Arcadi Oliveres: «independència i república vol dir fora capitalisme»

Entrevistem Arcadi Oliveres, tot un referent de la lluita contra la globalització. Parlem de les lluites actuals i els seus referents teòrics i pràctics.

Arcadi Oliveres: «independència i república vol dir fora capitalisme»

Entrevistem Arcadi Oliveres, tot un referent de la lluita contra la globalització. Parlem de les lluites actuals i els seus referents teòrics i pràctics.

Una entrevista pot ser una forma d’homenatge per a fer arribar el llegat i el missatge d’una persona. Aquesta entrevista a l’Arcadi Oliveres vol ser justament això, una eina per donar a conèixer una persona representant del bo i millor de les esquerres i els moviments socials catalans. Economista de professió a la Universitat Autònoma de Barcelona fins fa no res, pacifista per vocació de la mà de Justícia i Pau i el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, l’Arcadi ha impulsat escoles com la Universitat Internacional de la Pau a més a més de ser un dels impulsors de les successives campanyes d’objecció fiscal a la despesa bèl·lica i militar. Economista d’anàlisis ben properes a la llatinoamericana escola de la dependència, ecologista compromès amb el decreixement, republicà aferrissat admirador de Pi i Margall, l’Arcadi es reconeix com a independentista, emancipador i ferotgement social. Trets remarcables ja que es tracta d’una persona que ha deixat la seva petja en desenes de milers de persones arran de la seva activitat frenètica fent totes les xerrades possibles en tots els racons del país. Com explica el documental biogràfic Mai és tan fosc (direcció: Èrika Sánchez, 2014) arran del 15M l’Arcadi catapulta el seu activisme que connecta amb una nova generació. Amb Teresa Forcades i organitzacions com Anticapitalistes liderarà Procés Constituent, una de les propostes més ambicioses que s’ha fet a Catalunya per tal de bastir un Front Ampli Sobiranista de les esquerres. Nascut a Barcelona viu a Sant Cugat des de que la seva família va ser desnonada per l’especulació immobiliària del pis de lloguer de Barcelona, explica al seu darrer llibre Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (Angle Editorial, 2021). Un compromís d’optimisme indestriable batega en l’Arcadi a desgrat de tot. I així aquesta entrega partisana ha connectat la generació de la Caputxinada i Lluís Maria Xirinacs amb la de l’1 d’Octubre i Jordi Cuixart. Així doncs, aquesta entrevista ha volgut ser un homenatge al coratge de persistir, sembrar i construir. No em puc estar d’agrair tant a l’Arcadi com a la seva família la paciència i el temps prestat donat el seu greu estat de salut. Des de Tigre de Paper i Catarsi vam voler compensar aquesta molèstia amb uns petits detalls editorials que esperem que li proporcionin un gaudi llegint. El millor homenatge, però, serà sempre llegir-lo,  imitar-lo i discutir-lo. Per això, vaig voler començar l’entrevista abordant les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél que conviden a reflexions sobre com ha de ser la desobediència per a ésser radical.

Hi ha tota una generació de joves que està entrant en la vida adulta sota una constant brutalitat policial; des dels desnonaments fins a l’1 d’Octubre passant per les protestes pels presos polítics i darrerament les motivades arran de l’empresonament del cantant Pablo Hasél. Es pot mantenir un moviment pacífic malgrat la recurrent repressió violenta de l’Estat a tota alternativa?

Arcadi Oliveres: És absolutament imprescindible. Si deixem de mantenir aquesta actitud pacífica deixem que l’Estat pugui fer el que vulgui i el que fa l’Estat, sempre, és violència. Evidentment que hi ha actes violents però la violència més gran és la de l’Estat i l’Estat fa tot el possible per mantenir el monopoli de la violència. Ara és més necessari que mai que es mantingui aquesta posició perquè sinó donarem més oportunitats a l’Estat per a que ens reprimeixi més. Aleshores, la violència sempre engendra violència. La millor manera de marginar-la és tenir actituds no violentes.

Sense anar més lluny, una de les petites coses que m’han donat satisfacció a la vida no és altra que la que vam commemorar ara arran dels vint anys  del tancament a les esglésies de Barcelona per la gent sense papers. Gràcies a això es va aconseguir que tinguessin papers, no gràcies a la violència.

Tinc la impressió que s’ha d’anar avançant sempre. De vegades, pots pensar que fas un pas enrere, potser sí. Però és que, és més, jo no accepto personalment ni una sola acció de violència sigui contra les persones o sigui contra les coses. Les accions han de ser sempre no violentes. I tot i que vaig estar bastants anys viatjant a Llatinoamèrica per a solidaritzar-me amb la revolució dels sandinistes a Nicaragua, sempre els he aplaudit, sempre els he estimat, però sempre els he criticat qualsevol acció de violència.

Assenyales al llibre que l’autoritarisme de l’Estat es concreta en la Monarquia, «la nostra dictadura», tot i que aquesta ara mateix penja d’un fil sembla que no acaba d’ensorrar-se. A Catalunya hi ha una majoria independentista i republicana, què cal per acabar de precipitar la crisi de la monarquia?

A. O.: Prèviament diria que independentment de donar explicacions a la resta d’Espanya qualsevol monarquia és una institució aberrant. Una monarquia no té perquè existir; ni la monarquia espanyola ni  la monarquia britànica ni qualsevol altra. És una institució fora dels drets humans. Què és una monarquia? És una família col·locada per damunt de totes les altres famílies del país. I si jo no m’equivoco la Declaració Universal dels Drets Humans diu que tothom és igual. Perquè hem de col·locar una família per damunt de les altres donant-li categoria hereditària?

I en el cas espanyol, encara pitjor, els homes per damunt de les dones, i si a més afegim la responsabilitat de Joan Carles I, un delinqüent que ha fet dos cops d’Estat, un el 23F i l’altre amb la mateixa instauració de la monarquia espanyola. Jo no entenc com un partit que s’anomena d’esquerres i que no ho és, que es diu el PSOE, pot intentar recolzar una monarquia d’aquest tipus. No es pot acceptar. La monarquia ha de caure. Les circumstancies no m’ho permetran veure però vosaltres ho veureu.

Arcadi Oliveres
Foto: Albert Portillo

A la resta d’Espanya falta l’empenta però nosaltres sols tampoc podem. I, de fet, a Madrid es troba a faltar un bloc republicà que es plantegi obertures com un nou Pacte de Sant Sebastià. Com resolem l’equació?

A. O.: Ens ho hauríem d’haver preparat i a fons. Suposo que també hi han jugat molt les circumstàncies polítiques del dia a dia. El fet de què en un moment determinat amb la independència nosaltres  ens vàrem pensar que era d’avui per demà però amb el temps ens hem adonat que no és tan senzill. Hi ha moltes forces reaccionàries tractant-ho d’impedir. Això per una banda, però una altra  és que a la resta d’Espanya no únicament no vàrem saber explicar, tampoc de què vam anar massa de pressa sinó que sobretot no els vàrem dir quin producte volíem. Per a mi, tenir una república i si tu vols al mateix temps tenir independència, les dues coses van barrejades, vol dir canviar radicalment el sistema econòmic. Per a mi, independència o república vol dir fora capitalisme, vol dir entrada lliure d’immigrants, vol dir fora banca privada, vol dir protecció del medi ambient, vol dir seguretat social per a tothom, vol dir feina generalitzada… Si expliquéssim a la gent que república vol dir això tindríem molts suports.

El 2014 vam crear amb la Teresa Forcades Procés Constituent, l’única força de tots els moviments que circulen avui a Catalunya de caràcter independentista que ha explicat quin país volem en un fulletó anomenat Llibre Vermell. En teníem prou anant pel món dient que volem una Catalunya independent? No, volem una Catalunya independent amb feina per a tothom, amb fronteres obertes, amb un medi ambient protegit, amb pensions per a tothom. Inclús vaig viure personalment l’experiència quan fa cinc o sis anys em van cridar a la Universidad de León per a explicar la independència de Catalunya i en acabar alumnes i professors de la universitat em van dir que si Catalunya vol la independència Lleó també.

En les darreres eleccions per mitjà de Vox va aparèixer de nou el fenomen de l’extrema dreta amb un discurs racista i xenòfob, per un cantó, i monàrquic i centralista, per l’altre. Però tanmateix al debat electoral a TV3 cap dels i les líders d’esquerres va enfrontar-se amb les afirmacions de Vox. Marginar l’extrema dreta amb un pacte de silenci serveix d’alguna cosa?

A. O.: Jo crec que no i no només aquí sinó a tot Europa. Front als debats d’exclusió o no de l’extrema dreta jo penso que a tothom se l’ha de convidar la taula. Després t’hi pots barallar però excloure’ls d’entrada no ho trobo eficaç.

Com es derrota llavors l’extrema dreta?

A. O.: Amb arguments. Què és l’extrema dreta? Una actuació de gent que vol discriminar d’altres perquè es consideren superiors, perquè insulten molt sovint les altres ètnies. Més que dreta política és un esperit de superioritat que vol marginar als altres. S’han de buscar arguments. Quan socialdemòcrates o conservadors diuen que no s’han de donar papers als de fora o senzillament posar-los dificultats… És tan estúpida aquesta afirmació. Ja ho he dit d’altres vegades però alguns arguments que oposo són: primer, migracions n’hi ha hagut sempre, que la gent vagi d’un país a un altre per a intentar sobreviure n’hi ha hagut sempre. No fa gaire vaig anar a Menorca que té un petit santuari a El Toro amb un cartell enganxat a una placa on es deia que aquesta era una placa posada pels menorquins en agraïment i homenatge a Algèria perquè quan al segle XIX hi ha havia males collites i fam a Algèria ens acollien. En els segle XIX eren els menorquins qui no tenien prou menjar qui se n’anava en aquell moment a Algèria. Segon argument, l’arribada de gent de fora rejoveneix la població. Europa, Espanya i Catalunya tenim una edat de població molt envellida. Un estudi publicat fa deu anys per la ONU deia que a Catalunya i a Espanya hi havia aquesta població tan envellida, sense població jove per a treballar, i calculaven que en els propers vuit o deu anys a l’Estat espanyol hi caldria l’arribada d’unes dues centes seixanta mil persones migrants noves per any. La nostra piràmide de població s’ha envellit. Tercer argument, els migrants aporten diners perquè aporten molt més del que reben. Cada any cada immigrant aporta una mitjana de dos cents euros per cap amb els seus impostos, les seves cotitzacions a la seguretat social…etc. El saldo és completament favorable. I quart i definitiu argument sobre aquest tema, ens aporten cultura. És evident que totes les nostres cultures són fruït de les anades i vingudes, la immigració és una riquesa.

De la Unió Europea n’hem de sortir perquè els que manen a la Unió Europea són els rics en detriment dels pobres.

Això que estic dient probablement desmenteix tots els arguments dels que diuen que no volen gent de fora.

En l’àmbit econòmic, al llarg de tota la teva trajectòria has tingut una anàlisi molt crítica amb la Unió Europea. La darrera crisi torna a posar sobre la taula una oportunitat que tanmateix els països del nord, i les seves elits, estan aprofitant per engegar una nova crisi del deute dels països del sud com avisava recentment Iolanda Fresnillo; amb uns Fons Europeus amb forts condicionants econòmics que fan témer noves privatitzacions.  Veient el precedent grec de l’anterior crisi,  trencar amb la Unió Europea i l’Euro és la única manera de sortir de la crisi? Hi ha d’altres opcions possibles si no és així?

A. O.: Quan jo era jovenet era un fervent partidari de la Unió Europea que en aquell moment no deixava de ser una il·luminació al final del túnel del franquisme. Europa, Europa, Europa, era la paraula màgica que ho resolia tot. Des de fa cinc anys formo part d’una organització que es diu Sortim de l’euro. Sortim de la Unió Europea convençut a hores d’ara que és un desastre. No només pels temes migratoris sinó també per la qüestió econòmica. De la Unió Europea n’hem de sortir perquè els que manen a la Unió Europea són els rics en detriment dels pobres. Però malauradament aquesta perspectiva no està massa estesa.

Foto: Albert Portillo

Fa un any o dos qui regia la Unió Europea era la Troika comunitària, tres personatges que pretenien cobrar el deute en favor d’Alemanya i Holanda en detriment de Grècia. Un era Jean Claude Juncker, antecessor de la Ursula Von der Leyen, del Comissió Europea, el segon era Jose Manuel Durao Barroso, exprimer ministre de Portugal i condemnat pels jutjats portuguesos per tota mena d’estafes i el tercer, Mario Draghi, primer ministre d’Itàlia. Els tres processats per estafa, els tres processats per delinqüents. Qui governa la Unió Europea? Aquest grup de delinqüents. La Unió Europea dificulta la marxa d’aquells que no tenen diners, els posa dificultats, els fa pagar alts interessos amb el pretext de les primes de risc del deute.

Avui és 8M dia de la Dona Treballadora que representa uns dels moviments amb més empenta dels darrers anys i que ha posat sobre al taula les desigualtats i els privilegis del sistema masclista i patriarcal. De fet, aquest cap de setmana passat el moviment feminista del País Valencià ocupava la Delegació del Govern per a demanar la derogació de la llei Mordassa. Podria esdevenir el moviment feminista la força que canalitzi un procés constituent a la manera de Xile?

A. O.: Segons jo ho veig el feminisme hauria de ser un esglaó fort. Avui per avui, a mi el que més m’apassiona del moviment feminista és la idea de que economia feminista vol dir economia de la cura de les persones. El món només funcionarà quan les persones estiguin ben cuidades perquè totes les persones han estat abandonades i la única manera d’avançar és preocupant-se per la seva salut, pel seu benestar, per la seva igualtat de drets.

Al llarg del llibre, com de les teves xerrades, fas esment de diversos referents que han deixat petja en tu. Quin és el que més t’ha marcat?

A. O.:  Quan em pregunten per referents acostumo a esmentar quatre noms: Xirinacs, des de la vessant no violenta. Xirinacs em va ensenyar des de les vagues de fam per aconseguir drets fins a la resistència pacífica. L’altre referent són dos personatges, els germans Botey, el més gran Francesc i el més petit Jaume, per a mi han estat dues persones d’una preocupació social extraordinària. En el cas del gran, Francesc Botey, és el que em va introduir a la meva segona gran preocupació que és la del sotsdesenvolupament econòmic, ja que he estat durant més de trenta anys militant de Justícia i Pau.

El món només funcionarà quan les persones estiguin ben cuidades perquè totes les persones han estat abandonades i la única manera d’avançar és preocupant-se per la seva salut, pel seu benestar, per la seva igualtat de drets

Per tant, Xirinics em feia militar per la pau en la mesura en què era no violent, en canvi en Botey ho veia des d’un punt de vista més ampli. En Botey el vaig conèixer quan era missioner a Mèxic i en aquell moment ell veia molt clarament que la situació dels pobles indígenes era d’explotació i per això reivindicava el que amb els anys es va conèixer com a Tercer Món. Tercera persona d’aquesta llista d’influències, en Joan Gómez va ser el meu president durant vint anys de Justícia i Pau, jo n’era el seu vicepresident, ell era el prototip de persona que militava de tot en els moviments socials. Avui en dia podem parlar de la Federació Catalana d’ONG’s, del moviment per la pau, del moviment en defensa dels drets humans, dels moviments ecologistes… Si esbrines qui es trobava darrere d’aquells moviments, per descomptat que hi havia molta altra gent perquè per sort són moviments col·lectius però la feina que hi va fer Joan Gómez va ser enorme. I l’última i quarta persona era en Frederic Roda que durant molt de temps va treballar pel moviment per la pau, la no violència, l’objecció de consciència, l’objecció fiscal, l’alliberament dels objectors de consciència al servei militar obligatori.

Xirinacs em donava la versió de la no violència, la versió d’en Botey sobre el sotsdesenvolupament, la versió de Joan Gómez sobre els moviments socials i la versió d’en Frederic Roda com a animador d’estructures de pau, per a mi han sigut els quatre ganxos inspiradors.

Et voldria preguntar sobre Xirinacs si hi ha algun llibre que podries recomanar

A. O.:  Te’n podria recomanar 8 o 10 perquè en Xirinacs era un home d’una cultura tan vasta… T’he parlat de la no violència i del pacifisme però Xirinacs era filòsof i antropòleg. Si que n’hi ha un, Subjecte (Ed. Claret, 1975), en que ell va intentar explicar la seva manera de pensar.

Foto de portada: Albert Portillo
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

Arcadi Oliveres: «independència i república vol dir fora capitalisme»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.