Search
Close this search box.

El feminisme nacionalista ens farà lliures

Una defensa d'un feminisme nacionalment autocentrat com un element clau de la construcció d'un nou moviment independentista. Una reivindicació del feminisme nacionalista. Una crítica al model androcèntric de les organitzacions i moviments polítics i la reproducció de models militants excloents cap a les dones.
Una defensa d'un feminisme nacionalment autocentrat com un element clau de la construcció d'un nou moviment independentista. Una reivindicació del feminisme nacionalista. Una crítica al model androcèntric de les organitzacions i moviments polítics i la reproducció de models militants excloents cap a les dones.

El “matriotisme” pretén introduir la perspectiva feminista que li ha mancat al nacionalisme català i la perspectiva nacionalista que li ha faltat al moviment feminista dels Països Catalans. Per a fer-ho, recuperem el fil de la ponència “Dona i nació” escrita per Maria Olivares, Carme Masó, Eulàlia Duran, Tona Gusi, Maria-Mercè Marçal i Sonsoles Sentís a les II Jornades Feministes de Catalunya l’any 1986. Les autores exposaven la contradicció que suposa mantenir com a dues lluites estanques el feminisme i l’independentisme, ja que com a dones catalanes experimentem l’opressió nacional i de gènere de forma conjunta. En paraules de les autores, això s’evidencia amb la sensació d’“esqueixament” que comporta el fet de militar en organitzacions independentistes que perpetuen dinàmiques masclistes i en moviments feministes que no contemplen l’opressió nacional com a “part de la cadena d’opressions interrelacionades que el feminisme pretén superar”. Així, presentaven com a necessitat l’alternativa d’un feminisme nacionalista que segueix més vigent que mai.

L’anàlisi del creixement del vot jove cap a opcions d’extrema dreta evidencia que cal perspectiva de gènere per entendre per què la meitat dels nois joves de l’estat espanyol es decanten per aquestes opcions. Per una banda, es dirà que és que el “feminisme ha anat massa lluny”, de l’altra que és que el conflicte nacional català ha radicalitzat l’espanyolisme dels joves de la resta de l’estat. El feminisme i l’independentisme són el boc expiatori per emmascarar la precarització econòmica i la manca de certeses de futur pel jovent que no obté resposta des dels governs “progressistes” i genera frustració i creixement de l’individualisme. Precisament, el feminisme pretén superar els estereotips de gènere patriarcals que bloquegen emocionalment als homes, reforcen el seu aïllament i magnifiquen l’agressivitat en la seva cerca de revulsius a la manca d’horitzons vitals. A la vegada, l’independentisme català, basc i gallec són l’esquerda necessària per erosionar un estat que blanqueja la crisi socioeconòmica i la lluita de classes amb el seu nacionalisme de bandera espanyola, macro-projectes econòmics i odi al diferent. El feminisme nacionalista és necessari per construir una proposta radicalment transformadora. 

Presentació del llibre “Màtria o barbàrie”

Des del llibre “Màtria o barbàrie” entenem que cal pensar la nació sense fer del feminisme un tema, sinó integrant-lo en tots els eixos estratègics de construcció nacional. El feminisme nacionalista ha d’abordar temàtiques que donin resposta a les inquietuds del present: des del retrocés frenètic de l’ús del català entre el jovent, la manca d’infraestructures als territoris perifèrics, la crisi global de cures i la precarització de les dones que treballen a aquest sector o la condemna de la turistificació del país. La perspectiva feminista és necessària per a una anàlisi completa de qualsevol fenomen social a la vegada que sense emmarcar aquests fenòmens en la manca de sobirania nacional només podem apuntar a solucions parcials. El feminisme nacionalista assenyala aquestes contradiccions i actua com a antídot cap als intents d’edulcorar les respostes socials per por a la confrontació. Al cap i a la fi, mantenir el català en una situació de diglòssia és molt semblant a recordar que fan falta ponents feministes a una taula rodona d’anàlisi política. Assenyalar-ho en veu alta implica generar situacions d’incomoditat que ens posen en tensió davant d’una neutralitat fictícia instaurada per les lògiques dels sistemes de dominació tant patriarcals com espanyols. Es tracta d’una actitud de militància individual confrontativa cap als masclistes o els espanyolistes que cansa i crema quan estem soles, però que respon a una estratègia col·lectiva d’autodefensa que hem de fer extensiva arreu dels Països Catalans. La sensació d’inseguretat que sovint sentim les dones en entorns majoritàriament masculins en els quals els nostres codis propis desencaixen amb les regles informals en què es relacionen els homes és molt similar al que experimentem com a catalanoparlants quan, per exemple, assumim que la nostra llengua no és la vehicular entre els professionals sanitaris o a l’acadèmia i hem de fer un esforç extraordinari per mantenir el català en aquests entorns codificats aparentment neutres (com els entorns laborals masculinitzats), però on realment s’amaga una voluntat d’espanyolització subtil. 

Com a solucions des d’un feminisme nacionalista, podríem dir que de la mateixa manera que cal empoderar-nos col·lectivament com a dones per trencar amb el que la feminista radical Kate Millett anomena la “colonització interior” de la mirada androcèntrica del món, cal que prenguem consciència de l’espanyolització dels nostres marcs mentals culturals. Talment com des del feminisme presentem la introducció transversal de la perspectiva de gènere en els diferents àmbits de coneixement com a solució a aquesta falsa neutralitat androcèntrica cal que integrem també una perspectiva nacionalment autocentrada arreu. En clau propositiva i a tall d’exemple, plantejar la necessitat d’un Sistema Nacional i Públic de Cures seria una aposta estratègica en clau feminista, de classe i nacionalment centrada que posaria en entredit la precarització del mercat laboral femení i la manca de sobirania de les nostres institucions. Aquesta doble tasca col·lectiva i militant és la que pretén estendre el feminisme nacionalista.

En aquesta línia, el sol fet d’haver publicat el llibre ens ha bastit d’aquesta autoestima perquè dona continuïtat a la llarga trajectòria de feminisme nacionalment centrat del país i defuig de l’intent d’adaptar marcs anglosaxons i/o hispànics que no expliquen la nostra realitat. Que a les manifestacions del 8 de març hi hagi més pancartes en castellà que en català no és només fruit de la diglòssia sinó també de la pèrdua i l’oblit de referents feministes que parlin la nostra llengua. S’ha normalitzat l’organització de xerrades i actes feministes en castellà o sense traducció i que el feminisme interseccioni amb totes les opressions possibles menys la nacional. En aquest sentit, un feminisme que a casa nostra pretengui tenir una incidència política en castellà està perpetuant la minorització de la llengua i sotmetent-se a les lògiques d’un estat espanyol depredador.

A la vegada, un feminisme nacionalment autocentrat no és només aquell que parla en la nostra llengua – i, en aquest sentit, cal reconèixer la gran tasca editorial de traduir clàssiques i contemporànies del feminisme al català – sinó que també aborda dos reptes pendents. En primer lloc, la promoció de pensament feminista contemporani en català fet a casa nostra – ja sigui des de l’àmbit acadèmic, professional o activista que representem les autores del llibre – i, en segon lloc, la recuperació i reivindicació de la genealogia de les feministes nacionalistes dels Països Catalans. Pel que fa a aquesta segona tasca, en diversos capítols del llibre es desenvolupa i reivindica el recorregut entre el manifest “Dona i Nació” (1986), el llibre “Terra de ningú” de Gatamaula (2017), les Jornades per una República Catalana Feminista i LGBTI a Cornellà del Llobregat (2019) o la tasca ingent de Feministes per la Independència per incidir en clau de gènere durant els anys del procés. Es reivindiquen noms com Tona Gusi, Carme Karr, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig o Maria-Mercè Marçal. Una genealogia poc estudiada que ens aporta les pistes per inspirar un procés d’alliberament nacional en clau feminista.

Jornades Catalanes de la Dona

Precisament, un dels temes recurrents d’algunes d’aquestes activistes que ens precedeixen i a on és cabdal seguir aprofundint és la denúncia del masclisme que hi havia entre els seus companys nacionalistes d’esquerres. Una experiència que encara ens travessa a les militants feministes catalanes. Malgrat els anys que ens separen de la seva vivència militant en organitzacions mixtes aquesta és una herència que els homes sí que s’han procurat – de manera conscient o inconscient – de reproduir. Les dones som menys a les organitzacions polítiques i també ocupant càrrecs de poder. Serà perquè, davant la necessitat de cobrir quotes, alguns ens veuen com a cromos intercanviables? El llibre és una mostra que no ho som. Cada capítol representa una veu diferenciada, fins i tot d’ideologies oposades, que conflueixen en el feminisme nacionalista. Que hàgim pogut debatre i discernir entre nosaltres, però unir-nos per escriure un llibre necessari és un exemple de com des del feminisme s’ha promogut una altra cultura política. Des de l’entesa i el respecte a les discrepàncies. Quan pensem a fer Foc Nou, en nous lideratges, cal posar en valor també altres maneres de liderar el país i el moviment. 

Per aprofundir més en aquesta qüestió, la meva contribució al llibre és l’anàlisi de l’androcentrisme en la política catalana seguint els resultats de la meva tesi doctoral “Les relacions de gènere a les organitzacions polítiques” (DDD UAB, 2021). Les organitzacions polítiques – ja siguin partits institucionals o moviments socials – reprodueixen una manera de funcionar aparentment neutral al gènere, però que allunya a les dones i a les persones que no s’identifiquen amb la masculinitat hegemònica i dificulta la militància de les que en participen. Cal revisar si els temps de dedicació que s’exigeixen tant en l’àmbit de la militància de base com en la institució realment permeten compaginar la vida laboral i la cura de les persones del nostre entorn. Dues esferes condicionades pel gènere, la classe social i el moment vital de cadascú. L’eficiència de les reunions i la presa de decisions permeten la possibilitat de no esbiaixar els lideratges en funció del seu temps. És a dir, de les seves condicions de vida. A la vegada, existeix una sobrecàrrega de tasques invisibles com prendre acta, fer els recordatoris de les tasques acordades, vetllar pel benestar emocional dels grups i la resolució dels conflictes o perquè les reunions no s’allarguin més del compte amb divagacions que acostuma a recaure en les dones o en qui té menys poder a les organitzacions i necessita demostrar la seva vàlua i compromís. A les dones, a la vegada, se’ns demana que fem un pas endavant per cobrir quotes de manera superficial, ja que un cop feta la foto el poder real continua sense repartir-se de forma equitativa. El poder real es transmet en espais informals de camaraderia on només qui aparentment compleix certes qualitats – com una gran capacitat d’oratòria, autoestima, seguretat, respondre amb vehemència quan convé, ocupar els espais de més reconeixement, tenir la possibilitat d’hipermilitar o no qüestionar mai les estructures de poder – pot accedir-hi. Unes qualitats que, generalment, són de més fàcil compliment per a qui ha estat socialitzat en la masculinitat hegemònica, però que algunes dones també poden reproduir per a mantenir-se en el poder. Al cap i a la fi, qüestionar la manera “en com s’han fet sempre les coses” penalitza, ja que els canvis sempre generen incomoditat i resistències a qui ja li bufa bon vent.

Arribant a la cúspide de la piràmide dels masclismes, en aquella punta més mediàtica o visible, cal seguir denunciant i combatent les violències masclistes independentment del poder de l’home que les exerceixi. Hem vist incomptables exemples de com els partits catalans s’han tancat en si mateixos quan algunes dones han denunciat situacions d’abús de poder o violències sexuals, fins i tot provocant les seves dimissions o denunciant a les advocades que les defensaven. Abordar la naturalització del funcionament masclista de les organitzacions també permet esquerdar amb més facilitat les resistències a l’hora de denunciar el poder que les sosté i que perpetua violències i malestars que han provocat que, lamentablement, moltes dones deixessin d’estar actives a la primera fila de la militància independentista.

El nou cicle polític ens brinda l’oportunitat de bastir una nova estratègia independentista que sigui capaç d’arribar més lluny. Per a fer-ho, inevitablement, caldrà la superació del masclisme naturalitzat a les nostres formes d’organitzar-nos i d’entendre la política. Només a partir d’una anàlisi situada de les situacions de masclisme que experimentem aquí, com a catalanes, del llegat de les activistes que ens han precedit i de l’engranatge transformador que és el feminisme podem repensar el funcionament de la política. Una de les claus de volta que caldria tenir més presents per reorientar i avançar de nou en la lluita independentista és el feminisme nacionalista. “Màtria o barbàrie!” és una contribució clau en aquest sentit.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctora en sociologia especialitzada en gènere, consultora en polítiques de gènere a l'Esberla SCCL i militant de l'independentisme d'esquerres

Comentaris

El feminisme nacionalista ens farà lliures

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau