Les setmanes prèvies a una manifestació com la que el moviment per l’habitatge ha convocat el 23 de novembre són un desplegament immens d’esforços per part de la militància que hi participa: preparar la logística, aixecar comitès, encartellar dia rere dia per arribar a cada veí de cada municipi o barri… Un esforç col·lectiu que, sense dubte, visibilitza el dinamisme i la força del moviment, però que, per contra, pot resultar també en desvirtuar l’estratègia concreta que ha de donar sentit a tants esforços.

Segurament, una de les crítiques més repetides del darrer cicle polític, iniciat amb el 15M i a Catalunya finalitzat entre el 1r d’octubre de 2017 i la resposta a sentències del Procés Independentista, és la poca efectivitat de les mobilitzacions i esclats de ràbia quan no s’acompanyen d’una estratègia clara. L’espontaneisme i l’oportunisme ens va arrossegar; vam fer moltes mobilitzacions sense tenir clar, més enllà dels objectius, la direcció per assolir-los. Va ser un cicle polític molt il·lusionant, però la manca d’aquesta estratègia també el van transformar en un cicle reactiu, esgotador i repressiu.

L’estratègia no és un eslògan, ni una demanda concreta ni tampoc un programa. Per estratègia ens referim a com s’ideen i es concreten les maneres d’assolir els objectius, així com els mitjans necessaris. És aquí on els moviments socials sovint hem errat: o bé confonent els mitjans amb els fins, o bé amb plantejaments abstractes desconnectats de la realitat del dia a dia, o ambdues coses alhora. Sense estratègia hem acabat reduïts a una esquerra que borda però no mossega, i que es mostra com una expressió cultural d’indignació mentre el neoliberalisme ens passa per sobre. Potser per això, com una mena d’autojustificació, Gramsci i Mouffe han estat tan de moda en els darrers anys.

Del període anterior hauríem d’haver sortit amb la idea que el context d’indignació és útil per una expansió numèrica i mediàtica del moviment, però és absolutament inútil si no existeix una direcció de les forces. És més, de tanta mobilització massiva sense resultats l’esquerra ha quedat molt qüestionada en termes d’eficiència i això pot fer que moviments a la reactiva posin en perill la legitimitat del moviment i la seva utilitat.

El moviment per l’habitatge no ha estat aliè a aquesta crítica. Tots aquells que hem participat del moviment d’una forma o altra sabem que, com qualsevol espai polític similar, la nostra acció política ha estat marcada moltes vegades per dinàmiques movimentistes o assistencialistes, més que per una planificació d’aquesta.

A més, el moviment per l’habitatge, de forma directa o indirecta, acaba implicat en la majoria de les manifestacions i concentracions que es donen al nostre territori, operant moltes vegades com un dels espais amb més capacitat d’activació dels moviments socials. Només en els últims mesos hem estat presents i hem contribuït en les mobilitzacions en contra de la massificació turística, en defensa del territori, o fins i tot a les mobilitzacions contra el genocidi palestí, aixecant setmanalment convocatòries locals. La qüestió central és: estem incorporant l’aprenentatge que en ser moltes, sortir al carrer sovint i remoure consciències no només no suficient, sinó que no serveix de res si no hi ha objectius clars i una força real per assolir-los?

És justament en l’escenari actual del moviment per l’habitatge on aquesta pregunta ha de començar a donar resposta: la crítica encertada a les lògiques assistencialistes i movimentistes no pot oblidar que justament aquest espai polític ha fet i està fent un anàlisis intens de les seves limitacions i del marc general en el qual s’integra la seva lluita. Només cal llegir les ponències del 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya (2019) per veure que el mateix moviment ha entès, de bon principi, que la seva lluita s’emmarca en un context de disputa a gran escala, allunyat de derives sectorials. 

“la principal herència d’aquesta primera onada, en termes d’experiència tant teòrica com organitzativa, és l’evidència que el problema d’accés a l’habitatge està vinculat amb la dinàmica d’acumulació del sistema capitalista, concretat sobretot els següents dos elements: l’estat, a través de la legislació i l’ús descarnat dels cossos policials enfocats a la protecció de la propietat privada i el lliure mercat; i el sistema financer, ja sigui a través dels préstecs o, sobretot, com a extracció de rendes per part de propietaris de gran quantitat d’immobles, ja siguin bancs, els creixents fons voltor o la classe rendista catalana mateixa.”

Aquesta tensió entre oportunisme i oportunitat està quedant evidenciada aquests últims dies, en el context de la manifestació convocada a Barcelona el 23 de novembre. Aquesta convocatòria s’organitza a conseqüència de la manifestació del 13 d’octubre a Madrid i no entrava, a priori, en els escenaris immediats d’una part important del moviment. Al contrari, amb el mateix moviment en ple període d’esmenes de les ponències del II Congrés d’Habitatge, una mobilització d’aquest tipus suposa un procés difícil de compaginar amb l’activitat frenètica quotidiana que existeix en les plataformes i sindicats, i amb la dinàmica de debats i redacció d’esmenes. Tot i això, l’oportunitat no sempre arriba quan un ho desitja i l’exitosa manifestació de Madrid, que ja començava a tenir rèpliques a diferents parts de l’Estat Espanyol, no podia deixar de tenir resposta en el territori on justament el moviment per l’habitatge està més desplegat i articulat.

La quantitat de comitès que s’han organitzat en menys de dues setmanes ens fan pensar que la manifestació del 23 de novembre mobilitzarà a milers de persones. L’habitatge és, sense dubte, una de les principals preocupacions de la classe treballadora i la capacitat dels moviments i organitzacions que nodreixen el conjunt del moviment per col·locar el debat sobre la taula segueix sent efectiu. Però, a diferència de la manifestació de Madrid, on una pretesa mobilització en contra del govern autonòmic va acabar capitalitzada de forma massiva per part del Sindicato de Inquilinas, la manifestació de Barcelona s’aixecarà fonamentalment per part d’un moviment per l’habitatge molt més divers, però també articulat i desplegat territorialment que a la resta de l’estat. Els més de cinquanta comitès convocats arreu del territori català, tota la logística de la manifestació, el relat discursiu i el lideratge del context s’han aixecat sobre les espatlles dels col·lectius que conformen el moviment, amb l’únic suport material i de feina d’organitzacions o sindicats de l’esfera anticapitalista, ja sigui la CGT o Sindillar en l’àmbit laboral, el SEPC en les mobilitzacions estudiantils…. o dels moviments socials aliats. Obviar aquest fet implicaria no entendre absolutament res de la dinàmica concreta que es dona en la manifestació del 23 de novembre i no ens permet analitzar correctament l’escenari que se’n pot derivar en termes de construcció política. 

Hem defensat de forma constant que només des d’un espai amb l’escala del Congrés d’Habitatge i amb voluntat d’esdevenir una organització de masses, que aglutini la majoria dels espais que avui en dia conformen el moviment i l’ampliï, estarem en disposició de plantejar una acció política real a l’escala del conflicte que se’ns presenta. El context de la manifestació ens ha de permetre, justament, posar a prova la legitimitat social del moviment amb la radicalització del discurs  en la lògica de mobilitzacions de masses. La possibilitat que un espai polític com el moviment per l’habitatge, que incorpora en el seu discurs habitual la impugnació del mercat com a mecanisme articulador de la societat, la defensa de l’alliberament de pisos com a eina política o l’antagonisme explícit amb el rendisme, sigui capaç de mobilitzar a desenes de milers de persones, evidencia l’oportunitat de fer un salt qualitatiu en la constitució d’un poder polític propi.  

En aquest sentit, el moviment per l’habitatge té davant seu l’oportunitat de demostrar els aprenentatges del cicle anterior. Cal entendre aquesta manifestació com un primer pas en la construcció col·lectiva del moviment, amb tres objectius prioritaris. Primer, el reforçament  del conjunt de col·lectius i sindicats existents; segon, el creixement del moviment a través de la incorporació de més persones organitzades i la creació de nous sindicats o espais de lluita a través dels comitès creats arreu del territor;i, finalment, la radicalització del discurs amb una clara vocació de situar el rendisme com un element vertebrador de la lluita de classes.

La dinàmica actual de crisis sembla indicar que el capitalisme ha entrat en una nova fase. Aquesta, però, no serà una ruptura explosiva i estrident, la resiliència del sistema ens indica que estem davant d’un procés de desintegració social a llarg termini, sense gaire marge per reconduir les falles del sistema. Sembla que viurem, una desintegració gradual del que en algun moment s’han anomenat classes mitjanes i una previsible agudització de l’exclusió social. Aquest dessagnament posarà a prova, justament, la resiliència de les organitzacions polítiques. Tenim, però, aprenentatges per estar preparats: sabem que el sindicalisme d’habitatge pot caminar cap a estructures més formals i resilients, i sabem també que som capaces d’aixecar estructures comunitàries i territorials amb un alt grau de politització.

El 23 de novembre una gran quantitat de gent sortirà al carrer, però la consistència i força del moviment no es jutjarà per la seva capacitat per treure a milers de persones al carrer. La consistència del moviment l’haurem de demostrar cristal·litzant aquestes “fites” en una organització sindical que pugui transformar la impugnació en poder polític, els crits de milers de manifestants en una nova hegemonia.

S’obre un cicle polític de confrontació oberta, on la disputa del relat quedarà eclipsada per la disputa del poder. El procés de despreniment de les classes mitjanes busca ja culpables a través de les tesis de l’extrema dreta. Contra això no valen discursos buits que apel·lin a la unitat de classe. Valen les organitzacions amb capacitat per entomar la disputa i fer-hi front amb eines esmolades i consistents.

Dèiem en un article anterior: “En aquest nou cicle polític, el moviment per l’habitatge no pot comptar amb “recollir” la indignació ciutadana d’una crisi econòmica concreta. Fins i tot assumint que, previsiblement, el cicle de crisi continuï vigent, l’actual escenari polític fa pensar que les noves vies impugnatòries no tenen per què operar en les mateixes coordenades. Apostar per la cristal·lització d’un espai sindical capaç de disputar el sentit comú de la societat és, també, una vacuna contra qualsevol determinisme pamfletari”.

Una majoria del moviment per l’habitatge s’ha conjurat a sortir del proper Congrés d’Habitatge de Catalunya amb una organització sindical i confederal que ens situï a l’altura del conflicte. L’esforç immens que suposa aixecar una manifestació com la del 23 de novembre ha de vehicular-se estratègicament al desplegament i reforçament d’aquest futur espai.

Transformar la indignació en poder polític. Passar de la protesta a la disputa.