Llegir és un acte polític

La literatura l’entenem com un acte íntim i privat i sovint a l’anàlisi que fem de la ficció no li atorguem la mateixa rellevància que a l’assaig. Però hem de trencar d’una vegada amb aquesta presó i hem d’aprendre a llegir literatura, també, políticament. I empoderar-nos de les nostres lectures.

Llegir és un acte polític

Llegir és un acte polític

Llegir és un acte polític. I això és innegable. Si ara mateix et trobes llegint això és perquè participes d’un projecte, d’una manera de veure el món, d’una manera d’analitzar la realitat. I totes les lectores en som conscients sempre que llegim assaig, un article, un diari, o fins i tot un anunci. Però fem el mateix, quan llegim una novel·la? Fem el mateix quan llegim ficció?

Qui us escriu és llibretera, cosa que fa que llegeixi, i vengui, llibres que probablement no durà mai a casa si no és per feina. Això no només vol dir llibres de gèneres que li poden ser aliens, sinó també, i pel que ens pertoca sobretot, llibres d’autors que en d’altres ocasions trobaria a la trinxera del davant. Recomano, per tant, autors declaradament anticomunistes, autors fins i tot de dretes, o catòlics fins al moll de l’òs. I ho faig amb lleugeresa, amb la consciència tranquil·la. I intentaré explicar per què la teoría de la literatura ens permet fer això sense sentir-nos culpables. Però també, i amb una mica més de goig, per quin motiu durant anys autors d’esquerres han aconseguit saltar la censura ideològica i publicar en editorials de dretes fent valer el seu valor literari i artístic.

Recomano, per tant, autors declaradament anticomunistes, autors fins i tot de dretes, o catòlics fins al moll de l’òs. I ho faig amb lleugeresa, amb la consciència tranquil·la.
tweet

El que ens permet analitzar la literatura per se és un moviment format a Rússia l’any 1915, el formalisme rus. Aquest moviment literari és essencial per entendre no només la nostra manera d’analitzar la literatura del segle XX sinó també la literatura postmoderna. El formalisme rus parteix de la idea que, fins al moment, l’estudi de la literatura havia anat virant de l’anàlisi de l’obra literària a un estudi de l’obra que buscava en la justificació biogràfica totes les comes i tots els punts. Els formalistes es burlen de la necessitat de justificar la inspiració de l’autor de manera gairebé mística, acusen la lectura del romanticisme, que s’escuda en la intentio auctoris -la intenció de l’autor-, de perdre perspectiva i d’oblidar quina és la importància de l’obra més enllà de la voluntat del seu autor. En realitat, el que fan els formalistes russos en el seu moment inicial és acusar, tal com ho explica David Viñas a “Historia de la crítica literaria”, a la crítica anterior de “poc rigurosa, marcada per un clar subjectivisme i mancada de tot temperament científic”.

fira-literal
Fira Literal a Barcelona. Foto Tigre de Paper

Per això plantegen, entre d’altres coses, entendre la literatura com un àmbit autònom; separar l’obra de la biografia de l’autor, així com també del seu entorn social; neguen que el seu sigui un sistema tancat, o bé la possibilitat de trobar un anàlisi únic de cada obra. I sobretot, plantegen el concepte de literalitat.

Quan Roman Jakobson, al seu estudi “La poesia russa moderna”, conceptualitza la idea de literalitat ho fa de la següent manera: “l’objecte de la literatura és la literalitat, que és el que fa que d’una obra determinada una obra literària”. Direm literalitat per tant, a la capacitat estètica del text, més enllà de la seva funció comunicativa. Això, poc més tard ho explicitaria V. Shklovski al seu text “El arte como artificio” definint un objecte estètic -és a dir un objecte artístic, com és un text literari- de la següent manera: “anomenarem objectes estètics en el sentit estricte de la paraula, als objectes creats mitjançant procediments particulars, la finalitat dels quals és assegurar per aquests objectes una percepció estètica”.

És a dir, a partir d’aquest moment el lector s’espolsa de la responsabilitat de conèixer l’autor, les circumstàncies de l’autoria de l’obra, el seu context, la llibertat o censura de la publicació de la mateixa… tot. Potser per això és interessant de veure com aquest distanciament inicial, aquesta càrrega alliberada que presenten els formalistes, esdevé la manera com actualment la majoria de lectors de narrativa ens posicionem a l’hora de llegir el que tenim a les mans.

I ara que ja tenim un lector suposadament lliure, com s’enfronta aquest a la seva lectura? El lector o la lectora actuals s’enfronten a la seva lectura tenint en compte alguna cosa? La intentio auctoris? La campanya publicitària? Les idees polítiques de qui escriu? L’editorial qui publica el text? La recomanació de la llibretera? Doncs evidentment depèn del subjecte lector, però el formalisme és, en realitat, qui ens ha permès llegir Pérez-Reverte. O Vargas Llosa. Perquè sense el formalisme probablement ens faria més mal al ventre de llegir quelcom escrit per algú amb qui estem diametralment en desacord.

fira-literal-barcelona
Fira Literal a Barcelona. Foto Tigre de Paper

I això no ens ha de generar culpa, perquè no n’hi ha. Si, com a marxistes, d’alguna cosa ens han de servir els formalistes russos, és per comprendre l’alteritat des d’un punt de vista precisament marxista. Llegir com ho feien abans del formalisme rus ens hauria impedit una anàlisi dialèctica de la literatura – cosa que dóna per un altre article – perquè en cap cas ens hauria de semblar vàlida la idea d’inspiració a l’hora d’analitzar la literatura, tal com els semblava un plantejament vàlid als crítics als qui s’enfronten els formalistes. De la mateixa manera, la biografia de l’autor, els seus posicionaments ideològics, o fins i tot la seva formació acadèmica no ens han de condicionar. Podem, gràcies als formalistes russos, llegir un text sense tenir ni la més remota idea de qui l’escriu. El llegim, si ho volem, amb la ment en blanc, sense els prejudicis de conèixer el nom de l’autor, potencialment desconegut si ens convé.

Podem, gràcies als formalistes russos, llegir un text sense tenir ni la més remota idea de qui l’escriu.
tweet

Per tant, fins aquí tot va bé. Ara bé, arribats a aquest punt, lectores, recordem que, si bé analitzem tenint en compte l’autoria i les corrents filosòfiques i polítiques dels autors d’assaig, què se suposa que hem de fer, quan prenem una novel·la? Perquè en realitat, la nostra anàlisi de la ficció és igualment rellevant que la de l’assaig, i perquè sinó, tot sovint, quan pensem en textos revolucionaris ens oblidem de la literatura.

I aquí és on, per un moment, hem de pensar no només en els formalistes, sinó en la nostra concepció de la lectura. La lectura d’assaig, de pensament, és una lectura que pertany a l’esfera pública. És quelcom que llegim per compartir, per discutir, per explicar que hem llegit o bé per reflexionar després en comú. La narrativa, durant els darrers anys, l’hem relegat a l’esfera privada. Per tant, allò que hem llegit, allò que ens ha emocionat, o indignat, sovint no ho compartirem amb el nostre entorn. Entre d’altres motius, perquè no en tenim necessitat. I potser és millor així. Si més no, és una sort tenir la possibilitat de llegir d’aquesta manera, sense prejudicis i llegint el que volem sense que això ens faci qüestionar-nos res més enllà del text.

Així doncs, podem seguir llegint sense tenir en compte que l’art és polític? Servidora us diria que la vida, respirar, és política. I servidora us dirà que, si ho voleu, llegir és un acte íntim, privat i que de vegades ens demana suspendre el judici per tal de poder anar una mica més enllà del que llegim habitualment. Però servidora també us dirà que llegir és un acte polític i per tant, si volem que la narrativa trenqui d’una vegada per totes aquesta presó d’estar relegada a l’esfera privada hem de llegir, també, políticament. Hem de llegir narrativa i reivindicar-la com un acte revolucionari, hem d’empoderar-nos de les nostres lectures de ficció i fer-les servir, perquè de vegades, la millor manera de comprendre el món és llegint ficció. I hem de fer que això sigui altra vegada un acte revolucionari. Però Todorov ho deia millor. “La literatura és un mitjà de prendre posició davant dels valors de la societat; diguem d’una vegada que és ideologia. Tota literatura ha estat sempre ambdues coses, art i ideologia, i en va es buscarien substàncies pures” Todorov, Tzvetan (1991).

I ara, després d’agrair als formalistes russos que ens hagin deixat llegir el que vulguem, ja podem prendre un bon llibre. O un mal llibre. O el que vulguem. Però tinguem en compte també, que llegir és un acte polític i que tot el que llegim, d’alguna manera, també compta. Però això ja serà un altre article.

Bibliografia: Crítica de la crítica. [Critique de la critique. Un roman d’apprentissage. Seuil. Paris. 1984]. Paidós. Barcelona.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

carlota-freixenet
Carlota Freixenet

Llibretera, sòcia de la llibreria La Carbonera, inaugurada l’octubre del 2017. Graduada en Estudis Literaris a la UB.

Comentaris

Llegir és un acte polític

Deixa un comentari

llegir comentaris Ocultar comentaris
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Articles relacionats

All articles loaded
No more articles to load

Compte enrere perquè Catarsi t'arribi a casa!

Amb la subscripció en paper t'enviem Catarsi a casa