El primer pas determinant cap a la integració monetària de la Comunitat Europea va ser la posada en funcionament de la Política Agrària Comuna, l’any 1962. Aquesta política va eliminar aranzels per als productes agrícoles entre els estats membres i també va establir preus comuns.

La PAC va ser en realitat un gran acord entre França, que pretenia protegir el seu important sector agrícola-ramader, i Alemanya, que volia expandir-se industrialment més enllà de les seves fronteres. Aquest gran acord, a l’origen de la integració europea de post-guerra, ha servit per protegir el sector agrícola-ramader europeu de la competència dels països de rendes baixes, en especial dels africans, essent un factor determinant en la seva dificultat per desenvolupar-se i assolir la convergència amb els països rics.

La PAC va ser un gran acord entre França, que pretenia protegir el seu sector agrícola-ramader, i Alemanya, que volia expandir-se industrialment

La PAC necessitava de tipus de canvi estables per poder garantir l’estabilitat dels preus agrícoles entre les nacions. La gran quantitat i diversitat de preus agrícoles a subvencionar a través de transferències internacionals feia massa complex el funcionament d’aquest esquema sota un règim monetari en el que les monedes fluctuessin lliurement.

Durant els 60s, quan el sistema de canvi fix de Bretton Woods va començar a trontollar, a Europa va tornar a sorgir el debat enterrat en el període d’entreguerres sobre la necessitat d’una moneda comuna per als veïns de l’Europa occidental. I és que l’objectiu de mantenir els tipus de canvi estables es mostrava impossible d’assolir. El novembre 1967 el Regne Unit va devaluar la lliura més d’un 14%, evidenciant la crisi profunda del sistema de Bretton Woods. Alhora, l’agitació política del maig del 1968 a França va fer que molts inversors traslladessin el seus diners a Alemanya, posant nova pressió sobre la paritat canviària.

L’actitud dels governants alemanys davant d’aquesta debilitat del franc i de la lliura -i malgrat que Alemanya es trobava enmig d’un boom industrial i exportador que va produir una febre especulativa el novembre del 1968 que inundava el país de fons vinguts de l’estranger pel convenciment que el marc estava sobrevalorat-, va ser negar-se a revaluar el marc, principalment per protegir el sector agrícola bavarès, important per sostenir el govern conservador. Això implicava carregar a les altres nacions europees, en especial a França i Regne Unit, amb la tasca de reduir les seves importacions a través de pujades de tipus d’interès i austeritat fiscal que provocarien majors nivells d’atur.

Aquesta actitud alemanya va repetir-se novament el 1971 amb la crisi del marc que va portar a la suspensió’ unilateral de la convertibilitat del dòlar per part dels EEUU i la fi del sistema de Bretton Woods. També va repetir-se 1983 quan el govern de Mitterrand va realitzar la ‘tournant de la rigueur’ (el gir a la dreta o cap al rigor fiscal neoliberal) havent renunciat a devaluar el  franc, per aturar les sortides de capital de França cap a Alemanya. O en la tempesta monetària del 1992, quan Regne Unit i Itàlia es van veure obligades a abandonar el Sistema Monetari Europeu i Espanya va haver de devaluar la pesseta tres vegades en poc més d’un any.

Amb aquests precedents hauria d’haver quedat clar que els estats amb economies i capacitats exportadores molt diferents no poden assolir la convergència si lliguen les seves monedes amb un sistema de canvi fix. Aquests sistemes propensos a la crisi tenien les mateixes falles de disseny que l’Eurozona, de la que són avantpassats: els interessos materials particulars dels països s’imposaven a l’ideal d’una nació europea creada entre iguals. De fet, les discussions sobre la integració monetària iniciades a la Haia, el 1969, van donar lloc a l’informe Werner el 1970, encarregat per la Comissió Europea, que analitzava les condicions necessàries per crear una unió econòmica i monetària, el qual ja havia arribat a la conclusió que una unió monetària a Europa requeriria de la creació de facto d’una nova nació amb una política econòmica centralitzada sorgida del mandat del seu parlament. El posterior informe MacDougall del 1977, també encarregat per la Comissió, deixava clar, després d’estudiar la història de les diferents àrees monetàries europees, que les condicions per a la creació d’aquesta unió no existien ni existirien en els temps per venir.

Aquest fet es va voler negar anys després amb el Tractat de Maastricht, que va segellar la introducció de la moneda única sense tenir en compte aquestes advertències i sense un procés de diàleg en el qual es descrivissin les possibilitats i els riscos als ciutadans de tota Europa. L’impuls integrador dels 80s venia donat per la força emergent del neoliberalisme polític i pel monetarisme, la seva versió com a doctrina de política econòmica i monetària, que afavoria la visió alemanya antiinflació i en contra de la intervenció pública en l’economia. Aquesta doctrina va ser abraçada per part de la socialdemocràcia europea, i de forma especialment determinant per la francesa, que a través de Mitterrand i Delors van establir el monetarisme al continent, enterrant la tradició keynesiana de la classe dirigent francesa de post-guerra. Aquesta nova elit dirigent neoliberal francesa cercava beneficiar-se de l’estabilitat del marc alemany, al que es referien com l’arsenal atòmic alemany, en una unió que França aspiraven a controlar. També volien facilitar la unificació a Alemanya després de la caiguda del mur, evitant així que aquesta busqués aliances cap a l’est.

Per tot això França va acceptar a contracor la creació d’un nou banc central, el BCE, modelat a imatge i semblança del Bundesbank. Probablement la decisió de crear l’euro sota doctrina monetarista hagi sigut un dels errors de càlcul geopolítics més grans de la història recent de França. La moneda única s’establiria com a unitat comptable al gener de 1999 i entraria en circulació el gener de 2002. A partir d’aquest moment l’euro tindria una influència decisiva en les polítiques dels govern estatals, de manera que la tensió entre el poder estatal i les institucions de la UE s’incrementaria.

L’impuls integrador dels 80s venia donat per la força emergent del neoliberalisme polític i pel monetarisme

El disseny defectuós de l’euro va provocar a partir d’aquell moment desequilibris entre els seus membres que no tardarien en esclatar. Una contenció salarial pronunciada a Alemanya a partir de finals dels 1990s, combinada amb altes taxes d’inflació a la perifèria van anar acumulant divergències en la competitivitat entre Alemanya i les economies del sud a l’Eurozona. Aquestes divergències van fer que Alemanya es convertís en una gran exportadora i finançadora de la perifèria sud d’Europa. Els desequilibris van afectar les estructures productives de la perifèria, accentuant l’activitat econòmica en sectors poc productius i no-exportables com l’immobiliari, cosa que juntament amb la desregulació bancària promoguda per la UE, va generar grans bombolles de deute. Perquè aquests desequilibris no s’haguessin produït els diferents països de l’euro haurien d’haver acomplert la ‘regla d’or’ de qualsevol àrea monetària: augmentar els salaris el mateix que augmentés la productivitat del treball més un objectiu comú d’inflació, en aquest cas l’establert pel BCE. Tanmateix, els països de la perifèria europea es van desviar en major o menor mesura per damunt d’aquest objectiu i Alemanya ho va fer de manera molt pronunciada però a la baixa, a través de les polítiques de contenció dels salaris esmentades, també anomenades dumping salarial. França, cal destacar, que va complir amb la regla d’or en tot moment, però tot i això ha sigut pressionada per Alemanya per baixar salaris i realitzar austeritat per acostar-se al model alemany com a condició per continuar amb la integració.

L’enorme bretxa en competitivitat, atribuïble en major part a la devaluació del tipus de canvi real d’Alemanya, li ha permès a aquesta assolir superàvits recurrents en el seu compte corrent, mentre que la resta de països de l’Eurozona, que havien perdut competitivitat van veure créixer els seus dèficits exteriors, que van finançar amb endeutament estranger.

Mentre el deute privat augmentava als països amb balances per compte corrent deficitàries, el sector privat alemany es desendeutava gràcies als grans superàvits. Els mateixos superàvits alemanys van servir durant els anys de creixement previs a la crisi per refinançar els països deficitaris a través del sistema bancari internacional. Tanmateix, el 2010 aquests fluxos exteriors privats que finançaven els dèficits de les balances per compte corrent es van aturar a Grècia, generant una crisi d’aturada sobtada, i contagiant-se a altres països de la perifèria.

Aquesta aturada sobtada només va ser atenuada per la liquiditat proveïda pel BCE, que va activar programes de compra de bons de deute públic i de préstec als bancs europeus que van salvar l’euro temporalment. No obstant això, resoldre aquesta crisi de finançament a l’Eurozona requeria donar-li la volta a les balances per compte corrent entre estats de l’Eurozona o establir mecanismes de redistribució fiscal que reciclessin els superàvits dels països excedentaris cap a aquells deficitaris.

Els nivells d’inflació tenen una correlació molt alta amb l’evolució dels costos laborals. El cost del treball és el component més important del cost total de producció en l’economia en general, perquè en un procés de producció integrat verticalment no només els béns de consum final, sinó també els béns intermedis i els béns d’equip es produeixen mitjançant l’ocupació laboral. Els costos laborals es poden considerar com un instrument perfecte per preveure i controlar la inflació.

Si el creixement dels salaris nominal supera o no arriba el creixement de la productivitat nacional més l’objectiu comú d’inflació, això normalment provoca una desviació respecte aquesta taxa objectiu d’inflació, generant pèrdues o increments en la competitivitat internacional, respectivament. Els desequilibris en la competitivitat entre països generen desequilibris en les balances comercials entre els mateixos: els països que perden competitivitat veuen augmentar els seus dèficits exteriors que s’hauran de finançar amb endeutament estranger, mentre que els països que guanyen competitivitat veuen créixer els superàvits comercial i l’estalvi financer que prestaran a altres països.

Els països que perden competitivitat veuen augmentar els seus dèficits exteriors que s’hauran de finançar amb endeutament estranger

Aquests desequilibris han caracteritzar el sistema euro i tindrien tres possibles solucions: incrementar els costos laborals a Alemanya, baixar-los als països de la perifèria o abandonar l’euro per reajustar la competitivitat a través de la devaluació o revaluació monetària. D’aquestes tres opcions, la imposada per part d’Alemanya i els països del seu entorn, ha sigut la de forçar la baixada salarial en els països de la perifèria (i ara també França) a través de les polítiques d’austeritat, per destruir part de la demanda interna frenant així les importacions. Aquesta estratègia neomercantilista, que beneficia al capital exportador centre-europeu requereix de la imposició d’una doctrina de xoc contra l’estat social, primer a la perifèria, per poder després aplicar-lo al centre: sota la lògica d’imposar les baixades salarials i garantir el pagament del deute a partir del 2010 la Troika va intervenir Grècia, Irlanda, Portugal, Xipre i va canviar governs i constitucions a Itàlia i Espanya amb el mateix motiu, i actualment Macron porta a terme aquesta política a França, mentre que a Alemanya, amb menys duresa, ja fa temps que s’imposa. Per consolidar aquesta estratègia de xoc, entre mitjans de 2011 i principis de 2012 es va crear una nova institucionalitat sorgida de la gestió de la crisi, que ha endurit el caràcter neoliberal de l’euro: es van signar el Pacte Fiscal i les reformes Six-pack i Two-pack, que aprofundien el rigor fiscal constitucionalitzat ja en el Pacte d’Estabilitat i Creixement. Aquestes polítiques imposades per Alemanya, que utilitzen l’euro com a corretja de transmissió, han generat una crisi econòmica i social a Europa semblant a la Gran Depressió, amb alts nivells d’atur i de desigualtat, que duren ja 10 anys.

Aquestes polítiques imposades per Alemanya, que utilitzen l’euro com a corretja de transmissió, han generat una crisi econòmica i social a Europa semblant a la Gran Depressió

Tanmateix, hi ha hagut diferents visions i interessos de les burgesies dels diferents països respecte a com aprofitar la crisi per crear institucions que avancin en la integració a la UE. Per un costat hi ha hagut el capitalisme més financeritzat, en gran mesura format pels interessos financers anglosaxons, tot i que molt ben representat al continent per la classe política socio-liberal, o sigui, per entendre’ns de centre-liberal i centre-esquerra. Aquesta bloc d’interessos, que s’ha identificat amb la perífrasi ‘més Europa’, ha perseguit l’objectiu d’unificar la fiscalitat i les finances europees a través de promoure un sistema de transferències fiscals europeu i la creació de mecanismes d’endeutament comunitaris. L’objectiu de la gran banca que dóna suport a aquesta visió ha sigut unificar el mercat financer europeu i en especial crear un gran mercat de deute públic que pugui competir amb el mercat de deute dels EEUU i que consolidi l’euro com a moneda de reserva mundial en competència amb el dòlar. Tanmateix no se n’ha sortit.

Aquestes iniciatives han sigut bloquejades pel que podríem catalogar com l’elit centre-europea o germànica. Aquest grup, al que s’ha anomenat el bloc de l’estabilitat, respon a uns interessos de les burgesies d’aquests països més relacionats amb el complex industrial-exportador alemany i dels seus països més afins, com Holanda, Àustria i els països escandinaus. Aquest grup de països està obstinadament oposat a fer cap renúncia a la seva sobirania fiscal i financera en els termes que li demana l’altre bloc, és a dir, per crear una unió econòmica i monetària a Europa amb un sistema de transferències fiscals, en la que entenen que perdrien sobirania i es veurien obligats a subvencionar economies més febles, que a més són molt menys rigoroses fiscalment. La seva visió d’Europa és mercantilista, en la que Alemanya seria el gran estat al voltant del que s’articularia una Europa estratificada en diferents perifèries i un centre: una perifèria al sud, dedicada als serveis, una perifèria a l’est dedicada a les fases primàries de la cadena productiva industrial, i el centre dominador de les fases finals de l’entramat capitalista i exportador europeu.

En aquesta Europa, els estats continuaran assumint els seus propis deutes, i si no ho poden fer, hauran d’aplicar dures mesures de desmantellament del seu estat social, venta del patrimoni públic i reduccions salarials a canvi de no ser expulsats i poder ser rescatats per una nova autoritat fiscal europea estricta controlada principalment pels estats, és a dir Alemanya i els seus afins, i no per organismes comunitaris. Una mostra de què aquest model és el que s’està imposant és, no només la constitucionalització de l’austeritat en els anys 2011-12 com es deia abans, sinó el recent acord per crear un Fons Monetari Europeu que s’albira que realitzi funcions de vigilància i intervenció en aquells països en crisis de deute, sense funcions contra-cícliques ni redistributives entre estats.

En aquesta Europa, els estats continuaran assumint els seus propis deutes, i si no ho poden fer, hauran d’aplicar dures mesures de desmantellament del seu estat social

Ni la unió fiscal i bancària promoguda pel capitalisme de Wall Street i la City, ni la unió de l’estabilitat promoguda pel neomercantilisme alemany són opcions en favor de les classes populars i les classes treballadores europees. Les esquerres europees han d’enfrontar-se a aquests dos models d’internacionalisme del capital. Per fer-ho cal prioritzar la sobirania popular i la democràcia com a elements identitaris i estratègics. La lluita política per aquests objectius, però, es porta a terme principalment en el terreny estatal-nacional.

Cal prioritzar la sobirania popular i la democràcia com a elements identitaris i estratègics

No hi ha en aquests moments una lluita de classes integrada transnacionalment a Europa, com mostren la falta de suport de l’esquerra europea a Grècia, així com la voluntat de gran part de la població del Regne Unit per deixar la UE. La solidaritat internacional requereix de la recuperació d’una correlació de forces millor per als treballadors i pobres del propi territori que vagi en la direcció de garantir els drets democràtics de tots els habitants dels països i de cercar la convivència com a iguals entre els diferents estats i nacions europeus com a pas previ per construir projectes internacionals que superin els estats capitalistes i portin a un millor equilibri entre les relacions nacionals i internacionals a Europa.Des de la vessant de l’estratègia d’un govern d’esquerres europeu disposat a caminar cap a un model de socialisme democràtic, el requisit immediat seria restaurar la sobirania monetària amb la recuperació del control sobre el propi banc central, la socialització del sistema bancari i la imposició de controls de capitals.

Només a partir estratègies emancipadores sobre aquestes línies serà possible iniciar un projecte transnacional europeu per constituir una nova Europa

La transició cap a una nova constitució democràtica econòmicament també requeriria la realització d’una auditoria del deute públic ciutadana, i la moratòria en el pagament del deute públic mentre es porta a terme l’avaluació de la legalitat i la legitimitat d’aquest deute, establint un precedent democratitzador de les finances i permetent iniciar negociacions amb els creditors des d’una posició de força per aconseguir-ne una cancel·lació significativa. Amb major espai fiscal i les eines de crèdit públic a l’abast es podrien adoptar polítiques per impulsar la demanda interna, així com polítiques industrials per enfortir la indústria i l’agricultura i realitzar una transició energètica i ecològica, el que requeriria d’un paper principal de la inversió pública, el crèdit dirigit i el restabliment de la competitivitat a través de la devaluació monetària. Tot això, requerirà també d’un esforç de reforma, descentralització i democratització dels aparells estatals. Només a partir estratègies emancipadores sobre aquestes línies serà possible iniciar un projecte transnacional europeu per constituir una nova Europa.

Foto de portada: Tristan Schmurr