Sobre els drets i les seves garanties: S’inclou el text constitucional cubà dins de la corrent del nou constitucionalisme llatinoamericà?

Els processos constituents i Constitucions de Veneçuela (1999), Equador (2008) i Bolívia (2009) van crear un model constitucional propi que alguns hem denominat amb el nom de nou constitucionalisme llatinoamericà. Es tracta d’un model que introdueix una clara ruptura amb molts dels elements que, tradicionalment, s’havien considerat com a correctes en la doctrina constitucional liberal: la tripartició de poders, la primacia dels drets de llibertat individual per sobre dels drets socials, un sistema polític de democràcia representativa, etc. Davant d’això, les Constitucions de Veneçuela, Equador i Bolívia conformen un nou model garantista, participatiu i redistributiu en favor dels sectors populars d’aquests països.

Les Constitucions de Veneçuela, Equador i Bolívia conformen un nou model garantista, participatiu i redistributiu en favor dels sectors populars d’aquests països.

Són diferents els sectors d’esquerres que, des de dins de Cuba, reclamaven des de fa anys una actualització de la Constitució cubana del 1976, reformada el 1978, 1992 i 2002 tot i que encara situada a la tradició del socialisme real, per sintonitzar-amb el nou corrent del nou constitucionalisme llatinoamericà. A la mateixa introducció al projecte de Constitució que l’Assemblea Nacional cubana va publicar el juliol del 2018 per sotmetre-la a consulta popular, es deia que per a l’elaboració del text es va partir de “la història i tradició constitucional cubana, els processos constitucionals desenvolupats a Amèrica Llatina en els últims anys i les experiències derivades d’aquells països que construeixen el socialisme”.

Ara bé, podem dir que la Constitució cubana del 2019 se situa dins d’aquest corrent del nou constitucionalisme llatinoamericà? En molts aspectes, no. Entre molts d’altres, un tret definitori i nou del nou constitucionalisme llatinoamericà és el reconeixement de múltiples instruments populars de garantia de tots els drets, sense jerarquies entre ells. En això, el text cubà es queda, des d’un punt de vista jurídico-formal, molt enrere.

Aturem-nos, breument, a veure la regulació d’alguns dels drets civils i socials, per aturar-nos, després, en les garanties.

Els drets civils

La nova Constitució reformula diversos drets ja reconeguts i n’amplia el llistat. Un dels drets reformats és el de reunió, associació i manifestació. El nou art. 56 introdueix una modificació respecte al seu homòleg a la Constitució anterior, l’art. 54. El canvi que introdueix és que ara el dret d’associació, reunió i manifestació no apareix vinculat a les “organitzacions de masses” com sí que es feia a l’art. 54 del text del 1976. A les organitzacions de masses es dedica un altre article, el 14. Però, al marge d’aquest reconeixement, l’art 56, per contra, parla del dret en termes generals sense sotmetre’l a cap condició, excepte, únicament i com a gairebé totes les Constitucions, al respecte de l’ordre públic i la llei.

D’altra banda, el contingut del dret d’igualtat adquireix un major desenvolupament dels seus supòsits, incloent noves mencions explícites a la prohibició de discriminació per gènere, identitat de gènere, orientació sexual, origen ètnic i discapacitat (art. 42). Tot i que, segurament, la novetat més problemàtica en aquest sentit va ser el reconeixement, a l’art. 68 del projecte de Constitució presentat, del matrimoni “entre dues persones”. Aquest aspecte va ser impugnat per la ciutadania en la fase de consulta ciutadana. Davant d’això, l’Assemblea Nacional va optar per retirar aquest article del text final i afegir una disposició transitòria, l’onzena, que estableix: “Atenent els resultats de la Consulta Popular realitzada, l’Assemblea Nacional del Poder Popular, en el termini de dos anys de vigència de la Constitució, iniciar el procés de consulta popular i referèndum del projecte de Codi de Família, en el qual ha de figurar la forma de constituir el matrimoni”.

Els drets socials (educació i sanitat)

Un dels grans emblemes de legitimació de la Cuba socialista durant el període de dificultats econòmiques va ser el manteniment dels drets d’educació i sanitat a tota la població. La regulació d’aquests drets ha estat fruit d’un debat intens durant el procés constituent.

En l’educació, mentre que la Constitució anterior establia la gratuïtat en tots els seus nivells, sense excepció, l’art. 84 del projecte de Constitució presentat al juliol del 2018 fixava la gratuïtat “des del preescolar fins a l’ensenyament universitari de pregrau”, mentre que “la formació postgraduada i l’educació de les persones adultes” es garantia “de conformitat amb les regulacions establertes”, i obre la possibilitat de suprimir la seva gratuïtat i fins i tot estableix com a objectiu el potenciar l’entrada del capital privat estranger en el finançament de la investigació científica.

La possibilitat d’eliminació de la gratuïtat de certes etapes de l’educació va ser, però, una de les qüestions impugnades per la ciutadania durant la fase de consulta ciutadana i, per tant, eliminada del projecte final de Constitució sotmès a referèndum que, de la mateixa manera que la Constitució anterior, manté la gratuïtat de l’educació “des de la primera infància fins a l’ensenyament universitari de postgrau” (art. 73).

Pel que fa a la sanitat, l’Estat continua garantint l’accés i la gratuïtat dels serveis de salut, però ara afegeix que “la llei defineix la manera en què els Serveis de salut es presten” (art. 72), i s’obre aquí la possibilitat que no siguin prestats directament per l’Estat.

La garantia dels drets, ha d’existir Tribunal Constitucional?

Dos aspectes fonamentals en el constitucionalisme per dotar de plena garantia els drets són: d’una banda, el principi de supremacia constitucional i un control de constitucionalitat democràtic capaç d’establir límits i obligacions al Poder en defensa dels drets. I, d’altra banda, l’existència d’accions jurisdiccionals perquè els ciutadans, individual o col·lectivament, disposin d’instruments amb què fer front a la vulneració, per acció o omissió, dels seus drets.

Pel que fa al primer aspecte, el principi de supremacia constitucional ha estat sempre un tema de debat en la teoria socialista. Sota la màxima imperant en els països socialistes que la Revolució “no es fa amb el Dret sinó amb la política”, no hi existia ni supremacia de la Constitució ni Tribunal Constitucional, de manera que no es donava una subordinació del Poder a la Constitució, sinó al revés, de la Constitució al Poder, que podia actuar sense control de cap mena.

Aquesta va ser una qüestió llargament discutida en els primers anys de Revolució cubana. A l’inici de la Revolució es van enfrontar dues posicions, ambdues defensores de la construcció d’una nova societat socialista, encara discrepants sobre el valor que havia de jugar la Llei Fonamental del 1959. D’una banda, Fernando Álvarez Tabío i altres defensaven el principi de supremacia constitucional i existència de control de constitucionalitat. De fet, aquest model es va mantenir durant els primers 14 anys de Revolució en què hi havia una Sala de Garanties Constitucionals i Socials del Tribunal Suprem. I, d’altra banda, altres autors s’oposaven a l’existència d’aquest principi i Sala, afirmant que el Poder revolucionari, com a expressió de la voluntat popular, havia de poder actuar sense cap mena de control judicial. Aquesta última posició va ser la que va acabar imposant-se i el 1973 es va eliminar la Sala de Garanties Constitucionals del Tribunal Suprem.

Seguint el model establert pel nou constitucionalisme llatinoamericà, diversos constitucionalistes cubans (Martha Prieto, Lissette Pérez, Julio Antonio Fernández, Julio Cesar Guanche) fa temps que proposen recuperar el principi de supremacia de la Constitució i creació d’un Tribunal Constitucional triat popularment com a Bolívia, per exercir control de constitucionalitat sobre el Poder. Tal com assenyalen J.A. Fernández i J.C. Guanche, la seva defensa del caràcter normatiu de la Constitució no equival a una comprensió “legalista”, que només prioritzi la norma sobre els fins polítics de la Revolució. En el seu lloc, proposen una manera concreta de relacionar-los: traduir els fins de la Revolució a drets fonamentals. Es pot considerar l’objectiu de l’Estat de complir “fins revolucionaris” en aquest sentit: realitzar el catàleg de drets fonamentals que estableix.

Diversos constitucionalistes cubans fa temps que proposen recuperar el principi de supremacia de la Constitució i creació d’un Tribunal Constitucional triat popularment com a Bolívia

No obstant això, la nova Constitució, si bé sí que introdueix com a novetat el reconeixement formal del principi de supremacia constitucional en el seu art. 7, a la pràctica continua sense reconèixer l’existència d’una Sala constitucional o Tribunal Constitucional i manté el mateix model de control de constitucionalitat existent en el text anterior. Els arts. 108.e) f), 122.h) i) i 156 de la Constitució del 2019 reprodueixen el mateix model. Quan l’art. 108.e) del text assenyala que és funció de l’Assemblea Nacional del Poder Popular exercir el control de constitucionalitat sobre les lleis, decrets lleis, decrets presidencials, decrets i altres disposicions generals, situa aquest òrgan com a jutge i part del procés legislatiu, confonent en el mateix subjecte la funció legislativa i la de control de constitucionalitat. Això fa que continuï sense existir una subordinació del poder a la Constitució, però sí que passa al revés.

I, pel que fa al segon element, el de les accions jurisdiccionals de defensa de drets, al llarg de les últimes dues dècades, les constitucions del nou constitucionalisme llatinoamericà s’han introduït nous instruments jurisdiccionals populars per a la defensa de drets. En concret, van introduir novetats en matèria dels subjectes amb legitimitat activa per exigir jurisdiccionalment els drets (reconeixement de subjectes col·lectius informals o circumstancials com plataformes, marees, assemblees, etc.), de democratització d’accions jurisdiccionals ja existents (reconeixement dels ciutadans de poder presentar accions ciutadanes d’inconstitucionalitat per acció o per omissió), i d’introducció de noves accions jurisdiccionals (per exemple, les anomenades accions populars). Cap d’aquestes novetats s’incorpora a la Constitució cubana. Es limita a reproduir les garanties jurisdiccionals anteriors: el recurs d’Habeas Corpus (art. 96), d’Habeas data (art. 97), les garanties processals del procés (art. 94) i el recurs preferent, expedit i concentrat, això és un recurs d’empara, per a la protecció dels drets (art. 99).

Encara que, segurament, la qüestió més preocupant la trobem en l’últim paràgraf de l’art. 99. Si alguna cosa caracteritza el nou constitucionalisme llatinoamericà és la mateixa protecció de tots els drets sense distinció entre ells. Aquest paràgraf de la Constitució cubana, en l’article referit al recurs preferent i concentrat o recurs d’empara, diu que “La llei estableix aquells drets emparats per aquesta garantia”, podent, mitjançant lleis en el futur, excloure determinats drets del recurs d’empara i, per tant, fixant drets de primera i de segona.

Si alguna cosa caracteritza el nou constitucionalisme llatinoamericà és la mateixa protecció de tots els drets sense distinció entre ells

En resum, podem veure com des del punt de vista de les garanties, la carta de drets cubana està, en alguns aspectes, per darrere de les constitucions del nou constitucionalisme llatinoamericà.

Foto de portada: Ramon Boersbroe
Traducció: Frederic Muniente.