La voluntat d’aquest article és posar a debat la tesi política autoanomenada com a “matriotisme” per les impulsores Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta, que ha pres més forma en la recent publicació de Màtria (Angle Editorial, 2024). Fa pocs dies, la Núria Alcaraz publicava un article en aquest mitjà per presentar el llibre i alguna de les idees que s’hi exposen.

Aquest article busca contribuir al debat i a la clarificació de les diferents propostes polítiques, amb l’objectiu d’articular estratègies útils per a la lluita col·lectiva que faci avançar el feminisme i la independència del nostre país. La crítica principal que desenvolupem a la seva proposta és que deixen enrere un dels tres dons reivindicats al famós poema que titula el present article, és a dir, la manca d’una perspectiva de classe a l’hora d’articular el vincle entre la qüestió nacional i el feminisme. A banda d’altres qüestions que intentarem desenvolupar breument, obviar la centralitat del conflicte de classes és un flac favor a la construcció d’un país lliure i feminista. Això, al nostre entendre, ennuvola l’aportació que podria fer un projecte d’aquest tipus, i li’n resta tot el potencial.

Com a prèvia a la crítica, però, és pertinent reconèixer els punts en comú amb la proposta que presenta el llibre: primer, que el feminisme no pot obviar el conflicte nacional i l’independentisme no pot obviar la lluita per l’emancipació de gènere. Segon, que el feminisme ha d’oferir una lectura i una proposta transversal al conjunt de la societat i de les relacions socials actuals, i no és pas un afegitó o cap compartiment estanc. Tercer, que el feminisme català l’hem de construir de manera autocentrada en termes polítics i organitzatius, generar un marc d’anàlisi propi que pugui dialogar i incorporar aportacions polítiques fetes per les feministes d’arreu. Quart, que per a fer aquest exercici és necessari estudiar i entendre la genealogia pròpia i les dinàmiques del propi territori, i aquesta no es pot comprendre sense atendre el conflicte nacional. Per últim, i més enllà d’articles concrets del llibre que també podem compartir –així com d’altres no gens–, pensem que fer complexa la perspectiva feminista a partir de les diverses experiències situades de dones del territori, amb les quals compta el llibre, és molt enriquidor. Ara bé, ho és quan s’acompanya amb un marc d’anàlisi i una proposta –ja que entenem que Màtria no és un exercici purament explicatiu, sinó que intenta construir una posició política– que pugui integrar de manera coherent les diferents experiències en una lectura estructural. Això, pensem, és una de les mancances de partida del llibre, que segurament ve impulsada per la voluntat d’incloure-ho tot, tot i que sigui contradictori, per tal d’amagar els conflictes d’interessos de classe subjacents sota un paraigües transversalista. I això és una de les amenaces no només del feminisme, sinó també i especialment, en un moment d’escassa organització popular en aquesta clau, de l’independentisme.

Dona, de classe baixa i nació oprimida

Reprenem la Divisa de Maria Mercè Marçal per desenvolupar les tres crítiques principals en què ens centrem en aquest article. Si entrem a discutir el contingut dels textos que conformen el llibre, hi ha diverses qüestions més o menys problemàtiques. Ara bé, per l’abast d’aquest escrit, tot i que puguin servir per exemplificar algunes de les crítiques al projecte, no en seran l’objecte principal.

Hi ha, doncs, al meu parer, tres elements principals que treuen el potencial que podria tenir una proposta com aquesta: el primer, com deia, la manca d’una lectura i un posicionament de classe que faci incompatible la conciliació d’interessos i no reforci la idea de la possibilitat d’un capitalisme ben gestionat. Segon, les mancances a l’hora de traduir una adscripció declarativa al marc territorial dels Països Catalans en una perspectiva nacional real i l’ancorament al marc catalunyès, que porta a fer anàlisis en clau autonòmica en la majoria dels textos, i aquesta es relaciona alhora amb fer propostes restringides a reformar l’administració autonòmica pertinent. Tercer, l’aposta per un transversalisme del feminisme i l’independentisme que obliga a la primera de les mancances; és a dir, la voluntat transversalista o unitarista impulsa a amagar el conflicte de classes i apostar per una conciliació d’interessos la qual, si bé ja ha estat històricament impossible, és fins i tot impossible de maquillar en l’actual crisi capitalista. 

Aquest unitarisme, a més a més, fa que quan parlem de dones com a subjecte interclassista, s’acabi tendint a essencialitzar la feminitat i a abstreure-la de la seva posició social, a desideologitzar el feminisme (i l’independentisme) en pro d’una unitat al marge de la classe social. I això, ja ho hem après bé el darrer cicle polític, comporta la imposició dels interessos de la classe dominant per sobre dels interessos de les classes populars. 

En primer lloc, la manca d’una lectura i una posició de classe en el plantejament bàsic de la proposta de Màtria no és casual, sinó que respon a una proposta unitarista basada en un subjecte nacional de to progressista. És a dir, busquen integrar en el projecte nacional els sectors d’ordre i els revolucionaris, la burgesia catalana i les classes populars, empresàries i sindicalistes, les dones que trenquen el sostre de vidre i les dones que ho fan possible amb el treball precari de recollir aquests vidres. Ho exposen de manera clara a la introducció del llibre: “Perquè sabem que per construir-la (la “màtria”) ens necessitem a totes –pageses i politòlogues, empresàries i sindicalistes, creients i atees, periodistes i historiadores, economistes i metgesses…”. D’altra banda, un dels textos del llibre anomenat “Per una nació d’emprenedores”, realitzat per una de les editores, és el més clar a l’hora de dilucidar la postura liberal del projecte: superar el sostre de vidre i afavorir l’emprenedoria són presentats com a símbols de construcció de la “màtria”, a més a més de dibuixar una burgesia catalana confrontada a l’espanyola i, per tant, candidata a formar part del projecte nacional: “El caràcter emprenedor del poble català ha definit la seva història contemporània, marcada pels interessos confrontats de la burgesia catalana amb les elits econòmiques espanyoles i per la conflictivitat entre burgesia catalana i els moviments obrers”. 

En aquest sentit, insisteixo que posarem de relleu la introducció o altres qüestions que puguin atribuir-se al projecte de les editores, com és l’anterior text citat, realitzat per una d’elles, ja que no tots els textos del recull obvien la impossibilitat del capitalisme d’assegurar drets per a la majoria social. Uns drets els quals les editores també mencionen, agafant l’etiqueta del feminisme interseccional per reivindicar-los.

Aquests drets socials, però, així com la superació de l’opressió de gènere, no podran ser mai assolits dins d’un sistema capitalista, ja que aquest necessita devaluar i jerarquitzar subjectes per a reproduir-se com a sistema: mà d’obra més barata, exèrcit d’aturades, subjectes que assumeixen la càrrega de treball de cures no remunerada, que són disciplinats socialment, que dibuixen una escala social que amenaça alguns i premia d’altres… Així, plantejar la capacitat de reformar un sistema capitalista on les emprenedores poden fer-ho sense discriminació de gènere alhora que les dones racialitzades no són precaritzades fins al límit, i alhora que la globalització i la competència capitalista no continua destruint la llengua, per posar alguns exemples, és senzillament una quimera. El camí de la llibertat no es troba a la casa de l’amo, o tal com deien les autores de Dona i nació, referenciades per les matriotes: “(…) les dones feministes no podem trobar mai sortida a la nostra lluita en I’alienació patriarcal encara que sigui en ares d’un lloc en l’escalafó masculí (…)”. 

Tan cert és que sense tenir en compte el fet nacional no es pot entendre la realitat del nostre territori, ni es poden fer propostes polítiques adients, com que sense tenir en compte el desenvolupament capitalista de l’opressió de gènere i de l’ocupació francesa i espanyola del nostre país, tampoc. És a dir, de la mateixa manera que el feminisme no és un afegitó que posem a la nostra proposta independentista, la lluita de classes tampoc no ho pot ser. No atendre la qüestió de classe, o afegir-la com una opressió més a tota la resta, desvirtua completament la capacitat d’anàlisi i de proposta política que se’n pugui derivar. 

Com dèiem, no és un fet causal: parteix d’una postura política interclassista i d’una confiança en la capacitat de fer una millor gestió del capitalisme. En moments d’expansió econòmica, gràcies a l’espoli del Sud global i a la divisió sexual i internacional del treball, s’havia generat un miratge de benestar social –en el cas de l’estat espanyol, en fallida des de l’inici– per a algunes capes de la classe treballadora catalana. Ara bé, en un moment de crisi com l’actual, és idealista pensar que hi ha la possibilitat de reconstruir un estat del benestar tal com l’havia venut el liberalisme –menys encara si aspirem a l’alliberament de tothom, arreu del món–, i que això serà gràcies a una millor gestió catalana i no estatal. Sabent que som en un moment d’interregne, hem de decidir si anem cap a una gestió capitalista de la crisi –en la seva versió d’extrema dreta–, o anem cap a una gestió socialista de la crisi i de totes les conseqüències nefastes com la crisi climàtica o els milions de persones desplaçades, que sí que pugui assegurar el major benestar per a tota la humanitat. Si el pacte social amb el capitalisme mai no havia estat la millor estratègia per a la majoria social, ara hi ha menys espai que mai per a la conciliació de classe. 

En segon lloc, tot i que desenvolupat de manera molt més breu, trobem que una qüestió rellevant del llibre és el marc catalunyès que es reprodueix en la gran majoria dels textos. No entraré a la discussió amb la majoria del contingut, ja que entenc que els textos són individuals i no consensuats, i no hi ha l’espai per dialogar amb aquest grau de detall. Ara bé, la cerca de qui escriu i qui no, i què hi diu i què no, de la mateixa manera que pot amagar el conflicte de classe, també pot comportar un desequilibri territorial, entenent que partim de l’aposta pel marc territorial dels Països Catalans. Malgrat que hi ha una adscripció declarativa a la nació sencera, són molt pocs els textos que contemplen en la seva dissertació una anàlisi i una perspectiva nacional. Si entenem que el projecte nacional, a banda de comportar una supervivència de la nació catalana, és una proposta política per a l’alliberament del conjunt del poble treballador català de la dominació capitalista i patriarcal concretada en els estats espanyol i francès, i en les institucions europees i internacionals, no és menor si l’anàlisi que en fem queda subjecta a l’administració autonòmica i regional, ja que això influeix també en la proposta política que n’acabarem articulant.

Sovint aquestes limitacions estan influïdes per una tendència a la delegació política en l’administració, per una tendència reformista present en el llibre. Si al que aspires és a reformar l’administració, i partim del consens que no tenim cap expectativa respecte els estats espanyol i francès, són les administracions regionals catalanes (en la majoria del llibre, de Catalunya), les que semblen interpel·lades a fer una millor gestió de totes les conseqüències del sistema capitalista, patriarcal i colonial que patim. I això, en darrera instància, és el que condueix a reforçar la lògica errònia que un capitalisme, en aquest cas, català i amb rostre de dona, podria ser més amable per a la majoria social. 

En resum, la manca d’una anàlisi nacional que superi les limitacions administratives, i d’una proposta de classe que superi el marc d’allò possible dins del sistema capitalista, com a dues qüestions que es retroalimenten, acaba generant una amalgama de reivindicacions desconnectades i no canalitzables a una proposta amb capacitat d’emancipació de classe, de gènere i nacional. La proposta que en sorgeix, que és la tercera de les crítiques que plantejava a l’inici, és una proposta unitarista en relació a l’independentisme i al feminisme que no potenciï el caràcter emancipador de classe dels dos projectes. Un posicionament clar de classe comporta necessàriament conflicte amb alguns dels sectors amb qui proposen construir una estratègia política d’unitat. Aquesta és una estratègia que considerem que té les cames molt curtes, i el darrer cicle polític n’ha estat una mostra.

El feminisme cap a la seva alternativa

A la mateixa ponència de “Dona i Nació” podem trobar una síntesi de la crítica que, al meu parer, encaixa perfectament amb la que podem fer a la proposta política que impulsen les matriotes, la qual incorpora, com hem anat veient, elements del feminisme liberal i d’un nacionalisme interclassista:

En primer lIoc hi hauria un “feminisme” plantejat en termes basicament legalistes i formals, que comportaria aconseguir una igualtat amb I’home, en el marc d’aquesta societat; s’extendria, potser, fins aconseguir un seguit de millores socials que fessin aquesta “igualtat” més real, sense un qüestionament profund de les estructures que en darrer terme sustenten I’opressió. 

A aquest tipus de feminisme li correspondria en l’órbita del nacionalisme, aquells sectors que aspiren a un poder de decisió econòmica i de cert poder polític però que no qüestionen a fons la veritable transformació que implica el nacionalisme conseqüent (no és el seu), des de la concepció de I’estat, I’autoorganització de les comunitats (descentralització autèntica dins la pròpia nació), i molt menys encara les relacions entre les persones.

Precisament, una de les millors característiques del moviment feminista català és el seu caràcter obrer i popular, autoorganitzat i autònom de les institucions. Apostar per una conciliació de classe que integri empresàries i sindicalistes és una estratègia fallida per al feminisme i per a la independència –i per a la “justícia social” que defensen les editores. Aquesta aposta es reflecteix també en la decisió de posar el focus en els moments de coincidència entre diferents classes socials entorn de les reivindicacions feministes, més que no pas posar-lo en el gran desenvolupament de les apostes feministes des d’organitzacions revolucionàries de classe.

Però, tal com exposaven les autores del citat manifest Dona i nació, la revolució feminista ha de somoure tots els fonaments socials i dur a terme una profunda transformació social, econòmica i personal; això no és possible en el capitalisme, per tant, no té sentit defensar una independència que plantegi un nou estat en el marc capitalista, en el cas que fos possible. Aquest unitarisme i pluralisme ideològic defensat per les editores ens porta a un carreró sense sortida, ja que o bé no permet aclarir quin és el projecte polític que defensem les independentistes, o bé deixa a mercè de les classes dominants catalanistes l’exercici polític d’aquest independentisme, ja que ara mateix disposa de molta més organització i força com a classe que el poble treballador català. I en això, com en el vincle entre feminisme i nacionalisme, hem de tenir clar que “un espai que nosaltres no controlem és, sens dubte, un espai que lIiurem sense combat, a I’enemic”.

A més, ens trobem en un moment d’especial importància de la disputa pel marc independentista, ja que aquest està patint, de maneres diverses, la dretanització internacional en què ens trobem: d’una banda, hem de confrontar l’espanyolisme i el nacionalisme francès creixents atiats per l’extrema dreta al País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses i la Catalunya Nord; de l’altra, hem de confrontar el retorn a l’autonomisme per segellar l’estabilitat estatal, alhora que el creixement de postulats nacionalistes en termes excloents i identitaris a Catalunya. Aquest escenari ens ha de fer sortir de qualsevol paradigma unitarista i apostar per reconstruir un independentisme popular i revolucionari, que no vol ser una minoria nacional en resistència sinó un projecte de futur per al conjunt del poble treballador català. Aquest independentisme, al cap i a la fi, és l’únic que té possibilitat de victòria.

L’independentisme que hem de construir ha d’incloure sense dubte molts sectors socials, però ha de tenir un programa de classe i feminista comú. Això implica tenir línies vermelles en clau de programa que alguns sectors no poden assumir, perquè atempten contra els seus interessos de classe. Malgrat que algun burgès individualment, especialment a Catalunya, pugui estar disposat al conflicte amb els estats per una pulsió nacionalista, la burgesia com a classe està alineada amb el projecte nacional estatal. Ja ni parlem de la burgesia afincada al País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, o Catalunya Nord. Els darrers anys del Procés ens ho han mostrat clar. Hem acabat amb uns partits, representants d’aquesta alta i mitjana burgesia catalanes, que han passat de la defensa declarativa de la independència a la defensa d’un finançament singular, que pugui retornar a un marc autonomista que deixi tranquils els sectors d’ordre però doni certes millores per als qui fan negoci a Catalunya –els quals són una absoluta minoria que viu a costa de la majoria. 

Això també ha estat un tret present en el feminisme els darrers anys. La defensa d’un subjecte que unís les “dones”, abstretes de la seva posició i els seus interessos de classe, li resta la capacitat d’impulsar un projecte polític que serveixi als interessos de la gran majoria de dones i identitats dissidents, que som les treballadores. I això facilita l’absorció institucional –i espanyola i francesa– del feminisme, o el perill d’apropiació per part de l’extrema dreta –com veiem en el Reagrupament Nacional de Le Pen. Alhora, això dificulta agregar grans capes de la societat al projecte i entorpeix la capacitat d’impulsar conflicte que permeti una major organització del feminisme independentista i de classe.  En resum, algunes sumes resten, de manera que integrar dones “fins i tot d’ideologies oposades” no és un valor, és un fre. El feminisme català de base ha combatut aquesta idea amb molt encert i s’ha oposat fermament a la utilització del feminisme per maquillar polítiques liberals, racistes o colonials, deixant clar que no hi ha una unitat “de les dones” per sobre de la resta d’arestes del conflicte, que són al cap i a la fi conflictes també de la majoria de dones.

Hem de construir projectes polítics grans, amb una gran diversitat al seu interior, però perquè puguin caminar han de tenir objectius compartits i línies vermelles. Un d’aquests objectius compartits ha de ser la voluntat de superar el sistema capitalista, assumint el grau d’inestabilitat que comporta un període revolucionari. Tenim dos camins: o bé apostem perquè el nostre país sigui un projecte que pot millorar de manera efectiva la vida de totes, o bé aspirem únicament a gestionar la crisi i l’empobriment generalitzat amb una major sensibilitat que la que té la dreta desacomplexada. No és una qüestió de dogma o idealisme, ja que actualment és idealista pensar que hi ha una sortida capitalista al conflicte nacional o a l’opressió de gènere, cap sortida capitalista que pugui assolir igualtat, justícia i llibertat.

Una de les línies vermelles, a més a més, és que el nostre país ha de ser internacionalista, i això és absolutament contradictori amb el reconeixement d’un estat genocida, basat en l’ocupació militar i la violència d’apartheid, com és l’estat sionista d’Israel. La participació de persones que validen l’estat sionista d’Israel, o que s’han dedicat a fer contra-propaganda que acusava d’antisemitisme les mostres de solidaritat amb Palestina els darrers mesos de l’ofensiva israeliana, resten tota la credibilitat del projecte de les matriotes. 

Per tant, en el projecte de les matriotes no hi ha espai per desplegar una proposta política coherent, tan important en un moment, com bé afirmen les editores, de rearmament ideològic de l’independentisme. És a dir, més enllà del projecte editorial, com es trasllada políticament i pràctica aquesta proposta? Què fa un feminisme que integra dones pro-Israel davant del genocidi a Palestina? Què fa un feminisme que integra empresàries quan les seves treballadores impulsen un conflicte laboral? Es converteix en un feminisme a partir del qual, al no compartir-se uns interessos ni uns principis, no es pot desplegar cap tipus d’acció política estratègica capaç d’avançar cap a l’alliberament nacional, social i de gènere. 

Tres voltes rebel

Per concloure l’article, resumirem un seguit d’idees per clarificar la proposta política, i afegirem alguna crítica a l’article citat al principi de tot.

Primer, que l’independentisme s’ha de reconstruir nodrint-se de les lluites populars, en confrontació amb els poders estatals i capitalistes, i articular un projecte de futur amb una classe treballadora molt més organitzada que pugui tenir el lideratge en la disputa contra els estats. Hem d’acumular un poder suficient per no cedir aquest lideratge a cap institució, i no assumir cap marc transversal que amagui el contingut de classe del conflicte nacional català. Aquest plantejament unitarista no ajuda, i menys en el moment en què les tendències nacionalistes que advoquen per ser una minoria nacional en resistència augmenten, en què els espais polítics autoerigits com a independentistes han certificat el seu rol d’apuntalar Espanya, i on l’extrema dreta espanyolista i francesa creix i representa un perill gran contra el nacionalisme català i les forces revolucionàries. 

En segon lloc, el feminisme ha de resistir un embat reaccionari al qual els governs suposadament d’esquerres han posat la catifa vermella, després de no exercir les altes quotes de poder polític a les quals, en bona part el feminisme, hi havia contribuït. Els canvis aconseguits no són suficients i cal buscar eines d’autoorganització més potents per fer efectius uns avenços que només seran possibles des del sotrac de tota l’estructura capitalista. Una proposta interclassista no ajuda a obtenir el múscul necessari per portar el feminisme allà on no poden absorbir-lo, allà on pot convertir el conflicte en organització i convertir l’organització en capacitat de fer passos endavant per combatre el poder.

En tercer lloc, i en relació a l’article de la Núria Alcaraz, estem d’acord amb les editores que per a sortir del moment actual fa falta debat i fa falta clarificar posicions, però afegim que sobretot fa falta militància, arreu del territori, organitzant el conflicte, augmentant la consciència, retornant a l’independentisme el múscul que necessita per disputar l’hegemonia, i fer-ho des del feminisme i el socialisme com a propostes polítiques que poden representar un alliberament real. En aquest article, creiem que  l’autora cau en una instrumentalització de crítiques feministes a la divisió sexual del treball, i en concret de les cures, per defensar una forma de militància poc implicada. Dins de la crítica feminista al model militant, aquesta tendència no és nova; a partir de la fal·làcia de la hipermilitància, que trasllada una connotació negativa a l’alta implicació militant, s’enfoca malament la crítica i la solució als biaixos existents en termes de classe, gènere i origen pel que fa a les possibilitats d’accés a la vida política. En un moment que les tendències aspiracionals i individualistes pesen sobremanera en la implicació militant, en què sovint se situa com a prioritari l’ascens laboral individual o la vida privada, tant de bo n’hi hagués més, de gent per a qui lluitar ocupés un paper més central al llarg de les seves vides. Això no és pas contradictori amb les possibilitats de contribuir a un projecte polític per part persones amb disponibilitats diverses, ja que tota contribució a la lluita és valuosa i necessària. Ara bé, no és positiu per al col·lectiu convertir les limitacions individuals, volgudes o no volgudes, en una forma de limitar les energies que hi dipositen les altres, i reforçar així una idea individualista de la democràcia. La defensa d’una militància de baixa intensitat en contraposició a aquesta “hipermilitància” acaba caient en una postura acomodada i poc útil a la construcció del poder popular que necessitem i permet reforçar aquestes formes aspiracionals i individualistes, fins i tot de vegades disfressades d’empoderament femení. 

Igual de perillosa i acomodada pot ser la sobrevaloració de certs atributs femenins que fa l’article, que pot acabar reforçant idees essencialistes i obviant que hi ha atributs tradicionalment associats a la masculinitat dels quals ens han exclòs i que hem de recuperar per a nosaltres. Òbviament, no parlem de ser agressives amb les companyes, no deixar espai a les altres o infravalorar la resta, sinó de no tenir por a exposar la nostra opinió, d’assumir responsabilitats valorades políticament, o de poder –també– ser agressives quan ens ataquen.

Per acabar, penso que, per sort, el moviment feminista català, aquell organitzat de base, arrelat al territori, anticapitalista, antiracista i antiimperialista, imaginatiu i combatiu, està prou més avançat que el que reflecteix el llibre i la proposta de les matriotes. Més avançat, òbviament, mirat des de la perspectiva de la divisa inicial. Si volem una societat lliure, i efectivament no deixar ningú enrere, o a sota, apostem per un feminisme independentista i de classe, i una independència socialista i feminista. No hem renunciat ni renunciarem a cap de les voltes de rebel·lia de les que ens han precedit.