De la comuna a l’ayllu… i tornar. Sobre José Carlos de Mariátegui

Rarament l’organització comunal de la producció haurà gaudit de tanta consideració. Des dels moviments zapatistes a Rojava, passant per Notre-Dame-des-Landes, la comuna agrària s’ha convertit en una de les principals fonts d’inspiració dels moviments revolucionaris contemporanis.

De la comuna a l’ayllu… i tornar. Sobre José Carlos de Mariátegui

De la comuna a l’ayllu… i tornar. Sobre José Carlos de Mariátegui

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Rarament l’organització comunal de la producció haurà gaudit de tanta consideració. Des dels moviments zapatistes a Rojava, passant per Notre-Dame-des-Landes, la comuna agrària s’ha convertit en una de les principals fonts d’inspiració dels moviments revolucionaris contemporanis.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Rarament l’organització comunal de la producció haurà gaudit de tanta consideració. Des dels moviments zapatistes a Rojava, passant per Notre-Dame-des-Landes, la comuna agrària s’ha convertit en una de les principals fonts d’inspiració dels moviments revolucionaris contemporanis.

A l’època de la crisi ecològica global, les institucions polítiques que es basen en una apropiació comuna de la terra semblen dibuixar l’horitzó dels possibles d’un esdevenir utòpic. Ara bé, aquesta forma comunalista havia estat àmpliament criticada per una tradició productivista i progressista del marxisme que basava la possibilitat d’una revolució comunista en la necessitat d’un desenvolupament capitalista previ.

Des d’un punt de vista positiu, aquesta tendència del moviment obrer reposava en la creença en un progrés de la radicalització de l’antagonisme de classe. Basava, doncs, les esperances en l’oposició del capital industrial i del treball proletari, que Ernst Bloch, per exemple, anomenava «la contradicció autènticament contemporània[i].

Des d’un punt de vista negatiu, s’havia constituït al voltant de la crítica de les tendències agraristes o populistes del moviment comunista. Ara bé, Mariátegui hi ocupa una posició original, les grans línies de la qual ens agradaria exposar. Com que revalora en els seus Sept essais sur la réalité péruvienne la comuna agrària andina, l’ayllu, com a base indígena i arcaica d’una societat comunista[ii], es veu titllat de «populisme» en el Comintern, de manera velada des de 1929, explícita a partir de 1941.

Partint d’aquesta acusació, voldríem interrogar el sentit del populisme de Mariátegui: es pot considerar que Mariátegui comparteix una sensibilitat populista? Cal entendre sota aquesta categoria res més que una atenció al caràcter comunal de les formes d’organització no capitalistes i una inquietud per la multilinealitat dels esquemes de la història que aquestes anuncien? Mariátegui hauria estat un pensador de la comuna pagesa contra la revolució proletària?

Foto: Flickr – Mi Perú

A fi de respondre aquestes qüestions, començarem tornant a la natura de les acusacions de populisme de què fou objecte, abans de mostrar que la comparació que estableix entre mir i ayllu permet donar una imatge més matisada i més evolutiva de la relació del mateix Lenin amb la comuna agrària.

Populisme i comunisme

La crítica de populisme cap a Mariátegui fou formulada explícitament per l’investigador soviètic Vladímir Miroshevski el 1941, en un article titulat «El populisme al Perú». Tres elements essencials destaquen d’aquest atac: primerament, Mariátegui defensaria una via específicament peruana de desenvolupament que es basaria, en segon lloc, en l’estructura col·lectiva de la comuna andina i que, en tercer lloc, contradiria, a l’Amèrica llatina, la necessitat d’una direcció obrera de la revolució proletària. Miroshevski escriu:

Entre 1926 i 1928 Mariátegui, propagant les idees del «socialisme» petitburgès, esdevé un propagandista de la «revolució pagesa socialista». La limitació petitburgesa, encara no superada en les seves idees, li impedí d’entendre el rol històric del proletariat. Mariátegui tenia la convicció que el Perú caminaria a la seva manera cap a la revolució, per una via «especial». Considerava els pagesos indígenes peruans com uns «col·lectivistes naturals», convençut que realitzarien la revolució socialista de manera independent, sense la direcció del proletariat revolucionari[iii].

Com es veu, els elements d’aquesta crítica imiten els arguments de la crítica soviètica dels social-revolucionaris, hereus russos dels naródniki del segle XIX. Seguint Els intel·lectuals, el poble i la revolució de Franco Venturi, es pot dir del naródnitxestvo que es basa en la creença en un destí especial de Rússia a partir del caràcter protocomunista de la comuna agrària, el mir, que autoritza un desenvolupament socialista sense passar pel capitalisme ni la democràcia burgesa[iv].

En la crítica de Misoshevski, la centralitat de la comuna va lligada a una filosofia unilineal de la història en què la successió temporal és l’indicador d’una subordinació política de la pagesia, retardada en relació amb el proletariat avançat. Com va remarcar pertinentment José Aricó, aquestes acusacions infamants tenen una funció política precisa: la de menysvalorar la seva lluita per una via específica de desenvolupament cap al comunisme a l’Amèrica llatina, que no passarà pel capitalisme, però permetrà l’emancipació dels pagesos indígenes a partir d’un retorn a la comuna rural[v].

Però aquesta crítica per populisme no apareix de sobte el 1941, ja és present implícitament des de 1929 arran de la primera cimera comunista d’Amèrica llatina a Buenos Aires. El delegat brasiler Leoncio responia a la intervenció de Mariátegui, «El problema de les races a l’Amèrica llatina», que el problema no és, en si, l’existència d’una via peruana cap al comunisme, sinó el fet que la comuna ja no presenta en la contingència històrica la vitalitat col·lectiva necessària per a fundar un nou ordre social[vi].

Foto: Wikipedia

Es veu: dos arguments antipopulistes serviren per a criticar Mariátegui.

Primerament, un argument de filosofia de la història, que considera que la linealitat del temps és l’indicador d’una direcció històrica, en el doble sentit del terme: en el sentit d’una orientació de l’esdevenidor i d’una subordinació política. Quant a això, el problema central del comunisme de Mariátegui, per a Miroshevski, seria la multilinealitat de la història i les vies possibles de desenvolupament.

Segonament, un argument empíric sobre la natura col·lectivista de la comuna andina. Aquesta vegada, en boca del delegat brasiler, el problema ja no seria el d’una multiplicitat de trajectòries històriques possibles, sinó que derivaria d’una constatació empírica similar a la que establia Engels en la seva controvèrsia amb Danielson, i més tard Lenin en el seu llibre El desenvolupament del capitalisme a Rússia[vii]: les tendències capitalistes a la parcel·lació del treball ja han conduït a la fragmentació de l’estructura col·lectiva de la propietat agrària i l’estratificació social de la pagesia, i impedeixen tot desenvolupament comunista al camp rus.

Són aquests arguments, filosòfic i històric, que es mobilitzaran per a atacar el «populisme» de Mariátegui. Com ha escrit Michael Löwy, aquest dit populisme testimonia sense cap mena de dubte la proximitat de l’Amauta amb l’última posició marxiana de la carta a Vera Zassúlitx:

Aquesta posició, qualificada de «socialisme petitburgès» pels seus crítics, només era en el fons la que suggeria Marx en la seva carta a Vera Zassúlitx (amb certesa desconeguda per Mariátegui). En els dos casos trobem la intuïció profunda que el socialisme modern, sobretot en els països amb estructura agrària, haurà d’arrelar-se en les tradicions vernacles, en la memòria col·lectiva pagesa i popular, en les supervivències locals i culturals de la vida comunitària precapitalista, en les pràctiques d’ajuda mútua, solidaritat i propietat col·lectiva de la Gemeinschaft rural[viii].

El mir i l’ayllu: el problema de la terra

Efectivament, és força improbable que Mariátegui hagi tingut coneixement de la carta adreçada per Marx a Zassúlitx el 1881[ix] -carta redactada en francès, els esborranys de la qual havien estat descoberts per David Riazanov el 1911 i qui havia estat publicada en rus el 1924, més tard del retorn de Mariátegui al Perú després d’una estada de tres anys a Europa.

Les afinitats entre les consideracions de Mariátegui sobre l’ayllu i les hipòtesis de Marx sobre la comuna agrària russa, el mir, no són, malgrat tot, fortuïtes. Se sap que a Sept essais sur la réalité péruvienne, Mariátegui es basa àmpliament en una obra de 1921 d’Eugène Schkaff, La question agraire en Russie, comparació pertinent per la raó, sosté, que el procés històric dels «països agrícoles i semifeudals» que han conegut l’esclavatge, com el Perú, s’acosta molt més al de Rússia, on la servitud no ha estat abolida sinó recentment, que no al «dels països capitalistes d’Occident[x]».

Ara bé, com a epígraf de la segona part del seu llibre, Schkaff cita un extracte de la carta de 1877 de Marx a la revista russa Els annals de la pàtria en resposta a un article de Nikolai Mikhaílovski, en particular el passatge següent:

Foto: Flickr – Mi Perú

Si [Rússia] continua recorrent el camí que segueix des de 1861 [data de l’abolició de la servitud], perdrà la millor ocasió que la història hagi ofert mai a un poble d’evitar els mals del règim capitalista[xi].

Avui és freqüent considerar aquesta carta, juntament amb la resposta a Zassúlitx, com la prova de la conversió tardana de Marx a una concepció multilineal de la història. Però no és pas clarament així com Schkaff entén el caràcter condicional de la formulació marxiana. Més aviat s’inscriu en la línia del darrer Engels, de Plekhànov, o fins i tot de Lenin, per als quals els dos últims decennis del segle XIX havien ratificat l’esdevenidor capitalista de Rússia i signat la ruïna definitiva del mir: massa tard, Rússia estava condemnada, en els termes de la carta de Marx, a «acceptar les “lleis inexorables” [del capitalisme

] com els altres pobles pecadors[xii]

En el seu llibre, Schkaff es lliura a una crítica implacable del mir, convertit en «pur instrument d’explotació[xiii]», i d’aquells que han idealitzat una edat d’or de la «producció popular» il·lusòria, els naródniki i els seus rebrots socialistes-revolucionaris al capdavant, amb Txernitxevski com a pare espiritual, el qual argüeix, dixit Schkaff, que «el mir, si les circumstàncies l’afavorissin, podria, sense retardar-se en les etapes de transició, transformar-se per si mateix en la seva culminació lògica, en comuna ideal[xiv]

Mariátegui fa, doncs, un ús com a mínim lliure, «contradictori», de les tesis de Schkaff quan sosté que l’ayllu peruà i el mir rus han conegut una «desnaturalització» paral·lela[xv], la qual no deixaria menys oberta la possibilitat d’una reactualització de les potencialitats «arcaiques» encara vives al si d’un projecte socialista modern.

No es tractaria, malgrat tot, de veure en Mariátegui un populista disfressat, una espècie de doble llatinoamericà dels naródniki russos, com sostenia Miroshevski. Ni que sigui perquè en el que és la seva única menció dels naródniki, datada del 1929, Mariátegui en fa, al mateix títol que els desembristes, els nihilistes i els social-revolucionaris, uns hereus del «romanticisme» regressiu de Dostoievski, en el qual s’expressava «la neurosi d’una burgesia frustrada, incapaç de conquerir el poder[xvi]» – i que no deixa d’evocar la burgesia peruana, impotent per acomplir la seva missió, representada als Sept essais-; Dostoievski o l’apoteosi d’una «crisi de l’intelligentsia russa» que «Lenin i la seva banda marxista s’encarregaren de resoldre i superar.[xvii]»

Si el pagès, el campesino rus, té un heroi, no és el naródnik amb les seves aspiracions a «anar cap al poble», és Tolstoi, en el qual, escriu Mariátegui, coexistien l’aristòcrata i el mugic, el místic i el materialista[xviii]; i si la Rússia postrevolucionària guarda carament en la memòria el nom de Tolstoi, malgrat els límits evidents de la «doctrina» d’aquest darrer, és perquè «tot i la seva revolució obrera i marxista», continua sent un «gran país de pagesos[xix], cosa que comprengué més que cap altre aquest «home rural» que és Gorki, malgrat la seva admiració per la «tècnica i les ciències occidentals.[xx]»

Mariátegui ho repeteix: el problema més gran que la Revolució russa havia de resoldre era sense cap dubte el problema de la terra, cosa que encara funda més la pertinència de la comparació amb el Perú on, com ho escriu l’historiador i antropòleg indigenista Luis Valcárcel, «el proletariat indígena espera el seu Lenin[xxi]»; la terra, en el sentit més elemental, tel·lúric, del terme, com ho suggereix la caracterització d’Ilià Ehrenburg de la Revolució russa com a «procés grandiós, més proper de la Geologia que no de la política, que es produeix en un poble de 150 milions d’ànimes.[xxii]»

Foto: Flickr – Anneliese Rockenbach

Orientalisme i multilinealitat

Aquestes ànimes, afirma per altra banda Mariátegui, oscil·len entre dos mons: l’Orient i l’Occident[xxiii]. La connexió operada per Mariátegui entre Perú i Rússia es revela de fet indissociable de la doble constatació «spengleriana» del declivi d’Occident i del gir de la Rússia revolucionària cap a l’Orient, Mariátegui reitera a la seva manera, via la mediació russa, la identificació de Marx –lector de la Història de la conquesta del Perú (1847) de William H. Prescott- de l’Imperi inca amb l’Orient a través del concepte de mode de producció asiàtic, del qual encara no sabem gaire avui si dona testimoni d’una concepció ultraevolucionista o, al contrari, profundament antievolucionista de la història.

D’un gir com aquest, en dona testimoni, segons Mariátegui, la celebració el setembre de 1920 del Primer Congrés dels pobles d’Orient a Bakú[xxiv], al curs del qual s’havia defensat la idea de la necessitat de formar «sòviets pagesos» en els països on predominaven les relacions precapitalistes, en primera instància els països anomenats d’Orient[xxv]. Ara bé, aquesta idea tenia com a corol·lari un postulat, aquell segons el qual, en termes de Lenin, «els països endarrerits poden arribar […] al comunisme, evitant l’estadi capitalista.[xxvi]»

Mariátegui no ignora aquests debats. Ho atesta el fet que en el seu text de 1929 «El problema de les races a l’Amèrica llatina», i per a defensar l’oportunitat de la «transformació, sota l’hegemonia de la classe proletària, del comunisme agrari primitiu», es refereix al VI Congrés de la Internacional Comunista, que s’havia celebrat l’estiu de 1928 i que «va assenyalar una vegada més la possibilitat, per als pobles amb una economia rudimentària, d’iniciar directament una organització econòmica col·lectiva, sense haver de passar per l’experiència dolorosa de la llarga evolució per la qual han passat els altres pobles[xxvii]»; la «possibilitat objectiva», per a citar directament les «tesis» del mateix congrés, d’una «via no-capitalista de desenvolupament.[xxviii]»

De tal manera que caldria deduir-ne que el «gir» intempestiu dels arguments de Marx sobre la comuna agrària va ser mediatitzat pel gir inconfessat de Lenin, encara que fos a condició de revolució proletària prèvia en almenys un país, cap a les perspectives antihistoricistes dels naródniki que, almenys fins al tall teoricopolític de 1914, havien constituït als seus ulls un anatema[xxix].

Article publicat originalment a Contretemps
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: pikrepo.com



[i] E. Bloch, Héritage de ce temps, J. Lacoste (trad.). París, Klincksieck, 2017, pàg. 98.

[ii] José Carlos Mariátegui, Indianisme et paysannerie en Amérique latine. Socialisme et libération nationale, París, Éditions Syllepse, 2013 ; José Carlos Mariátegui, Sept essais d’interprétation de la réalité péruvienne, R. Paris (éd.), R. Mignot (trad.). París, François Maspero, 1968, sobretot els capítols « Le problème de l’Indien » i « Le problème de la terre », pàgs. 50-97.

[iii] Vladimir M. Miroshevski, « El “populismo” en el Perú. Papel de Mariátegui en la historia del pensamiento social latinoamericano », a José Aricó, José Mariátegui y los orígenes del marxismo latino-americano, Mèxic, Ediciones pasado y presente, 1978, p. 58.

[iv] Franco Venturi, Les intellectuels, le peuple et la révolution. Histoire du populisme russe au XIXe siècle, París, Gallimard, 1972, vol. 1/2, pàg. 157.

[v] José Aricó (dir.), Mariátegui y los orígenes del marxismo latino-americano, Mèxic, Ediciones pasado y presente, 1978, pàg. XL.

[vi] Secretariat Sud-americà de la Internacional Communista, El Movimiento Revolucionario Latino Americano. Versiones de la Primera Conferencia Comunista Latino Americana. Junio de 1929, Buenos Aires, La Correspondencia Sudamericana, 1929, pàg. 295.

[vii] Vladimir I. Lenin, Oeuvres. Tome 3, Le Développement du capitalisme en Russie, Institut de marxisme-léninisme (éd.), R. Garaudy (trad.), París, Moscou, Éditions sociales, Éditions du progrès, 1969.

[viii] Michael Löwy, « L’indigénisme marxiste de José Carlos Mariátegui », Actuel Marx, vol. 2, núm. 56, 2014, pàg. 20.

[ix] Roger Dangeville, « Lettres de Marx à Vera Zassoulitch », L’Homme et la société, núm. 5, 1967, pàgs. 165-179.

[x] José Carlos Mariátegui, Sept essais d’interprétation de la réalité péruvienne, op.cit., pàg. 68.

[xi] Karl Marx, citat a Eugène Schkaff, La Question agraire en Russie (Contribution à l’histoire de la propriété foncière), París, Rousseau & Cie éditeurs, 1922, pàg. 83.

[xii] Ibíd.

[xiii] Eugène Schkaff, La Question agraire en Russie, op. cit., pàg. 113.

[xiv] Ibíd., pàg. 115.

[xv] José Carlos Mariátegui, Sept essais d’interprétation de la réalité péruvienne, op. cit., pàg. 69.

[xvi] José Carlos Mariátegui, « La Rusia de Dostoievski. A proposito del libro de Stefan Zweig », a El Artista y la época, Obras Completas 6, Lima, Empresa editorial Amauta, 1959, https://www.archivochile.com/Ideas_Autores/mariategui_jc/s/Tomo6.pdf, pàg. 167.

[xvii] Ibíd., pàg. 166.

[xviii] Ibíd., pàg. 172.

[xix] José Carlos Mariátegui, « El Centenario de Tolstoy », a ibíd., pàg. 137.

[xx] José Carlos Mariátegui, « Maximo Gorki y Rusia », dans La Escena Contemporánea, Obras Completas 1, https://www.archivochile.com/Ideas_Autores/mariategui_jc/s/Tomo1.pdf, pàg. 177.

[xxi] José Carlos Mariátegui, Indianisme et paysannerie en Amérique latine, op. cit., pàg. 59. De manera sorprenent, aquesta nota no es troba en l’edició Maspero Sept essais de 1968. Vegeu José Carlos Mariátegui, Sept essais d’interprétation de la réalité péruvienne, op. cit.

[xxii] José Carlos Mariátegui, « La Nueva literatura rusa », a El Artista y la época, op. cit., pàg. 158.

[xxiii] José Carlos Mariátegui, « Oriente y Occidente », a La Escena Contemporánea, op. cit., pàgs.190-193.

[xxiv] Ibíd.

[xxv] Vladimir I. Lenin, « Rapport de la Commission nationale et coloniale, 26 juillet », a Oeuvres, París i Moscou, Éditions sociales et Éditions du Progrès, 1976, pàgs. 248-249.

[xxvi] Ibíd., pàgs. 250-252 ; Le Premier Congrès des peuples de l’Orient, Bakou, 1920, París, La Brèche et Radar, 2017, p. 153.

[xxvii] José Carlos Mariátegui, « El Problema de las razas en la América Latina », a Ideología y Política, Obras Completas 13, https://www.archivochile.com/Ideas_Autores/mariategui_jc/s/Tomo13.pdf, pàg. 68.

[xxviii] The Communist International, 1913-1943, Documents (dir. Jane Degras), Volume II,1923-1928, Londres, Nova York i Toronto, Oxford University Press, 1960, pàg. 533.

[xxix] Vegeu a propòsit d’això Matthieu Renault, « Traduire le marxisme dans le monde non-occidental. Lénine contre les populistes », Période.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

De la comuna a l’ayllu… i tornar. Sobre José Carlos de Mariátegui

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.