11 tesis sobre el comunisme possible

11 tesis sobre el comunisme possible

11 tesis sobre el comunisme possible

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El gener de 2017, uns camarades d’arreu del món es van aplegar a Roma per a valorar les condicions del capitalisme contemporani i planejar estratègies comunistes per al nostre present. Viewpoint, com a coespònsor de la conferència, va participar en debats a escala local i va traduir entrevistes amb participants clau. Avui, un any més tard, presentem la nostra traducció de «11 tesis sobre el comunisme possible», un manifest escrit pel Collettivo C17 que arrela en les contribucions de l’ampli ventall de militants i teòrics que van convergir a Roma.

Introducció

Les següents «Tesis sobre el comunisme possible» són fruit d’una labor comuna, que començà amb la Conferència sobre el comunisme de Roma del gener passat que va tenir lloc a l’ESC Atelier i la Galleria Nazionale, i que fou desenvolupada llavors, per escrit, pel col·lectiu «C17». Les Tesis no són una síntesi equilibrada de la conferència. Les Tesis simplement intenten repetir el poder d’aquells dies extraordinaris, en qualitat i en participació. Però sí que prenen una posició. Parcial, assertiva, així com l’accelerada i provisional forma present. En efecte, no es tracta de tancar un debat, sinó de rellançar el que tot just (amb la conferència) s’ha obert. Presentat el tema, només es tracta d’insistir amb variacions i, quan torni a ser possible en persona, improvisar sense aturar. Només així, les Tesis hauran tingut una funció no-marginal. Si les Tesis ja són, sense cap dubte, la manera que el col·lectiu «C17» ha triat per a celebrar Octubre, aleshores, per sobre de tot –i amb vista a una nova Conferència sobre el comunisme– demanen resposta i discussió: demanen futur.

Flickr – GP

Espectre

Allà on el Partit Comunista és al poder, el comunisme ha desaparegut de fa molt. Hi ha mercat i hi ha explotació, però sense parlaments i llibertat d’expressió. El comunisme és una història degenerada, derrotada i eliminada; a Europa i al món. No passa gaire sovint que una derrota sigui també un espectre, amb la capacitat d’espantar de nou; aquest és, en efecte, l’estrany cas del comunisme. La paraula és impronunciable, el seu significat o projecte, difícil de clarificar. Amb tot, l’enemic continua tenint les idees clares; és clar que no està tan terroritzat com n’estava el 1848, i certament ha après a anticipar-se. El capitalisme contemporani espanta per no ser espantat. Sabem, d’ençà de Hobbes, que la por constitueix el sobirà: avui la por, el xantatge permanent de les vides precàries, fa possible l’explotació. Però si això és així, hi ha alguna cosa que no torna: les vides, encara que precàries i sempre a la feina, són un perill, a part d’estar en perill. Comunisme és el nom d’aquest excedent que, malgrat tot, continua espantant. La victòria del capital, com una nèmesi, no cessa de produir aquest excedent (de relacions, de mobilitat, de capacitats inventives, de cooperació productiva, etc.). La victòria del capital, com una nèmesi, no cessa de produir les condicions objectives del comunisme: la reducció del «treball necessari» per a la reproducció social de la força de treball.

Neoliberalisme

«Capitalitzar la revolució»: del 1968 en endavant, és el senyal de la gran transformació en què estem immersos. Si amb la lluita, la vida es disgrega i surt de la fàbrica, cal seguir-la pertot arreu, posar-ne en valor els trets únics i irrepetibles, fer negoci amb gustos estètics i el comportament de cada vida, i transformar la maquinària en pròtesis del «cervell social» (tecnologies digitals i de la comunicació: del PC a la Web, dels telèfons intel·ligents a les xarxes socials), i l’intel·lecte general en un algoritme. Això ha succeït mentre galopava la globalització i una violenta acumulació assaltava el Sud i l’Est globals. Pensar separadament o en oposició els dos processos és un error carregat de conseqüències fatals: la globalització neoliberal és una trama de temporalitats múltiples i heterogènies, un espai comú que està separat. Entenem Silicon Valley amb les zones econòmiques de la Xina i de Polònia, i viceversa. El neoliberalisme, més precisament, és la contrarevolució, la resposta capitalista a 1968, un esdeveniment de lluita -de la Sorbona a Vietnam, de Berkeley a Praga, de Roma a Tòquio- completament global. Pensar la globalització sense haver entès els aixecaments anticolonials significa no pensar en absolut. Centrar-se en l’economia del coneixement sense parar atenció als moviments estudiantils o el rebuig dels obrers al treball (repetitiu) significa lliurar la innovació tecnològica, completament, al comandament capitalista. El neoliberalisme ha reintroduït –a escala global, amb intensitats diferents, convertint-les en cròniques- fenòmens d’acumulació primitiva: la despossessió de milions d’homes i dones a través de l’acaparament de terres, així com la reclusió del saber a través de les patents; l’erosió del salari indirecte a través de taxacions regressives i retallades en l’Estat del benestar, així com la compressió del salari directe via processos de precarització del treball; la incarceració massiva dels pobres així com l’ús de força de treball migrant per a desestabilitzar la rigidesa salarial; l’associació, sempre moralment condemnada, entre l’economia criminal i els negocis «nets». Empobriment, però accés generalitzat al consum, a les tecnologies; mobilitat renovada i propagació de murs; l’exaltació de les diferències i la radicalització de l’explotació: el neoliberalisme és la combinació, sempre reactivada, d’aquests processos.

Flickr – Solidarity Ceneter

Crisi

Els economistes diuen que la crisi en què continuem aprofundint els darrers deu anys és una Gran Depressió, com la dels anys 1870 o la que esclatà en 1929 i disminuí, només després de la mort de desenes de milions de persones, en 1945. Prenent la lliçó dels anys 1930, diversos economistes parlen d’«estancament secular»: dècades de creixement baix, de baixos salaris, i gran atur i pobresa. És d’esperar… En aquest sentit, la crisi ja no és només una malaltia, sinó el «tractament» rebut cada dia perquè la malaltia s’agreuja. La qüestió s’imposa per si sola: per què, si el capitalisme ha guanyat arreu, cal crisi per a governar el món? Una primera resposta ens mostra que el món és qualsevol cosa excepte governat: l’hegemonia americana s’esvaneix; un nou multipolarisme presenta una amenaça; la guerra mata a la perifèria i al centre, i es fa amb armes, atacs, diners i comerç. Una segona resposta, tanmateix, ens diu que la crisi és una forma de governar la força de treball. Precisament perquè la victòria del capital no deixa de produir-se, malgrat ell mateix, les condicions objectives del comunisme, el comandament del capital renova incessantment aquesta violència extraeconòmica que n’havia caracteritzat els orígens d’ençà del segle XVI. Com més els robots substitueixin la mà d’obra humana, menys el capitalisme pot permetre’s justícia social i democràcia. Com més els subjectes incorporin instruments productius, més caldrà desmoralitzar-los, empobrir-los i disciplinar-los. La direcció neoliberal de la crisi connecta el control del comportament amb la renovació de la disciplina, tant si pren la forma de la divisió del treball, violència masculina contra les dones, la repressió dels pobres i els migrants (des de l’internament a l’expulsió). La cara més coneguda de la crisi del capitalisme és Donald Trump: multimilionari proper a Goldman Sachs, i per tant a Wall Street, no menysprea sinó que defensa i, quan pot, fomenta la dreta nacionalista i racista. El neoliberalisme, que durant anys ha rimat amb globalització, enforteix el seu pol agressiu i autoritari; l’espai de les finances es combina amb el de les fronteres, discriminació, la pàtria. I encara més: en la crisi, allò arcaic de la sobirania, la guerra civil lliurada contra els pobres, ressorgeix. En aquest escenari, si l’esquerra neoliberal –la que estava en voga als temps de Clinton, Blair i Schröder- s’encongeix gairebé a tot arreu, la dreta xovinista (neoliberal) és redescoberta, i això no exclou la retòrica feixista.

Proletariat

Si el que s’ha dit fins ara és cert, ja no és possible definir el proletariat d’una manera que no tingui en compte la hibridació de la producció i reproducció, la globalització (i la seva crisi), la heterogeneïtat del temps històric del capital (la «contemporaneïtat de la no-contemporaneïtat»). El treball, doncs, lluita per a distingir-se de la vida; no tant i no només perquè el temps de treball i el temps de vida tendeixen a coincidir, sinó també i per sobre de tot perquè per tal de treballar i produir plusvàlua és fonamental atènyer aquests recursos afectius, relacionals i simbòlics que articulen la vida en si i la seva reproducció. De la mateixa manera, és impossible de descriure subjectes productius sense situar la mobilitat al centre; fins i tot quan aquesta està impedida o és àmpliament utilitzada per tal d’afavorir nous processos de jerarquització del mercat de treball. Una altra vegada: empreses d’alta tecnologia, explotació de jornalers i semiesclavitud en la producció agrícola, treball de cures infrapagat i economia informal i criminal poden conviure totes en un únic territori. El proletariat, doncs, ha de ser sempre expressat en tres sentits: diferència sexual, dimensió transnacional (nous règims migratoris; jerarquies d’acord amb la línia de color); la multiplicació del treball (i de les formes d’explotació). La classe obrera blanca masculina, tota massa masculina, no ha estat mai el proletariat sencer.  La Revolució Russa, per exemple, comença amb la vaga de dones del 8 de març de 1917 (22 de febrer del calendari julià). El proletariat, que clarament inclou també la classe treballadora global (amb especial atenció a la Xina o Bangladesh, etc.) és avui més que mai dona, és joventut educada, és negre, és migrant. En la intersecció d’aquests elements trobem els subjectes explotats en l’escena contemporània. Un proletariat que és majoria, però compost de minories, una trama híbrida que escapa de les identitats.

Foto: Borroka Garaia da!

Lluita de classes

Quan la producció i la reproducció s’entrellacen, i sovint es confonen, no hi ha lluita de classe que no sigui també un conflicte per l’afirmació i defensa de les formes de vida. La lluita econòmica, delegada històricament a la lluita sindical, perd les seves fronteres desbordant contínuament cap al terreny de la sexualitat, l’educació, el dret a la ciutat, l’antiracisme i la comunicació. En aquest sentit, la distinció tradicional entre lluites econòmiques i polítiques s’ha esfondrat; en tot cas, assistim a processos de politització que insisteixen i es desplacen tant en l’escena productiva com en la cooperació social, en el comportament com en la defensa dels comuns, en la intimitat com en les relacions. Lluita de classe és tant la Vaga Internacional de Dones com Gezi Park, Black Lives Matter com els enfrontaments –ferotges i duradors- per increments salarials a la Xina i l’Índia, o les primeres vagues de treballadors d’Uber i Foodora. Com ens han mostrat les dones en particular, la vaga ja no és una eina exclusiva dels sindicats, sinó una pràctica que travessa les lluites contra la violència patriarcal, contra l’explotació i la desigualtat salarial, a favor de la reapropiació democràtica del benestar, a favor dels drets socials i civils. La vaga, després de la mundial del 8 de març, és (finalment) un procés de politització. En els exemples citats, els moments que encara apareixien disposats en seqüència en el Manifest de Marx i Engels -«col·lisió» entre el proletariat local i el capitalista únic, «coalició» de treballadors, lluita política- es fan presents immediatament i conquereix un terreny considerat fins aleshores aliè a la lluita de classes. Però aquesta coexistència o coarticulació resta intacta, i en tot cas la reforça i la complica, l’empenta del procés constituent: des de baix –la vida i la seva potència, les relacions socials i l’explotació, les lluites moleculars, el llenguatge i el seu contagi, etc.- cap a dalt –al poder. La violència, que és també un component indispensable de la lluita de classes i del poder, redescobreix els trets del dret a la resistència (ius resistentiae): no és tant l’enemistat, política i militar, qui en defineix la fisiognomia i el ritme com ho és la «defensa de les obres de l’amistat», de la cooperació social, de les formes alternatives de vida.

Comunistes

Qui són els comunistes avui? O, millor, què fan? Podem partir, esquemàticament, d’algunes indicacions del Manifest de Marx i Engels: els comunistes fan «emergir els interessos comuns», ultra el perímetre local o nacional de la lluita; es dediquen pacientment i amb determinació a la «formació del proletariat en classe»; lluiten per a prendre el poder polític; expressen de manera general les «correlacions de força d’una existent lluita de classes» («és a dir, un moviment històric que té lloc davant dels nostres ulls»). Així, els comunistes, en primer lloc, conquereixen o construeixen el comú en les lluites. Un esforç que és encara més necessari si es tracta amb la multiplicitat irreductible i l’horitzó global d’aquestes lluites, la disparitat dels ritmes històrics, la primacia de les diferències sobre les identitats. Formar el proletariat en la classe, quan la darrera fuig d’una codificació homogènia, significa desplaçar l’atenció del subjecte als processos de subjectivització. La classe a venir només pot ser «un patchwork infinit» o «una jaqueta d’arlequí»; el mètode dels comunistes, la composició. Permeteu-nos de nou de confiar en les metàfores dels filòsofs: compondre el proletariat en una classe significa fer un arxipèlag, delinear constel·lacions. Només enmig d’aquest procés, que també és sempre un laboratori d’autoestudi, és possible generalitzar les lluites, abraçar aspectes transversals. Els comunistes, en la batalla, expressen aquests aspectes amb sengles vides, no els representen amb xerroteig.

Foto: El Viejo Topo

Comunisme

El comunisme es confon sovint amb compartir béns, siguin naturals o artificials. En comptes d’això, val la pena ser literal: el comunisme és «l’abolició de la propietat privada burgesa». Amb l’advertència que això significa una relació social d’explotació, equivalent al robatori del treball d’altri. Millor encara: el que es roba del treball aliè és aquest excedent, o el que és innecessari per a la producció de la vida d’aquells qui treballen. Si no es copsa aquest nucli dur, el comunisme es confon amb el simple problema d’un repartiment just de la riquesa. És cert, tanmateix, que no hi ha explotació sense despossessió (de terra, dels mitjans de producció, generalment de les condicions objectives per a la reproducció): els que venen al mercat la seva força de treball són els pobres, que no tenen res d’altre. Però avui, a diferència del segle XVI, els pobles són llançats immediatament a una xarxa de comunicació i mobilitat que el nou mode de producció, i la globalització, malgrat tot i d’acord amb diversos règims d’inclusió, han fet possible. En una part significativa del món les eines productives, entre altres coses, han estat àmpliament socialitzades (tecnologia de la informació, treball digital, etc.), i la reproducció de la vida ha estat àmpliament finançada (deute). El capital, en aquest sentit, és qualificat com un conjunt altament articulat d’«operacions extractives». L’extracció de valor té lloc amunt en el procés de producció (terra, recursos naturals, lloguers urbans, etc.) a través de mecanismes de despossessió i encerclament (enclosure); té lloc durant el procés en si, és clar, xuclant plusvàlua absoluta i relativa; però també té lloc, cada vegada més, avall, en la captura i el comandament, mitjançant algoritmes i finança, de la cooperació i la creativitat social. «Expropiar els expropiadors» (o lluita de classes), llavors, significa abolir aquesta propietat privada: el comú del comunisme té a veure tant amb els béns com amb el benestar –el seu ús compartit, el seu control democràtic- i el rebuig del treball sota un cap, la invenció de noves mesures monetàries, així com l’autonomia de la intel·ligència col·lectiva i la seva constructivitat (científica, econòmica, política, artística).

Foto: Flickr – Linh Do

Formes de vida

L’apropiació comunista –o el rebuig del treball assalariat, la democratització del  benestar, etc.- és també l’absolució de la «persona». En la societat burgesa, apunten Marx i Engels, només el capital és «independent i personal», mentre que la mà d’obra viva és «impersonal». On acaba el capital, també acaba la ficció individual, amb els seus perímetres. La tradició política liberal, i avui, de manera molt més forta, la governamentalitat neoliberal, insisteix en la primacia indiscutible de l’individu per sobre de la societat. Al principi de la contrarevolució, mentre esclafava els miners i, de manera més general, els sindicats, Margaret Thatcher repetia el mantra: «No existeix la societat; existeixen els individus». És un eslògan encarnat en l’extensió excessiva de la forma empresarial (l’emprenedor de si mateix), en les celebracions del capital humà i la proliferació de l’autoocupació. Posar fi a l’explotació –ara que aquesta pren la forma de la captura del valor més enllà de les parets de la fàbrica, en la subsumpció de la cooperació social, la coincidència entre el temps de vida i el temps de treball- significa posar fi a l’individualisme competitiu. El comunisme és l’autonomia de la mà d’obra viva, la primacia del present sobre el passat (el capital, treball acumulat) i, així, l’afirmació del caràcter irreductiblement social de l’individu. Encara més: no hi ha abolició de la personalitat del capital sense la demolició de la família i el patriarcat, sense la invenció de noves institucions amoroses. Això no és tot. Precisament perquè avui la creativitat i la dimensió estètica estan combinades amb la innovació tecnològica i productiva d’una manera sense precedents, repetim l’adagi del jove Marx: «l’abolició de la propietat privada és, doncs, l’emancipació completa de tots els sentits». Més enllà de Marx, diem que la conquesta de nous modes de sentir no només és un punt d’arribada, sinó allò que acompanya qualsevol procés d’alliberament.

Programa

Tal com passa amb la classe, el programa també es compost. D’aquest punt de vista, no és tant les «qüestions socials» el que és decisiu com ho són les lluites i processos de subjectivació. Val la pena insistir-hi per tal de distingir les polítiques comunistes de les polítiques populistes. La multiplicitat irreductible de qüestions fan de la gent un «significat buit», que s’ha d’omplir a través d’un conjunt de moviments discursius i amb voluntat hegemònica. La multiplicitat irreductible de lluites i els fenòmens de politització que hi van lligats, al contrari, encarnen les demandes i les duen a terme en un nivell alhora polèmic i constructiu; l’hegemonia ja no té a veure només amb el discurs, sinó que, al contrari, insisteix en les formes de vida. En aquest sentit, el programa comunista no és només un programa de govern. Formar el proletariat en la classe significa «conquerir la democràcia», aquí i ara. I conquerir la classe aquí i ara significa expropiar els expropiadors, fer el comú contra el capital i les seves operacions extractives. Presentem, doncs, sense cap jerarquia, un programa ja fort en els molts conflictes que fins ara hem mencionat: renda bàsica universal, desvinculada del rendiment del treball i a càrrec de la fiscalitat general; salari mínim global; reducció de l’horari laboral; llibertat de circulació de les dones i homes; taxació del patrimoni, les transaccions financeres, dels robots; eliminació dels paradisos fiscals; desenvolupament de les produccions del comú i per al comú (salut, cures, innovació cientificotècnica, etc.); suport ininterromput a l’educació pública; lluita sense quarter, i a partir de l’escola bressol, contra el patriarcat; implementació de la bellesa (urbana, del paisatge, cultural); etc.

Foto: Flickr – Sarahmirk

Sòviet

L’abril de 1917, Lenin escrivia: «el problema fonamental de totes les revolucions és el poder de l’Estat». Així doncs, comencem per la pregunta següent: quin és el poder de l’Estat avui? L’Estat és encara, com li semblava a Lenin, i amb ell, als comunistes del segle XIX, el lloc de màxima concentració de poder polític? Estem d’acord amb aquells que, descrivint la racionalitat neoliberal, han impugnat la retòrica dels darrers anys que insistia en l’evaporació de l’Estat, o que celebrava «l’Estat mínim». El model ordoliberal europeu, d’una banda, però també i més generalment la major part d’Estats en processos de neoliberalització que han arrasat per tot l’Est global (particularment la Xina i Rússia), mostren un escenari completament diferent. Altrament, i tanmateix, sabem fins a quin punt la globalització neoliberal ha fet bocins l’espai i els poders. Les fronteres econòmiques nacionals han estat substituïdes per zones econòmiques especials, corredors, corrents, tractats transnacionals, etc. Fins a tal punt que ja no és possible fer coincidir el poder polític i la seva eficàcia amb el poder de l’Estat. El darrer, en tot cas, és un actor important en processos de neoliberalització («reformes estructurals»), sense que sempre en sigui el director únic o privilegiat. L’esgotament de l’hegemonia americana i la definició d’un món pròpiament multipolar no anul·len la globalització; l’articulen d’acord amb trajectòries sense precedents, així com des del punt de vista de crisis bèl·liques. El breu text de Lenin mencionat més amunt, on qüestiona el poder de l’Estat després de la Revolució de Febrer, autoritza un fenomen polític decisiu: el «poder dual». D’una banda, el govern burgès, d’una altra, tot i que embrionari, el govern dels Sòviets de treballadors, pagesos i soldats. El darrer és un poder –en les paraules de Lenin- «del mateix tipus que el de la Comuna de París de 1871»: per tal com les normes i el parlament són substituïts per la iniciativa directa des de la base; l’exèrcit i la policia, pel poble armat; la burocràcia, pel mandat imperatiu. Sense un poder dual, sense l’exemplificació i aprofundiment d’una altra forma de govern, el derrocament del govern burgès, la revolució, és impossible. Criticant els sindicats, Antonio Gramsci presentava el consell de fàbrica –on cada treballador assalariat és substituït pel «productor», un subjecte que decideix sobre la cooperació social- com «el model de l’Estat proletari». Precisament ara que l’Estat ja no concentra la totalitat del poder polític, ara que nous conjunts articulen la governança global, avui que la mà d’obra viva ha conquerit una densitat relacional, lingüística, afectiva, el poder dual perd el seu caràcter temporal per tal de convertir-se en el terreny privilegiat i permanent de la iniciativa comunista. Això no ens impedeix, al contrari, que aprofitem les oportunitats i governem quan les conjuntures positives ho permeten. I això no esborra la consciència que el règim neoliberal sovint mobilitza i captura els processos d’autoorganització, de manera que esdevenen un terreny disputat. Això vol dir, amb tot, que sense una xarxa densa i (fortament) transnacional de contrapoder, de Sòviets, fins i tot la conquesta de l’Estat no marca cap diferència, està destinada a no deixar traces duradores. El Comú s’ha d’acompanyar, doncs, amb els fenòmens del sindicalisme revolucionari i institucions genuïnes de mà d’obra viva on la lluita de classe i els processos de politització, conflicte i autonomia van de la mà.

Futur

Tot i estar en el moviment real de mà d’obra viva, en les lluites que els interessos immediats porten a la llum, els comunistes mostren el «futur del moviment» en si mateix: amb això acaba el Manifest de 1848. Mostrar el futur, fer-lo viure en lluites particulars, significa –ho hem vist fa un moment amb Gramsci- consolidar «experiències institucionals de les classes oprimides». Significa, també, reconquerir el futur, la prefiguració, després de tants anys sota el signe de la distopia, amb un present que estreny i sense respiració, com si fos una gàbia; anys de devaluació neoliberal de la refinada art proletària de l’organització i el projecte. Fer plans, clarament, no té res a veure amb col·lectivitzacions forçoses per mitjà de la violència estatal. Però significa, en la horitzontalitat de les lluites, ampliar l’excedent possible; estar en el moviment elaborant-ne –institucionalment- les virtualitats; delinear paradigmes i instruments per a una governamentalitat del comú. Un projecte comunista és, aleshores, un nou constructivisme, on la producció, la reproducció, la decisió política i les formes de vida es fan (finalment) inseparables.

Article publicat originalment a Viewpoint Magazine
Foto de portada: Wikimedia Commons – Praavenp
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

C17 és una associació i una xarxa d’investigadors independents i universitaris, activistes polítics, escriptors, editors i periodistes italians.

Comentaris

11 tesis sobre el comunisme possible

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.