D’«aliats» a «camarades»

Publiquem un fragment del llibre «Necessitem Camarades» de Jodi Dean, publicat per Tigre de Paper Edicions. El llibre aprofundeix en el plantejament de posar en valor el concepte i tractament de «camarada»

D’«aliats» a «camarades»

D’«aliats» a «camarades»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Publiquem un fragment del llibre «Necessitem Camarades» de Jodi Dean, publicat per Tigre de Paper Edicions. El llibre aprofundeix en el plantejament de posar en valor el concepte i tractament de «camarada»
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per a alguns lectors contemporanis, el tractament de camarada pot semblar discordant, fora de lloc. Als Estats Units, potser és un terme massa aliè a la cultura política nord-americana. A Europa, el terme pot semblar massa estalinista, massa de la vella escola, i massa restrictiu. És possible que termes com company, que impliquen menys compromís i encaixen més fàcilment en el context capitalista de la Unió Europea, s’utilitzin més sovint i facin sentir més còmodes els que els empren. Aquestes perspectives no estan del tot mancades de sentit.

El que l’esquerra ha afirmat que era una victòria és el símptoma de la seva derrota: l’erosió de la força política de la classe obrera i el consegüent deteriorament dels seus partits polítics.

Això no obstant, els dubtes que s’originen als Estats Units deixen de banda la història del socialisme i el comunisme als EUA. I els dubtes més generals s’han de relacionar amb la derrota de la Unió Soviètica, la neoliberalització intensa i el culte a la identitat individual propi de la ideologia capitalista. En un context teoritzat com postpolític i postdemocràtic, el personal –el que l’individu viu, sent i arrisca– s’ha convertit en l’espai privilegiat del compromís polític. Si tenim en compte que el liberalisme ha fet dependre les pràctiques i les institucions públiques i polítiques de les demandes del mercat, això no és sorprenent. Però el que l’esquerra ha afirmat que era una victòria és el símptoma de la seva derrota: l’erosió de la força política de la classe obrera i el consegüent deteriorament dels seus partits polítics. L’afirmació que el terme camarada no sona bé és, per tant, més simptomàtica que no descriptiva. Dona fe d’una situació que s’ha de canviar, un problema que cal solucionar i una organització que s’ha de construir.

Foto: Tigre de Paper Edicions

Quan la identitat és tot el que queda, aferrar-s’hi pot ser una resposta assenyada. Com a mínim –i contra tot pronòstic–, així se sobreviu. Però com va descobrir Silva en les seves entrevistes a adults de classe obrera, les persones poden acabar tan unides a la seva identitat com a supervivents que perden la capacitat de criticar i desafiar les condicions en què estan obligades a lluitar. Com que aquestes condicions, que solen ser les del capitalisme patriarcal racista, es donen per descomptades, pensant que són o bé contingents o bé immutables, la supervivència mateixa sembla l’autèntic assoliment polític.[1] Tanmateix, aferrar-se a la identitat és patològic. És aferrar-se a una fantasia de totalitat o certesa, a la il·lusió d’aquell lloc pur que pot garantir que tenim raó, que som al costat dels bons. La fantasia no deixa veure la manera com les identitats són en si mateixes espais dividits, disputats, on té lloc la lluita de classes. El fet que una persona s’identifiqui com a dona, com a negre, com a transgènere o com a supervivent no ens diu res de les seves opinions polítiques.

Com els llibres per eliminar el desordre a casa o els consells per menjar sa, les instruccions per ser un aliat són petits manuals d’estil de vida. Es poden sentir implicats, canviant els seus sentiments i no el món, sense prendre el poder, sense cap mena de lluita política organitzada.

El fet que les identitats són espais en què es lluita i no fonaments per a la lluita queda clar quan reflexionem sobre la figura de l’aliat. Malgrat l’associació amb nacions sobiranes implicades en aliances de guerra, la paraula aliat ha guanyat influència en els cercles d’activistes d’esquerres nord-americans. Durant almenys cinc anys, hi ha hagut un intens debat a les xarxes socials i als campus universitaris, com també entre organitzadors comunitaris, sobre què significa ser un aliat i qui pot ser-ho. En general, els aliats són persones privilegiades que volen fer alguna cosa contra l’opressió. Potser ells no es consideren supervivents o víctimes, però volen col·laborar. Així, els aliats poden ser persones heterosexuals que estan a favor de les persones LGBTQ, persones blanques que fan costat a les racialitzades, homes que defensen les dones, etcètera. Encara no he vist que el terme es faci servir per a persones riques compromeses en les lluites de la classe obrera. Els aliats no es volen imaginar a si mateixos com a homòfobs, racistes o sexistes. Es veuen com els bons de la pel·lícula, part de la solució.

Com s’ha subratllat sovint en debats sobre la condició d’aliat, el fet d’afirmar ser un aliat no et converteix en un. Esdevenir aliat és un procés que requereix temps i esforç. La gent s’ho ha de treballar. No és una identitat. Per tant, gran part dels escrits i vídeos que s’han fet sobre ser aliat són didàctics i instructius. Adopten la forma de guia pràctica o llista de consells: com ser un aliat, què fer i què no fer, etcètera. Com els llibres per eliminar el desordre a casa o els consells per menjar sa, les instruccions per ser un aliat són petits manuals d’estil de vida, tècniques per orientar-se i moure’s en l’entorn neoliberal de privilegi i opressió. Els individus poden aprendre què no han de dir i què no han de fer. Es poden sentir implicats, canviant els seus sentiments i no el món, sense prendre el poder, sense cap mena de lluita política organitzada. La «política» d’aquestes guies per ser un aliat consisteix en interaccions interpersonals, sentiments individuals i afectes mediats.

Foto: Wikimedia Commons

Les obres sobre com ser un bon aliat que circulen per internet (en forma d’apunts de blogs, vídeos, editorials i materials per a cursos o tallers) es dirigeixen al lector o espectador com un individu amb una identitat privilegiada que vol actuar de manera solidària amb els marginats i oprimits. Com explicaré amb detall més endavant, a l’aliat potencial se’l posiciona com a algú que vol saber què pot fer ara mateix, pel seu compte, i en la vida quotidiana, per combatre el racisme, el sexisme, l’homofòbia i altres formes d’opressió. El camp d’actuació de l’aliat sovint s’imagina que són les xarxes socials (saber la manera correcta de respondre a comentaris racistes o homòfobs a Twitter, per exemple); les contribucions benèfiques (fer donatius i organitzar campanyes a GoFundMe); les interaccions professionals (contractar els marginats i ascendir els oprimits); les converses a l’escola i a la universitat (saber què no s’ha de dir), i, de vegades, les protestes al carrer (no voler dominar en l’acte d’un altre). Encara més sovint, la disposició individual, l’actitud i el comportament personal de l’aliat constitueixen el camp d’acció que se li suposa. La guia pràctica ensenya als aliats com han de sentir, pensar i actuar si es volen considerar persones que són al costat dels oprimits. La seva consciència és el que ha de canviar.

Per exemple, el que explica la Guide to Allyship de codi obert creada el 2016 per Amelie Lamont, que s’identifica a si mateixa com a dona negra cisgènere, i que es va sentir traïda quan una persona blanca aliada no li va fer costat en una confrontació amb un racista:

La qüestió de què és exactament la lluita, quina política conté, resta opaca, no s’explicita, depèn del sentiment, l’actitud o el nivell de confort de l’individu.

Ser un aliat és: fes-te càrrec de la lluita com a pròpia. Aixeca’t, fins i tot quan tinguis por. Transfereix els avantatges del teu privilegi a aquells que no el tenen. Reconeix que si bé tu, també, sents dolor, la conversa no va sobre tu.

Aquí la categoria d’aliat té a veure amb el jo, amb el que el jo reconeix, amb l’individu que s’alça sol, i amb aquest únic individu fent seva una lluita que de fet pertany a un altre. És com si les lluites fossin possessions, artefactes que els individus agafen, assimilen i assumeixen, alhora que constantment se’ls insta a veure que aquestes adquisicions són alguna cosa a què ells, com a aliats, no tenen dret. Al mateix temps, la qüestió de què és exactament la lluita, quina política conté, resta opaca, no s’explicita, depèn del sentiment, l’actitud o el nivell de confort de l’individu.

Aquest és un altre exemple, d’una entrada de BuzzFeed titulada «How to Be a Better Ally: An Open Letter to White Folks». El text prové d’una carta que va enviar una productora de color d’una sèrie de vídeos de BuzzFeed, Another Round, que tracta temes de raça i gènere, en resposta a una pregunta d’una persona blanca sobre ser aliada:

Foto: Tigre de Paper Edicions

T’ha passat mai que una conversa amb un home feminista va perdent força gradualment fins que s’atura perquè ell comença a queixar-se que les feministes fan servir un llenguatge que exclou els homes, fins i tot els homes feministes? («No tots els homes…») A mi sí! Ser una bona aliada sovint vol dir no estar inclosa en la conversa, perquè la conversa no tracta de tu. Escoltar és bo. Si et sents incòmoda i exclosa per ser blanca, hauries d’admetre i afrontar aquests sentiments.

De nou, ser aliat és una disposició, una confrontació no amb el poder estatal o capitalista, sinó amb la pròpia incomoditat. Ser un aliat és treballar per cultivar en un mateix hàbits per escoltar correctament, per treure’s un mateix del centre, per posar-se en segon pla i ser conscient de les vides i les experiències dels altres.

L’article de Karolina Szczur «Fundamentals of Effective Allyship», que inicialment es va presentar en forma de conferència a Tech Inclusion Melbourne, configura l’aliança en termes d’intensitat dels sentiments de l’aliat i de si l’aliat està disposat a assumir el treball que ha de fer sobre si mateix i si és capaç de fer-ho:

Ser aliat és una disposició, una confrontació no amb el poder estatal o capitalista, sinó amb la pròpia incomoditat.

És responsabilitat nostra reconèixer i identificar els privilegis que tenim, i actuar en conseqüència. Una de les maneres de fer-ho és comprometre’s amb la introspecció, la reflexió i l’aprenentatge constants. Et sentiràs qüestionada, incòmoda, fins i tot et posaràs a la defensiva, però com més intensos siguin aquests sentiments, més probable és que vagis pel bon camí.

Actuar respecte als privilegis es presenta aquí com un acte interior, un acte del jo sobre si mateix. La política d’una persona pot estar únicament al propi cap. L’aliat és imaginari, no simbòlic; un ego ideal o una versió idealitzada del que volem ser, i no un ideal del jo o perspectiva des de la qual ens avaluem nosaltres mateixos. En aquest aspecte, la figura de l’aliat reflecteix l’encongiment o declivi de la política. L’espai per a la política ha disminuït i tanmateix l’aliat sent la necessitat d’actuar, desesperadament, intensament, i ara. Actua només en el que té al seu abast: les xarxes socials i ell mateix.

El procés d’esdevenir conscient recupera un requeriment crucial del capitalisme comunicatiu. Educa’t tu mateix. Busca-ho a Google. No preguntis i carreguis aquest pes als oprimits. La revista electrònica Everyday Feminism proporciona una llista de deu coses que els aliats han de saber. El número cinc de la llista és: «Els aliats es formen a si mateixos constantment». I explica:

Foto: Izquierda Diario

Un dels tipus de formació més importants és escoltar […] però els recursos que poden ajudar-te a aprendre són infinits (llibres, blogs, mitjans de comunicació, conferenciants, vídeos de YouTube, etc.). El que no hauries de fer, però, és esperar que les persones amb qui vols aliar-te t’ensenyin. Això no és responsabilitat seva. Per descomptat, escolta’ls quan decideixin deixar caure alguna informació o perspectiva, però no hi vagis i esperis que et facin la feina d’explicar-te la seva opressió.

El procés d’educar-se un mateix individualitza, aïlla. El model en què es basa l’aprenentatge és el consum d’informació, no el debat; tampoc arribar a una comprensió compartida, o estudiar els textos i documents d’una tradició política. El procés de formar-se un mateix està desconnectat d’una pràctica crítica col·lectiva, i separat de posicions o objectius polítics. Hi ha una absència de criteris perquè la persona pugui avaluar llibres, blogs, conferenciants o vídeos. Correspon a l’individu fer-se’n una idea pel seu compte. A la pràctica, hi ha càstig sense disciplina. A l’aspirant a aliat se’l pot renyar i avergonyir, i alhora a la persona que el renya se l’eximeix de qualsevol responsabilitat o obligació de proporcionar orientació i formació concretes (siguem clars, dir a algú que «ho busqui a Google» és un gest inútil). Quan recordem que aliat no és un tractament (no substitueix senyor, senyora, doctora o professor), el terme sembla que sigui més per designar un límit, i suggerir que mai podràs ser un dels nostres, que no per fer possible la solidaritat. La relació entre aliats i aquells per qui, o amb qui, s’alien és entre persones amb interessos, experiències i pràctiques diferenciades.

L’aliat allunya l’atenció del repte terrible que suposa triar un bàndol, acceptar la disciplina que comporta el treball col·lectiu, i organitzar-se per a l’abolició capitalisme i de l’estat.

El vuitè punt de la llista de coses que els aliats han de saber és: «Els aliats se centren en els que comparteixen la seva identitat»: «Més enllà d’escoltar, es podria dir que el més important que puc fer per actuar de manera solidària és implicar els que comparteixen la meva identitat». Les identitats semblen clares i definides, sense ambigüitats ni canvis. Els individus són com petits estats sobirans, que defensen el seu territori i només s’uneixen a d’altres en condicions de màxima cautela i en interès propi. Es dona per fet que les persones que es considera que comparteixen una identitat comparteixen una política, com si la identitat fos evident i la política no s’hagués de construir. Les persones disposades a impulsar una política que no estigui ancorada en el que es pot atribuir fàcilment a la seva identitat són objectes de sospita, es desconfia d’elles pel seu presumpte privilegi i se les critica per endavant pel seguit de greuges que mantenen aquest privilegi. Els termes mateixos de l’aliança reforcen la desconfiança que les guies sobre com ser millor tenen la intenció de tractar: és lògic desconfiar de persones que consideren la política una gratificació immediata, una solució ràpida i individualitzada a llargues històries d’opressió estructural. Com que els aliats s’uneixen en termes d’interessos propis, poden retirar-se fàcilment, desaparèixer o fallar-nos. No podem estar segurs del seu compromís perquè depèn dels seus sentiments i comoditat personals. El punt vuit de l’article («Els aliats se centren en els que comparteixen la seva identitat») explica per què la figura de l’aliat està tan de moda en cercles progressistes: la desconfiança amb altres identitats esdevé funcional i gratificant en nom d’una política que manté i supervisa la identitat, això nostre tan especial i vulnerable, i en reforça els límits febles i permeables. Aliat allunya l’atenció del repte terrible que suposa triar un bàndol, acceptar la disciplina que comporta el treball col·lectiu, i organitzar-se per a l’abolició tant del capitalisme patriarcal racista com de l’estat dissenyat per protegir-lo.

Foto: Tigre de Paper Edicions

Per tant, en lloc de fer de ponts entre identitats polítiques o articular una política que vagi més enllà de la identitat, la figura de l’aliat és un símptoma del desplaçament de la política cap a les tècniques d’autoajuda individualistes i el moralisme de xarxes socials propis del capitalisme comunicatiu. La visió subjacent és d’individus centrats en si mateixos, de política com a possessió, de transformació reduïda al canvi d’actituds i una esfera de privilegi i opressió fixada i naturalitzada. L’èmfasi en els aliats, arrelat en la idea que la identitat és el vector primari de la política, aparta l’atenció de les qüestions de tàctica i organització estratègica i la dirigeix cap a proves d’actituds prèvies, de manera que exclou des del primer moment la col·lectivitat necessària per a polítiques d’esquerres revolucionàries. Per descomptat, la gent d’esquerres necessita aliats. De vegades és necessari forjar aliances temporals per poder avançar. Una lluita que tingui el comunisme com a horitzó comportarà un seguit d’aliances tàctiques entre diferents classes, sectors i tendències. Però els aliats provisionals centrats en els seus propis interessos no són el mateix que els camarades… tot i que poden esdevenir camarades. La meva crítica a l’aliat com a símptoma i límit de la política d’identitats contemporània, per tant, no s’hauria de considerar un rebuig a la pràctica d’aliances en el transcurs d’una lluita política. Això seria absurd. Rebutjo la figura de l’aliat com a forma i model per a lluites contra l’opressió, la pauperització, la despossessió i l’explotació.

Si ens adonem que l’aferrament a la identitat individual és la forma de la nostra incapacitat política, podem convertir-nos en camarades que lluiten junts per canviar el món.

El capitalisme comunicatiu empeny a ser únic. Se’ns ordena que siguem nosaltres mateixos, que ens expressem a nosaltres mateixos, que ho fem nosaltres mateixos. Ajustar-se una norma, copiar i deixar que un altre parli per nosaltres se sol considerar d’alguna manera coses dolentes, que indiquen feblesa, ignorància o manca de llibertat. La impossibilitat d’una política individual, el fet que el canvi polític és sempre i només col·lectiu, tot això se suprimeix, es desplaça a la convicció vaga que estem determinats per sistemes i forces completament fora de la nostra capacitat d’alterar-los. El clima canvia. Nosaltres no.

Si ens adonem que l’aferrament a la identitat individual és la forma de la nostra incapacitat política, podem adquirir noves capacitats d’acció, les capacitats col·lectives dels que són al mateix bàndol en una lluita. Podem esdevenir alguna cosa més que aliats que ens preocupem per defensar la pròpia identitat individual i fem sermons als altres sobre el que han de fer per ajudar-nos en aquesta defensa. Podem convertir-nos en camarades que lluiten junts per canviar el món. Per tant, estic d’acord amb el recordatori crucial de Mark Fisher: «Hem d’aprendre, o re-aprendre, a construir la camaraderia i la solidaritat en lloc de fer la feina al capital condemnant-nos i insultant-nos els uns als altres».

Foto: Flickr – Kurdishstruggle

Allà on l’aliat és jeràrquic, específic i conformista, el camarada és igualitari, genèric i utòpic. Les dimensions igualitària i genèrica del camarada són les que el fan utòpic, les que permeten que la relació entre camarades s’obri pas entre les determinacions de la vida quotidiana (que és una altra manera d’anomenar les relacions socials capitalistes). En el capítol següent, tractaré objeccions potencials a aquesta idea d’un camarada genèric. Els meus exemples en aquesta part i arreu del llibre provenen en gran part, però no exclusivament, del Partit Comunista dels Estats Units. Atès que hi ha hagut partits i organitzacions comunistes pràcticament a tots els països del món, els exemples podrien ser de gairebé qualsevol lloc. La majoria de partits s’han trobat amb problemes similars en un moment o altre. Faig servir exemples dels Estats Units perquè demostren com fins i tot aquesta cultura política intensament individualista, capitalista, racista i del temps de la Guerra Freda va produir una forma de pertinença política que pot servir com a alternativa a la figura de l’aliat. El meu objectiu és treure a la superfície una altra possible història, una feta per camarades en un escenari amb divisions internes i aparentment molt allunyat de la revolució, un escenari que no és tan diferent del nostre.

Traducció d’Anna Llisterri
Podeu trobar el llibre al web de Tigre de Paper Edicions
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Jodi Dean ensenya teoria política i de la comunicació a Geneva, Nova York. Ha escrit o editat onze llibres, entre els quals The Communist Horizon i Democracy and Other Neoliberal Fantasies.

Comentaris

D’«aliats» a «camarades»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.