Search
Close this search box.

Aprovat general, una qüestió d’estratègia

Aquest article és la segona part de la defensa sobre l'aprovat general. S'ha escrit a partir de la petició de continuar el debat sobre com el moviment estudiantil ha de respondre davant dels canvis que estan visquent en les formes d'ensenyament.

Aprovat general, una qüestió d’estratègia

Aquest article és la segona part de la defensa sobre l'aprovat general. S'ha escrit a partir de la petició de continuar el debat sobre com el moviment estudiantil ha de respondre davant dels canvis que estan visquent en les formes d'ensenyament.

Fa dues setmanes va sorgir en aquest mateix mitjà un debat que calia posar sobre la taula: l’aprovat general, la seva necessitat i el perquè lluitar o no per la seva aplicació. Tant les postures exposades pel SEPC i el nostre propi article “La Justícia de l’aprovat general” com les posteriors discussions creades a xarxes socials ens conviden ara a fer una reflexió, amb la voluntat d’aprofundir en aquest mateix debat, sobre si és o no realista el desplegament de l’aprovat general, quin sentit pren dins del marc discursiu del moviment estudiantil revolucionari i com convertir aquesta exigència en una eina de combat representativa en la conjuntura actual i que doni força al moviment dins d’una ofensiva global de l’alumnat organitzat.

Que l’aprovat general és una necessitat material per a moltes companyes i és allò just en la situació actual ja va ser defensat a “La justícia de l’aprovat generali esplaiar-se seria repetir arguments. La pregunta que convida a fer-se la línia d’acció que s’ha decidit emprendre per part d’un sector del moviment estudiantil, i en concret SEPC (que defensava la seva postura a “Equitat, recursos i futur: que cap estudiant no es quedi enrere) i el conglomerat d’organitzacions estudiantils FemLaPública és, per tant, per què no abanderar-lo? Considerar que no és fàcil, no és possible o no és estratègic podria ser caure en un error d’anàlisi.

L’aprovat general no s’ha de defensar, per tant, en la mesura que sigui «simple» ni contemplat pels mecanismes de l’adversari, sinó per necessari i just.

En primer lloc, és necessari valorar per què cal avaluar-nos i per què resulta més fàcil fer-ho que no. Entrar en consideracions sobre si la seva materialització és senzilla o no pot portar a fer una feina que no és la nostra sinó la dels rectors: avaluar la complexitat d’aplicar un aprovat general – és evident que comporta advertir diferents matisos i realitats – no és pas tasca de l’alumnat organitzat, però garantir que cap companya quedi enrere sí. Entenent que no a tot arreu convé aplicar el mateix aprovat, potser resulta més favorable estudiar-lo per a cada camp d’estudi que sotmetre a una gran part de l’alumnat a una avaluació tant injusta com innecessària. Considerar un no-aprovat general com a «solució ràpida» corre el perill de caure en una homogeneïtzació forçada – i per tant fictícia – de les decisions, i la destrucció en conseqüència de la la «territorialitat» – o l’estudi tangent de les diferents realitats del terreny. No és incompatible exigir un aprovat general conservant mitjana i beques amb la possibilitat de pujar notes, comprenent cada alumna prou responsable per prendre la decisió de com adaptar el ventall de possibilitats a la seva realitat, tant a estudis superiors com a batxillerat. L’aprovat general no s’ha de defensar, per tant, en la mesura que sigui «simple» ni contemplat pels mecanismes de l’adversari, sinó per necessari i just; en un context en què es preveu un descens de les matriculacions de fins al 50%, resulta evident que – juntament amb altres mesures per les quals també cal lluitar i que en cap cas són incompatibles – ho és.

Foto: pxhere.com

“La sociedad de la mercancía y del «bienestar» que oculta los desequilibrios y las injusticias no puede ser vivida más que como intolerable y falsa” La horda de oro, Nanni Balestrini i Primo Moroni.

De la mateixa manera, del parlar exclusivament de l’avaluació emana una contradicció evident: qui ho diu que cal avaluar-nos i quan hem acceptat aquest marc discursiu com a únic vàlid? Per què parlem del «valor dels títols» en un sentit de mercat? És necessari desmentir  que la diferència entre centres d’estudis públics i privats radica en el contingut impartit en aquests sinó que són en un símbol d’estatus, i aquest estatus prevaldrà a qualsevol pandèmia mentre el classisme imperi en la societat, independentment de què succeeixi a l’educació pública, amb o sense aprovat general. Valorar l’educació tal com la valora el mercat o  «quant competitiva» és, parlar en termes de «no aprendrem si no ens avaluen» o el fet que totes les mesures anunciades per les organitzacions ja esmentades es centrin exclusivament en l’avaluació i obviïn tota referència a la qualitat de l’ensenyament proporcionat i per proporcionar, o com està afectant la situació a la salut mental de les estudiants; reflecteix com el dogma sobre l’avaluació, competició i classificació de l’estudiantat és també compartit en les mateixes organitzacions que haurien de combatre’l. Evidencia l’assimilació total del relat del capital. Caure en discursos d’aquest caire suposa un retrocés auto-destructiu en tant en que s’accepta el marc discursiu de l’enemic com a terreny de debat vàlid. Com a la finestra d’Overton, intentar encabir les nostres propostes dins del marc teòric capitalista en comptes de construir un de propi i radicalment contrari condueix inevitablement a fer propostes reformistes, poc atrevides, i que legitimen deixar enrere a aquelles companyes més vulnerables com un «mal necessari». Assumir els seus dogmes i les seves formes de fer com a pròpies comporta la pèrdua de qualsevol potencial subversiu a l’estat neoliberal.

“Transformar el color de la metropoli y el lenguaje de todas las relaciones, para hacer insoportable la esclavitud capitalista.”  Un comunismo más fuerte que la metrópoli, Marcelo Tarí. 

Així doncs, l’aprovat general serà possible en la mesura que es sàpiga legitimar i després desplegar. Si bé legitimar-lo passa per visibilitzar la situació «curt-terminista», obre alhora dues oportunitats evidents a l’hora de construir i fonamentar el relat a desplegar: per un costat permet posar de manifest que no totes competim sota les mateixes condicions materials a la universitat (si aconseguim accedir-hi) i que en cada crisi capitalista aquestes desigualtats s’accentuen. 

L’historial acadèmic de l’alumna no reflecteix en cap cas la seva adquisició de coneixements sinó la seva capacitat per competir amb entre-iguals a ulls del mercat.

D’altra banda, permet qüestionar tot el sistema avaluatiu íntegrament: l’historial acadèmic de l’alumna no reflecteix en cap cas la seva adquisició de coneixements sinó la seva capacitat per competir amb entre-iguals a ulls del mercat. És en les situacions de crisi que el capital es mostra tan ferotge com li agradaria ser: produir a costos mortals al món laboral i avaluar sota qualsevol situació a l’estudiantat, amb la competitivitat i l’avaluació com a fi únic i  preservar, independentment de com de distòpica que es presenti la realitat. No aprofundir en les seves contradiccions i legitimar les seves ofensives és un error tant manifest com car. Cal defensar desacomplexadament que no només a casa ens avaluen sota condicions d’estrès i estructuralment injustes, i que no hem d’estudiar per competir sinó per aprendre; que el coneixement és en si mateix i no en tant que avaluable. L’aprovat general permet, per tant, acabar amb la idea que la universitat és simplement una màquina generadora d’obrers altament qualificats – altament competents -, reivindicar el valor d’ús de l’educació, i argumentar-lo com a extrapolable a cada aspecte de la nostra existència; destruir la  lògica capitalista, i desplegant-ne una de pròpia.

“El privilegi de les circumstàncies radicals és que la precisió porta en bona lògica a la revolució. N’hi ha prou amb parlar d’allò que tenim davant els nostres ulls i no eludir la conseqüència.” . La revolució que està per vindre, El comitè invisible. 

En segon lloc, passant «d’efectes discursius» a «efectes pràctics», n’hi ha prou amb parlar amb les companyes per veure que aquesta situació és tediosa, destructiva i insuportable en el sentit més dur de la paraula. L’aprovat general es presenta en aquest context com un element mobilitzador estimulant de cara a incentivar les companyes a organitzar-se.

Foto: Sindicat d’Esutdiants dels PaÍsos Catalans

Aglutinar l’alumnat en un projecte “de curt recorregut” pot resultar estratègic si serveix per posar de relleu que tot allò que vulguem aconseguir ho aconseguirem nosaltres, amb la força i intel·ligència amb què siguem capaces d’avançar i respondre; refermar la idea que les victòries provenen de l’organització. L’aprovat general permet així acostar-se – i per tant acostar el discurs – a sectors de l’alumnat que per se no se sentirien apel·lats per relats més aviat «abstractes»- com a exemple d’aquest fenomen el moviment per l’habitatge. Si es considera la idea del «subjecte polític» com a pas necessari per a la construcció d’un subjecte antagonista al desenvolupament del capital i la seva reproducció, és necessari treure profit d’una conjuntura en què s’accentua el sentiment de trobar-se entre-iguals, entre companyes. La situació en la qual ens trobem permet estendre la idea que compartir una mateixa experiència material et determina com a subordinat a aquesta realitat – la teva i la de les teves. Cal posar aquesta noció de relleu allà on no s’hagi desenvolupat encara i reforçar-la allà on sí, entenent totes aquestes condicions com a prèvies i necessàries per al desenvolupament d’una identitat col·lectiva d’interessos pels quals lluitar. Tot i que el conflicte que planteja exigir l’aprovat general pot considerar-se de poc recorregut temporal, la seva incidència en el moviment estudiantil podria marcar un canvi de paradigma que doni força a la base i continuïtat a la lluita.

La continuïtat de la incidència d’aquest missatge dependrà de la nostra insistència i capacitat de convicció.

El movimentisme i el potencial subversiu de la lluita per l’aprovat general se supedita a la retòrica i la base de classe que les estudiants organitzades siguem capaces de donar-li. La continuïtat de la incidència d’aquest missatge dependrà només de la nostra insistència i capacitat de convicció. Lluitar ara per un aprovat general ni és cremar cartes abans de temps, ni és suïcidar el conflicte estudiantil,  ni és incompatible amb demanar més mesures que beneficiïn a totes les estudiants. Pretendre arreglar el sistema universitari capitalista amb les eines que proporciona el sistema universitari capitalista porta ineludiblement a la desmobilització i la legitimació del mateix: les victòries no ens les donen, es prenen una a una, perquè tenim el dret i la raó. Demanem l’aprovat general conservant la mitja i amb opció voluntària a pujar nota, demanem l’opció a recuperar la matrícula, demanem l’opció a repetir si es vol i demanem també una educació justa, per a totes i lliure de les dinàmiques del mercat. Poder materialitzar l’aprovat general depèn de la riquesa del debat a les aules i les estratègies que en resultin, i la consolidació d’un marc d’opinió col·lectiu que abanderar.

Per últim, de les propostes sorgides des de la plataforma FemLaPublica cal remarcar que són simptomàtiques d’una assimilació de «l’estat de les coses» preocupant. En un context on portem més de 50 dies sense classes presencials i amb un Govern i Gobierno que no han enunciat ni una sola mesura respecte (ni reducció o devolució de les taxes, ni supressió de pagament extra en repetir, ni conservació de la mitja…), el posicionament al respecte d’aquesta gestió ha estat assumir com a inevitable l’avaluació i reduir-se a parlar exclusivament sobre ella, amb propostes més aviat «garantistes» de rèdit polític, que no pas de garanties materials per a l’alumnat, sense fer esmena a cap altra exigència o proposta de millora de la qualitat ni accessibilitat a la globalitat de l’ensenyament. Renunciar a l’aprovat general passava necessàriament per desplegar una línia d’acció política que assumís les conseqüències «d’abandonar-lo» i que aglutinés al conjunt de l’alumnat, amb mesures que garantissin la viabilitat de la continuïtat dels estudis per a tothom, però no ha estat així. Així doncs, l’aprovat general no només és justícia per a no deixar ningú enrere sinó que pot suposar també un avenç contra el neoliberalisme a les aules en la mesura que sigui adequadament defensat: Ho és per qüestionar l’avaluació, per posar de manifest que podem aprendre  sense ser sotmesos a competicions destinades a dividir-nos i confrontar-nos, per la capacitat d’incidència i consolidació d’un discurs clarament oposat al marc establert en el conjunt de l’alumnat i per l’oportunitat d’iniciar a partir d’aquest una ofensiva molt més profunda estesa com a moviment estudiantil popular anticapitalista.

Foto de portada: pxfuel

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat d'Habitatge de la Verneda i la Pau i estudiant de física a la UB

Militant feminista i anticapitalista, graduada en matemàtiques i cursant un màster a la UPC

Comentaris

Aprovat general, una qüestió d’estratègia

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau