Laurie Cunningham va ser el primer futbolista negre a jugar professionalment per a Anglaterra, el 1977, i el primer anglès a jugar pel Reial Madrid, amb el qual guanyaria la Lliga i arribaria a jugar i perdre la Copa d’Europa contra el Liverpool el 1981. Allà, a Madrid, jugant al Rayo Vallecano, moriria el 1989 en un accident de cotxe. Això és, qui més qui menys, el que se sol saber d’ell a nivell futbolístic. I poc més direm del tema. Aquí no llegiràs sobre rècords, gol average o lesions. Serveixi aquest text per a parlar, a través de la vida de Cunningham, d’una època, d’un Londres, on hi havia jugadors de futbol respectats i estimats per ballar i vestir bé, no com ara. Una època on el soul i el funk manaven i les pistes de ball estaven plenes. Perquè aquí ens agrada el futbol, sí, però ens agrada molt més ballar.

Amb 12 anys, el 1968, a Laurie no se li havia passat pel cap el no ser anglès. Si s’hagués parat a pensar un moment en la qüestió, no hauria entès perquè no havia de ser tan anglès com qualsevol altre xaval nascut a Londres. Els seus pares, juntament amb el seu germà Keith, de quatre anys, havien arribat a la dècada dels 50 des de Jamaica i havien prosperat gràcies al treball dur; la seva mare a una bugaderia, el seu pare a la indústria del metall. Vivien al barri obrer d‘Islington, de majoria jamaicana i un dels barris més pobres del país, on els problemes socials, el racisme i les detencions policials aleatòries estaven a l’ordre del dia, incrementant-se encara més arran de les anomenades lleis sus (de «suspected person», amb les quals la policia podia aturar i registrar sense cap indici a qualsevol persona que ells consideressin sospitosa. Sempre gent pobra i racialitzada).

Segurament tampoc entendria com aquell mateix any el discurs racista d’Enoch Powell, «Rivers of Blood», cridant a la repatriació, calaria tan profundament a certs sectors de la societat. Powell seria destituït, però la flama racista seguia ben viva, amb marxes sobre al Parlament, algunes sota lemes com «Back Britain not Black Britain». Powell deia que ell només volia mesures legislatives i administratives per a controlar la situació. Ja, Enoch, ja. Un racista liberal de manual. Quan després de la guerra va caldre una gran quantitat d’obrers, arribats de diferents colònies de la Commonwealth, per a utilitzar la seva força de treball, a rates de dues potes com Powell no els va importar molt que tota aquesta mà d’obra barata arribés al país, però ara el molestaven i havien de tornar-se als seus llocs d’origen. No eren prou anglesos.

Malgrat haver-se criat a la mateixa família, el germà gran de Laurie, Keith, havia crescut de manera diferent a ell. Mentre que Laurie havia nascut i crescut a Londres i s’havia vist immers des d’un principi en la cultura britànica, Keith havia passat els primers anys de la seva vida a Jamaica, vivint al principi allà sense la seva mare ni el seu germà, i tenia molt present la seva herència caribenya. En Keith i els seus amics tornaven als seus orígens i s’identificaven amb Jamaica, amb les idees d’independència i les seves expressions culturals, que formaven part de la seva identitat, com el blues, el reggae o els sound systems. Es passaven la nit de club en club, per a acabar a festes a casa d’algú fins al migdia de l’endemà. Fins i tot van arribar a tenir el seu propi sound system.

Laurie, en canvi, era introvertit de petit, sensible, imaginatiu i amb una habilitat natural per a tot allò artístic. Tocava el piano, estimava la música i ballava. De fet, els seus pares sempre van dir que de no haver estat futbolista, hauria estat ballarí. A les cases jamaicanes la música era part fonamental del dia a dia i de la comunitat. Essencial en casaments, aniversaris i batejos, era molt comú que hi hagués pianos i altres instruments als pisos del Carib. Al contrari que el seu germà, Laurie havia nascut a Anglaterra i creixia embolicat per tot el que significava ser un noi anglès de classe treballadora. Això significava que el futbol havia de formar part de la seva vida d’alguna manera, i com a fill del seu temps i lloc, va començar jugant en l’equip del seu barri. Un equip que representava fidelment la comunitat a la qual pertanyien: una mescla de gent de Jamaica, Barbados, Antigua i Barbuda, Xipre… però tots pertanyents a la mateixa classe. El futbol, els entrenaments, no sols eren una cosa esportiva, l’ajudaven a sentir-se un més, a estar dins d’un grup i perdre la timidesa.

Va començar a vestir-se amb el seu propi estil. Camises button down de Ben Sherman, pantalons estil Sta-Prest -ja llavors li agradavals pantalons fets pel pare d’un amic seu que era sastre-, loafers i cárdigan per a sortir directe de l’entrenament als clubs. Erals començaments dels 70 i Laurie estava submergint-se de ple en l’escena soul londinenca. Juntament amb un amic de similar pes i alçada, anaven a un sastre en Stratford i es feien vestits a mida de diferents colors que podrien intercanviar-se més endavant. Compraven les sabates lleugeres al West End per a ballar sense problemes i copiaven passos de ball de Fred Astaire o Gene Kelly, utilitzant també moviments que aprenien a classe de karate i a les pel·lícules de Bruce Lee o Jackie Chan. El so Motown estava de moda però se’ls començava a quedar petit, necessitaven més. Per sort, va aparèixer James Brown (una mescla de xou, ple d’energia, lliscaments a l’escenari i un look digne d’imitar) per a fer-los suar a la pista de ball com mai ho havien fet.

En aquella època, podies passar-te tota la nit de club en club, de festa en festa i de sound system en sound system, però sense diners, a vegades calia enginyar-se-les. Un dels trucs de Laurie i els seus amics, quan volien entrar en un local i no tenien diners per a l’entrada, era xopar-se amb una mica d’aigua al carrer i acostar-se al porter dient-li que havien sortit un moment a prendre l’aire perquè estaven suant molt dins i que volien tornar a entrar. No sempre funcionava, però calia aguditzar l’enginy i intentar-ho si no volies tornar encara a casa. A més d’enginy, per a seguir el ritme vital de Laurie, calia tenir compromís. La disciplina que el futbol li donava la utilitzava a la pista de ball també. Entrenar tots els dies, escoltar les cançons que més li agradaven una vegada i una altra a casa i practicar els moviments per a realitzar-los al moment just. Ningú va dir que sortir cinc dies a la setmana i ésser dels millors a la pista fos fàcil.

«Roba, música, nois», diria Viv Albertine anys després sobre els tres pilars de la seva infància i adolescència a Londres. Per a Laurie calia sumar el ball també. El futbol estava bé, sí, però la ciutat tenia molt més a oferir-li, hi havia molt més pel que viure. I si Londres era la ciutat, Crackers era el club. Situat al Soho, a Wardour Street, es faria famós a partir de 1973 quan el punxadiscos Mark Roman va començar a organitzar les seves festes. Aquest es limitava únicament a posar soul i funk importat d’Amèrica però, tot i així -o gràcies a això-, el boca a boca va funcionar. Ràpidament, es va convertir en el local de moda que les nits de dijous i divendres s’omplia de fidels amants dels sons negres vinguts des dels barris més pobres de la capital. L’èxit va permetre que fins i tot Mark pogués experimentar en altres horaris -al migdia!- amb música més rara, instrumentals llargues o cares B menys conegudes i que, fins i tot així, el local continués ple.

Això, sumat a una entrada barata que podien assumir molts joves amb ganes de ballar, va fer que el local es fes molt popular. Un lloc on escapar de la rutina del barri, del carrer, de l’escola. Al contrari que als clubs del nord d’Anglaterra, a aquests xavals els importava ben poc la beguda o les drogues. Només els interessava el ball. Crackers era el lloc on trobar els millors ballarins de la ciutat i on podies escoltar els temes més nous i ballables. Durant el dia, mentre la resta presumia a classe de totes les cerveses que havien begut o de les ressaques que tenien, els xavals negres ho feien d’haver estat a Crackers o d’haver vist la nit anterior a tal o tal altra persona ballant. Els ballarins s’havien tornat tan famosos com la música.

Els anys passaven i la música va anar canviant per a tornar-se més jazzy. Lonnie Smith i el seu Expansions, Gil Scott Heron (i la versió de The Bottle que faria Joe Bataan) o Roy Ayers amb Running Away o Domelo… La fama del local havia crescut moltíssim i la de la gent que anava a ballar també. S’organitzaven concursos de ball, fins i tot amb premis en metàl·lic que Laurie alguna vegada va arribar a guanyar. Quan, ja a la pista, es veia que dues persones ho feien realment bé, automàticament la gent es feia a un costat, deixaven espai, seguien normes no escrites i deixaven que el duel comencés. Cadascun dels contrincants triava el seu tema favorit, el punxadiscos el punxava, ballaven i després sonava el següent i el públic decidia. Guanyaves o perdies. Continuaves ballant, te n’anaves a casa i esperaves amb ànsia tornar a competir la nit següent. Ell i alguns altres a vegades rebien en acabar la nit mixtapes que sonarien la setmana següent per a practicar els moviments abans dels concursos. Apareixien amb la seva roba feta a mida, les seves sabates i els seus passos de ball barreja de funk, jazz i karate. Acabaven de ballar i tornaven al cotxe a canviar-se i posar-se roba seca.

El reggae i Jamaica van ser els primers passos. Blues, soul i Motown, funk i James Brown, Harlem i el jazz. Com a esponges, absorbien tot el que apareixia, donant pas a aquesta cultura de club que es faria més endavant famosa i que ells mateixos ajudarien a fomentar. Clubs que van ser realment importants per a aquesta gent que no trobava el seu lloc: punks, gais i lesbianes o gent racializada. Crackers, Bluesville, Ronnie Scott -a Laurie li encantava la seva atmosfera tranquil·la i sofisticada on ballar més lentament a ritme del millor jazz-, Scamps o l’igualment mític Whisky-A-Go-Go. Tots aquests clubs servien perquè els xavals negres, que fins llavors només podia reunir-se en esglésies, centres comunitaris o locals clandestins, tinguessin un lloc on ajuntar-se. Eren un reflex fidel de la multiculturalitat que el país estava començant a assumir. Llocs on els joves podien trencar amb les tradicions familiars i crear la seva pròpia identitat, el seu pròpia lloc de pertinença. Black and British.

D’altra banda, el futbol li donava una de freda i una de calenta. Li havia servit per a perdre la seva timidesa i en certa forma poder ser un més -o intentar-ho-, en un moment i un món que no t’ho posava fàcil si no eres blanc. De fet, jugant al Leyton Orient, no sols ell i els seus companys eren víctimes del racisme, sinó que fins i tot el seu entrenador va arribar a rebre constantment cartes del National Front, entre altres, per la seva política a l’hora de fitxar xavals racialitzats del barri. Càntics racistes, llançament de plàtans al camp, insults, autobusos apedregats…Tot i així, entrenar i jugar li permetien dur una vida que pocs al seu entorn podien permetre’s. Es sortia del clixé de jugador de futbol que gastava el seu temps i diners en cotxes cars, festes o bevent pintes al bar. Ara a més també desentonava al vestuari i els desplaçaments. L’època de les camises Ben Sherman havia passat i, quan el bus arribava al lloc del partit, entre la resta de jugadors es colava un Laurie vestit de gàngster, barret fedora, corbata i sabates bicolor, blancs i negres. Una altra raó més per a l’odi racista; un negre no podia vestir així, què s’havia cregut?

El 1976 ja era una llegenda a les pistes de ball, però després d’aparèixer a la portada del Sunday Times Magazine, va començar a sortir més i més a les revistes i la televisió, convertint-se a poc a poc en una icona de la cultura pop de l’època com havia estat al seu moment el gran George Best. La diferència és que era una icona a qui li encantava pintar i dibuixar, l’arquitectura i tocar el piano. El soul i ballar -és que potser poden anar separats?- i la roba.

La roba era una manera de suportar els temps durs pels quals passaven, el racisme, les desigualtats, els abusos, les retallades de Heath, una forma de brillar al mig de la selva de ciment, seguint la màxima mod de clean living under difficult circumstances… Adoptar quelcom semblant al look dels seus pares, de la generació Windrush, amb els seus zoot suits, que els permetien ballar sense problemes a la pista, i barrejar-ho amb el del Gran Gatsby, l’era del jazz i l’amor pels petits detalls. Camises de seda, bufandes, sabates i corbates, zoot jackets originals.

Si els amants dels discos buscaven en contenidors vinguts d’Amèrica joies perdudes del més pur soul negre, ell feia el mateix als antics magatzems on podia trobar roba d’antics soldats americans, vells baguls plens de pertinences dels anys 30 o 40, rebuscant sense descans. Tot això, barrejat amb el saber fer dels sastres londinencs de Wardour Street i Carnaby Street i l’amor pels petits detalls, faria que aquests soul boys lluïssin de manera especial, única, entroncant així amb la tradició del dandi anglès. Passió i Obsessió.

La seva carrera com a futbolista continuava imparable i el seu somni de jugar per al seu país estava cada vegada més a prop. La seva vida fora del camp, però, continuava causant-li problemes, igual que el color de la seva pell o la seva roba, ara s’havia afegit un altre greuge més a la llista dels racistes: tenia parella formal: Nikki. Un negre amb una noia blanca. La Nikki s’havia criat amb uns pares de ment oberta al barri de Hamsptead, molt diferent d’Islington. Com a amants del jazz, l’havien animat amb la seva passió pel ball. L’arribada del funk als clubs l’havia agafat al seu màxim apogeu juvenil i no es perdia un diumenge en sales com la Tottenham Royal, Crackers o el The 100 Club d’Oxford Street. Llocs de pelegrinatge per a tots aquests mods adolescents que havien aparegut després de la segona guerra mundial, amb els seus vestits i les seves motos. Nikki i Laurie eren imbatibles a la pista de ball. Els seus moviments, com la seva roba, eren copiats dies després per la resta d’assistents. Assajaven a casa contínuament i posaven en pràctica allò assajat cada nit. Junts anaven a escoltar bandes de jazz en viu i acabaven les nits al Global Villages, on soulies i punks ballaven de la mà, o a concerts de reggae.

La fama va arribar tard però va arribar, i es va esfumar ràpid també, encara que a ell això li importés ben poc. El seu amor i compromís per la música, per la forma de vida que volia seguir, li va fer ser exemple per a la resta de soul boys negres, un petit però distingit grup de persones que farien d’avantguarda de la moda i la música a l’escena soul britànica. Va ser una figura pionera, demostrant que es podia ser negre, britànic i reconegut nacional i internacionalment. Obriria el camí perquè les coses fóssin una mica més fàcils a les generacions futures. Una generació de joves futbolistes negres el va veure com un exemple a seguir, Laurie els deia que podien ser ells mateixos dins i fora del camp. Que per fi podien ser els millors en alguna cosa. Al final, el futbol no va ser el més important. Com Nikki diria d’ell: Footballers didn’t inspire him. Dancers did.