultura. D’una banda, això és un problema perquè les grans idees que es promocionen per les companyies són només promocionades si generen benefici (o si estan subsidiades fins al punt que són beneficioses per les companyies que les desenvolupen). Però per altra banda, un problema major és que allà on són beneficioses, aquelles tecnologies incentiven la producció de carboni. La darrera recerca mostra que la producció de ciment CCU, en realitat, resulta en un increment net de CO2.

Foto: Flickr – IAEA Imagebank

De lluny, la forma més important de mode de captura de carboni, en termes del volum pur de CO2 emmagatzemat, és un procés anomenat recuperació de petroli millorat. Aquest és un procés pel qual CO2 pressuritzat és literalment injectat a dins del petroli existent i a les reserves de gas per millorar la producció. Aquí hi ha dues coses que són notables sobre la millora de la recuperació de petroli. Primer, és un mètode d’extracció, la injecció de CO2 ve al final del procés de producció de petroli, assegurant que tant poc petroli com sigui possible es quedi en el subsòl. Segon, el CO2 utilitzat en aquest procés és utilitzat per calcular el combustible fòssil neutralitzat. Les companyies de petroli i gas poden reivindicar ser neutrals de carboni quan més CO2 utilitzin d’aquesta forma. No és una tècnica nova —ha estat emprada d’ençà de la dècada dels setanta. És la mateixa tècnica que la indústria petrolera ha fet servir sempre per accelerar la producció de gas i de petroli. I de cop és «verda.» Aquesta és la paradoxa Van Beurden en acció de nou, donant credencials verdes a les gran petroleres per produir més combustibles fòssils.

Ningú a la COP26 amb una veu prominent ha parlat seriosament sobre la reconversió de la indústria petrolera, gasística o minera, o de la indústria química, o agricultura. Enlloc d’això, la solució ha sigut deixar en mans de les grans firmes el control d’aquelles indústries. Sens dubte, malgrat que les empreses de petroli i gas no poden patrocinar la COP26, aquí hi ha els números: D’acord amb la ONG Global Witness, hi ha 503 persones amb vincles amb els interessos dels combustibles fòssils acreditades per la cimera. Això és més que cap altre organització. La continuació reforçada de la paradoxa Van Beurden serà el principi directiu de la política climàtica,el llegat reforçat de Glasgow, i de tot l’esforç de NNUU, a menys que ens alcem i fem alguna cosa diferent. Podríem començar per prohibir el capital fòssil i el capital financer de totes les trobades globals pel clima. 

Traducció d’Ignasi Bernat
Foto de portada: Flickr – Observatório do Clima
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Catedràtic d’Estudis Socio-jurídics a la Universitat de Liverpool, autor d’Ecocidio i present a la cimera de la COP26

Comentaris

Després del fracàs estrepitós de Glasgow, ens hem de desfer del capital fòssil

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.