«El poble que oprimeix un altre poble forja les seves pròpies cadenes».
Karl Marx
«Si es vol estudiar el naixement d’una concepció del món que mai no fou exposada sistemàticament pel seu fundador, cal fer prèviament un treball filològic minuciós i realitzat amb el màxim escrúpol d’exactitud, d’honradesa científica, de lleialtat intel·lectual, d’absència de tot pre-judici i apriorisme o presa de partit».
Antonio Gramsci
En el nostre país, quan parlem sobre Marx i del fet nacional solem navegar en un mar procel·lós on imperen el presentisme i allò que Gramsci anomenava constrènyer els textos, és a dir: «fer dir als textos, per amor a la tesi, més d’allò que els textos realment diuen». Habitualment ens trobem amb cites fora de context, lluny d’un «treball filològic minuciós i realitzat amb el màxim escrúpol d’exactitud, d’honradesa científica, de lleialtat intel·lectual, d’absència de tot pre-judici i apriorisme o presa de partit». A l’ensems no s’ignora, sovint de mala fe, que l’obra de Marx és una obra en construcció i que si ens volem acostar al seu mètode cal saber que «[el] leitmotiv, del ritme del [seu] pensament en desenvolupament, ha de ser més important que les afirmacions casuals i els aforisme aïllats».
I, abans de res, caldrà partir del fet que és impossible trobar en Marx ni en Engels una posició o definició simple de nació presta a ser aplicada en tots els casos. Marx i Engels, com a intel·lectuals que es pretenien orgànics d’un moviment real i en moviment, el de constitució del proletariat en classe, van anar elaborant hipòtesis explicatives i respostes concretes, a demanda del desenvolupament històric concret en què participaven. Hipòtesis explicatives i respostes concretes que són lluny de ser una teoria completa ni coherent. No obstant això, podem afirmar que gairebé sempre es van atenir a una determinada posició eticopolítica provinent de la tradició de la qual formaven part: la tradició democràtica-jacobina. Per tant en el llarg recorregut de l’obra marxiana podem trobar elements de mètode d’anàlisi al costat d’elements normatius, de principis eticopolítics. En aquests darrers hi trobem, en el conjunt de l’obra, una continuïtat notable.
A risc de resultar esquemàtic i només per raons de temps, glossaré les posicions de Marx i Engels sobre el fet nacional en cinc proposicions:
- No pot haver-hi emancipació nacional sense emancipació social. I viceversa.
- Engels i els pobles «sense història».
- Centralisme, estatisme i democràcia.
- Classe, nació i hegemonia en el Manifest Comunista.
- Contingut i forma de la lluita del proletariat.
1. No pot haver-hi emancipació nacional sense emancipació social. I viceversa.
Comencem per una afirmació normativa de Marx en la relació entre els pobles que crec que va més enllà de la tàctica o de la circumstància: el 28 de març de 1870, cridant a la unitat en la lluita entre el proletariat anglès i l’irlandès, Marx va escriure: «El poble que oprimeix un altre poble forja les seves pròpies cadenes». Aquesta afirmació estableix una relació indissoluble entre alliberament nacional i social. Sembla que es tracta d’un axioma normatiu, allunyat del relativisme nacional que se li sol atribuir. D’aquesta manera, Marx recollia la torxa democràtica que ja havia estat encesa per Robespierre l’abril de 1793: «Aquell que oprimeix a una nació, es declara enemic de totes».
Per a Marx, la qüestió irlandesa mostrava de manera suficient en què consistia la seva visió de l’internacionalisme proletari
Emmarquem aquesta frase en un context més ampli. Per a Marx, la qüestió irlandesa mostrava de manera suficient en què consistia la seva visió de l’internacionalisme proletari: «Tan aviat com acabi la unió coercitiva d’aquests dos països esclatarà a Irlanda una revolució social, encara que sigui sota formes antiquades […] D’altra banda, en deixar intacte el poder dels seus grans propietaris de terra a Irlanda, el proletariat anglès els fa invulnerables a la pròpia Anglaterra […] l’obrer mitjà anglès odia l’irlandès, al qual considera un rival que fa que baixin els salaris i el nivell de vida. Sent antipatia nacional i religiosa cap a ell […] La burgesia fomenta i conserva artificialment aquest antagonisme entre els proletaris dins Anglaterra mateix. Sap que en aquesta escissió del proletariat resideix l’autèntic manteniment del seu poder […] El poble que oprimeix un altre poble forja les seves pròpies cadenes».
És a dir, Marx situa, com sempre, la lluita per l’alliberament nacional en el context de la lluita de classes, però no només això. Considera que l’alliberament nacional del poble oprimit per l’imperialisme permet l’alliberament social: «La condició preliminar de l’emancipació de la classe obrera anglesa és la transformació de l’actual unió coercitiva, és a dir, de la submissió d’Irlanda, en aliança igual i lliure, si és possible, o en una separació completa, si cal».
Aquesta mateixa posició també queda clara en el cas de Polònia: «Per això, en treballar per trencar les cadenes de Polònia, els socialistes russos es plantegen la generosa meta de destruir el règim militar, condició essencialment necessària per a l’alliberament general del proletariat europeu».
Certament, algú podria adduir que tant en el cas d’Irlanda com en el de Polònia les posicions de Marx i Engels van variar al llarg del temps. És cert, però no podent resumir aquí aquesta evolució, només puc respondre que quan vull valorar les posicions de qualsevol autor acostumo a concedir un plus de credibilitat a les posicions formulades en últim lloc.
2. Engels i els pobles «sense història».
Esmentar únicament aquest aspecte més democràtic i internacionalista de les posicions de Marx i Engels seria unilateral. En 1848, tots dos establien una prioritat dels interessos de la revolució democràtica sobre la lluita dels pobles oprimits. Per exemple, donaven suport a l’emancipació de Polònia, però no a la dels eslaus del sud. Prioritzaven la lluita contra l’imperialisme tsarista, a qui consideraven la reserva estratègica de la reacció a Europa. Aquesta posició de caràcter tàctic va induir Engels, en els escrits publicats a la Nova Gaseta Renana 1848, a considerar que els eslaus del sud i del centre d’Europa eren pobles reaccionaris i a denominar-los «pobles sense història»: «Per pobles “sense història pròpia”, Engels entenia pobles que en el seu passat no havien aconseguit crear un sistema estatal vigorós i de tal manera, segons Engels, ja no posseïen força per a obtenir la seva autonomia nacional en el futur». Cal contextualitzar aquest episodi en el context de la revolució europea de 1848, i en el fet que tant el despotisme austríac com el rus van utilitzar alguns d’aquests pobles (txecs, eslovacs, eslovens, croats, serbis, i ucraïnesos) com a tropes de xoc contra les revolucions democràtiques. Roman Rosdolski opina que en el rerefons d’aquestes posicions d’Engels podem percebre la sentor d’un cert supremacisme alemany, o bé d’un cert hegelianisme deformat aplicat a les relacions entre els pobles.
Per la seva banda, Enzo Traverzo considera que «una tal concepció, que barreja el Volksgeist de Hegel amb una versió predarwiniana de la selecció natural, no té equivalent en Marx. Durant les revolucions de 1848, aquest es limita a distingir entre “nacions revolucionàries” i “nacions contrarevolucionàries”, amb una classificació descriptiva que s’absté de fer una valoració sobre el caràcter històricament viu o obsolet dels diversos grups nacionals». Per la seva banda, Michael Lowy opina que «això, aquesta actitud no estava relacionada de forma orgànica a una determinada filosofia “evolucionista, economicista i eurocentrista”, més aviat va ser el producte de la seva por obsessiva a la contrarevolució tsarista, així com de la instrumentalització del paneslavisme pel tsar. A partir que es comencen a materialitzar perspectives revolucionàries a Rússia (després de 1870), aquesta estimació negativa desapareix».
Tampoc em puc estendre aquí en el tema, però calia esmentar-ho com a contrapunt de visions massa simplistes del pensament de Marx i Engels sobre el fet nacional.
3. Centralisme, estatisme i democràcia.
En aquests escrits, els nostres autors descriuen un model de socialisme que poc té a veure amb el desenvolupat en els països de l’anomenat «socialisme real» durant el segle XX.
Contra la visió d’alguns «marxistes», la idea que Marx i Engels o Lenin es feien del socialisme distava molt de considerar progressista la centralització feudal dels Estats de l’absolutisme durant l’Antic Règim (com la de Felip V a Espanya o la de Lluís XIV a França), ni tampoc el centralisme reinstaurat per Napoleó, per la Restauració borbònica de 1814 o per la Tercera República Francesa. Encara menys consideraven el centralisme com una de la característiques pròpies del socialisme.
Podríem citar llargament posicionaments en aquesta línia en Marx a La guerra civil a França (1871), o a V.I. Lenin a L’Estat i la revolució (1917), o a Contribució al problema de la nacions o sobre «l’autonomització» (1922). En aquests escrits, els nostres autors descriuen un model de socialisme que poc té a veure amb el desenvolupat en els països de l’anomenat «socialisme real» durant el segle XX. Amb la caiguda del socialisme «irreal», allò que s’ha esgotat no són les idees de Marx i Lenin sobre el socialisme, la democràcia i la qüestió nacional. El que ha estat irremissiblement amortitzat per la història són l’estatisme i el centralisme burocràtics.
Recomano la lectura de les obres citades i em limito aquí a citar un passatge menys conegut i encara menys reconegut d’Engels, en la seva crítica al programa d’Erfurt (1891): «Així doncs, república unitària. Però no en el sentit de la present República francesa, que no és altra cosa que l’Imperi sense l’emperador fundat el 1798. De 1792 a 1798, cada departament francès, cada comunitat posseïen la seva completa autonomia administrativa, segons el model nord-americà, i això hauríem de tenir també nosaltres. Amèrica del Nord i la primera República francesa ens han mostrat i provat com s’ha d’organitzar aquesta autonomia i com es pot prescindir de la burocràcia».
L’antiestatisme i l’anticentralisme burocràtic del vell Engels es materialitzava quan proposava incloure en el programa la següent mesura: «Administració autònoma completa a la província, el districte i la comunitat a través de funcionaris elegits sobre la base del sufragi universal. Supressió de totes les autoritats nomenades per l’Estat». Es poden resseguir en les obres citades de Marx, Engels i Lenin multitud de mostres d’aquest anticentralisme. Ens trobem també davant d’una proposta de caire normatiu, ben allunyada d’aquella simplificació que fan servir alguns nacionalistes de nacions grans que identifiquen el progressisme amb el centralisme.
4. Classe, nació i hegemonia en el Manifest Comunista.
Amb massa alegria i inconsistència se sol citar la frase del Manifest del Partit comunista (1848) que diu: «Els obrers no tenen pàtria», com si resumís el pensament de Marx respecte del fet nacional. No obstant això, aquesta frase no té un caràcter normatiu i encara menys és una desiderata sobre un «haver de ser» de la classe obrera predicat o inventat per «algun redemptor de la humanitat». Per contra, Marx i Engels consideraven que «Les proposicions teòriques dels comunistes […] Són totes expressió generalitzada de les condicions materials d’una lluita de classes real i vívida, d’un moviment històric que s’està desenvolupant a la vista de tots». L’afirmació que «els obrers no tenen pàtria» no fa altra cosa que descriure una situació de fet: l’expropiació, l’alienació soferta pel proletariat que era i és exclòs de la ciutadania, que és un ilota, un metec o un esclau a la polis. Cal recordar aquí que en el context de la democràcia revolucionària de 1848 la pàtria és la polis, és a dir, el conjunt del ciutadans. Res a veure amb la pàtria nacionalista i molt menys feixista.
Així doncs, l’afirmació que l’obrer no té pàtria no es limita a allò anunciat per Enzo Traverzo: «La resposta que Engels, amb Marx, proposa consisteix a superar aquestes divisions recolzant-se en els interessos comuns dels treballadors i dels explotats més enllà de les fronteres nacionals: és precisament en aquest sentit que “els obrers no tenen pàtria”. En el pla històric concret, aquesta Aufhebung (superació) dialèctica de les ruptures nacionals no es farà, però, sense problemes. L’experiència de la Revolució russa, amb la dislocació de l’antic imperi multinacional, la independència de Finlàndia i dels Països bàltics, el naixement d’una federació de repúbliques, l’esclat de diverses guerres civils i les “sovietitzacions” forçades que es van desprendre n’han aportat llargament la prova». L’assumpte és bastant més complex d’allò que ens assenyala Traverzo.
En el Manifest comunista queda clar que la constitució del proletariat en classe exigeix l’assumpció de la tasca de la conquesta de l’hegemonia en el marc nacional de la lluita de classes.
Per a comprovar allò que afirmo només cal llegir completament aquest paràgraf del Manifest: «També s’ha retret als comunistes que volien abolir la pàtria, la nacionalitat./ Els obrers no tenen pàtria. No és possible llevar-los allò que no tenen. Ja que el proletariat encara ha de conquerir en primer terme l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional, constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit que li dona la burgesia./ Les segregacions i contradiccions nacionals dels pobles desapareixen cada vegada més ja amb el propi desenvolupament de la burgesia, amb la llibertat de comerç, amb el mercat mundial, la uniformitat de la producció industrial i les condicions de vida corresponents a ells./ L’hegemonia del proletariat les farà desaparèixer encara més. L’acció unificada, si més no en els països civilitzats, és una de les condicions primordials del seu alliberament. En la mateixa mesura que es deroga l’explotació d’un individu per un altre, es deroga l’explotació d’una nació per una altra».
El resum és clar i no seré jo qui el faci. Ho va fer fa bastants anys Pierre Vilar: «Analitzem: 1) la nació existeix. 2) És un fet polític. 3) Tota classe dominant s’erigeix en classe nacional. 4) Tota classe nacional s’identifica amb la nació. 5) La burgesia ho ha fet; el proletariat pot pretendre fer-ho. 6) El fet nacional pot canviar de sentit, segons la classe que l’assumeixi».
Aquesta problemàtica oberta pel Manifest desemboca en el tema de l’hegemonia, que és una qüestió leninista i gramsciana per excel·lència, però que no van inventar ni Lenin ni Gramsci. En el Manifest comunista queda clar que la constitució del proletariat en classe exigeix l’assumpció de la tasca de la conquesta de l’hegemonia en el marc nacional de la lluita de classes. Aquest serà un element central de la concepció leniniana sobre la qüestió nacional, lluny de l’esquematisme de Rosa Luxemburg, per exemple.
Abans de tancar aquest apartat convé reiterar que, per a Marx i Engels, la nació, el poble, la pàtria, no tenen, de cap manera, un contingut essencialista ni etnicista, sinó que es corresponen amb una formació historicopolítica que es desenvolupa sota el capitalisme i que ha de ser tractada com a tal.
5. Contingut i forma de la lluita del proletariat.
En un altre passatge del Manifest comunista s’afirma: «Per la seva forma, encara que no pel seu contingut, la lluita del proletariat contra la burgesia comença essent nacional. És lògic que el proletariat de cada país passi primer els comptes amb la seva pròpia burgesia». En aquesta simple fórmula del Manifest trobem la relació dialèctica entre objectius internacionalistes i marc nacional de la lluita de classes, que explica, per exemple, les posicions de Lenin en els debats sobre organització del POSDR en 1903, així com les seves posicions sobre la qüestió nacional, abans i després de la revolució.
En resum, en els escrits de Marx i Engels sobre la qüestió nacional podem trobar tant criteris metodològics per a l’anàlisi de les formacions socials i de les conjuntures polítiques, com criteris normatius de caire eticopolític. És a dir, principis en què l’ideal del socialisme es fon amb l’ideal de la democràcia. Sens dubte, aquests principis democràtics van informar la defensa del dret d’autodeterminació per part de la Segona Internacional en el seu Segon Congrés de 1896, o les posicions de Lenin davant de la realitat multinacional i colonial de l’imperi tsarista en què actuaven i que desitjaven transformar.
A la unió de les nacions només s’arriba a través de l’alliberament de les nacions oprimides, de l’autèntica extirpació de l’opressió nacional, i l’enfocament d’aquesta realitat amb un criteri polític consisteix precisament en la llibertat de separació.
Posaré un exemple d’aquesta influència alhora metodològica i normativa. En una nota escrita l’any 1916, que fou trobada entre els papers de Lenin i publicada pòstumament en l’edició de 1937 de les OC diu:
«Hi ha certa similitud entre la forma en què la humanitat ha d’arribar a la supressió de les classes i la forma en què ha d’arribar a la posterior unió de les nacions. A saber: a la supressió de les classes s’arriba a través de l’etapa de transició de dictadura de la classe oprimida. A la unió de les nacions només s’arriba a través de l’alliberament de les nacions oprimides, de l’autèntica extirpació de l’opressió nacional, i l’enfocament d’aquesta realitat amb un criteri polític consisteix precisament en la llibertat de separació. La llibertat de separació és el millor i l’únic mitjà polític contra l’estúpid sistema de petits Estats i l’aïllament nacional que, per sort de la humanitat, és inevitablement destruït pel desenvolupament del capitalisme».
Separar per a unir, praxi dialèctica, procés històric-concret. Combinació no igualada encara entre principis i realisme polític. Una proposta comprensible tan sols per a esperits no mecànics, ni positivistes, ni evolucionistes, és a dir, per a esperits dialèctics, és a dir, revolucionaris. Un proposta incomprensible també per a nacionalistes de qualsevol pelatge.