Potser us sorprendrà que des de tan lluny aquesta carta vagi per vosaltres i potser el primer que hem de fer és explicar-vos el motiu d’això, que és que al trobar-nos a Rojava i haver compartit formacions, debats, crítiques i reflexions amb companyes del moviment de dones hem pogut posar paraules i posar en ordre moltes idees que ara tenim ganes de transmetre-us, no per vosaltres (només), sinó pel món que estem intentant construir.

Potser al parlar de Rojava a algú li està venint al cap la imatge de les companyes de les YPJ amb la kefiya al cap, el kalashnikov al braç i el somriure al rostre despenjant les banderes de l’Estat Islàmic i obrint escletxes de claror en un món sumit en la penombra. Potser us fixeu només en com les dones han pres les armes, i no mireu per què, ni com. I mirant la part sense el tot, no s’entén la seva dimensió real: les YPJ són, abans que res i sobretot, una manera com es materialitza l’autodefensa d’una ideologia, d’una vida, la de les dones lliures, que es reflecteix en cada jove que pren les armes però que no es pot entendre sense mirar la fotografia sencera. Perquè el moviment de dones kurd és això, i molt més. El moviment de dones kurdes són totes les estructures autònomes que engloben tots els àmbits de la vida, i la ideologia que diu que sense l’alliberament de les dones la societat no serà mai lliure i que només nosaltres, organitzant-nos amb les companyes, podem fer-ho possible.

Avui però, no us escrivim per parlar només d’això. Ens dirigim a vosaltres, no des d’una posició de víctimes del patriarcat sinó reconeixent-vos i reconeixent-nos com a companyes de lluita, per dir- vos que la història ha estat marcada per les que han posat cos i ànima per construir una base, per les invisibles, per les que han confrontat una vida i uns costums que moltes vegades no qüestionem ni intentem canviar. L’objectiu d’escriure-us és dir-vos que nosaltres ja fa temps que vam escollir. Vam escollir lluitar, vam escollir aprendre, vam decidir no deixar-nos trepitjar, convençudes que és des del treball col·lectiu i de base on trobem les eines per seguir construint història, per seguir posant pedres en aquest camí tan llarg que és alliberar-nos com a societat. I si avui hem decidit parlar-vos és perquè vosaltres també heu de decidir.

Entenem que la vida immersa en el capitalisme, en el colonialisme i en el patriarcat condiciona la nostra educació i socialització. Genera la repressió i l’opressió que rebem com a dones i identitats dissidents, que és constant i violenta, perquè també genera la mentalitat patriarcal que reprimeix i oprimeix, i que és igual de constant i violenta. Aquesta mentalitat que, de manera més o menys conscient, encarneu i representeu un dia rere un altre. Tot i això, no us estaríem escrivint si no creguéssim hi ha possibilitat de transformació i de canvi, però només si teniu voluntat de fer-ho. Una voluntat i un canvi que no són negociables, i menys encara per a tots aquells que pretenguin ser revolucionaris, perquè no es pot treballar per ser revolucionari sense treballar alhora per deixar de ser opressor.

Us escrivim per dir-vos que us heu de responsabilitzar d’això, individualment i col·lectivament. Ja no serveix més l’actitud passiva, ni seguir sense sortir de la zona de confort. Ja no val l’actitud cap a la galeria, la quota estètica, el maquillatge que pretén complir unes expectatives per no ser assenyalat, en comptes de complir les pròpies expectatives de no ser masclista. Construir una personalitat revolucionària es basa en recuperar l’essència de qui som, analitzar quines parts del relat capitalista hem assumit com a normalitat i destruir-les, confrontar-nos amb la manera que hem crescut, en la socialització patriarcal que portem a dins. Es basa en enfrontar-nos a les nostres pròpies misèries i tirar endavant de manera col·lectiva. Implicació i coratge són els dos grans trets que al moviment d’alliberament del poble kurd han sigut decisius per obrir debats sobre masculinitat patriarcal i opressió dins de la lluita.

I tot això no ho heu de fer per nosaltres, per ajudar-nos o per no fer-nos mal, perquè per alliberar- nos i defensar-nos ja ens tenim a nosaltres, sinó pel potencial revolucionari que hi ha en l’alliberament de les dones, que és necessari i imprescindible també per l’alliberament dels homes i per l’alliberament de la humanitat.

Abdullah Öcalan, líder del moviment del poble kurd, diu que cada minut l’home ha de lluitar contra ell mateix i que cada dia cal matar mil vegades l’home dominant, fent referència a la mentalitat patriarcal que hi ha dins de cada un. Això implica no poder relaxar-se ni un segon, implica esforç, energia i no baixar la guàrdia en cap de les relacions que es construeixen, siguin amb les companyes de lluita, amb les companyes de vida o amb les mares. Siguin al carrer, a casa o a la feina, de dia o de nit.

Implica deixar de mirar enfora i aprendre a mirar cap endins, a polititzar els sentiments i tot allò que és personal, a deixar de defensar-se discutint-ho tot amb o sense paraules des de l’anàlisi racional, a buscar en els companys els reflexos d’un mateix. Implica reconèixer el paper d’avantguarda i el potencial revolucionari que tenen els moviments de dones i les dones dins dels diferents moviments, escoltar i llegir el que diuen les companyes, més o menys properes en el temps i en l’espai. Implica preguntar sempre que calgui, no des del qüestionament, sinó des de la humilitat i la voluntat sincera d’entendre. Implica entendre que per canviar el món han de canviar també les persones i no només les estructures econòmiques, polítiques… començant per cadascun i cadascuna de nosaltres. Implica prendre seriosament les crítiques de les companyes i treballar per canviar el que s’hagi criticat, des del compromís i la voluntat que no sigui necessari que ens ho tornin a dir. I implica sobretot entendre que quan segueixes sent un home patriarcal no només estàs traint les companyes i el col·lectiu, sinó que estàs traint a tots els valors revolucionaris, tot pel que lluitem.

Construir la base ideològica i organitzar-nos requereix que es facin diferents passos, diferents processos d’estudi, reflexió, debat, creació de consensos… que ens hem saltat varies vegades en els nostres entorns. Per voler anar massa ràpid i respondre a les situacions immediates, a vegades hem deixat de debatre sobre quins són els valors compartits, quina l’estratègia que volem seguir, quines les formes i les relacions que volem construir per fer-ho… I si la base no està clara, si no hi ha convicció individual i col·lectiva, les decisions no seran fermes perquè no tindran un fonament real, es prendran seguint discursos buits, i per tant no aconseguiran generar un canvi ni tenir un impacte en el nostre entorn.

Reafirmant-nos en què els espais autònoms de dones són imprescindibles, reconeixem també la importància dels espais mixtes per caminar juntes, discutir, i crear estructures col·lectives que ens ajudin a donar el millor de nosaltres i a desfer-nos de tot el que portem dins que ens oprimeix a nosaltres i a la resta a través nostre.

Tot i això, fa anys que hem après que la línia que separa la companyonia basada en una ideologia compartida de l’amistat buida de contingut polític, que sovint fa que reproduïu comportaments patriarcals passant de ser de sobte d’amic a enemic, és molt prima. Tan prima, que moltes vegades hem dubtat de vosaltres, i ho seguim fent. Perquè no va de que sigueu bons amb nosaltres, sinó de que cregueu i respecteu l’alliberament de les dones, en totes les situacions, amb totes les companyes i amb totes les conseqüències. Per això, volem que igual que nosaltres, escolliu. Que us comprometeu a arribar tant lluny com calgui, a confrontar els vostres privilegis i el vostre poder, a acabar amb la complicitat opressora que es materialitza en rialles o silencis quan el que caldrien són respostes contundents i a responsabilitzar-vos també del canvi dels altres companys. Si hi ha un compromís, ens hi podreu trobar, però primer necessitem recuperar una confiança que, amb cada una de les paraules d’aquests discursos buits, s’anava fent més petita, i que s’ha de reconstruir omplint-la novament de significat, a través de fets i de realitats concretes.

Però també volem dir-vos que si aquest compromís i aquests fets no hi són, no us donarem legitimitat per ocupar cap tipus d’espai, per molta teoria que sapigueu o per molt bé que parleu. Perquè no podeu agafar allò que us interessa i allò que no us interessa, allò que exigeix un gran esforç, allò que fins i tot fa mal, deixar-ho de banda. Perquè com bé ens ha recordat el moviment kurd, no podem partir la realitat en trossos, ja que aquesta és només una. Calen homes que puguin ser exemples, que puguin ser avantguarda en el procés d’erradicació de la masculinitat patriarcal i de la construcció d’un nou model d’home, i que posin l’alliberament de les dones al centre, com a principi necessari en el camí de la revolució. Perquè encara que a vegades va bé mirar de diferents angles la mateixa realitat, la veritat només és una, i en aquest camí de descobrir-la ja hem vist quina és la seva base: que sense acabar amb el patriarcat no acabarem amb cap opressió.

Foto de portada: Flickr – Kurdishstruggle