Woody Allen, HBO i el pobre Manuel

La retirada de productes artístics passats que no s'ajusten al sentit comú actual és una solució? Podem separar l'autor de la seva obra?

Woody Allen, HBO i el pobre Manuel

Woody Allen, HBO i el pobre Manuel

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La retirada de productes artístics passats que no s'ajusten al sentit comú actual és una solució? Podem separar l'autor de la seva obra?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa un temps llarg vaig escriure un article sobre la necessitat de llegir sense culpa. En realitat explicava una mica això de la mort de l’autor, la necessitat de separar l’autor de l’obra i tot plegat. I tot d’una, mesos després, ens trobem amb el debat obert de si s’ha de criminalitzar Woody Allen per les seves pel·lícules, i al cap de poques setmanes l’HBO decideix retirar Allò que el vent s’endugué del seu catàleg perquè és una pel·lícula racista i aquí, a mi, m’agafen tots els mals perquè crec que potser, potser i només potser, ens hem tornat tots censors i no en el bon sentit.

Comencem pel principi. Aquí servidora de cinema en sap poquet i Woody Allen no m’ha agradat mai perquè tinc la sensació que totes les pel·lícules són iguals. Per això vaig deixar de mirar-les fa molts anys. Que sigui un pressumpte abusador, en aquest cas, no m’impedeix dir que fa unes pel·lícules que no m’interessen en absolut. I si en canvi fos una persona meravellosa que estigués al meu costat a la trinxera cultural potser no li diria que la seva feina em sembla absolutament repetitiva per cortesia, però ho pensaria. No és el cas. Si fos un cineasta meravellós i hagués revolucionat la història del cinema, per altra banda, reconeixeria el valor de la seva tasca i afegiria que, a més d’això, si analitzem la biografia d’aquest home, descobrirem que resulta que era un violador. Perquè si una obra és meravellosa hauríem de tenir la capacitat de separar-la de la seva autoria, fer-nos-la nostra i universal i virtualment oblidar-nos que alguna vegada això ho va fer algú amb nom i cognom i un historial delictiu perquè esdevé patrimoni, cultura compartida i tota la resta. Deixeu-me que dubti que això passi amb les pel·lícules de Woody Allen.

Davant d’això podem fer dues coses: o bé esborrar-les de la història o bé posar-les en context.

Ara bé: com es dona suport als artistes? Consumint les seves creacions. De la manera que sigui que estiguin produïdes i de la manera que demanin ser compartides: podem comprar les seves creacions, donar-los suport a les xarxes, visibilitat i amor incondicional si així ho considerem. És la manera de donar suport efectiu a qui crea. Donar valor al seu treball. Pot ser, i és legítim, que decidim que si una obra és molt bona però el seu autor o la seva autora són vius i encara perceben rendes del seu treball, no vulguem donar-li suport i no la comprem. Com us ho diria, decidint no anar a veure una pel·lícula de Woody Allen, per exemple. O no comprant un llibre de Pilar Rahola, que dona suport a l’estat d’Israel i es pensa que és una bicicleta. No per res, sinó per no engreixar-los les butxaques.

Però què passa amb els artistes que ja són morts? Què passa quan revisem obres del passat i ens escandalitzem perquè les mirem des del nostre prisma? Doncs que, oh, sorpresa, ens n’adonem que hem evolucionat com a societat i que el que veiem a les pel·lícules de fa anys ens sembla aberrant. Que ens caduquen les bromes i els referents perquè allò que abans ens semblava normal ara ens sembla insultant i ens grinyola. És com revisitar les cançons pop d’adolescent i descobrir-les trufades de relacions d’amor tòxic. O com entendre de cop que Every Breath you take podria ser la lletra no d’una cançó ensucrada sinó la declaració d’intencions d’un assetjador maníac. I davant d’això podem fer dues coses: o bé esborrar-les de la història o bé posar-les en context.

Posar una obra en context no deixa de ser entendre i analitzar-la en la seva plenitud. Extreure’n allò que ens interessa, fer-ne una lectura única en tant que subjectiva (és a dir, fer-ne una lectura) i a partir d’aquí pensar-la en el seu moment històric si això realment se’ns fa imprescindible. Perquè l’alternativa és pitjor, i a mi em fa pensar en una pràctica estalinista de fer desaparèixer la gent de les fotografies i em fa mandra, em fa ràbia i em sembla perillós. Perquè si ens tornem bojos i esborrem allò que no ens agrada de la història no deixem de falsejar-la, i quan ens oblidem de la història correm el perill de repetir els mateixos errors.

És el que volem, eliminar les tensions per tal de tenir la població quieta, callada i controlada?

I alerta, això no vol dir que sigui necessari conèixer tot el context per tal de poder gaudir d’una obra d’art, sigui la que sigui, que hem de poder veure-la i analitzar-la sense tenir tota la informació perquè sinó tornem a donar prevalença a l’autoria per damunt de l’obra i aleshores no estem veient art sinó que fem safareig. Que ja està bé, eh, però no és el tema. És a dir, que hem  de tenir la possibilitat de triar què llegim, què veiem i què ens agrada sabent qui ho ha fet, però sense haver-nos d’empassar amb un embut qui era o deixava de ser qui ho ha fet perquè potser no ens interessa gens ni mica. I és absolutament legítim. Sabeu allò del nomenclàtor, de posar qui és qui quan els carrers tenen nom de persona? Doncs una mica això, que si algú té ganes de saber-ne més ja ho buscarà a la viquipèdia.

Tot i això, o precisament per la necessitat de posar context a la situació, tinc la sensació que la retirada de Allò que el vent s’endugué d’HBO sorgeix en un moment on als EUA es pateixen assassinats racistes a diari i on una part molt important de la població està absolutament indignada —i amb tota la raó del món— i per tant, a nivell empresarial és una decisió intel·ligent. Si no hi ha pel·lícula conflictiva, no hi ha problema. Ara bé, és el que volem, eliminar les tensions per tal de tenir la població quieta, callada i controlada?

Jo no sé si puc trobar una resposta encertada, així que deixeu que recuperi allò que deia el pobre Manuel, d’Hotel Fawlty, i que a mi darrerament em representa molt: I know nothing, I am from Barcelona.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Llibretera, sòcia de la llibreria La Carbonera, inaugurada l’octubre del 2017. Graduada en Estudis Literaris a la UB.

Comentaris

Woody Allen, HBO i el pobre Manuel

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.