Billie Holiday surt a l’escenari i el públic calla. Una cosa prou habitual quan Lady Day entra en escena, i més si mentre es planta davant del micròfon comencen a sonar els primers compassos d’un dels seus temes més famosos: Strange Fruit. És una cosa habitual que la gent es quedi sense paraules quan ella canta, però la diferència, en aquesta ocasió, es troba entre el públic que no pot parar de mirar-la: és un públic format per blancs i negres, i això és una cosa gens habitual. La història de Strange Fruit va lligada a les de Frankie Newton i el Cafe Society, el primer club de Manhattan on els negres no tan sols tocaven música, sinó que podien anar a escoltar-ne.

La cançó, que ha anat generant la seva pròpia llegenda de la mà de la seva intèrpret més famosa –sense voler menysprear la gran Nina Simone, a qui adoro i venero–, era originalment un poema publicat al voltant de 1937 amb el títol «Bitter fruit» per Lewis Allan, pseudònim d’Abel Meeropol, professor, cantautor, poeta i membre del Partit Comunista dels Estats Units. El poema parla dels linxaments –comuns als estats del Sud a principis del segle XX– dirigits en gran majoria contra afroamericans, i que per a molts seria la llavor del posterior moviment pels drets civils. Meeropol es va inspirar en la fotografia d’un doble linxament a Indiana el 1930, i Holiday gravaria la cançó el 1939 amb el segell musical Commodore, després que el seu segell habitual, Capitol, rebutgés editar una cançó sobre linxaments. El bateria Max Roach diria de Strange Fruit que «quan la va gravar, va fer una declaració sobre el que sentíem tots com a gent negra.»

Southern trees bear a strange fruit

Blood on the leaves and blood at the root

Black body swinging in the Southern breeze

Strange fruit hanging from the poplar trees

Barney Josephson era un venedor de sabates que després de la Gran Depressió i d’haver visitat alguns cabarets a Praga i Berlín va decidir, una vegada de tornada als Estats Units gràcies a alguns préstecs, crear el primer nightclub interracial de Nova York, el Cafe Society. Gràcies a la seva forta aposta per un local que s’allunyés del racisme imperant als altres clubs, i on els negres poguessin veure actuacions i no només tocar-hi –com passava en locals de jazz que ja han passat a la història com el Cotton Club o el Club Kit Kat–, es va convertir ràpidament en el club preferit d’escriptors i intel·lectuals, dels amants del jazz, d’alguna celebritat i de la gent d’esquerres en general. El local va guanyar-se sense gaire esforç el títol de «the wrong place for the right people», el lloc equivocat per a la gent adequada.

Els anys trenta van ser un període d’auge per al jazz i per a l’esquerra. El Partit Comunista va abandonar un cert rebuig inicial i va decidir-se a lluitar contra la segregació racial als Estats Units. Per una banda, involucrant-se en casos com el dels nois de Scottsboro –en el qual nou joves afroamericans van ser injustament acusats de violar a dues dones blanques–, donant suport als sindicats de Harlem i a campanyes contra els linxaments. Per l’altra, difonent la cultura negra des de diaris com el Daily Worker i altres publicacions comunistes, així com donant suport a la idea que el jazz era la cultura més democratitzadora que el país posseïa. Durant anys es va anar generant una relació entre el Partit Comunista, organitzador d’esdeveniments amb bandes de jazz per recaptar fons, i els músics de jazz, que al seu torn es veien influenciats per les idees marxistes. Vigilant la porta del club treballava un veterà de la Brigada Abraham Lincoln, on també havien combatut alguns dels cambrers, però l’aportació més gran va venir del productor musical John Hammond, qui, encara que no va ser membre del Partit Comunista, era activista pels drets civils i un gran coneixedor del jazz. Barney tenia l’entusiasme necessari, però la seva idea del jazz era limitada, així que John Hammond es va convertir en el seu director musical.

Hammond era l’hereu d’una considerable fortuna i feia temps que estava en el negoci de la música. Havia passat la dècada de 1920 assistint a classes de violí a Nova York i, en acabar-les, ho aprofitava per gaudir dels millors concerts de jazz que la ciutat pogués oferir: Bessie Smith, Fletcher Henderson… Encara que no era membre del partit, havia crescut en un entorn progressista i el seu amor pel jazz l’havia dut a la lluita per la igualtat de tots els americans, fossin de la raça que fossin. Al final, deia, els objectius del partit i els seus anaven en la mateixa direcció, i no importava tenir un carnet, importaven les idees i la lluita pels drets dels oprimits, i quina millor manera que fer-ho que a través de la música que estimava.

Tornem a l’escenari del Cafe Society per a conèixer un altre dels personatges que es van creuar en la vida d’aquest club. És el propi Abel Meeropol qui porta el seu poema, ja musicat, a Barney Josephon, i és aquest qui convenç Billie Holiday perquè el canti amb una posada en escena especial: serà l’última cançó de la nit. Així, els espectadors se n’aniran d’allà amb quelcom en què pensar, tot convertint la cançó en una obra d’agitprop. No se servirà res durant l’actuació i totes els llums estaran apagats, exceptuant un petit punt que banyarà la cara de la cantant. Mentrestant, en un dels racons que resten a les fosques durant l’actuació trobarem Frankie Newton, trompetista habitual de la banda de Billie Holiday i, tot i el títol oficiós del club, la persona adequada per al lloc idoni.

Newton era un trompetista afroamericà de qui tothom deia que podia fer el que volgués amb el seu instrument, però que era difícil de tractar pel seu temperament, la seva poca paciència i les seves opinions radicals, molt properes a les del Partit Comunista. Acostumava a sortir amb intel·lectuals com Henry Miller o William Saroyan, veïns seus al Greenwich Village, l’anomenat districte bohemi de la Nova York de l’època, i havia tocat a una multitud de clubs a Boston i Nova York de la mà de gent de la talla d’Art Tatum. A més, li encantaven l’art i la pintura i era especialment aficionat a les discussions i els debats ja fora de l’escenari. Passava molt de temps al Cafe Society.

Tècnicament ningú no li retreia res; va ser el primer trompetista a gravar per a l’acabat de fundar –i ara arxiconegut– segell Blue Note, dirigit per Alfred Lion i Max Margulis, amb Port of Harlem Jazz Men i el Frankie Newton Quintet, i hi va enregistrar temes com «Daybreak Blues». Com comentava al principi, també va gravar amb Billie Holiday himnes reivindicatius com «Strange Fruit» o «I’ve Gotta Right To Sing The Blues» i, gràcies a John Hammond, va ser part de la banda de Bessie Smith al costat de gent com Benny Goodman. Mentre continuava tocant, també apareixia a jam sessions, programes de ràdio i es dedicava a la seva altra passió: recollir i restaurar instruments vells per a donar-los als nens del barri i ensenyar-los a tocar de manera totalment gratuïta, tres vegades per setmana, a la Greenwich House Music School.

El problema per a molts no es trobava a la seva faceta com a músic, sinó en el seu orgull, en una metxa molt curta que ràpidament encenia les habituals discussions on s’endinsava, i en la passió que posava a l’hora de parlar de temes polítics i racials. Molt sovint perdia feines per aquesta mena de qüestions, per voler que les bandes on estava treballessin de manera cooperativa o es sindiquessin, per voler que cada músic rebés la mateixa part dels beneficis obtinguts. A poc a poc va anar perdent concerts; el cridaven cada vegada menys per a tocar i es va anar guanyant l’enemistat de la indústria musical i dels grans segells. Fins i tot es deia que, cansat d’escoltar cançons a les jukebox dels bars per les quals els músics no rebien ni un dòlar, i no volent participar en el joc, deia directament que no a les propostes que li arribaven.

Va tenir alguna feina més com a músic, però cada vegada anava a menys. Aparicions a algun Camp Unity, els campaments d’estiu del Partit Comunista, concerts com el del Russian War Relief el 1942 o esdeveniments per a la revista comunista New Times. Va continuar fent classes als nens de Greenwich i va fer algun concert més al Cafe Society, però sobretot va pintar. El 1948, treballant ja com a conserge al mateix edifici on vivia, va perdre gairebé totes les seves pertinences per culpa d’un incendi: roba, trompetes, mobles, els seus quadres… Uns quants fidels van reunir prou diners per a comprar-li un vestit i una nova trompeta, però a aquestes alçades de la seva vida, l’alcoholisme s’havia fet ja massa fort, i els amics que intentaven tornar-lo al món musical no van aguantar-lo i mai més va tornar a tocar. Va morir deprimit, alcoholitzat, pobre i sense haver donat tot el que podia com a músic.

Mentre la carrera de Frankie Newton anava en declivi, també hi anava la dels seus companys del Cafe Society. Gairebé des del principi, el local havia estat sota el punt de mira de l’FBI i del Comitè d’Activitats Antimericanes, i l’interès va anar creixent a mesura que creixia la por roja (red scare, la purga anticomunista del govern dels EUA) i les llistes negres. La prematura mort de Newton va deixar l’Estat sense l’oportunitat d’acarnissar-se amb ell, però els anys de suport a la lluita de la comunitat negra van fer recaure la sospita sobre John Hammond. No obstant, la seva no afiliació al Partit Comunista i unes oportunes declaracions públiques contra algunes de les seves polítiques van fer que es lliurés de problemes més greus. Això i ser blanc i ric, és clar. No va tenir tanta sort Leon, el germà de Barney, assenyalat com a antifeixista i agent del Comintern. El van dur a judici i, quan va acollir-se a la cinquena esmena per a no declarar, el van empresonar. El mateix Barney es va lliurar, però el destí del seu germà va marcar-los, a ell i al Cafe Society, que va acabar tancant definitivament les portes el 1949. Fart de tot i buscant una mica de pau, acabaria obrint una cadena de rostisseries –anomenada The Cokery– per a mantenir-se fora del radar polític i poder començar de nou.

Les vides de molts dels que van trepitjar en algun moment el Cafe Society, la de John Hammond, la dels Josephson o la de Frankie Newton, i la d’altres músics, com el pianista Art Hodes o Artie Shaw, servirien perquè d’altres continuessin protestant en defensa de la igualtat, contra la segregació, la discriminació i les lleis Jim Crow a través del món cultural. El jazz i el soul estarien lligats de manera irremeiable també amb moviments posteriors com el dels drets civils, el Partit de les Panteres Negres o, més propers al nostre temps, el Black Radical Congress; i continuarien influenciant músiques posteriors. En són hereus, en més o menys mesura, segells com Motown o Stax, així com el free jazz dels seixanta i setanta, sobretot en la seva vessant més reivindicativa, amb artistes que abraçaven conscientment i políticament la seva negritud –com Archie Shepp o Max Roach– sense que els importés el benefici econòmic que podria donar-los la seva música.

El jazz més combatiu i aquesta reivindicació de la negritud també deixarien la seva petjada en altres camps culturals, com el cinema i la literatura, però per ara us deixo en pau amb l’allau de referències, tot i que em permeto una última recomanació: deixant de banda el més que suat Kerouac i altres beats com Diane di Prima, no podeu deixar de llegir El Voltor, òpera prima de Gil Scott-Heron (editada pels asturians Llauna), New Thing, de Wu Ming 1, o El noi de la trompeta, de la gran Dorothy Baker, on podreu llegir frases com aquesta:

«Tenia la cara nerviosa i de faccions contretes de l’home que sap alguna cosa, la cara que se sol veure on hi ha passió. La que se’ls veu als revolucionaris, als maníacs, als artistes: a tot aquell que sap que serà devot d’alguna cosa, costi el que costi, fins que mori.»