Cuixart: l’activista constant i fidel

El nou llibre de Jordi Cuixart "Aprenentatges i una proposta" presenta lectures crítiques de la tardor de 2017 per engegar un nou cicle polític.

Cuixart: l’activista constant i fidel

El nou llibre de Jordi Cuixart "Aprenentatges i una proposta" presenta lectures crítiques de la tardor de 2017 per engegar un nou cicle polític.

En Jordi Cuixart és una persona apassionant i apassionada. I el seu llibre també. Ja ho era fa una dotzena d’anys quan vàrem coincidir en un viatge cultural i empresarial a l’Alguer. Organitzat per la Vicepresidència de la Generalitat, quan Josep-Lluís Carod-Rovira n’era responsable, que hi va enviar Margarida Aritzeta (i allà trobàrem Joan Elías Adell, representant de la Generalitat i magnífic guia), un grapat d’empresaris, entre els quals Jordi Cuixart, varen poder visitar diferents empreses de la zona i  participar en alguns actes culturals amb les autoritats de l’Alguer. Jo hi vaig anar com a representant de la Secretaria d’Indústria i Empresa, i varen ser uns dies molt profitosos professionalment i, també, molt gratificants personalment per l’empatia i la bona relació en el grup, a la qual en Jordi va col·laborar de forma destacada.

Em va fer feliç que, en la resposta a la carta que jo li havia tramès a Soto del Real, en Jordi recordés positivament aquell viatge i, fins i tot, alguns noms i detalls que jo ja no retenia. Després vaig intentar anar a visitar-lo a Lledoners, però no me’n vaig sortir. Com que no volia molestar a la família ni treure’ls-hi les poques estones que podien estar amb ell, ho vaig intentar, de forma discreta, a través d’un càrrec proper a la M. H. Consellera del Departament de Justícia de la Generalitat. Després d’insistir, un dia em telefonen i em diuen que l’endemà hi havia un forat per anar a veure’l perquè algú havia fallat. Jo a l’hora que em proposaven tenia un compromís que no podia anul·lar i em varen dir que ja em tornarien a telefonar. Encara no he rebut la trucada.

El llibre d’en Jordi té un estil molt personal, directe, clar i català, amè, fàcil de llegir i que te l’empasses d’una tirada. Això m’ha agradat. Crec que hi parla de tres coses diferents, tot i que de vegades s’aiguabarregen. La més important, almenys quantitativament, és la que parla de les seves experiències per superar i donar un tomb positiu al seu pas per la presó, el judici i la condemna. Sempre tenint molt en compte a la família, a Òmnium i a la gent que es mobilitzava al carrer i que, com sabem, va portar a una onada repressiva que ja afecta milers de persones. La segona, és aquella, més complexa, que intenta generalitzar, sempre amb molta cura i sense cap imposició, les seves experiències al conjunt de la gent. I finalment, ens fa una proposta del que creu que caldria fer a partir d’ara per donar contingut al seu famós «ho tornarem a fer». En una recensió que evidentment no pot ser massa llarga, intentaré parlar, de forma esquemàtica, d’alguns aspectes relacionats amb aquests tres temes. I al final, plantejaré alguns dubtes que m’han sorgit a partir de la lectura del seu llibre.

Pel que fa al primer i al segon tema l’aiguabarreig és molt intens, en Jordi molt sovint parla de l’un i de l’altre sense diferenciar-los, cosa que, en general, jo també faré. De fet, els aprenentatges d’en Jordi són molt personals, i a vegades crec que intransferibles, i a ell li han servit per superar i convertir en positiu el seu pas per la presó, pel judici i per la tornada a la presó després de la condemna. Poc a dir-hi, doncs. A ell li han servit i això és el més important. Quan entra a la presó i després quan pren consciència que la cosa anirà per llarg, ens parla de la necessitat de serenor, esperit positiu, confiança, meditació, estabilitat emocional, mantenir el control de la vida interior. Però també de resistència, lluita per la vida, plantar cara, determinació. I particularment de dominar la por, perquè és la forma més efectiva de bloquejar la llibertat. Perquè en Jordi pensa que: «Estima’t i podràs estimar, tingués compassió de tu mateix i en podràs tenir pels altres. I sobretot, no tractis a ningú com no t’agrada tractar-te a tu mateix. Tracta’t amb respecte i amb tendresa». I més endavant, recull una cita de Voltaire amb la que està del tot d’acord: «He decidit ser feliç, perquè, a més, és bo per a la salut». Creu que «la felicitat només depèn del domini d’un mateix», que «la llibertat primera, la que només depèn d’un mateix: la llibertat interior». I què «Lliures són els que s’atreveixen a crear … a no obeir directrius injustes, a pensar per ells mateixos i saber conviure amb el dubte. Això és ser lliure». Cal «preservar la llibertat interior i combatre la por» (després tornaré al tema de la llibertat i la felicitat).

Foto: Wikimedia Commons

Tanmateix, sí que crec que el seu posicionament de cara al judici, d’acord amb els seus advocats (la família i Òmnium), va ser el més encertat, coherent i digne per fer front al que era un judici polític, que lògicament calia afrontar amb una estratègia política. «L’objectiu no és sortir aviat, és sortir bé. I, per tant: no som aquí per sortir de la presó, sinó per lluitar per la defensa de la democràcia, la llibertat d’expressió i el ple exercici dels drets civils i polítics dels Països Catalans», diu en un moment determinat. I més endavant: «convertir el judici en un acte de ruptura contra l’Estat, per denunciar la seva violència l’1 d’octubre, a favor del dret a l’autodeterminació. Passar de la defensa a l’ofensiva. No hem comès cap delicte i no renunciem a res». Es lamenta, suaument i sense agror, que no fos possible establir una estratègia unitària al judici. Un cop coneguda la sentència, enalteix la resposta de la gent, amb la vaga general de dos dies després, amb les accions del Tsunami democràtic i les Marxes per la Llibertat (en canvi, sorprenentment, no parla, en cap sentit, de les protestes d’Urquinaona). I es queixa de «la indiferència formal dels grans sindicats» i de la «incomprensible inexistent resposta institucional» de la Generalitat i altres institucions públiques, i conclou que «la resposta de les institucions no va estar ni de bon tros a l’altura de l’hora greu».

És molt contundent quan parla de l’1 d’octubre, «l’acte de desobediència civil més gran de les darreres dècades a Europa … i un dels grans èxits del país», i també del 3 d’octubre. Els considera «un patrimoni col·lectiu de valor incalculable i que s’ha de preservar». Varen provocar canvis transcendentals en l’imaginari col·lectiu del país i per en Jordi «són aprenentatge en estratègies de no-violència». Va ser un canvi de cicle molt important, però malauradament no consolidat, sense continuïtat, perquè ningú ho havia previst: ni l’èxit de les mobilitzacions ni el que caldria fer després. El miratge que seria un procés «de la llei a la llei» i la manca de confiança, perquè no dir-ho, dels dirigents en la gent varen fer molt mal. Les conclusions que treu de l’aplicació de l’article 155 també són molt clares: «si bé en alguns casos s’han forjat departaments amb vocació de poder, l’estructura real de la Generalitat està sota control estricte de l’Estat espanyol … Els poders de l’Estat … no ens respecten les institucions i, sobretot … no senten cap mena d’obligació de respectar-les». Defensa la complementarietat necessària de la negociació i el diàleg amb la confrontació democràtica amb l’Estat i seguint a Erich Fromm ens recorda que: «L’acte de desobediència com a acte de llibertat és el principi de la raó», i també «que una persona pot arribar a ser lliure mitjançant actes de desobediència, aprenent a dir que no al poder. Però no només la capacitat de desobediència és la condició per a la llibertat; la llibertat és també la condició de la desobediència. … La llibertat i la capacitat de desobediència són inseparables». Tot això li servirà molt per parlar de la seva proposta.

Tenint en compte la diversitat de pensament i de matisos que es troben en el conjunt de la gent i en el sobiranisme (després hi tornaré) considera que «la unitat que ens cal cercar i la que podem trobar és la unitat en l’acció per a un objectiu», o potser varis, diria. A partir d’això, critica, sense embuts, «aquesta pueril tirada a la desconfiança que els partits es tenen els uns als altres quan es tracta d’afers de país». Considera que els hi falta ambició i generositat, tractar a la ciutadania com a adulta i responsable, que estan dominats pel desconcert i l’electoralisme, que es dediquen a competir per veure qui té més mèrits en la celebració de l’1 i el 3 d’octubre o en les victòries electorals posteriors. I tot això li «continua costant d’entendre, ara com abans».

I cal no oblidar mai que «L’Estat espanyol ha provat d’aturar el moviment sobiranista per la via de la repressió, amb els empresonaments, l’exili, l’ofec econòmic i, sobretot, amb l’intent maldestre de confrontar sentiments de pertinença». Tot per a no haver de reconèixer el que és evident, ens diu en Jordi, que una part molt important de la societat catalana ja no se sent espanyola, ja no vol formar part d’Espanya, i que sense tallar cap dels llaços afectius o emocionals que cadascú hi tingui, ni oblidar la fraternitat amb els altres pobles, de l’Estat o del món, el que vol és aconseguir tenir un Estat propi. Perquè l’Estat espanyol continua tenint un «principi intocable, immutable, inqüestionable, en plena crisi de valors democràtics al planeta, de retallades en drets i llibertats, al bell mig d’una emergència climàtica devastadora: la unitat d’Espanya». Però, com diu en Jordi, possiblement no hem mesurat bé ni la força de l’Estat espanyol, ni tampoc la nostra. I partint de Hannah Arendt arriba a Gramsci. Deia Arendt: «A diferència de la força …, el poder sorgeix allà on els homes i les dones es reuneixen i s’apleguen amb el propòsit de fer alguna cosa en comú i d’actuar junts». Considera que Catalunya ha acumulat molt més poder, en el sentit d’Arendt, del 2010 al 2017, del que havia tingut en els darrers tres-cents anys. Que a Catalunya l’Estat espanyol encara hi té força (exèrcit, policia, Guàrdia Civil, tribunals, empreses de l’IBEX i les elits, i massa mitjans de comunicació), però «el poder que sorgeix de la gent aplegada buscant un objectiu, ja no el té». Tanmateix, també constata que la societat catalana, que veritablement ha acumulat un poder insòlit, no ha estat capaç de traduir-lo en força. Ara per ara». I això el porta a la necessitat de seguir el consell d’Antonio Gramsci: «Instruïu-vos perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència, mobilitzeu-vos perquè necessitarem tot el nostre entusiasme, organitzeu-vos perquè necessitarem tota la nostra força».

La seva proposta es basa en un conjunt de principis que van sorgint al llarg del llibre: la lluita no-violenta, que no vol dir, en absolut, que no hi hagi d’haver confrontació amb l’Estat; la lluita pels drets humans fonamentals que ens portarà, si cal, a la desobediència civil i institucional; la presa de consciència que la presó no pot ser mai un límit pels activistes. Per a Jordi Cuixart, es tracta de governar bé a Catalunya i d’intentar fer un nou referèndum, sabent que els canvis no podran arribar des d’una Generalitat que forma part de l’estructura de poder de l’Estat. «La sortida, que per força n’hi haurà , no només implicarà traçar una estratègia compartida, sinó, també, i sobretot, la capacitat i la disposició de poder-la dur a terme», ens diu. I és molt contundent quan proclama que «en el nostre cas, ara mateix, ras i curt, no hi ha possibilitat de fer un referèndum pactat, un nou referèndum unilateral o una declaració efectiva d’independència …, si abans no hem assolit la maduresa d’acceptar que caldrà dur a terme grans actes massius en el marc de la lluita no-violenta».

Per ell, l’acció no-violenta no és inacció, sinó un mètode de protesta i de transformació, conscient, organitzat, amb la determinació explícita d’incidència política. Es defineix positivament, és proactiva, constructiva, exigent, ja que obliga a considerar totes les vies, iniciatives o accions de mobilització i organització (menys les violentes), des del punt de vista de la seva viabilitat, operativitat i efectivitat. Exigeix, doncs, un compromís rigorós amb una estratègia, organització i disciplina. No és el mateix, doncs, que el pacifisme tradicional. Es tracta d’estructurar i empoderar un moviment conscient de desobediència civil (i si pogués ser de desobediència institucional). I ens recorda la cita de Howard Zinn: «La desobediència civil no és el nostre problema. El nostre problema és l’obediència civil». I tot això li fa plantejar algunes preguntes crucials: Quina capacitat de resistència estem disposats a mantenir nosaltres? Quina és la capacitat de sacrifici, individual i col·lectiu, que estem disposats a suportar? (Estem) disposats a assumir les conseqüències de les accions pròpies i (a) mantenir-se ferm davant de la repressió de l’autoritarisme? I als Països Catalans, la lluita no-violenta té una llarga tradició (lluites sindicals, veïnals, dels objectors al servei militar, per exemple), i també figures (Lluis Maria Xirinachs) i moviments (la PAH, l’antifeixisme, l’ecologisme, el feminisme, el cooperativisme…) que han estat (i són) referents.

Suposo, però puc estar equivocat, que el sobiranisme deu agrupar a tots els que estan pel dret d’autodeterminació, siguin independentistes o no. Fa un temps, els sobiranistes no independentistes tenien un cert pes a Catalunya, però voleu dir que encara el tenen ara?

Molt assenyadament, cap al final del llibre, en Jordi ens recorda que: «No sé si som veritablement conscients de la magnitud del que preteníem fer: crear un nou Estat a l’Europa Occidental. Poca broma. L’objectiu era (és!) ambiciós: fer allò que ningú no ha aconseguit des de fa cent anys. Ningú. Vull dir que potser hem subestimat la dimensió del repte». I que potser també «subestimem l’abast del què ja hem fet»: una inflexió en la correlació de forces, la duplicació de la base social i electoral de l’independentisme, el moviment de lluita no-violenta més gran de les darreres dècades a l’Europa occidental, provocar una crisi de legitimitat a l’Estat espanyol de dimensions extraordinàries. I tot això té com a efecte un sentiment negatiu de frustració, «sobretot, segurament, per l’íntim convenciment que l’octubre del 2017 teníem la independència més a prop». I no s’està de dir que «és obvi que va faltar determinació dels polítics, però també ho és que la gent no pot, no podem renunciar mai a ser exigents amb els servidors públics. I que ells han de complir els compromisos adquirits». De cara al futur, considera que ens cal molta força, molta determinació i per ell això suposa «anar gestant una estratègia de lluita no-violenta organitzada, cada vegada més extensa i decidida, i que ha d’anar passant de la deslegitimació de l’Estat a empoderar-nos realment». És a dir, «dinàmiques de desconnexió real i concreta de l’Estat, enfortiment d’estructures cíviques encara més potents i massives de les que tenim, …. I … l’assumpció de les conseqüències d’aquesta estratègia de lluita no-violenta i desobediència civil» (o sigui, no deixar d’actuar per por a la repressió).

I ja per acabar, m’agradaria plantejar alguns dels temes que m’han creat dubtes o que m’han sorprès. En un moment determinat, tot i que amb matisos, diu que Espanya és una democràcia (p. 121). Personalment, crec que no ho és i així vaig intentar demostrar-ho en un article recent («España: la democràcia impossible»). En un altre moment diu que Catalunya «beu d’una profunda convicció europeista» (p. 177), cosa que em sembla l’acceptació d’un tòpic acrític sobre el paper de la Unió Europea en molts aspectes de la seva actuació i que deixa de banda tota la discussió sobre el tema que, des de l’esquerra socialista radical, hi està havent a molts països europeus. Una cosa semblant es podria dir del tema de la immigració, que també es tracta molt breument, en el que defensa la postura de Candel en Els altres catalans, sense tenir en compte ni la crítica suau (però que va ser totalment marginada) de Pere Calders quan va sortir el llibre, ni la gran polèmica que desperta aquest tema a partir de les posicions de la dreta (extrema i una mica menys extrema) però també en els àmbits del social-liberalisme, la socialdemocràcia i l’esquerra socialista radical. En un moment determinat diu que tot comença el 10 de juliol de 2010 amb la manifestació que va organitzar Òmnium contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. A mi em sembla que les coses comencen abans, i concretament amb l’aprovació del nou Estatut al Parlament el 30 de setembre del 2005 i amb la consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009.

Foto: Wikimedia Commons

Hi ha dos temes sobre els quals he dit que en parlaria després. Un és el sobiranisme (per cert, en el llibre crec que es parla més de sobiranisme que d’independentisme), un concepte que mai he acabat d’entendre. Suposo, però puc estar equivocat, que el sobiranisme deu agrupar a tots els que estan pel dret d’autodeterminació, siguin independentistes o no. Fa un temps, els sobiranistes no independentistes tenien un cert pes a Catalunya, però voleu dir que encara el tenen ara? En l’àmbit de persones individuals és possible que si, però a l’àmbit dels partits o altres organitzacions no crec que tinguin ja massa entitat. Em sembla. I a la resta d’Espanya, excepte a Euzkadi i Galícia, segur que hi ha persones individuals que hi creuen, però a escala d’organitzacions són absolutament minoritàries.

L’altre tema és el de la llibertat i la felicitat. Com ja he dit abans, els plantejaments que ha fet Jordi Cuixart sobre aquestes qüestions són molt personals i a ell li han servit per aguantar, superar i ser capaç d’estar encara més convençut del que havia fet i que estava disposat a «tornar a fer-ho». D’això es tractava primordialment. Però, jo confesso que tinc molts dubtes que «la felicitat només depèn del domini d’un mateix» i que «la llibertat primera, la que només depèn d’un mateix (és) la llibertat interior». Perquè, per una gran majoria de la gent, hi ha una cosa que condiciona molt les seves possibilitats de ser lliure i de ser feliç: poder tenir (o no) satisfetes les seves necessitats bàsiques, materials (menjar, habitatge, vestit…) però també culturals, educatives, sanitàries, socials, etcètera, d’una forma digna.

Finalment, segons Cuixart, «l’estratègia del moviment que porta a l’octubre del 2017 … és el fruit d’una manera de ser … la proposta sempre ha estat en positiu: davant de la crisi econòmica que ens arracona capes cada vegada més àmplies de la població, que ens deixa els vells desemparats i els joves amb un futur precari, davant de la crisi democràtica que s’evidencia amb cruesa a l’Estat espanyol, Catalunya hi respon amb un projecte engrescador de nova construcció política sobre la base de la participació col·lectiva, del respecte per la diversitat, de la cura per les persones, de l’estima per la terra, el planeta sencer, de la solidaritat amb la resta de pobles d’Europa i del món». Jo no ho comparteixo. Sóc més pessimista. O realista? Especialment, després de veure com funciona la Generalitat o altres institucions públiques, practicant el partidisme, el nepotisme i l’amiguisme desenfrenats en els «sottogovernos», privatitzant els serveis públics, socialitzant les pèrdues i privatitzant els beneficis, o essent incapaços de disminuir les desigualtats socials mitjançant un sistema impositiu just, progressiu, eficient i eficaç. O també una part important de les empreses i elits del país practicant l’evasió i l’elusió fiscals i demanant llibertat per a la propietat privada, però també, sempre, tots els ajuts públics que puguin, sense assumir mai cap responsabilitat de donar compte de com els utilitzin. O fins i tot, el comportament d’alguna gent «normal» del país que, sempre que pot, entre altres coses, i seguint l’exemple que li donen les administracions públiques i les elits, intenta estalviar-se pagar l’IVA, o aconseguir fer les coses demanant «ajuda» a amics influents que ens poden aconseguir-ho més ràpid i potser també millor de preu.

Així mai arribarem a ser ni tan sols com Àustria o Dinamarca.

Foto de portada: Wikipedia
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

(Ripoll 1950). Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre Sortir de l’euro per sortir de la crisi?

Comentaris

Cuixart: l’activista constant i fidel

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.