Anwar Shaikh: «Sembla que tornen les qüestions fonamentals sobre el capitalisme»

Anwar Shaikh és un dels principals economistes radicals del món. El seu treball desafia la manera com pensem el capitalisme. En aquesta entrevista amb Jacobin, Shaikh proporciona una visió concisa de les idees que exposa en el seu memorable llibre Capitalism: Competition, Conflict, Crises.

Anwar Shaikh: «Sembla que tornen les qüestions fonamentals sobre el capitalisme»

Anwar Shaikh: «Sembla que tornen les qüestions fonamentals sobre el capitalisme»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Anwar Shaikh és un dels principals economistes radicals del món. El seu treball desafia la manera com pensem el capitalisme. En aquesta entrevista amb Jacobin, Shaikh proporciona una visió concisa de les idees que exposa en el seu memorable llibre Capitalism: Competition, Conflict, Crises.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Capitalism: Competition, Conflict, Crises (2016), d’Anwar Shaikh, ha estat aclamat com un dels treballs més importants de teoria econòmica provinents de l’esquerra en molts anys. Shaikh, membre fundador de la Union of Radical Political Economists i autor de nombrosos assajos influents (entre ells una celebrada introducció a les teories sobre les crisis capitalistes), ha ensenyat Economia a la New School de Nova York durant més de quatre dècades.

En la seva obra magna, Shaikh recorre als escrits d’Adam Smith, David Ricardo, Karl Marx i John Maynard Keynes per explicar un ampli ventall de patrons propis de les economies capitalistes, des de la diferència de salaris i la desocupació fins als canvis tecnològics i els cicles recurrents de crisi econòmica. Competition, Conflict, Crises prescindeix de molts dels conceptes que fonamenten l’economia convencional, però també desafia algunes de les teories més influents entre els marxistes actuals, perquè les troba mal fonamentades en el treball del mateix Marx.

David Zachariah ha parlat recentment amb Anwar Shaikh sobre les dinàmiques —i els límits— del capitalisme. Hem editat la conversa per millorar-ne la claredat i fer-ne menys feixuga la lectura.

Formació

La teva formació és d’enginyer. Què va fer que et decantessis per l’economia política?

Els meus pares sempre van ser progressistes. El meu germà, la meva germana i jo vam rebre formació universitària, la qual cosa era molt cara per a una família pakistanesa. Ens tractaven com a iguals. La meva mare era bastant feminista, i en això el meu pare també era progressista, així que vam créixer amb la idea que tothom hauria de tenir els mateixos drets. Aquest tipus de coses et marquen.

En la meva opinió, l’enfocament marxista convencional redueix i disminueix el treball de Marx al grapat de tòpics amb què els marxistes s’han trobat còmodes.

Els enginyers sempre pensen que poden arreglar-ho tot, però això no és cert, és clar. Jo vaig començar a treballar a Kuwait, on havien destinat el meu pare com a oficial pakistanès. Treballava al desert sota temperatures brutals. Hi havia indis, pakistanesos, palestins, egipcis i jordans que treballaven amb aquella calor sense cap mena de protecció, mentre que els enginyers almenys podíem arrecerar-nos sota l’ombra roent d’un edifici de formigó (que no tenia aire condicionat).

Em va semblar que això il·lustrava perfectament la meva preocupació pels enormes nivells de desigualtat que hi havia al món, i això que de restriccions pressupostàries no n’hi havia, perquè Kuwait era extremadament ric. Això em va dur a pensar més sobre aquestes qüestions, i un bon dia vaig creuar-me amb un economista que em va arrossegar cap a aquest camp d’estudi. De vegades la vida depèn d’aquestes petites coses!

Vas llicenciar-te en Economia a la Universitat de Columbia. Quina va ser la teva activitat política de formació durant l’època d’estudiant?

M’hi vaig posar el 1967, quan l’activisme antiguerra estava en el seu apogeu. Hi havia una vaga a la universitat, organitzada pels Students for a Democratic Society, contra un pla per construir un gimnàs universitari en un parc de Harlem que utilitzava la comunitat afroamericana. En aquella època jo vivia i ensenyava a Harlem i sentia que el pla era del tot inacceptable, així que em vaig afegir a la vaga.

Creus que la teva formació d’enginyer va significar per a tu algun avantatge com a economista?

Em va proporcionar l’avantatge de concebre els sistemes com un conjunt. Jo vaig iniciar-me com a enginyer aeronàutic, i com a tal has d’entendre que formes part d’un gran sistema, de manera que si hi has d’operar, n’has de saber el funcionament (i si cal, canviar-lo). Això va contra la lògica de l’economia ortodoxa, en què es parteix dels elements individuals i des d’allà es mira de construir el coneixement.

Des del principi dels meus estudis d’Economia em va semblar que la descripció ortodoxa del món no tenia ni cap ni peus. Venint del Pakistan i havent viatjat per Malàisia, l’Àfrica i Amèrica del Nord, em resultava inconcebible la idea que la gent actués moguda exclusivament per interessos egoistes, desconnectada dels altres i només preocupada per les mercaderies.

Per a la majoria de la gent, la reclusió solitària és el pitjor càstig imaginable, a part de la tortura física directa. En canvi, en l’economia ortodoxa l’individu aïllat i solitari és el subjecte ideal. Era d’allò més estrany!

Desigualtat

Passem a algunes qüestions centrals sobre la desigualtat econòmica i la redistribució. Els economistes radicals han tendit a explicar les persistents desigualtats globals en termes d’intercanvi desigual, capitalisme monopolista o coerció imperial extraeconòmica. Tu, per contra, argumentes que la principal força causant de la reproducció de les desigualtats és la competència capitalista en si mateixa. Podries raonar en què es diferencia la teva teoria de les explicacions convencionals?

Des del Sud Global és fàcil pensar en els països centrals com si es guiessin per alguna mena de programa. Això és cert fins a cert punt, tal com evidencia l’historial dels poders imperials com el britànic. Però la naturalesa del capitalisme fa que els mateixos planificadors imperials i els capitalistes quedin sotmesos a pressions persistents —allò que Smith, Ricardo i Marx van anomenar «lleis de l’economia política»— que escapen al seu control. I trobem que són els mateixos patrons que s’imposen als països centrals, cosa que em va dur a preguntar-me: quines són aquestes forces a les quals inclús els capitalistes i els seus representants en el sistema estatal es veuen sotmesos?

Quan es mira la història del capitalisme s’observen molts patrons, com ara la recurrència de les depressions econòmiques, que tenen lloc al marge de qualsevol intenció subjectiva. Llegint Marx em semblava que era possible trobar un fonament per donar compte d’aquest tipus de coses i continuar explicant les desigualtats regionals i globals. No és que negui la mà dura de l’imperialisme, és que no crec que calgui explicar-ho en termes de monopolització o intercanvi desigual en el sentit tradicional.

M’he passat quinze o vint anys ensenyant els tres volums d’El capital de Marx, mirant d’extraure i desenvolupar la seva teoria econòmica per aplicar-la al món modern, i la meva impressió era que l’explicació convencional del concepte de monopoli es basava en la teoria neoclàssica. Jo estava en contacte amb els economistes marxistes Paul Sweezy i Harry Magdoff, que treballaven a dos carrers de la New School, i recordo demanar-los sobre el seu ús dels conceptes de monopoli i de competència.

La seva resposta bàsicament era que competència és el que els economistes neoclàssics diuen que és. A mi em semblava increïble que reduïssin la noció de competència de Marx a la que tenia Milton Friedman. L’havien relegat a una fase del capitalisme molt llunyana, segons una visió promoguda a principis del segle xx pel molt influent economista marxista Rudolf Hilferding.

Jo crec que les mateixes forces de la competència que produeixen desenvolupament desigual en les economies nacionals també produeixen desigualtats regionals o transnacionals. La diferència és que en les economies nacionals més avançades l’Estat es veu obligat a intervenir per mitigar els desequilibris, perquè amenacen el sistema en conjunt. En una economia mundial dominada per l’imperialisme, en canvi, els estats poderosos poden optar per reprimir per la força les lluites contra la desigualtat durant llargs períodes de temps.

El teu treball recent mostra que és possible predir el nivell i la variació en la desigualtat de renda dins les economies organitzades a escala nacional exclusivament a partir de la font d’aquests ingressos. Com és això?

Això no ha estat un descobriment només meu: prové de l’aplicació del treball del físic Victor Yakovenko i els seus coautors, que van començar a fixar-se en les dades sobre la desigualtat. Yakovenko va tenir l’enginyosa idea de dividir els perceptors d’ingressos en dos grups diferents: el grup inferior, format pel 90-95 %, i el segment superior. I resulta que els ingressos del grup inferior provenen majoritàriament del treball, mentre que els de dalt reben els seus ingressos quasi enterament de la propietat. Van mostrar que les rendes del treball i les rendes de la propietat tenen dues distribucions diferents, en tot moment i en tots els països avançats.

Una vegada vaig preguntar a Yakovenko com havia identificat els dos patrons diferencials en les dades i la relació que tenien amb les rendes del treball i de la propietat. Em va respondre: «Què vols dir? A mi em van educar a Rússia, allà en sabem sobre classes!». També va mirar d’explicar aquests patrons en termes de física de partícules: pretenia que sota certes condicions eren anàlegs a la col·lisió de partícules. Per a mi això no tenia sentit. Certament, la relació entre treball assalariat i capital és una mena de «col·lisió», però no del tipus que hi ha entre partícules en col·lisió.

Foto: pxfuel.com

Al principi jo suposava que les forces que originen les diferències racials i de gènere distorsionaven la distribució de rendes de les dones i els negres als Estats Units, però no era el cas. El gènere i la raça influïen en el nivell de distribució de la renda, no en la seva forma. Jo volia explicar com podia ser això, i vaig començar a treballar-ho amb els estudiants de postgrau per deduir aquests patrons de la noció bàsica de Smith, Ricardo i Marx segons la qual el salari i la taxa de benefici estan subjectes a un procés d’anivellament.

Els treballadors es mouen o «vaguen» de les zones de baixos salaris a les d’alts salaris, però pel camí es troben amb molts obstacles. Alguns se’n surten, altres no; alguns tornen al punt de partida, altres es queden a mig camí; fins i tot n’hi ha que es queden amb salaris inferiors als que tenien, etc. Aquest procés de dispersió es coneix com a «difusió». El que vam fer és mostrar, utilitzant els principis del vagareig-difusió, que les distribucions de renda i propietat assenyalades podien ser deduïdes des de la teoria.

Malgrat la capacitat de les organitzacions sindicals d’intervenir en la distribució general dels ingressos afavorint la transferència de beneficis als salaris, les diferències salarials persisteixen de cap a cap de l’economia. Molts economistes ho atribueixen a la segmentació dels mercats laborals. La teva teoria, per contra, prediu que com més intensives en capital siguin les empreses, més alts tendiran a ser els salaris, sigui quina sigui la força organitzativa dels treballadors. Quines són les raons principals d’aquestes diferències?

Es tracta d’un raonament desenvolupat per un antic alumne meu, el professor Howard Botwinick, que després de la universitat es va fer treballador del metall. En la investigació de postgrau que va fer a continuació es feia la següent pregunta: «Quins són els límits de les lluites pels salaris?». Quan organitzes la lluita, ja saps que hi ha uns límits que no pots passar si no vols enfonsar l’empresa. Howard volia mostrar que aquests límits es poden deduir amb una teoria de la competència real i va resumir els seus esforços en un llibre brillant titulat Persistent Inequalities.

Howard deia que cal distingir entre les empreses que tenen poques despeses, que són les que fixen els preus, i la resta d’empreses, que es veuen forçades a acceptar-los per la força de la competència. Les empreses amb baixos costos tenen més marge per absorbir les pujades de salaris. A més a més, la reducció de costos sovint s’aconsegueix mitjançant la intensificació en capital, la qual cosa vol dir que la proporció de treball d’aquestes empreses és més baixa, de manera que si pugen els salaris patiran menys la pujada dels costos que se’n derivin.

Sovint s’ha caracteritzat els estats del benestar redistributius —tant des de l’esquerra com des de la dreta— com a institucions que «graven els rics». La teva anàlisi comparativa de diferents estats del benestar de la postguerra suggereix un escenari diferent.

El meu alumne Ahmet Tonak i jo vam començar a treballar en aquesta qüestió perquè els intel·lectuals d’esquerres —Samuel Bowles i Herbert Gintis, per exemple— havien dit que gravar els rics amb impostos sostenia l’estat del benestar. Era una assumpció molt comuna en l’esquerra. La sorpresa va ser descobrir que pràcticament tota la redistribució tenia lloc dins la mateixa classe treballadora: amb el que s’obté de gravar els sous dels treballadors més ben pagats es redistribueix entre els treballadors més mal pagats.

La diferència entre el que els treballadors reben com a classe en salut, educació, ajuts directes a la renda, etc., i el que paguen en impostos és el que vam anomenar «salari social net». Vam trobar que als Estats Units era molt baix, mentre que a Suècia, amb un estat del benestar socialdemòcrata i una gran despesa social, el salari social net era zero. Això va ser una autèntica sorpresa per a nosaltres!

Fonaments teòrics

Els principals debats polítics entre la dreta i l’esquerra sovint s’enquadren en la rivalitat preexistent entre escoles de pensament: la neoclàssica, centrada en l’oferta, i la keynesiana, centrada en la demanda. El teu argument és que la rendibilitat de les empreses capitalistes regula tant l’oferta com la demanda i que, consegüentment, és més apropiat un punt de vista «centrat en els beneficis». Què vols dir amb això?

És cert que Keynes diu que les decisions d’inversió regeixen la demanda agregada, però a diferència de molts dels seus seguidors afegeix que el guany net —la diferència entre la taxa d’interès i la taxa de retorn— regula la inversió empresarial. Quan mires de fer noves inversions, el que busques són oportunitats amb la taxa de retorn net més alta possible. La taxa d’interès és la taxa de retorn mínima, en el sentit que és el que obtindries si simplement dipositessis el teu capital d’inversió al banc.

El que trobem és que Marx diu exactament el mateix: la «taxa de benefici empresarial» —la diferència entre la taxa de benefici i la taxa d’interès— és el que motiva les inversions. Per tant, sorgeix la qüestió: com es relaciona la teoria de Marx amb la teoria de la demanda efectiva que trobem en el treball de Keynes?

He provat de mostrar com es podria construir una teoria macroeconòmica amb els mateixos fonaments que la microeconomia, que s’ocupa del comportament de l’empresa capitalista. En primer lloc, les empreses produeixen (creen oferta) perquè busquen rendibilitat a curt termini, i per produir han de comprar matèries primeres, contractar treballadors, adquirir béns d’inversió i distribuir dividends i interessos entre propietaris i prestadors. Així, les decisions orientades a la rendibilitat que creen oferta generen la demanda de matèries primeres, i mitjançant el pagament de sous, dividends i interessos generen la demanda de consum.

Al mateix temps, la rendibilitat a llarg termini regula la demanda d’inversió. Dit d’una altra forma, la rendibilitat regula tant l’oferta (producció) com la demanda. Per descomptat, un gran nombre d’empreses i consumidors ho fan individualment, de manera que la relació entre l’oferta i la demanda agregades té lloc mitjançant un procés d’errors i ajustaments que jo anomeno de «regulació turbulenta». Per tant, la macroeconomia real no s’articula entorn de l’oferta ni de la demanda, sinó entorn del benefici.

El teu recent llibre Capitalism desenvolupa una concepció del mercat «real» que refusa els arguments convencionals, tant els ortodoxos com els heterodoxos. Per què és tan central aquesta qüestió en el teu llibre?

He mirat de mostrar que hi ha una gran varietat de fenòmens que es poden explicar des del punt de vista de la competència. Però és clar, la qüestió és: en quina idea de competència et bases? La teoria de la «competència perfecta» és francament absurda, i podríem dir que compleix la funció de representar el capitalisme com un sistema social ideal. Quan vas més enllà, però, continues trobant-te la qüestió de com el xoc entre les empreses regula els seus resultats.

Foto: pxfuel.com

Aquesta és la teoria de la competència real. Marx la presenta d’una manera el·líptica al volum tercer d’El capital, però també està implícit en els primers volums. Jo hi he treballat i l’he desenvolupat per tal d’explicar els patrons observats de preus relatius, tipus de canvi, balances comercials internacionals, taxes d’interès, preus de bons i accions, creixement i demanda efectiva, ocupació i atur, crisis recurrents i patrons de desigualtat. Sempre confronto la teoria amb els fets.

Abans m’has preguntat sobre la influència que el fet de ser enginyer ha tingut sobre la meva aproximació a la teoria econòmica. Doncs bé, els enginyers s’ocupen d’explicar fenòmens empírics! No n’hi ha prou de tenir una teoria sobre com volen els avions. Si no ets capaç de fer-los volar en la pràctica, llavors no ets un bon enginyer.

Parlant de fonaments teòrics, què veus en les teories d’Adam Smith, David Ricardo i John Maynard Keynes que complementin les de Karl Marx?

Marx reconeixia el seu deute amb Smith i Ricardo. Sense anar més lluny, la seva teoria sobre la competència i sobre l’apropiació del producte per part de capitalistes i terratinents comparteix els trets fonamentals amb les de Smith i Ricardo.

Alguns marxistes han tendit a negligir la relació entre aquests tres pensadors, que és tant com deixar de banda els quaranta anys que Marx va dedicar a descobrir els patrons reals del capitalisme. Els marxistes es donen per més que satisfets amb les idees d’explotació —que a parer meu entenen molt erròniament com un procés abstracte— i alienació.

Però per què, llavors, Marx va bregar amb coses com l’«exèrcit industrial de reserva», els «circuits del capital», els «esquemes de reproducció», els «preus de producció», la «renda diferencial» i la «renda absoluta», etc.? No podria haver fet de «bon» marxista i aturar-se en la «plusvàlua», l’«explotació» i el «fetitxisme de la mercaderia», i dedicar la resta de la seva vida a la política? En la meva opinió, l’enfocament marxista convencional redueix i disminueix el treball de Marx al grapat de tòpics amb què els marxistes s’han trobat còmodes.

Si vols intervenir en favor del treball, llavors has d’escollir entre dues opcions: o mantens un creixement de la productivitat superior al dels sous reals o evites que els sous, els preus i els tipus d’interès creixin

Això és així, en part, perquè si assumeixes el monopoli com a punt de partida t’estalvies encarar la qüestió de la competència i tota la complexa fenomenologia que se’n deriva. Aquesta és la línia ortodoxa dins la teoria marxista, que jo rebutjo.

Un crític del teu llibre qüestionava l’adopció que fas de la teoria marxista clàssica del valor, en què els requeriments de treball en la producció són una font de benefici. Segons deia, aquesta teoria semblava no tenir cap rellevància en el teu marc econòmic general. S’equivocava?

De fet, bona part del llibre es basa en la teoria del valor-treball. Demostro que els preus relatius à la Smith i Ricardo estan dominats pel valor del treball. El que ells anomenaven «temps de treball directe i indirecte», Marx ho va anomenar «temps de treball abstracte»; hi he escrit molt sobre això. També hi abordo la qüestió tractada pel mateix Marx de les dues diferents fonts de benefici agregat: el benefici basat en la plusvàlua i el que prové de les transferències de riquesa i valor. Ara, si el teu punt de partida és la teoria del poder monopolista, no t’has d’enfrontar a aquestes qüestions.

La teva anàlisi de la dinàmica capitalista se centra en els patrons i les constriccions que dibuixen els capitalistes i les seves empreses. Els crítics podrien adduir que les institucions de l’Estat i les organitzacions laborals juguen un paper testimonial en la teva anàlisi i que, per tant, hi manca la rellevància estratègica dels moviments polítics implicats en la lluita de classes. Què respondries a això?

Per parlar sobre intervenció estatal i organització sindical, primer cal establir les lleis de la gravetat amb les quals han de comptar. Si per tu el sistema es basa en el monopoli —que ha esdevingut una espècie de panacea sagrada per a l’economia marxista—, llavors tot gira al voltant del poder de l’Estat i del poder del capital contra el treball.

Des del meu punt de vista, res ni ningú, ni tan sols els mateixos capitalistes, té aquesta mena de poder, perquè les regles imposades al treball i al capital tenen el seu origen en la creació de benefici i la competència entre capitals, que Marx vincula específicament entre si. L’Estat pot intervenir per redistribuir la renda i oposar-se tant al capital com al treball. Pressionat per les lluites dels treballadors, fins i tot pot intervenir per construir un estat del benestar. Però aquestes intervencions mai deixen d’estar fonamentalment limitades pel seu impacte en la rendibilitat de les empreses.

Deixa’m il·lustrar aquests límits a partir del propi argument de Marx sobre l’exèrcit industrial de reserva. Comença preguntant-se: què passa si el creixement és prou gran perquè l’exèrcit de reserva de treballadors desocupats comenci a esgotar-se? Doncs que els mercats de treball s’enforteixen i els sous tendeixen a pujar, i això és bo per als treballadors.

Però si els sous augmenten en relació amb la productivitat, la rendibilitat disminueix, cosa que accelera la mecanització en curs de les empreses i alenteix les taxes generals de creixement. La desacceleració en el reclutament de mà d’obra que segueix al creixement, unida al desplaçament de treballadors que provoca la mecanització, fa que es reompli l’exèrcit industrial de reserva. Aquests són els efectes de retroalimentació inherents a les operacions capitalistes en si mateixes.

Et poso un altre exemple clàssic. És possible crear ocupació fent créixer la demanda efectiva mitjançant la despesa pública. De fet, això és el que van fer Hitler i Roosevelt als anys trenta, i tots dos governs van tenir un èxit enorme en la reducció de l’atur.

Foto: pxfuel.com

Això podria voler dir que tota la xerrameca sobre la rendibilitat i l’exèrcit industrial de reserva és irrellevant. Però mirant-ho de prop, podem comprovar com les condicions bèl·liques van permetre tant al règim nazi com a l’administració Roosevelt de blocar els efectes de retroalimentació habituals: van impedir que sous i preus pugessin, la productivitat va pujar espectacularment i els tipus d’interès es van mantenir baixos. D’aquí el salt en la demanda i l’ocupació finançades pel dèficit, que va propiciar un impuls important de la rendibilitat i les inversions.

Amb tot, en les dècades del 1960 i 1970, diverses polítiques similars destinades a estimular el creixement van deixar de funcionar al cap d’un temps: la rendibilitat va caure, va tornar la desocupació i la inflació es va disparar. De fet, això es pot predir utilitzant la teoria de Marx de l’exèrcit industrial de reserva i els límits del creixement que resulten dels seus esquemes de reproducció econòmica.

Dit d’una altra manera, si vols intervenir en favor del treball, llavors has d’escollir entre dues opcions: o mantens un creixement de la productivitat superior al dels sous reals (el que jo anomeno l’«exemple suec») o evites que els sous, els preus i els tipus d’interès creixin (posant en suspens el funcionament normal del mercat). Fer això et dona un respir durant un temps, però si no entens el que fas, ho acabaran pagant els treballadors! Aquesta mena d’anàlisi ajuda a comprendre els paràmetres en què ens movem, els límits de la lluita.

Macrodinàmiques

La història del capitalisme es caracteritza per llargs períodes de creixement econòmic. Com és que mostra un ritme de creixement exponencial en lloc d’una tendència més moderada?

En el capitalisme, el creixement és un procés que es retroalimenta: no només és exponencial, també és cíclic. En la mesura que el sistema és alimentat per una dinàmica interna, et trobes que periòdicament es topa amb uns límits infranquejables. Un signe d’això és quan el cost de l’or i altres valors segurs puja més de pressa que la resta. Aquest és el procés que Nikolai Kondratiev va observar per primer cop, un que fet i fet regula la rendibilitat mateixa del capital.

Pel que fa als recursos no renovables com els combustibles fòssils, jo crec que el capital és capaç de superar aquestes barreres

La pregunta és: què és el que impulsa la taxa de creixement compost de la producció? Bé, el capital persegueix la taxa de benefici, que és el que regula el capital físic. Quan competeixen i creixen, les empreses reinverteixen una part dels seus beneficis, de manera que la producció tendirà a seguir el ritme de creixement compost del capital físic.

En un món constret per recursos finits, el creixement exponencial només pot persistir si l’eficiència dels recursos creix almenys tant com la producció. Creus que les economies capitalistes de mercat són capaces de superar internament aquesta barrera mitjançant el canvi tecnològic?

L’economia ortodoxa acostuma a considerar l’oferta de mà d’obra com un recurs fix, limitat i finit. Jo crec que aquesta visió és empíricament errònia, ja que fora de l’exèrcit industrial de reserva sempre hi ha gent que pot ser posada en joc: pensem en el reclutament de mà d’obra femenina durant la Segona Guerra Mundial o en els treballadors migrants d’arreu del món avui dia, per exemple. Tanmateix, l’oferta de mà d’obra té implicacions sobre la forma que pren el canvi tecnològic en contextos particulars.

Marx va assenyalar com l’escassedat de mà d’obra barata als Estats Units havia empès a l’adopció de maquinària per a la trituració de la pedra. En canvi, a Anglaterra —i ja no diguem a Irlanda— hi havia una oferta aparentment infinita de treballadors pobres que podien ser reclutats per fer aquestes feines esgotadores, de manera que el ritme de canvi es va endarrerir respecte dels Estats Units. Casos com aquest il·lustren la flexibilitat i la variabilitat del capitalisme.

Quins són els límits interns del creixement del capitalisme? Aquests són els esquemes de reproducció segons Marx. El nivell i la tendència de la rendibilitat regulen tant la demanda com l’oferta; com més plusvàlua es reinverteixi, més ràpid pot créixer el sistema. La taxa de creixement màxim (abstracte) del capital és el punt en què es reinverteix tot l’excedent.

La ràtio de plusvàlua respecte al capital, però, és simplement la taxa de benefici. Per tant, el límit màxim de creixement el marca la taxa de benefici! Aquesta taxa màxima de creixement és abstractament possible només quan les taxes de creixement són iguals en tots els sectors de l’economia, cosa que en la pràctica és impossible. D’aquí que a mesura que l’economia s’acosta al màxim de creixement, en diferents sectors comencin a sorgir colls d’ampolla que limiten el creixement real.

Pel que fa als recursos no renovables com els combustibles fòssils, jo crec que el capital és capaç de superar aquestes barreres. Pensem en el carbó, per exemple, que durant molt de temps va ser el principal combustible del capitalisme. Les empreses capitalistes es van adaptar fent el pas cap a altres combustibles, molt abans que s’hi veiessin abocades per la pressió mediambiental. Una transició similar cap a l’energia nuclear i solar és factible, però el seu desenvolupament hauria de ser dirigit pels estats en benefici de l’interès col·lectiu del capitalisme, fins i tot quan els capitalistes individuals no reconeguin aquest interès.

Foto: pxfuel.com

En aquest sentit, a diferència de la majoria de marxistes, jo crec que el capitalisme té molta capacitat per adaptar-se. Això no vol dir que pel camí els capitalistes no destrueixin el planeta, però llavors ja parlem d’un altre tipus de limitacions.

En la teva anàlisi, els alts i baixos de l’economia —amb els cicles més llargs que abasten uns quaranta anys cada un— es regeixen pels canvis seculars en la rendibilitat. I argumentes que la rendibilitat, al seu torn, ve determinada per tres factors centrals: la taxa d’ús de la capacitat productiva, la lluita de classes i el canvi tecnològic. Són els cicles llargs del capitalisme impulsats principalment per uns canvis tecnològics que tant els fan emergir com els esgoten? Quin és el paper dels altres dos factors?

Primer de tot, la taxa d’ús de la capacitat productiva no juga un paper important a llarg termini, ja que les empreses adapten contínuament l’oferta a la demanda ampliant la producció i ajustant les existències. Això no és cap impediment. A més, la lluita de classes per la millora dels salaris i les condicions de treball (a diferència de la lluita contra el capitalisme en si mateix) pateix la limitació de l’oferta de mà d’obra, de la taxa de canvi tecnològic, de la mobilitat del capital, etc. En conseqüència, són el nivell i l’orientació de la rendibilitat els que regulen els patrons de desenvolupament capitalista a llarg termini.

Partint de la teoria de Marx sobre la desocupació, consideres que sota el capitalisme no és possible eliminar-la de manera estable: si la desocupació baixa, l’augment del poder de negociació dels treballadors afecta la rendibilitat i la voluntat inversora dels capitalistes. Per tant, la desocupació tornarà, tret que les reivindicacions salarials es mantinguin per sota de la taxa de creixement de la productivitat. La contenció salarial pot venir de la intensificació de la lluita de classes per part de la classe dominant o mitjançant una negociació col·lectiva molt centralitzada, com la que va dur a terme el moviment sindical suec. Veus factible una estratègia com aquesta en una economia capitalista avançada com l’actual?

La Suècia de postguerra i l’Alemanya nazi exemplifiquen dues estratègies oposades per combatre la desocupació, per coordinació voluntària o per coerció pura i dura. Tot el meu treball teòric es basa en l’estudi curós de l’evidència empírica, tal com feien Smith, Ricardo, Marx i Keynes. Ara ja fa temps que vaig fer la meva aproximació al cas suec, però si hi tornés ho faria tenint presents dues coses: una és la manera com Suècia abordava el creixement, la producció i l’ocupació des del punt de vista de la competència real; l’altra és la forma en què tractaven les transaccions dins la classe treballadora.

La teva teoria sobre la desocupació va contra els defensors de la teoria monetària moderna (TMM), que diuen que l’Estat pot impulsar l’economia i eliminar la desocupació simplement creant diners i fent despesa estatal. L’única limitació en aquest escenari seria la inflació de preus de béns i serveis, que segons els defensors de la TMM se’n pot anar de mare un cop assolida la plena ocupació. Deixant de banda les implicacions d’una disciplina salarial coordinada, consubstancial a aquest tipus d’orientació, la teva anàlisi suggereix que l’augment del creixement pot fer que s’incrementi la inflació associada a costos molt abans que s’assoleixi la plena ocupació. Com és que arribes a conclusions tan diferents?

Com molts han observat, malauradament la idea central de la TMM no és nova: quan hi ha diner fiduciari, l’Estat pot imprimir-ne tant com vulgui. Això no és un descobriment «modern», sinó una invenció dels colons nord-americans, que es van trobar que no podien comprar res perquè no tenien or i la Gran Bretanya els impedia d’aconseguir-ne.

Així doncs, van idear un procés per convèncer la gent que acceptés moneda impresa, amb la garantia que en el futur podria ser bescanviada per or. Això va dur, també, a una de les primeres hiperinflacions de la història. J. K. Galbraith va escriure un llibre molt bonic sobre això titulat Money: Whence It Came, Where It Went. Un capítol del meu llibre fa una crítica de la TMM, no només pel que fa a l’origen del diner, també quant a les seves operacions i efectes.

Foto: Pixabay – wal_172619

En segon lloc, al llarg dels anys la TMM ha canviat la seva teoria sobre la inflació. Inicialment la considerava fundada en la noció —pròpia de la concepció de capital monopolista— que els preus s’estableixen mitjançant l’increment estable dels salaris nominals. Des d’aquesta perspectiva, la inflació és un producte de la pujada de salaris. Posteriorment, l’escola de la TMM sembla que ha tornat a la concepció keynesiana segons la qual els preus només pugen quan l’augment de la demanda satisfà l’oferta limitada per la plena ocupació.

Però com mostro al meu llibre, això no se sosté empíricament! Simplement. Per tant, cal preguntar-se què és el que posa límits a l’expansió, i amb això tornem a la qüestió que comentàvem abans de com la rendibilitat fixa els límits interns del creixement: mentre puja la taxa de benefici, abans no arriba a aquests límits la taxa de creixement també té més marge per augmentar.

D’altra banda, si la taxa de benefici cau, que és el que passava a la dècada del 1970, els límits es fan més estrets, cosa que du a la inflació si s’estimula contínuament la demanda agregada. Així que quan s’utilitza la despesa pública i el crèdit —que en principi són il·limitats— per estimular l’economia, s’està jugant amb els límits màxims del creixement, fins i tot quan la desocupació és persistent. Al seu torn, a més a més, l’esgotament de l’exèrcit industrial de reserva afecta la rendibilitat, i això significa que els límits són encara més ajustats.

El futur de l’economia política

Com descriuries l’estat actual de l’economia política marxista, especialment en comparació amb quan estudiaves a la universitat?

Quan jo estudiava a la universitat, s’estava obrint cap a molts altres temes, com ara l’imperialisme i les despeses militars, l’explotació o el desenvolupament desigual, tots de naturalesa crucial. Però d’altra banda ja s’havia encallat en la idea fundacional de monopoli. Sentia que havia d’explicar les mateixes coses sobre uns altres fonaments, tasca que certament no he deixat de fer. Com més llegia Marx, més llunyà em semblava el seu concepte de competència del de l’economia neoclàssica. I durant el procés creixia la meva insatisfacció envers els postulats de l’economia política marxista del moment.

L’economia radical sovint sembla atribuir tot el poder a l’Estat o el capital, però jo sempre he dit que la lògica del benefici té poder sobre tots dos i imposa els seus límits.

Jo penso que aquest camp ha estat molt de temps estancat i en bona part refugiat en quatre clixés tronats. És fàcil endevinar com el ressorgiment del pensament neoliberal ha eclipsat molta de l’energia i interès que va promoure gent com Sweezy, Magdoff, Paul Baran, Ronald Meek, Samir Amin o Celso Furtado, entre d’altres. Tot i així, sembla que les qüestions fonamentals tornen.

Quines àrees de recerca en economia política creus que són estratègicament més importants per als moviments socialistes avui dia?

Bé, n’estic segur que el que és estratègicament més important varia segons el país i el moment històric. Però jo diria que una part del moviment socialista faria bé de trobar uns fonaments coherents per a l’estratègia, i que la teoria del monopoli no proporciona aquesta fonamentació que necessita, ja que deixa massa coses obertes i sense explicar.

Recordo anar a una conferència organitzada per economistes del Carib i Amèrica Llatina. El ressorgiment de la competència els sobtava, perquè havien donat per fet que l’economia global la regien els monopolistes dels països centrals. Sempre havien pensat que els Estats Units governaven el món, i ara tenien problemes perquè no podien competir amb països com el Japó, Corea, la Xina, el Vietnam, Malàisia, etc.

Per a mi, és important que els Estats Units no puguin vèncer els costos més baixos de l’economia xinesa, malgrat el seu enorme poder militar. Per tant, cal no pensar en el poder dels països centrals com un poder exercit sobre el capitalisme, sinó com un poder del capitalisme. És un error associar tot poder amb el poder polític. L’economia radical sovint sembla atribuir tot el poder a l’Estat o el capital, però jo sempre he dit que la lògica del benefici té poder sobre tots dos i imposa els seus límits.

En un cert moment, alguns de nosaltres vam seure a llegir els programes polítics dels grans partits d’esquerres dels Estats Units durant el segle xx. El que buscàvem era el seu programa econòmic, és a dir, com entenien el funcionament de l’economia capitalista (una qüestió que no sempre es planteja en els programes electorals!). I vam trobar-nos que en gairebé tots els casos la teoria econòmica implícita dels partits era keynesiana o postkeynesiana, cosa que es fa evident quan veus la influència de Baran i Sweezy, que es basaven en l’obra de Michał Kalecki.

Quin consell donaries als joves socialistes interessats a estudiar economia política?

El meu consell és prendre’s més seriosament Marx i els seus antecessors. Marx no es reivindicava independent de Smith i Ricardo, com hauria de quedar clar de les seves Teories de la plusvàlua. S’ho llegia tot, per no parlar de les dades sobre la indústria, els salaris, etc.

Recentment em vaig escapolir d’una conferència a Manchester per anar a la Biblioteca de Chetham, una de les més antigues del món angloparlant. Allà hi ha una taula amb una petita placa que diu: «Aquí és on seien Marx i Engels mentre escrivien el Manifest». T’haig de dir que és la vegada que més a prop m’he sentit de tenir una experiència religiosa, perquè podia sentir el poder d’aquests dos joves que van dedicar les seves vides a la transformació del món!

Foto: pxfuel.com

Però com s’ho van fer? Van estudiar el capitalisme, que ja llavors era la força dominant al món, alhora que estudiaven altres països. Aquests dos joves eren personatges increïbles, s’ho llegien tot! I no ho feien per entretenir-se, sinó per construir una comprensió científica del món. Van fundar una mena d’anàlisi com no ho havia fet mai ningú. Hauríem de prendre’ns més seriosament l’aspecte econòmic del seu llegat.

Publicat originalment a Jacobin
Traducció de L’Entrellat.coop
Foto de portada: Youtube – Institute for New Economic Thinking
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Anwar Shaikh és professor d’Economia a la Facultat de Postgrau en Ciències Polítiques i Socials de la New School University. El seu últim llibre és Capitalism: Competition, Conflict, Crises.

investigador en economia política i coautor d’Arguments for Socialism.

Comentaris

Anwar Shaikh: «Sembla que tornen les qüestions fonamentals sobre el capitalisme»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.