La justícia de l’aprovat general

Les retallades assassines, la incapacitat de les esferes polítiques espanyola i mundial de respondre, i la voluntat global d’avantposar els beneficis de les elits econòmiques a la vida de la classe treballadora ens han portat a les portes d’aquesta crisi.

La justícia de l’aprovat general

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les retallades assassines, la incapacitat de les esferes polítiques espanyola i mundial de respondre, i la voluntat global d’avantposar els beneficis de les elits econòmiques a la vida de la classe treballadora ens han portat a les portes d’aquesta crisi.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquest context d’aturada global del planeta les estudiants no hi passen pas desapercebudes, que es troben davant un futur del tot incert: tant rectories com deganats, o la mateixa Conselleria d’Educació, són incapaces de donar garanties de cap mena a l’estudiantat. Ara per ara, per tant, tot sembla indicar que malgrat trobar-nos enmig d’un curs en què resulta impossible seguir amb les classes habituals, els criteris d’avaluació seguiran sent – tan injustos com – els de sempre.

Si bé és inacceptable ignorar el fet que no tothom té accés regular a internet ni les eines necessàries per fer un seguiment adequat del curs actual (realitat que permetria generar un debat profund en si mateixa), la màxima flexibilitat que es contempla per part del professorat serà a priori aplicar una «funció màxima» a l’avaluació continuada, tot perpetuant un Pla Bolonya per se prou perjudicial per l’estudiantat més precari, i incapaç d’adaptar-se ara a un canvi brutal en la vida diària de l’alumnat.

La pregunta a fer-se és si té sentit pretendre extreure d’aquest curs quelcom avaluable.

Sorgeix així la necessitat de fer una anàlisi de la conjuntura global, i concretament una reflexió profunda sobre com afectarà aquesta crisi a les estudiants tant en el present com en un futur immedia: no és difícil –ni agradable- imaginar un futur no pas llunyà amb menys beques, taxes universitàries encara més abusives, precarització dels serveis, més explotació de doctorands, i tot enmig d’un panorama laboral que abocarà moltes companyes de la classe treballadora a decidir entre menjar o pagar els crèdits del curs.

Foto: Facebook

No està fora de lloc pensar, per exemple, que el sistema educatiu estigui duent a terme ara mateix una prova pilot del que vindrà: alumnes virtuals. Una societat aïllada és el paradís capitalista en tant que a l’aïllament no existeix la conflictivitat. Des de casa, amb alumnes que només s’interrelacionen com a usuaris d’alguna xarxa social educativa, el poder subversiu de l’estudiantat esdevé nul, i la capacitat de mercantilització del servei desorbitada; la destrucció de tota col·lectivitat.

Ara bé, sense haver d’avançar més de tres mesos en la línia temporal, ens trobem amb una problemàtica encara més immediata: l’avaluació del semestre de primavera 2020. Com ja s’ha dit, tant les propostes de gestors i professors com les de Govern apunten indistintament a una «flexibilització» dels mètodes avaluatius els quals ens tenen acostumats, tot assumint que aquesta és la decisió més salomònica a la qual aspiren. Així doncs, la pregunta a fer-se és si té sentit pretendre extreure d’aquest curs quelcom avaluable.

En quin moment s’ha assumit que qualsevol tipus d’avaluació dels coneixements impartits –o no– durant aquest període pot arribar a ser legítima?

Algunes facultats han optat per les classes online, però d’altres comptaran només amb documents virtuals durant els propers dos mesos, convertint les estudiants en autodidactes, i el professor en una simple figura que respon correus amb consultes, en una font de dades més o menys interactiva. Per si haver de trobar-nos en la precarietat de la situació actual no fos suficient, tot aspirant a una «normalitat avaluativa» fictícia, es torna a escoltar parlar d’avaluacions parcials, de treballs telemàtics i d’una avaluació final. En quin moment s’ha assumit que qualsevol tipus d’avaluació dels coneixements impartits –o no– durant aquest període pot arribar a ser legítima?

En els últims dies han sorgit per una banda la proposta de l’Assembla d’Antropologia de la UB i per l’altra la del Sindicat d’Estudiants (SE). Encara que passant més desapercebuda a nivell mediàtic, la Assemblea d’Antropologia ha estat la primera en posar sobre la taula la mesura d’aplicar un aprovat general. Tot i que la rebuda ha estat (aparentment) positiva –fet que reforça la idea de l’aprovat general com una necessitat material de les estudiants–, dels debats generats a grups de whatsapp d’aules i facultats resulten alarmants l’argumentari utilitzat per l’alumnat més reticent a la mesura. A trets generals, tots els contra-arguments giren al voltant de dos conceptes: que la situació no és tan greu i la justícia.

Foto: Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)

Quan es posa sobre la taula l’opció de l’aprovat general, tenint en compte que hi ha moltes assignatures en les que estudiar sense classes o sota les condicions actuals resulta impossible per a moltes alumnes, l’excusa més habitual utilitza el terme justícia; es diu que un aprovat general no seria just ja que no totes les estudiants han assolit el mateix nivell de coneixements. Aquest argument, utilitzat obertament per professionals de la docència sense cap tipus de complex, que acaba sent dut a l’extrem sota el pretext que existeixen beques per aquelles estudiants amb la millor nota, i amb un aprovat general aquestes beques es perdrien, reflexa com el professorat i gran part de l’alumnat ha interioritzat el dogma capitalista que diu que s’ha de classificar als alumnes mitjançant notes. La meritocràcia a la que ens sotmet de normal aquest sistema educatiu no és justícia, és un òrgan reproductor més de la maquinària neoliberal i la competitivitat capitalista en l’estrat estudiantil. Els exàmens o avaluacions alternatives en cap cas reflecteixen la justícia de la qual fan bandera per negar-se a acceptar la realitat: que la situació és excepcional i que la diferència d’oportunitats que pateix part de la classe treballadora al món universitari s’accentuaran d’ara  endavant, desplaçant novament l’espectre de la societat que pot accedir-hi cap als sectors de la població més benestants.

Quantes alumnes repetiran curs, veient-se abocades a pagar taxes més altes i a perdre, si la tenien, la beca? Quantes directament hauran de deixar els estudis, o s’hauran d’endeutar per poder continuar? I per què tenen elles menys dret a l’educació que el fill o filla d’un especulador, que mai haurà de patir pels ingressos que entren a casa? Costa d’imaginar què hauran de fer les companyes infectades per la Covid-19 que no han pogut seguir les classes, o les alumnes que han de conviure amb l’ansietat d’estar tancades a casa i el bombardeig constant d’informació als campus virtuals. S’hi poden sumar les que no hi poden accedir per falta de recursos, i aquelles que estan havent de realitzar tasques de cures, dels més petits, de gent gran o de familiars infectats, perquè en aquest «confinament» les feines no essencials han seguit endavant i algú ha de realitzar aquestes tasques. No oblidem tampoc aquelles companyes a les que senzillament una pantalla i la bona voluntat del professor els resulten insuficients, perquè tot el servei ho està sent, pel simple fet que aquest no és un curs normal.

Més enllà “d’allò que és just”, la persona que banalitza la situació considerant que no és tan greu s’està donant el privilegi d’ignorar com la realitat econòmica de les estudiants canviarà radicalment, i com incidirà això en la vida acadèmica d’aquestes. Moltes companyes han perdut la feina i moltes més perdran la que de moment conserven. Altres companyes hauran d’estudiar a l’estiu per recuperar assignatures suspeses, tot escollint entre aprovar aquest semestre o trobar feina per pagar el següent, i fins i tot aprovant, moltes altres no trobaran feina. Moltes companyes, en definitiva, no podran pagar la matrícula, ni el lloguer, ni els costs d’una vida que serà cada vegada més cara. S’estarà abocant el proletariat estudiantil a assumir novament els costs d’aquesta crisi en nom de la “justícia” d’una cultura de l’esforç estructuralment injusta. Encara que l’aprovat general no és la solució a aquesta problemàtica definitivament més profunda, sí és una mesura imprescindible en el context que ens ha tocat viure.

Durant la transició espanyola la conflictivitat als carrers i la incapacitat per seguir el curs van portar uns reticents rectors a acceptar l’aprovat general polític. Dir que faltar dos mesos de tres presencials d’un semestre enmig d’una pandèmia mundial no és un context prou excepcional com per aprovar generalment tot l’estudiantat és mentir. L’única raó per què encara no s’ha posat sobre la taula un aprovat general és que, de la mateixa manera que s’ha decidit que la producció ha de seguir al món laboral, la competència entre l’estudiantat ha de prevaler per sobre del context i les realitats de les alumnes: La reproducció del capital necessita continuar. L’aprovat general suposa un perill perquè, per primera vegada en molt de temps a l’educació, el valor d’ús s’imposaria al de mercat.

Malgrat les contradiccions del sistema capitalista que ens pretendran camuflar durant els pròxims mesos sota el pretext de la crisi del CoVid19, qualsevol eina avaluativa que s’intenti aplicar estarà sent injusta. Qualsevol proposta per sota d’aquest objectiu estarà deixant enrere milers de companyes d’aula, i en concret aquelles més vulnerables davant la precarització i l’explotació del sistema, expulsant-les – encara més – del dret a l’educació.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant del Sindicat d'Habitatge de la Verneda i la Pau i estudiant de física a la UB

Militant feminista i anticapitalista, graduada en matemàtiques i cursant un màster a la UPC

Comentaris

La justícia de l’aprovat general

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.