Xile, la política del deute i els límits del neoliberalisme

El projecte socioeconòmic del neoliberalisme accentúa les contradiccions del capitalisme i és la causa de l'esclat social xilè del passat 18 d'octubre de 2019. La pandèmia accentúa aquestes contradiccions i s'evidencia que no hi ha sortida possible dins dels marcs del sistema actual.

Xile, la política del deute i els límits del neoliberalisme

Xile, la política del deute i els límits del neoliberalisme

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El projecte socioeconòmic del neoliberalisme accentúa les contradiccions del capitalisme i és la causa de l'esclat social xilè del passat 18 d'octubre de 2019. La pandèmia accentúa aquestes contradiccions i s'evidencia que no hi ha sortida possible dins dels marcs del sistema actual.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A nivell pràcticament mundial, les tres últimes dècades han estat protagonitzades per una expansió molt notable de les activitats financeres i pel ràpid creixement dels beneficis que procedeixen d’aquestes activitats. Les activitats financeres son la compravenda de productes financers, uns productes que en el seu origen tenien la funció d’intermediaris entre aquells que tenien uns estalvis i aquells que necessitaven diners per fer alguna inversió però que, actualment, han esdevingut molt més complexes a través de les operacions d’enginyeria financera. A més d’aquesta expansió en termes quantitatius, la influència de les relacions financeres en l’economia i la societat ha sigut creixent, així com també s’ha produït una alienació de les línies d’actuació de política econòmica amb les necessitats dels inversors. Aquest procés és el que es coneix com la financiarització de l’economia i les seves característiques principals serien la desregulació i liberalització de tots els mercats amb especial rellevància del financer, el desmantellament progressiu de l’Estat del Benestar a base de reformes fiscals regressives i privatitzacions i la contenció i regressió salarial. 

La financiarització ha influït en el patró de creixement de les economies i constitueix el factor clau per explicar el dinamisme dels principals factors de creixement de les economies: la inversió, el consum, la despesa pública i els desequilibris en les relacions comercials amb l’exterior. També el nivell d’atur o en la desigualtat. Si bé es tracta d’un procés que respon a les dificultats creixents del capital d’obtenir una taxa de guany acceptable a nivell mundial, les seves característiques en un país concret dependran de la trajectòria del país en qüestió a nivell històric, polític o fins i tot cultural, ja que és la concreció institucional la que determina la forma concreta que ha adoptat a cada país el procés de desregulació financera, d’especialització productiva, d’inserció en el mercat mundial o el patró determinat de contenció salarial.

En aquest sentit, Xile, estat laboratori d’un model que es desplega com a resposta a la crisis dels anys 70 del model de creixement de la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és un exemple especialment rellevant. En primer lloc, per la radicalitat en la implantació del projecte polític del neoliberalisme, i en segon lloc, pel seu desenvolupament històric: prop de 50 anys després del cop d’Estat del General Augusto Pinochet al govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la conflictivitat social actual del país austral evidencia la contradicció fonamental del model, que enlloc de ser la inestabilitat financera intrínseca tant procliu a crisis, podria ser la seva essència explotadora, desigual i excloent. 

Entrada a l’estació de metro Baquedano, epicentre de l’estallido social xilè i centre de tortura clandestí, Santiago Centro (Xile). Foto: Roser Espelt

La financiarització al centre i a la perifèria capitalista

Segons la definició més comunament acceptada, la financiarització es defineix com a la creixent importància dels interessos financers, els mercats financers i els agents i institucions financeres en el funcionament de les economies nacionals i internacional (Epstein, 2005). Què vol dir que la influència del capital financer augmenta? Que el procés de financiarització ha alterat la lògica financera i empresarial de les empreses, i la lògica financera de les famílies i l’Estat. Les empreses han vist com creixia la influència dels accionistes en les decisions empresarials. Com que aquests exigeixen dividends (rendiment de les seves accions), entre altres exigeixen la política interna de contenció salarial. Pel que fa a l’Estat, té un doble paper: incentiva el procés mitjançant les desregulacions, reformes fiscals i privatitzacions i, per altra banda, com que es veu minvat de fons de finançament, es veu obligat a finançar-se endeutant-se als mercats financers, fet que significa cedir la teva sobirania als inversors internacionals.

Aleshores, les famílies. Les famílies s’insereixen en el circuit financer a través del deute o de la compra de productes financers. Per què s’endeuten? En un context d’estancament i regressió salarial i de desmantellament de l’Estat del Benestar, les famílies s’han d’endeutar per consumir i per accedir a una vivenda. A través de la compra de la vivienda i de les targetes de crèdit, per una banda i, per altra banda, a través de la compra directa d’actius financers -com podrien ser fons de pensions a causa del desmantellament de l’Estat del Benestar-, les famílies accedeixen al circuit financer. Amb els rendiments que treuen o utilitzant aquests productes financers com a aval per noves rondes d’endeutament (per exemple, rehipotecar la casa), les famílies podran finançar el seu consum tot i el baix nivell salarial. L’augment del consum finançat amb deute pressiona la demanda i fa que els preus pugin i amb ells també el valor del patrimoni que pot avalar més endeutament. El cas de les vivendes i la dinàmica d’augment de preus, la bombolla inmobiliària, n’és un exemple molt clar. Aquest procés es coneix des d’una visió ortodoxa com a efecte riquesa: la dinàmica del consum de les famílies s’independitza de la dinàmica salarial i es financia amb la dinàmica virtuosa del valor del patrimoni de les famílies. 

En un context d’estancament i regressió salarial i de desmantellament de l’Estat del Benestar les families s’han d’endeutar per consumir i per accedir a una vivenda

Sota aquest plantejament, les classes socials es diluirien en un mode de producció capitalista patrimonial. Tot i així és senzill intuir que la diferència entre finançar el teu consum amb deute o amb un salari és substancial: el salari genera uns drets a qui el té, el deute deures. Quan els preus dels actius deixen de pujar, l’efecte riquesa es transforma en efecte pobresa: el patrimoni deixa de servir com a aval per noves rendes d’endeutament i en canvi, l’import del deute és inequívoc. Com més alt sigui el valor del deute en relació al teu nivell d’ingressos salarials, més gran serà l’efecte pobresa. I els preus quan deixen de pujar? Quan la demanda cau, i això sol produir-se en un context de recessió. L’augment de l’atur, el tancament d’empreses conseqüent i la contracció del conjunt de l’economia amplifiquen la caiguda d’uns ingressos salarials notablement deprimits. Davant d’aquesta situació, l’Estat del Benestar es troba notablement desmantellat a les economies dels països rics o del centre capitalista i és inexistent a bona part de les economies de la perifèria. 

Els límits del model

L’augment generalitzat del crèdit ha sigut objecte i ha servit de base per l’augment exponencial de les finances en termes quantitatius. L’enginyeria financera permet als inversors obtenir guanys des del mateix moment en que es concedeix el crèdit gràcies a nous productes financers que permeten distribuir entre diversos inversors el risc d’impagament associat a un deute determinat, com podria ser per exemple el conegut cas de les hipoteques subprime als Estats Units i els productes financers derivats. La mateixa dinàmica del model fa que el sistema tingui una tendència intrínseca a la generació de bombolles financeres, a l’acumulació de risc i per tant, a possibles fallides borsàries com va passar l’any 2008.  

Tot i així, cal tenir en compte que, si bé l’endeutament massiu de les famílies, empreses i Estat és generalitzat, s’ha de matisar l’abast real de l’efecte riquesa (i pobresa, per extensió), ja que la possessió d’actius està molt relacionada amb el nivell de renda. Les rendes més altes acaparen bona part del deute en valor absolut, però les famílies més pobres acaparen un volum de deute que sobrepassa en escreix la seva renda disponible, abocant-les a noves rondes d’endeutament per poder fer front a les quotes, inclús en èpoques de bonança. Així doncs, el gran gruix del deute recau en famílies i empreses que a priori, no presenten cap risc d’impagament. Els límits del model, tot i la tendència intrínseca als cracks borsaris i per més que el deute és una eina de disciplinament social molt efectiva i d’individualització de problemes col·lectius (com és la desigualtat), podrien ser més de caràcter social que de caràcter financer. 

Les rendes més altes acaparen bona part del deute en valor absolut, però les famílies més pobres acaparen un volum de deute que sobrepassa en escreix la seva renda disponible, abocant-les a noves rondes d’endeutament per poder fer front a les quotes, inclús en èpoques de bonança.

L’accés massiu al deute en un context de salaris estancats permet posposar el conflicte distributiu però la situació actual de pandèmia, una recessió fàctica, així com l’anterior crisi de 2008, deixa al descobert les contradiccions del model i del sistema, i evidencia que el benestar del conjunt de la societat segueix depenent del salari i que les classes socials no han desaparegut, ans al contrari. No és el cas de Xile, on les contradiccions es mostren de forma creixent en etapes d’expansió o de recessió, i els elevats costos socials del model van provocar una explosió social el passat 18 d’octubre. El detonant va ser l’augment de 30 pesos, una quantitat irrisòria, del preu del bitllet de metro. Tot i així, aquest esclat, culminació d’un cicle de diverses lluites sectorials de més de 15 anys, és una expressió de ràbia del poble xilè, un poble humiliat, massivament endeutat, i sense possibilitat de millorar les seves condicions materials en el marc de la legalitat imperant d’herència dictatorial recent i directa. 

La Alameda, Santiago Centro (Chile) (31.01.2020). Foto: Roser Espelt

En què es basa aquesta legalitat d’herencia dictatorial? La constitució xilena de 1981, vigent avui en dia i promulgada en dictadura, suposa la base del model social actual. Les polítiques del dictador Augusto Pinochet estaven fonamentades en el monetarisme més radical que arriba a Xile de la mà dels Chicago boys. Pel que fa al mercat laboral, es va produir una liberalització total: es van desarticular els sindicats, les restriccions als acomiadaments i es va eliminar la intervenció governamental en la negociació salarial. El resultat va ser una davallada notable dels costos laborals -i per extensió un augment del marge de benefici empresarial- i la generalització de les relacions laborals en règim de falsos autònoms. Pel que fa a les finances, es va crear un mercat financer sense restriccions, es va obrir el país a la inversió estrangera i es va prohibir la intervenció del Banc Central en l’economia més enllà de mantenir la inflació a ratlla, molt necessari pels guanys financers i fet que obliga a l’Estat a endeutar-se externament o condicionar la despesa pública al manteniment del dèficit zero. D’aquesta manera doncs, es van produir també privatitzacions massives d’empreses públiques. Pel que fa a la sanitat, privatitzada l’any 79, s’obliga als treballadors a aportar el 7% del seu sou al finançament de l’asseguradora privada que prefereixin. Pel que fa a l’educació, l’any 81 es reforma i es redueix notablement l’oferta pública a la vegada que s’ofereixen incentius en forma d’ingressos a les escoles i universitats privades per cada alumne matriculat per tal d’incentivar la seva entrada al negoci educatiu. Pel que fa a la privatització del sistema de pensions, Xile constitueix un cas únic al món: des de la seva reforma en dictadura, el sector privat és la base principal del sistema i els treballadors estan obligats a participar d’un sistema d’estalvi obligatori, de forma que han de destinar el 13% del seu sou a un fons de pensions, que com qualsevol altre fons d’inversió, en cas de presentar pèrdues, aquestes son assumides pel treballador i no pel fons que se’n lucra. El resultat és el d’unes pensions que no arriben al salari mínim interprofessional xilè, que actualment es situa per sota els 500€ per la jornada de 45 hores setmanals, amb un nivell de preus similar al de les regions de renda més alta de l’Estat espanyol, com Madrid o Barcelona.  

Igual que a l’Estat espanyol, els baixos costos laborals i la liberalització del sistema financer només constitueixen condicions necessàries per l’endeutament massiu del conjunt de les famílies treballadores, de manera que l’Estat ha desenvolupat diverses polítiques públiques amb l’objectiu d’incentivar de forma directa l’endeutament de les famílies. A l’Estat espanyol es va fer a través del disseny del particular model inmobiliari fonamentat en la vivenda de propietat (Decret Boyer any 85 que liquida parc de vivenda públic i subvenciona la compra, la liberalització del crèdit hipotecari l’any 81, les successives lleis del sol que amplien el terreny urbanitzable o l’estructura dels ingressos de les CCAA i municipis); a Xile, on l’Estat del Benestar estava totalment desmantellat, l’Estat exerceix d’avalador pel deute hipotecari i pel deute l’estudiantil, un deute concretat en diverses modalitats de crèdit i que avoca i lliga l’estudiantat a un mercat de treball altament precari durant anys sota la soga del deute que han contret durant la seva etapa universitaria. Aquest fet no només constitueix una socialització del risc privat dels bancs que concedeixen aquests crèdits, sinó que incentiva la població a endeutar-se massivament. Les classes populars xilenes -i també les espanyoles durant l’anterior bombolla immobiliària- gasten més del que ingressen de forma permanent, de forma que han d’endeutar-se novament per atendre les quotes dels deutes anteriors, en un fenomen que es coneix com a bicicletear

Els baixos costos laborals i la liberalització del sistema financer només constitueixen condicions necessàries per l’endeutament massiu del conjunt de les famílies treballadores, de manera que l’Estat ha desenvolupat diverses polítiques públiques amb l’objectiu d’incentivar de forma directa l’endeutament de les famílies.

Distanciament social en un context de revolta popular

En aquest marc, el COVID19 impacta en un país sense cap tipus de xarxa de protecció social pel que fa a Xile, i pel que fa a l’Estat espanyol, en un Estat del Benestar altament retallat i sense sobirania econòmica a causa del compromís -no qüestionat ni a dreta ni a esquerra- del dèficit zero o de l’estabilitat fiscal i la pertinença a la Unió Europea. L’atur s’ha generalitzat i l’accés a les ajudes o prestacions presenta una dinàmica inversa al nivell de renda de la persona que s’ha quedat sense cap ingrés, amb un notable biaix de gènere. La única sortida que es perfila és més endeutament.

El distanciament social ha obligat als xilens, que duien més de 170 dies de mobilització permanent, de durs enfrontaments amb els cossos policials i militars i aguantant a una repressió que recorda a les èpoques de la dictadura militar, a quedar-se a casa. La situació ha estat aprofitada pel govern de Piñera, president de la república, per decretar un nou toc de queda i retornar a Santiago un miratge de pau social. Tot i així, les condicions de partida que duen a l’esclat social del 18 d’octubre no només no s’alteren, sino que es reforcen i s’agreugen amb la situació actual. També a l’Estat espanyol l’aturada pràcticament total del país ha impactat en unes classes populars que encara pagaven les retallades de l’anterior recessió, però la diferència a nivell polític, si més no en aparença, és substancial: la possibilitat de canvi en el si de la institucionalitat burgesa es presenta notablement diferent en un estat del centre capitalista amb reminiscències d’un Estat del Benestar com és l’Estat espanyol, que a un estat perifèric, vassall de les transnacionals, del FMI i del capital financer, i on, en conseqüència, la participació electoral no sol superar el 30%.

L’Estat xilè es troba en un atzucac d’especial rellevància pel projecte polític i socioeconòmic del neoliberalisme, un projecte que lluny de ser contingent, és la resposta del capital a les contradiccions presents en la fase actual de desenvolupament històric del capitalisme: cedir en alguna de les reivindicacions del moviment  popular, sintetitzades al voltant de les pensions, de l’educació, dels drets laborals, socials i de les dones i les persones LGTB, significa constatar el fracàs d’un model teòricament perfecte i que necessàriament assegura el manteniment de la pau social mitjançant l’eliminació de les classes socials en el marc d’aquest capitalisme patrimonial i del benestar del conjunt de la població desvinculat de la dinàmica salarial. Les classes populars, l’altra cara de la moneda, també tenen clar que no existeix una sortida possible dins dels marcs del model vigent ni del sistema polític xilè.

Foto de portada: Roser Espelt
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Comentaris

Xile, la política del deute i els límits del neoliberalisme

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.